dilluns, 3 d’agost de 2009

Unes arracades

Mai li havien agradat les agulles. Sentia una por terrible, una paüra inexplicable envers qualsevol tipus d'agulla. Era un secret gairebé total. No sabia ben bé perquè. Era una d'aquelles fòbies estranyes que poca gent té. No ho hem de confondre amb la por per fer-se anàlisis de sang, de sentir el teu cos cremant-se mentre et tatuen, de punxar-se mentre cuses, no. El que li passava a ella era diferent. Quan veia una agulla, de qualsevol tipus, tota ella s'estremia i començava a suar aquella suor freda tan desagradable. La gent no ho sabia, però cada vegada li costava més dissimular-ho.

La gent no es fixava en què mai portava arracades. Bé, que poques vegades es posava arracades. Només se les col·locava quan havien d'exercir de talismà. Sí que tenia els forats, perquè els seus pares li havien fet foradar les orelles pocs dies després d'haver nascut, però eren els únics forats artificials que tenia al cos. Cap piercing, tan de moda, al nas o al melic. Cap ni un. Sempre que algú li regalava unes arracades feia bona cara, molt bona cara -sabia mentir molt (fàcilment) bé-, deia que li havien agradat molt i, quan arribava a casa, les posava al pot de les arracades. Era un pot de vidre, que en millors temps havia guardat olives, amb una tapa decorada per ella mateixa.

Totes les seves amigues s'havien fet, o tenien pensat fer-se, un tatuatge. Fins i tot s'havia parlat de fer-se un tatuatge conjunt per commemorar la seva eterna amistat. Seria una rosa amb set pètals, tants com súperamigues eren. L'havia dibuixat el nuvi d'una, el que estudiava belles arts. Ella, però, després de dir que el dibuix era molt maco, s'ho va fer venir bé per dir que no, que la pell, a mesura que anem creixent, s'arruga i de gran, els tatuatges queden malament. Aquells arguments li havien permès no fer-se el tatuatge. A cap amiga se li va passar pel cap pensar que tenia por a les agulles. Bé, potser a un parell sí, però no van dir res.

El secret només el sabien quatre persones contant-se a ella mateixa. La seva mare, ella, la seva àvia i la infermera simpàtica i grassoneta que li feia les anàlisi de sang, bé, que li extreia les mostres de sang. Ella i la infermera mantenien un idil·li sanguini. Després d'unes quantes anàlisi, poques, la infermera ja va veure que aquella noia era especial. Va veure que no tenia por de l'anàlisi ni de veure la sang sortint de la vena. També va veure que ella patia quan es posava els guants i es disposava a obrir l'agulla. Va veure que del que de veritat tenia por, era de l'agulla. I li va preguntar. Ella es va posar roja i li va contestar que sí mentre es tornava del color del paper, i no de paper reciclat, precisament. Tanmateix, li va poder fer prometre que li guardés el secret. La infermera va riure altre cop i li va confessar que ella també tenia una por particular: als nans de jardí. Així doncs, van segellar el secret amb una nova anàlisi de sang, un somriure i un quasi desmai. I, a més a més, la que va ser la següent anàlisi de sang va anar acompanyada d'un regal per part de la infermera grassoneta. Unes arracades que van anar a parar al pot de les arracades després del “m'ha agradat molt”. Tot i saber el secret, la infermera no va pensar que les arracades es fan amb agulles. Un error que es va reflectir a la seva cara amb un somriure. No a la de la infermera, que la pobra no ho sabia, sinó al d'ella.

Tampoc podia anar al bosc. Els pins estaven armats amb milers d'agulles. Sempre s'inventava alguna excusa creïble i imaginativa per convèncer al seu pare. S'ha de dir, que la mare l'ajudava ja que coneixia el secret i, a més a més, sempre intentava que la família anés plegada a la platja o a indrets on els arbres no fossin pins. Era una mare còmplice i això, en certa mesura, li agradava. No li agradava en el moment que li feia massa d'amiga i volia saber amb qui se n'anava o deixava d'anar al llit. No, en aquells moments no li agradava i era quan decidia anar a veure l'àvia. Això sí, abans l'havia de trucar.

La seva àvia era genial. Genial, però amb un problema per ella. Cosia des de ben menuda i tenia una col·lecció de brúixoles amb les agulles de diferents colors. Així doncs, la trucava per avisar-la amb temps perquè pogués amagar la col·lecció singular i totes les agulles que estiguessin a la vista. La seva àvia era la més jove de la família. Sempre estava fent coses, amunt i avall; avall i amunt. Li encantava quedar amb les seves amigues i xafardejar sobre tot de temes irrellevants però que a elles els hi semblaven molt i molt importants i recurrents. A més, guardaven un secret les dues. Potser més que un secret. Quan l'anava a veure, ella es desfogava i fins i tot li explicava que tenia un nuvi nou, molt guapo i simpàtic. El secret estava en què ho feien sota un núvol de fum il·legal. al·legal segons la seva iaia. Cap de les dos deia res a ningú sobre allò. Allò era tan o més secret que la por a les agulles. Però li anava bé a un, i més bé a l'altra.

Tot això no ho sap ningú, només vosaltres i jo. Això ho vaig descobrir un dia que la vaig trobar despistada en un banc de l'avinguda del president Lluís Companys. Sí, m'ho va explicar i de seguida se'n va avergonyir sense que jo sabés exactament el motiu. I, com va fer la infermera, també li vaig prometre que no diria res de paraula a ningú. Tot seguit, vaig recordar el dia que em va somriure i em va dir que les arracades, que li acabava de regalar, li havien agradat molt.