dimarts, 29 de desembre de 2009

La inspiració

Així que es va calçar uns mitjons gruixuts i les botes de muntanya noves amb aquell material que les impermeabilitzava però que alhora les deixava traspirar. Portava uns bons pantalons i una jaqueta d'última generació. Tot plegat li havia costat una bona fortuna. La seva fortuna. Va mirar el rellotge. Anava sobre el que havia previst la nit anterior amb una til·la calenta (dues cullerades de sucre morè). Fins i tot li sobraven tres o quatre minuts que li servirien per buscar unes ulleres de sol i una bossa de plàstic que havia afegit a la llista de material en aquell precís instant. Així doncs, amb l'Ipodtouch de segona generació sortia al carrer. Quina sort! No feia tan de fred com els homes, les dones i les màquines del temps havien previst. Sí que li sortia baf de la boca, però no gens espès. La plaça del poble estava deserta, potser hi ajudava que el rellotge, puntual com sempre, encara no marcava les sis del set del matí. Els ritmes sincopats seguien sonant als auriculars també de segona generació, o tercera, o quarta.

Aquella excursió era diferent a les que solia fer. Primerament, hi anava sol i no tenia plans fixats. Tampoc portava mapa ni brúixola. Es coneixia molt bé els camins i no tenia pensat fer-ne de nous. Tampoc acostumava a marxar tan tard de casa ni molt menys amb la música sincopada acompanyant-lo. Però aquella excursió era més necessària que les altres. La font que ell sempre havia vist a l'entrada del poble si véns del sud o a la sortida del poble si véns del nord, li va alleujar la set, això sí, li va carregar l'esquena. L'asfalt va anar quedant enrere i la pols del camí es va perdre entre les grans pedres que començaven a omplir el terreny. El sol semblava que iniciava la seva baralla contra la mandra. Ell semblava que no trobava el que buscava. Era molt d'hora, però. Encara tenia moltes hores per seguir-ho buscant. Sí. Però què buscava? Havia sortit en busca de la inspiració. Feia molt que no escrivia. Però no escrivia per diferents motius i raons. Feia molt que no disposava de temps per bolcar-se a escriure. No se'n recordava ja de quan no tenia piles i munts de treballs per enllestir i dossiers que repassar. Bé, sí des que feia dos dies que s'havia afegit a l'empresa més gran de l'estat. Per això tornava a tenir temps. Però a part del temps, també hi havia la inspiració. Potser se n'havia anat per no tornar. Això li va passar pel cap més d'un i de dos cops. Potser era un in albis inspirare d'aquelles momentànies o d'aquelles que duren més. Però, independentment de quina fos, no li agradava, perquè no tenia inspiració. I sense inspiració, ell no podia escriure. Així que ja sabeu què hi feia. Havia sortit per buscar aquella inspiració que feia dies, setmanes i mesos que s'havia amagat.

Va començar a buscar sota les pedres. Eren pedres grans i petites. També en veia alguna de mitjana i em preguntareu de quina mida és mitjana, doncs això, mitjana. Eren pedres arrodonides, escantellades i de formes tan vàries com llengües existents i extingides juntes. Sota de les pedres hi havia pedretes, pols i sorra. Una sorra fosca i una de més clara, amb diferents tonalitats ocres i marronoses. Entre elles, hi veia animalons invertebrats i vertebrats per fora. Amb escuts medievals i closques indestructibles. Aquests eren engolits per animals de dimensions més grans, tot i que encara no considerables. Els següents, ja no els veia ni sota les pedres ni damunt d'elles, ja que eren massa grans i porucs (potser presumits i encara no s'havien arreglat) per mostrar-se a aquelles hores. Però sí que sentia sorolls d'aus (no)migratòries. Eren uns sons que, va pensar, quedarien perfecte de politò al meu mòbil de primera generació amb connexió a internet. Els ocells no es deixaven veure fàcilment, gens ni mica. S'amagaven entre el fullatge espès d'uns arbres cada vegada més alts. Eren arbres d'escorça antiga i gastada, els vells. Arbres d'escorça novella però robusta, els nous. Eren uns arbres amb fulles de color verd: verd platejat, verd fosc, verd muntanya, verd claret, verd verdós i verd tal i com és el verd. Eren uns arbres normals. Uns arbres dels quals no en sabia el nom, però que no el deixaven d'acompanyar durant aquell matí de sol mandrós i feixuc. De sobte, una cançó li va recordar que ell estava buscant la inspiració, i que, de moment, no n'havia vist per enlloc. La cançó en qüestió no era sincopada. O sí, tan hi fa. Va seguir buscant. Llavors va adonar-se'n. Va veure que l'estaven seguint. La seva ombra cada vegada era més opaca i més llarga. La va deixar estar, ella no li donaria la inspiració. Els arbres s'anaven tupint més i les pedres es veien cada vegada més velles. Va parar i va fer un glop d'aigua. Tampoc estava dins de l'ampolla (la inspiració). El poble ja es veia lluny i no sentia les campanades del campanar, però sabia que ja eren les vuit tocades perquè el seu rellotge de tercera generació sense connexió a internet li havia xiuxiuejat per damunt del parlar dels ocells. Els animalons cada vegada s'amagaven més i ell cada vegada els buscava menys. Els arbres semblava que es volien barallar amb ell i, per tant, ell havia d'estar pels arbres. Com n'estava de canviat el camí. Potser era que feia temps que no hi passava. Pel cap, però, en contra del que molts podeu pensar, no li va passar que s'estava perdent, sinó un i per què no trobo la inspiració. Es començava a donar per vençut i, més, quan va arribar al final del camí. El cim de la comarca. Quin dia més maco he triat per venir-te a buscar, es va dir. Però no va aparèixer.

El camí de tornada no cal transcriure'l, per això no hi és. Va passar sense pena ni glòria. Les pedres s'anaven tornant cada vegada més petites i els arbres s'anaven separant un dels altres. L'esquena cada cop li pesava menys. L'aigua disminuïa de forma directament proporcional al dolor de l'esquena. La pols va precedir a l'asfalt i el poble el va saludar amb un glop de frescor de la font. La mateixa font del començament de la ruta. Estava preocupat. No havia trobat la inspiració per enlloc i la plaça del poble ja era un bullici. El mercat tampoc li va vendre la inspiració ni el cafè li va regalar una dolça amargor. No. Va tornar amb les mans buides.

Les mans buides i l'esquena amb el mateix pes que abans de sortir. Però va fer un pacte amb ell mateix. No diria a ningú que havia sortit a buscar la inspiració, només ho apuntaria en un full blanc que amb els anys es tornaria groc i que potser algú, en un futur molt llunyà (quan els mòbils i els ipodtouch ja fossin de trentaquatrena generació) el trobés i li servís d'inspiració per un text no gaire llarg.

dijous, 3 de desembre de 2009

Un baix elèctric que feia la melodia

Sempre corrents. Amunt i avall. Avall i amunt. No podia desconnectar mai el busca, no sabia quan el trucarien de la feina per arreglar aquell semàfor espatllat, o aquell tall de llum dels fanals de no sé quin poble. El mòbil no l'havia apagat mai. No podia. Sempre tenia trucades que atendre i missatges per obrir. El correu (l'electrònic, està clar) el duia sempre al damunt. Des que li havien regalat aquell miniportàtil-calculadora-rentadora-i no sé quants més gadgets, que sempre tenia motius, i correus, per consultar. I si això no li semblava prou, li havien fet un dels regals més importants per tothom feia escasses setmanes. Bé, s'havien fet el regal (ell i la seva parella). Acabaven de tenir una nena. Sabia que l'havia tingut i que se l'estimava molt i que es deia Ester. Però poques coses més sabia. Li sabia greu, era així de trist i així de cert. Des de petit havia odiat aquelles famílies que no tenen vida, aquelles on el pare i la mare són els que porten ingressos a casa i paguen la llum, el gas i l'aigua. Aquelles famílies on els autèntics pares dels nens són els avis, quan tenen sort, o les mainaderes que cobren preus cada vegada més cars. Sí, sempre havia odiat aquelles famílies sense temps per elles i ara, és el que tenia. La llei de murphy sembla ridícula en aquella situació.

La gasolina era el seu amic principal, a part dels milers de cd's que portava al cotxe. Els bars eren el seu (temps mort). Minuts, com a molt hores entre trucada, missatge, trucada. Les línies de la carretera, tan les contínues com les discontínues eren el seu horari, com els guardabarreres i l'espaiós maleter del seu vehicle amb el logotip de l'empresa. Estava cansat de voltar i de no veure a qui s'estimava. Estava fart. Però no podia fer res més. Una altra trucada. Mentida, era un missatge al busca. L'esperaven en menys de mitja hora a prop de les Cases d'Alcanar. A més, havia de córrer per la carretera. Mai li havia agradat córrer. Mai li havia agradat aquell ritme de vida. Algun dia tindria algun accident, i la seva assegurança de vida no li cobriria. Algun dia, pensava mentre buscava aquella cançó on el baix elèctric feia la melodia algun dia aquest cotxe no sem servirà per treballar i podré viatjar amb la meva família.

No va entendre què feia en aquell llit blanc fins que no va adonar-se que les seves cames no tornarien a ser mai més les seves cames. Llavors, va ser quan va maleir la seva feina, les seves presses, les famílies odiades i aquella cançó on el baix elèctric feia la melodia.

diumenge, 15 de novembre de 2009

En Joan

En Joan s'esperava al costat de la font del seu pati amb el seu millor amic. Passaven pocs minuts de les cinc de la tarda i estava a l’aguait que el seu pare el vingués a buscar. Mentre tant, els dos anaven mirant cromos de la darrera col•lecció. Eren els jugadors de la lliga de futbol de l'estat. Se'ls sabien de memòria, però per matar el temps, inconscientment, tornaven a cantar “el tinc, el tinc; em falta, em falta”. En Joan, de sobte i com si seguís una rutina, es va aixecar, va beure un glop d'aigua de la font i es va carregar la motxilla: acabava de veure el seu pare darrere la multitud de persones que no paraven de cridar noms i noms. Estava content, sempre el venia a buscar el seu pare, i poques personetes del pati ho podien dir, això. El pare li va donar el seu més que merescut berenar (era dels pocs que ja es sabia totes les cançons) i els dos van començar a enfilar el camí de volta a casa. En arribar, va deixar la bossa a la seva habitació, es va canviar de sabates, com sempre li havien dit i es va rentar les mans (sí, també sempre li havien explicat). Després, sense perdre ni un minut se'n va anar a la seva habitació. Es va asseure a una cadira.

A en Joan sempre li havien cantat cançons del Sol i la Lluna, i ell se les aprenia. Sempre era el primer en voler-les repetir. A en Joan sempre li havien explicat que el príncep i la princesa, finalment es trobaven, es donaven un petó i es cansaven. Sempre li havien dit que hi havia el “la” i l'”el”. En Joan veia els anuncis de les Barbies i ens Kens. Quan veia un gall, no li havien ensenyat a no pensar en una gallina. En Joan era aquell nen que tenia moltes amigues, i molts amics. El Joan anava a casa dels seus amics, on la mare d'ells, o el pare, els hi preparava un berenar especial, l'altre, els hi explicava un conte de bona nit. En Joan tenia una germana, i s'estimava molt el nuvi d'ella. Els dos sempre li parlaven de les abraçades, dels petons i d'estimar. En Joan mai parlava de la seva mare amb els seus companys. En Joan, però, no entenia quan el seu professor el mirava malament. No entenia quan aquell qui li ensenyava les cançons es posava amb ell i el feia servir com mal exemple. En Joan no ho entenia. I menys, quan aquells qui no compartien l'esmorzar de l'hora del pati amb ell el senyalaven i, a vegades, li tiraven pedres. En Joan no ho entenia, però pensava al costat de la font. El Joan creia que els altres li tenien enveja. Tenien enveja que a ell sempre el venia a buscar el seu pare. Ell era feliç. No li faltava de res. Tenia dos braços i dos cames, i es posava trist quan veia algú que li en faltava algun(a). Pensava que els que se'n burlaven d'ell mai estaven contents. No estaven contents perquè no tenien dos pares.

dijous, 12 de novembre de 2009

El llac Rosa

Els ocells estaven perdent les plomes i els becs se'ls hi quedaven pel camí. Les ales seguien fent força per guanyar l'oposició del vent. A sota, sobre la pluja de les plomes, un grup de búfals i zebres corria buscant una cosa que no sabien que eren. Fugien espantats per les seves cues, per unes cues que se'ls hi desfeien i perdien. Les zebres perdien les ratlles i esdevenien rèpliques barates de cavalls albins. Més lluny, però no menys ràpid, més animals espantats aixecaven una polseguera que es podia veure des de la vora del Llac Rosa. Coses estranyes passaven. El llac Rosa estava ple de turistes americans, alemanys, anglesos i francesos. Estaven prenent el sol i banyant-se. Fins i tot s'hi podia veure un tobogan, o dos, ara no ho recordo ben bé. Hi havia moltes parades de gelats i granissats de gustos mai vistos, on destacaven, el cogombre amb pastanaga i el bistec amb salsa al pebre verd. Els nens corrien al voltant del llac, mentre els socorristes, amb la seva gorra i els seus pantalons típics, els cridaven i renyaven als seus pares. Els americans es barrejaven amb els anglesos i discutien sobre diaris de colors vius i cridaners. Els alemanys demanaven cervesa molt i molt freda sense espuma. Els francesos passaven de tot i es banyaven amb roba (sabia que eren francesos perquè totes les seves samarretes eren dels colors de la seva bandera.

I entre aquest paisatge, jo. Jo vestit d'astronauta i amb aletes de fer submarinisme als peus. El més curiós era que la gent no em mirava, ni em feia fotos. Potser és perquè no hi havien japonesos. Qui sap? Però retornant al fil d'aquell panorama vaig descobrir que no hi havia cap edifici ni cap pàrquing a prop. No hi havia rastre da cap carretera que dugués a aquell indret. No hi havia, ni tan sols, cap antena al voltant que donés cobertura als centenars o milers de telèfons mòbils que es sentien sonar al voltant del llac. De sobte, però, van sortir uns altaveus de sota terra, entre les parades de gelats i granissats amb cues llarguíssimes. Els altaveus tenien forma de plàtan, o de bannana, la veritat és que mai he diferenciat els dos varietats. El cas és que per aquells altaveus van començar a cridar. Cap turista s'immutava, els animals seguien fugint de les seves pors i de les seves metamorfosis. Ningú, excepte jo semblava adonar-se'n que estaven cridant un nom de forma repetida per aquells altaveus. Ostres! Era el meu nom. El meu nom! De cop i volta, aquella veu se'm va fer familiar.

Vaig obrir els ulls, mentre el deliri dels 40º es resistia a marxar. Estava suat, molt suat. I la meva mare no parava de cridar el meu nom i de mullar-me amb una tovallola xopa. Però, per la finestra, em va semblar veure, amb els ulls mig clucs, un ocell lliure de plomes i bec...

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Porres per espases

El poble català sempre he viscut a prop del camp. Ha viscut de la terra i dels seus fruits. De fet, el poble de Catalunya (i em permetré el luxe d'extendre-ho al Principat), ha crescut gràcies a l'explotació dels recursos d'aquesta terra. Sempre hi ha hagut els pagesos treballant de sol a sol, hivern, estius, tardors i primaveres. Es deixaven la pell curtida pel sol i el sòl i s'esllomaven treballant. Camperols esclaus, serfs no paraven. Quan era època de plantar, plantar; quan tocava recol·lectar, recol·lectar. I així amb totes les tasques.

Els ibers, els que hi havia abans que ells. De la recol·lecció a l'agricultura. De la simplesa a la sofisticació. L'arribada dels grecs i els romans per la porta d'Empúries. La romanització i la culturització a nivells socials, econòmics i agraris. L'arribada dels bàrbars i dels moros. La tècnica musulmana aplicada a la terra i el seu fruit. Les innovacions tecnològiques de plantació, el guaret, l'arada. Una agricultura forta que va passar de subsistència a excedència a poc a poc. Sí que va haver la reconquesta, lenta però ferma. I sí que la cultura del camp era gran i forta. Però més dura era la feudalesa que començava a oprimir els camperols. Vassallatge, esclavatge i altres “-atges” dolents. El camp seguia sent treballat, però a quin preu? Els pagesos no tenien poder de decisió sobre les terres, i les revoltes campesines abundaven. El gran exemple: la guerra dels segadors. El gra havia de ser pels camperols que treballaven, per les famílies pobres que dedicaven la seva vida al camp. I més pals per part de dalt. Poques ajudes i sorts han tingut durant segles i segles. Finalment, després de moltes temps, moltes morts, epidèmies i plagues, van aconseguir posseir terres i treballar per ells. Autonomia, autosuficiència i exportació a través del gran mercat mediterrani. Això sí, els preus, cada vegada més baixos.

On volia arribar amb tot això? Ah, sí, quina memòria... Actualment, la població rural, és inferior al 3% a Catalunya, la que es dedica al sector primari s'hi assembla. Els preus de venda són ínfims. Els seus sous són les seves vendes i els seus camps. El poder poc mira per ells, i quan ho fan, ho fan malament, es deuen equivocar. I què passa? Doncs que s'han de manifestar, s'han de revoltar, perquè la terra és per qui la treballa. El que no sabíem, i ara hem vist tots, és que els pals encara existeixen pels camperols i pagesos. Les mentides en formes de declaracions ara es poden escoltar gairebé a l'instant, i les imatges parlen per si soles. Pel que es veu, ara en comptes d'espases, pedres i llances, són porres i escuts. Són cascs de mossos d'esquadra (amb minúscules en aquest cas) repartint a tort i a dret. Ara, els pagesos tornen a rebre quan es volen reivindicar i reclamar el que es seu. Perquè la terra potser sí que ja és seva, però els beneficis, no. Es perden pel camí. Espero, i confio, que no s'ho quedi, però, el senyor Mbillet.

PS: seguiu resistint, davant de comissaria i al camp

divendres, 23 d’octubre de 2009

Hi ha qui pot (però també hi ha qui ho intenta)

Després de marejar les tecles del meu ordinador portàtil sense gaire sentit i de navegar entre blogs (m'agrada més la g que la c per aquesta paraula) i articles d'aquí i d'allà vaig decidir que ja estava bé. Que ja n'hi havia prou de llegir, pensar, rebuscar i estirar-se els cabells, en la mesura que es deixaven... Bé, mentida, d'això no n'hi havia prou (no d'estirar-se els cabells, sinó de seguir buscant i llegint!). Però el que no havia de fer era deixar-me arrossegar per la mandra i el “ostres, que bé que escriu”, “quina enveja (sempre sana)” i només, doncs això, marejar les tecles. Havia d'aconseguir trobar una idea que posés fil a l'agulla de l'escriure i un pegat que atrapés, de moment, la peresa obstinada.

Així doncs, vaig començar a pensar en tot el que havia llegit en les darreres hores a través de la pantalla i d'alguna que altra revista rescatada d'un futur contenidor blau. Sí, per què negar-ho?, hi ha gent que té un do. O dos. Hi ha persones que veuen un full blanc i no saben com parar. Com parar d'escriure. Aquestes persones són les mateixes, generalment, que quan es posen davant d'un ordinador, són capaces de fer marxar les tecles del seu lloc perquè estan cansades d'escriure i escriure. Són persones diferents, especials. Això no vol dir que siguin estranyes o rares. No. Simplement són dones, són homes que la imaginació, la crítica (fruit d'una gran autocrítica), la ràbia canalitzada, la intel·ligència, les idees, l'avorriment... han rebut un tractament diferent. I no només això, sinó que a més, tenen la sort (suerte, luck, chance) de saber dominar-ho (aquestes qualitats o defectes) per traure'n el millor suc. Ho fan per nosaltres, per tots aquells que ens agrada llegir, buscar i pensar. Per aquells que intentem crear una jingle i aconseguim plagiar una cançó dolenta d'un CD de tirada zero. Ho fan perquè es senten bé i perquè tenen la necessitat de no quedar-s'ho a dins. Ho fan amb bona intenció i sense mala fe. Per això, perquè quan veuen el color blanc, l'han de tapar creant. Construint per ells i per nosaltres.

A vegades, però, la resta de mortals (perquè hem de recordar que ells també són mortals encara que moltes vegades no ens ho sembli) no ho veiem així, sinó que ens genera una sensació de frustració (valgui la redundància fònica) i d'enveja. Són sentiments que nosaltres, fredament, no volem generar al nostre interior, són sensacions que ens agradaria que no s'escapessin, i que ni molt menys s'expressessin. Però no tot es pot tenir. Per això, ho tornem a llegir un i dos vegades, i ens anem estirant els cabells a mesura que els nostres dits fan l'esforç per retornar a les tecles o al bolígraf per intentar omplir fulls blancs d'alguna cosa que se'ns escapi -sense voler-ho del tot- del nostre cap.

I sí, després de llegir, seguir llegint i havent enfilat el fil a l'agulla he vist que (després d'alterar el temps verbal) les meves tecles estan més contentes. No volen marxar, no tenen aquesta sort. I crec que, de moment, no volen tenir aquesta sort.


PS: ah!, amb tot això, sí que s'ha omplert un full de color blanc...

divendres, 9 d’octubre de 2009

Espies d'incògnit

Plou, fa fred, neva i el sol desfà fins i tot les pedres. Ells dos, no es mouen, resten impassibles i inalterables al pas del temps i a les inclemències meteorològiques. No els espanta res, són forts i temen a molt poques coses. Tan poques, que nosaltres no sabem quines són.

Feia molt de temps que no es movien, tan com temps feia que havien arribat en aquell indret envoltat de verd. Només es miraven. Cara a cara, com si es trobessin en una entrevista de televisió. No parlaven de res ni donaven cap opinió sobre cap tema. No volien. Simplement, no els hi venia de gust. Escoltaven totes les converses amb el mateix rictus a la cara. No és que fessin mala cara o estiguessin enfadats, no. Els hi agradava escoltar i quedar-s'ho per ells. Reflexionar en silenci i donar-hi voltes. Hi havia moltes vegades que no hi estaven d'acord, però era igual. No volien parlar, no en tenien ganes.

Els dos eren amics, ho havien sigut des del primer dia en què coincidiren en aquell paratge. Abans, no ho eren. Es coneixien, sí, però no eren amics. No sabien res un de l'altre, però no els hi calia. No ho volien saber. Ho compartien tot des de feia... des de feia quant? Les seves mirades poques vegades es cansaven de mirar-se. De fet, només deixaven de mirar-se les nits fosques o quan algú els hi feia alguna visita a mitja tarda, més freqüents a la primavera i a l'estiu. La seva vida era aquella. Ells (no) l'havien triada. No seguien cap moda, però, tot i això, es sentien presos de gelosies pròximes. Paradoxes de la vida.

Ser nan de jardí té aquestes coses. No et mous, tens fred, et mors de calor i no pots mostrar mai la teva opinió. Ja pots estar en contra de l'ocupació del jardí del veí o ser partidari d'una plantació de gespa i mare-selva al teu voltant. Ja hi pots ser, ja. Qui t'escoltarà? Ara bé, tot aquest temps per pensar i espiar en secret el que feu, qui ens ho treu?

dimecres, 30 de setembre de 2009

Tal i com els seu propietari

“Aquest gos és calcat al seu amo” “Has vist aquesta dona? És pastada al seu gos” “Mira, mira! Aquest home és igual al seu xuxo, mama!” Qui no ha dit mai aquesta frase? O qui no l'ha sentida pel carrer abans de veure com els acompanyants del profeta es posin a riure amb la consegüent mala cara del o la propietària de l'animal? No m'ho podeu negar, és una cosa que es pensa, que es veu i es diu, no ens enganyem.

Actualment, en aquests temps que corren i s'escapen, com els trens, es pot localitzar una altra comparació (igual d'odiosa que les altres) d'un calibre semblant. Sí, mireu, quan una persona es passa vàries hores a la setmana agafant trens, perdent-ne d'altres i queixant-se d'un servei públic que no és de qualitat, doncs veu coses que a simple vista passen per alt. No, no estem parlant de que la empresa estatal que controla els trens no fa bé la seva feina, ni que els revisors són les persones més amables del món (la seva majoria). No, no estem parlant de res d'això. Estem parlant dels viatgers. D'aquells que són esporàdics o eventuals; també d'aquells i aquelles que corren perquè veuen el seu tren com pita en senyal de protesta ja que vol tancar les portes; dels que van amb pantaló i americana i de les que fan ritmes amb els seus talons; i no ens oblidarem els viatgers obligats, els que es desplacen per feina o estudis. Parlem de tots ells.

Bé, mentida, parlarem d'ells i de les seves maletes, motxilles, paquets, bosses de mà i de no mà i de les històries que amaguen. Perquè sí, perquè crec que les persones i els seus recipients (a partir d'aquí, aquesta paraula esdevindrà l'hiperònim on hi encabirem els hipònims com maleta, motxilla, paquet, bossa...). Som-hi, doncs, comencem. A les estacions de tren s'hi poden veure persones de totes les edats, cultures i fins i tot classes socials, i més, des de que va nàixer la nostra amiga crisi. Amb això, podem veure recipients de totes les mides i tots els colors. Amb formes per parar un tren (que graciós tot plegat...) i adhesius de mil i un països de la estimada UE i de fora d'ella. Però el més sorprenent de tot (fins i tot més sorprenent que que hi hagi adhesius de països de dins i fora de la UE, sí, sí!) és que els recipients i les persones s'assemblen, mantenen una relació. Què vull dir? A les andanes hi podem veure homes amb americanes fosques a conjunt amb els seus pantalons que sempre van acompanyats d'un maletí fosc, seriós i elegant, com ells. També veiem dones grans amb bosses de mà del mateix color que el seu cabell curt i tintat. Els més joves, els que van a l'institut com a molt, solen portar motxilles de colors personalitzades amb pegats d'estrelles, grups desconeguts o pins amb les cares de les seves parelles. Després també hi ha els viatgers de caps de setmana. En aquest grup s'hi diferencien les motxilles de muntanya, amb molts compartiments i litres i els que porten maletes. De maletes n'hi ha tantes com la tipologia de propietaris. Grans com armaris i amb quatre rodes, estilitzades i de pell girada, de plàstic dur i colors brillants o, fins i tot, amb més d'una ansa. Els recipients són la companyia més pròxima i valuosa que es trasllada, ja sigui pel que s'hi alberga com pel preu del mateix.

Com veiem, de propietaris amb el seu alter ego convertit en recipient n'hi ha per donar i per vendre. Procedències, destins i vies dispars. I, sobretot, continguts diferents. M'encantaria poder veure que s'hi alberga dins dels recipients. No em direu que a vosaltres no, oi?

dilluns, 21 de setembre de 2009

Segur del tot

El rellotge de mà que li havia regalat el seu avi no parava d'avançar. Els minuts seguien marxant sense acomiadar-se, i ella, el més important, no arribava. La pluja, mentrestant, tampoc cessava i el seu estat de nerviosisme no feia res més que prendre-li les poques ungles que li quedaven. I si li havia passat alguna cosa? I si el cotxe se li havia parat? Si no tenia bateria al mòbil i no el podia trucar? Sempre tan pessimista. Tranquil.

Segur que no li ha passat res, que només s'ha endarrerit, com sempre. Segur que ella ha mirat el rellotge i ha vist que tenia mitja hora. De sobres! I sí, ha decidit dutxar-se. Segur que s'ha ensabonat i ha estat una bona estona sota l'aigua de la banyera sense cortina. Segur que ha desconnectat el mòbil per no rebre trucades d'aquelles que t'interrompen. I sí, segur que també ha desconnectat el xip de la pressa. Llavors, quan s'ha degut cansar de l'aigua calenta, dels sabors de mil olors i dels ulls tancats, ha degut agafar la tovallola blava i s'ha degut passar una bona estona embolicada totalment i asseguda sobre el lavabo. Segur del tot. Ah, i després les dents també han degut tenir el seu llarg moment higiènic.

Ja està! Ja està de la dutxa. Segur que després de deixar la tovallola al terra del bany davant d'una gran bassa d'aigua ha anat corrents, nua, cap a la seva habitació. L'habitació enfocada al nord-est, aquella que té una gran finestra per on ningú la pot espiar. Allí, ha degut obrir l'armari i engegar la música. Sí, un compacte anglès. L'armari li ha degut robar molta estona. Camises, bruses, texans, pantalons llargs, curts i pirates o a mitja cama. Samarretes de ratlles, estampades o amb dibuixets graciosos. Quin hem poso? Segur que s'ha vestit amb tres models diferents, pel cap baix. Segur que s'ha passat molta estona al mirall, i jo, aquí, esperant. Ai, no li haurà passat res? No. Segur que no. Segur que després de vestir-se i d'haver-se preguntat si anava a conjunt amb un dels múltiples collarets que reposen rere la porta d'un armari ha anat al bany una altra vegada.

Assecador, espuma, barra d'ulls, més assecador i més espuma, que no se li bufi el cabell. Ah, i segur que ha estat el moment en què ha vist les arracades que s'havia tret abans de dutxar-se. I després d'això, segur que encara li ha faltat triar una bossa de mà o una motxilla. I omplir-la. De què? No importa. Tan sols omplir-la. I després de tot això, que a ella segur que li ha semblat poc, ha degut mirar el rellotge. Sí, fas tard, reina. Les claus del cotxe i a córrer, sempre vigilant amb la pluja. Clar que no li ha passat res, vaja, segur. Segur del tot. Mira, ja bé. No, no estava patint ni pensant amb tu, no, t'ho prometo. Sí, segur, segur del tot.

dijous, 17 de setembre de 2009

Poemes en sib o la# (i,ii,iii)

Mentrestant, com de costum


Bastides de records
pengen d'un estenedor.
Mentrestant, tu dorms.
Com de costum, algú se'n riu.

Ampolles lliures de color
em priven de la meva raó.
Mentrestant, no vols.
com de costum, algú no viu.

Flaçades i llençols
són barreres del frontó.
Mentrestant, et dols.
Com de costum, algú ho diu.

Interruptors de foscor
són caiguda lliure en algun racó.
Mentrestant, et mors.
Com de costum, jo trenco el costum.






A vegades, el món

Brúixoles en contenidors
recorden tardes de tardor.
On és el teu camí?
A vegades, el món fa por.


Seguretat de cinturó:
segueixes sense direcció.
On és el seu destí?
A vegades, el món és fosc.

Mobles que estan coberts de pols,
són els rastres de nits d’alcohol.
On viu qui és veí?
A vegades, el món és tort.

Tot pot ser presagi de sort
i més si ens arriba de cop.
Tu em volies seguir?
A vegades no, sempre.





Joc de pronoms personals


Son i por i un sac amb petons;
tu en tens la clau, sí, el bamboo més dolç.
Una libèl•lula ha emprès el vol
(i això ja vol dir que)
la teva clau està a prop del meu cos.


Dos orenetes han aconseguit fer el niu.
Ara, jo ja tinc la clau i tu, em somrius.
Princesa dels núvols! -crido- no em deixis fora!
(Eco i dins, ja que)
al posar la clau coincidim al girar, buf!, ja era hora.


Veus que et parlen, però que t’embussen,
veus que no només et parlen, sinó que et miren.
M’agrada estar a dins, no podré sortir, no ho voldré.
(Silenci! què dius?)
la clau, la clau, la clau, la clau és feliç.

Tu, jo, ell, perquè no ella?
I tornem-hi, ella, jo o tu -deixem l’ell-.
La clau, el bamboo i la libèl•lula...
(Interferències)
Les orenetes tenen enveja, és una cosa del tot nul•la?

dilluns, 3 d’agost de 2009

Unes arracades

Mai li havien agradat les agulles. Sentia una por terrible, una paüra inexplicable envers qualsevol tipus d'agulla. Era un secret gairebé total. No sabia ben bé perquè. Era una d'aquelles fòbies estranyes que poca gent té. No ho hem de confondre amb la por per fer-se anàlisis de sang, de sentir el teu cos cremant-se mentre et tatuen, de punxar-se mentre cuses, no. El que li passava a ella era diferent. Quan veia una agulla, de qualsevol tipus, tota ella s'estremia i començava a suar aquella suor freda tan desagradable. La gent no ho sabia, però cada vegada li costava més dissimular-ho.

La gent no es fixava en què mai portava arracades. Bé, que poques vegades es posava arracades. Només se les col·locava quan havien d'exercir de talismà. Sí que tenia els forats, perquè els seus pares li havien fet foradar les orelles pocs dies després d'haver nascut, però eren els únics forats artificials que tenia al cos. Cap piercing, tan de moda, al nas o al melic. Cap ni un. Sempre que algú li regalava unes arracades feia bona cara, molt bona cara -sabia mentir molt (fàcilment) bé-, deia que li havien agradat molt i, quan arribava a casa, les posava al pot de les arracades. Era un pot de vidre, que en millors temps havia guardat olives, amb una tapa decorada per ella mateixa.

Totes les seves amigues s'havien fet, o tenien pensat fer-se, un tatuatge. Fins i tot s'havia parlat de fer-se un tatuatge conjunt per commemorar la seva eterna amistat. Seria una rosa amb set pètals, tants com súperamigues eren. L'havia dibuixat el nuvi d'una, el que estudiava belles arts. Ella, però, després de dir que el dibuix era molt maco, s'ho va fer venir bé per dir que no, que la pell, a mesura que anem creixent, s'arruga i de gran, els tatuatges queden malament. Aquells arguments li havien permès no fer-se el tatuatge. A cap amiga se li va passar pel cap pensar que tenia por a les agulles. Bé, potser a un parell sí, però no van dir res.

El secret només el sabien quatre persones contant-se a ella mateixa. La seva mare, ella, la seva àvia i la infermera simpàtica i grassoneta que li feia les anàlisi de sang, bé, que li extreia les mostres de sang. Ella i la infermera mantenien un idil·li sanguini. Després d'unes quantes anàlisi, poques, la infermera ja va veure que aquella noia era especial. Va veure que no tenia por de l'anàlisi ni de veure la sang sortint de la vena. També va veure que ella patia quan es posava els guants i es disposava a obrir l'agulla. Va veure que del que de veritat tenia por, era de l'agulla. I li va preguntar. Ella es va posar roja i li va contestar que sí mentre es tornava del color del paper, i no de paper reciclat, precisament. Tanmateix, li va poder fer prometre que li guardés el secret. La infermera va riure altre cop i li va confessar que ella també tenia una por particular: als nans de jardí. Així doncs, van segellar el secret amb una nova anàlisi de sang, un somriure i un quasi desmai. I, a més a més, la que va ser la següent anàlisi de sang va anar acompanyada d'un regal per part de la infermera grassoneta. Unes arracades que van anar a parar al pot de les arracades després del “m'ha agradat molt”. Tot i saber el secret, la infermera no va pensar que les arracades es fan amb agulles. Un error que es va reflectir a la seva cara amb un somriure. No a la de la infermera, que la pobra no ho sabia, sinó al d'ella.

Tampoc podia anar al bosc. Els pins estaven armats amb milers d'agulles. Sempre s'inventava alguna excusa creïble i imaginativa per convèncer al seu pare. S'ha de dir, que la mare l'ajudava ja que coneixia el secret i, a més a més, sempre intentava que la família anés plegada a la platja o a indrets on els arbres no fossin pins. Era una mare còmplice i això, en certa mesura, li agradava. No li agradava en el moment que li feia massa d'amiga i volia saber amb qui se n'anava o deixava d'anar al llit. No, en aquells moments no li agradava i era quan decidia anar a veure l'àvia. Això sí, abans l'havia de trucar.

La seva àvia era genial. Genial, però amb un problema per ella. Cosia des de ben menuda i tenia una col·lecció de brúixoles amb les agulles de diferents colors. Així doncs, la trucava per avisar-la amb temps perquè pogués amagar la col·lecció singular i totes les agulles que estiguessin a la vista. La seva àvia era la més jove de la família. Sempre estava fent coses, amunt i avall; avall i amunt. Li encantava quedar amb les seves amigues i xafardejar sobre tot de temes irrellevants però que a elles els hi semblaven molt i molt importants i recurrents. A més, guardaven un secret les dues. Potser més que un secret. Quan l'anava a veure, ella es desfogava i fins i tot li explicava que tenia un nuvi nou, molt guapo i simpàtic. El secret estava en què ho feien sota un núvol de fum il·legal. al·legal segons la seva iaia. Cap de les dos deia res a ningú sobre allò. Allò era tan o més secret que la por a les agulles. Però li anava bé a un, i més bé a l'altra.

Tot això no ho sap ningú, només vosaltres i jo. Això ho vaig descobrir un dia que la vaig trobar despistada en un banc de l'avinguda del president Lluís Companys. Sí, m'ho va explicar i de seguida se'n va avergonyir sense que jo sabés exactament el motiu. I, com va fer la infermera, també li vaig prometre que no diria res de paraula a ningú. Tot seguit, vaig recordar el dia que em va somriure i em va dir que les arracades, que li acabava de regalar, li havien agradat molt.



dimarts, 28 de juliol de 2009

La capseta amb forma de sol

Els dies d'estiu havien arribat. Les temperatures altes i les ombres a preu d'or n'eren el testimoni més clar. Les escoles havien canviat els professors pels monitors de casals, menys atapeïts que altres anys. Les piscines municipals estaven plenes, tot i que no tan com les particulars. Ell, mentre tant, seguia buscant la capseta amb forma de sol que li havia regalat la seva àvia quan havia complert setze anys.

Havia obert tots els calaixos i també els havia buidat. Res de res. A l'armari, a part de piles i piles de jocs de quan era menut –i pols-, ni rastre de la capseta en forma de sol. Sobre la taula i les seves prestatgeries no hi havia cap cosa més que llibretes plenes d'apunts i llibres llegits o per llegir. Semblava que la capseta hagués desaparegut, s'hagués esborrat de l'habitació. Així doncs, va pensar que podia haver-la deixat a l'habitació del seu germà petit. I, després d'haver tornat totes les coses que havia tret del seu lloc habitual, va dirigir-se al refugi del seu germà. En Marc no hi era, no va haver de demanar permís. Aquesta vegada, però, va començar mirant sobre la taula i als prestatges que la protegien. Tal i com s'esperava, ni rastre de la seva caixeta. Tampoc la va trobar als calaixos plens de roba cara ni als armaris nodrits de camises, sabates i cremetes.

Ai carai! No entenia res. Era impossible que una caixeta amb forma de sol s'hagués volatilitzat. Per això, va seguir la recerca per l'habitació dels seus pares, on va obtenir al mateix resultat, així com al despatx o la sala de planxar (que, de fet, eren el mateix recinte). A la cuina tampoc la va trobar ni a la caseta del gos. Només li quedaven els dos lavabos i les golfes. Va començar pel lavabo de baix, el petit. Pocs racons per haver-se amagat. Com ell ja es pensava abans d'iniciar la busca, res de res. Del lavabo de dalt, amb més amagatalls, va obtenir el mateix resultat: sortir-ne amb les mans buides, tot i que amb el ventre més descansat. Va ser així com va decidir iniciar l'empresa a les golfes. Va pujar poc a poc les escales, fent moviments d'espia, com si d'una pel·lícula de misteri es tractés. Va riure. Es va fer gràcia, als seus vint-i-dos anys i fent de marrec. Va obrir la porta ja deixant de fer el ruc i va encendre la llum. Ara feia molt de temps que no hi pujava, de fet, des que vivia amb la seva parella en un poble del Lluçanès, baixava poc a veure els seus pares i el seu germà petit. Les golfes estaven ben endreçades i plenes de caixes. Però tenia una gran sort: el seu pare ho etiquetava tot.

Va començar a llegir les etiquetes que acompanyaven les dotzenes i dotzenes de caixes d'allí dalt. Revistes cuina mama, apunts FISIO 1, joguines nens, sabates boda iaios, figures del pessebre, bombetes i altres aparells elèctrics, roba Marc, pintures i aquarel·les mama, esquís i botes papa... I va continuar llegint, però en cap hi va poder llegir “capseta amb forma de sol”. Va ser llavors quan va abandonar la recerca i captura d'aquell regal d'adolescència. S'ha de dir que estava una mica moix i decepcionat ja que no havia aconseguit localitzar la capseta amb forma de sol. Va baixar les escales fins al menjador i es va asseure al sofà, que per cert, no li agradava gaire. Quan va haver lligat la vergonya a una pota del moble del costat, li va preguntar a la seva mare si sabia on estava la capseta amb forma de sol que li havia regalat la seva àvia el dia del seu setzè aniversari. La seva mare va riure múrria i li va contestar que la seva àvia mai li havia regalat una capseta amb forma de sol. Que fes el favor de pujar a la que havia estat la seva habitació i mirés sobre la tauleta de nit.

Ho va fer. Va arribar a l'habitació i va veure, astorat, com la capseta estava allí al damunt, però que tenia forma de lluna i no de sol. I és que a vegades la memòria ens juga males passades.

dimarts, 14 de juliol de 2009

La confiança fa fàstic

A finals de la setmana passada vaig veure per la televisió una notícia d'aquelles que es qualifiquen com a bones, “d'èxit total”. Era una notícia que ha de donar una mica de tranquil·litat a totes aquelles dones que viuen amb por. A totes aquelles dones que viuen amb la por de tornar a ser agredides pel seu marit. Així doncs, podeu pensar, és una bona notícia. Però no, el meu cap es va engegar i em va ensenyar que no és del tot una bona nova.

Confiança. Confiança és una paraula que segons els savis enciclopèdics significa conveni pel qual una persona lliura i posa un bé determinat en nom d'una altra persona, la qual resta obligada a donar-li la destinació que la cosa permet i a tornar-la en desaparèixer la causa que havia motivat el lliurament. Confiança, doncs, és una paraula que transmet moltes coses, però sobretot el respecte i el convenciment, no només teu i envers un mateix, sinó envers els altres. Confiança és una paraula que transmet seguretat i que emprem massa freqüentment i, moltes vegades, sense estar segur del tot. D'aquesta manera, posem confiança cega amb algú perquè ens vigili els nens; donem un vot de confiança a algú altre perquè ens representi sense patir per ser (des)agraïts amb un abús de confiança.

Aquestes mostres de confiança i gratitud les culminem superant l'amistat molt forta amb alguna persona (que ja no ha de ser del sexe contrari – sense por, vull dir-) i passant a ser parella. El ser parella és un joc de confiança, d'estira i arronsa i d'amor, molt d'amor. La confiança esdevé un dels pilars del joc de les relacions. Ara bé, a la televisió, cada dia ens ensenyen com la confiança, desgraciadament no existeix sempre al 100%, i menys, en els casos de parella. On vull arribar amb tot això? No. Avui no és dia de traure els draps bruts del sexisme generalitzat i dels extrems masculins i femenins en potència. No, tampoc toca parlar de l'augment de sexisme a les escoles entre els més menuts i els ja no tan petits. Avui vull, com he avançat al començament, parlar d'una tecnologia que ens ja d'ajudar.

Els ministeris de justícia, igualtat i interior, amb la col·laboració de la fiscalia general i el consell del poder judicial (tot amb minúscules), sota la veu cantant de la Bibiana Aído, ministra d'igualtat, i Alfredo Pérez Rubalcaba, ministre d'interior, van anunciar que a partir del 24 de juliol disposaran de 3mil braçalets per vigilar de mes aprop (o més lluny) als marits agressors. Aquests braçalets van acompanyat d'uns aparells similars als mòbils que transmetran la informació a la víctima cosa que permetrà que es sentin més segures o avisar en cas de no compliment de la distància de seguretat. A més, també transmetrà la informació directament a una empresa de seguretat privada, que avisarà a les forces policials. Totes aquestes mesures han de servir per fer que agressors “s'ho pensin dues vegades”.

Què vol dir tot això? Les parelles no estan basades en la confiança? Un estima i l'altre o l'altra també? No, aquests invents que aparentment semblen tan bons ens deixen veure que realment no ho son, o millor dit, no som tan bons. Les persones haurien d'evolucionar cap endavant deixant d'atacar a les altres per mínimes diferències o estupideses de masclet prepotent. Aquests invents em permeten veure que, en aquests (i bastants altres) realment, la confiança fa fàstic.

divendres, 3 de juliol de 2009

El que has triat ser

Arribes tard, fa dies que arribes tard a tot arreu. El motiu és obvi, el coneix tothom. No hi ha ningú que se n'escapi, de conèixer-lo, tot i que tu no l'has explicat a ningú. La dona t'ha marxat de casa (i dic “t'ha” perquè la consideraves teva, només per a tu), i amb ella t'han fugit els teus dos fills (el gran i la petita). I tu, en comptes de buscar una solució, has triat el camí fàcil i equivocat: la nit.

Què és la nit? La nit és sortir de casa i buscar la festa; portar la festra a casa per no haver de buscar ( i no trobar) el camí després; omplir-te el cos de substàncies estupefaents, de drogues (sense diferenciar les toves de les dures). La nit significa perdre la ment i provar coses noves, sensacions i banalitats barrejades tal com els còctels que el teu cos et demana a crits. La nit és brossa, per tu, no és res més que brossa.

Llavors, l'endemà, no t'aixeques a l'hora. Però t'és igual, ja que l'únic que desitges és que caigui una altre vegada el sol. Si més no, que arribi la festa de cada dia, de cada nit. El problema és que també penses que a la resta de la gent li és igual. I aquí és on comets l'error. Creus que pel simple fet de ser lesbiana separada, la gent no et farà costat, que la gent se t'apartarà. I no, les coses no van així. Simplement, la gent et mirarà malament perquè ja no saps qui ets, perquè la teva família ha estat oblidada per tu i perquè qui parla, no ets tu, sinó les drogues.

La gent t'odia, sí, però no pel que creus tu, sinó pel que tu has triat ser.


dimecres, 1 de juliol de 2009

Ei, que és Sant Pere!

El mes de juny ja s'ha escapat, i això, entre moltes altres coses vol dir que comença el juliol, un mes de casals, colònies i campaments. Però abans d'endinsar-nos al setè mes, estaria bé repassar la última setmana de juny, una setmana plena de cultura i tradició a la capital del Baix Camp. M'agradaria parlar sobre la festa major gran de Reus, del seu patró Sant Pere.

Any rere any i des de gairebé la creació de la ciutat, la festa s'ha anat celebrant. No sempre ha estat així, està clar que no, però poc a poc, amb el pas dels segles ha anat adquirint la forma que actualment té. A Reus, la revetlla de Sant Joan significa dos coses: una, com a tot Catalunya, que l'endemà és festa, perquè per Sant Joan, poca gent treballa; l'altra, que la festa major de Sant Pere comença l'endemà. Sí, el pregó de festes del dia 24 dona el tret de sortida de la festa. Aquest pregó ha estat tan divers com els i les celebritats (se'm permet el luxe, no?) que l'han pronunciat. Des del molt honorable president del Parlament Ernest Benach, passant per Lluís Pascual, David Bagés, Josep Francesc Valls fins a l'humorista Andreu Buenafuente. Veiem doncs, que no és una festa major normal i corrent. Després del pregó, la primera tronada, que juntament amb els gegants i la mulassa, fa més de 200 anys que tenen vida. Aquestes, de fet, van ser una de les raons perquè aquesta festa major esdevingués bé d'interès cultural nacional.

La festa, amb el pregó i la primera tronada no ha fet més que començar (sense deixar les barraques que amb les d'aquest any ja en porten 10). Reus queda transformat fins el dia 30. Els carrers i places de la part més cèntrica queden inundats de gegants, nanos, balls tradicionals, castells, focs d'artifici i més elements festius. El campanar de la Prioral (res a envejar a la catedral de la veïna Tarragona) pica i repica per anunciar-nos que Sant Pere, torna a ser aquí i que els reusencs i les reusenques podem i hem de sortir al carrer per celebrar-ho, tal i com fa el canó amb els seus versets satírics. El dia 27, la festa major petita ja et posa en situació: el drac petit juntament amb els diables menuts, el Fadrí i la Fadrina i els nanos petits, el ball de valencianets, el de bastonets, les gitanetes, la canalla dels Xiquets... ens deleiten pels carrers de Reus ballant a ritme de gralles, sacs de gemecs, timbals, flabiols i tamborins, tenores, entre d'altres. Ah, per cert, tot just acabat el seguici petit, arrenca el correbars amb el Bou com a protagonista i la música d'orquestres que acompanya els més animats.

El 28 significa vigília i això vol dir completes. Tots els elements festius del seguici i balls s'apleguen a una plaça Mercadal plena a vesar per baixar a Sant Pere. El Lleó, el Basilisc, el Drac, la Víbria, la Mulassa, els Gegants (Vitxets, Negres, Moros, Indis, Japonesos), els Nanos, el Carrasclet, el recent estrenat ball de Pere Joan Barceló, àlies els trabucaires, el ball del Mossèn Joan de Vic, el ball de Valencians, el de Gitanes, el de Prims, el de Cercolets, els dos balls de bastons, els d'EDOR i el de l'esbart Santa Llúcia, la colla castellera Xiquets de Reus i l'Àliga comencen a baixar pel carrer major (o de Sant Pere). Això sí, l'Àliga, prèviament ha d'haver fet el seu ball per saludar a les autoritats. Un cop a la plaça de Sant Pere, una actuació conjunta ofega a la multitud que s'hi aplega, transmeten un caliu enorme i unes sensacions eufòriques. Tot seguit, quan tot el seguici festiu és a la plaça del Mercadal, exceptuant l'àliga, el moment més esperat pe tothom: el pilar caminant dels Xiquets. La colla s'arma de valor, els músics s'omplen els pulmons d'oxigen i adrenalina i amunt, castell carregat. El carrer major, de poc més (o menys) de 80 metres els separa de la plaça, no de l'ajuntament. Un cop superada la pujada, l'adrenalina segueix escapant-se i les llàgrimes d'emoció continguda fruit dels aplaudiments i crits d'alegria de petits i grans comencen a aparèixer als castllers. Encara s'ha d'arribar a l'ajuntament! Més nervis, adrenalina volant i eufòria continguda. S'arriba i es descarrega, aquest any, per 18 vegada seguida. La plaça esclata amb crits i aplaudiments. Ball conjunt a plaça, èpic i multitudinari on tots i tothom formem parts de Reus, d'un Reus de festa i espectacular. Els sentiments són a flor de pell, la festa major es viu a la sang i al cor. Un a un, es van guardant els elements festius i es moment per la tronada sota les ordres de l'alcalde. Més alegria i crits, rius d'adrenalina i rauxa reusenca que donen pas a un castell de focs artificials per recordar-nos que estaria bé sopar una micona per agafar forces. Forces, per la nit de concerts i revetlles, ja que a tres punts de la ciutat la música es fa escoltar i amb força. La Palma, el parc de Sant Jordi i la plaça de la Llibertat sonaran fins a altes hores de la matinada.

Un cop el dia 29, Sant Pere, ens ha ensenyat el sol, a les set les gralles i els timbals comencen a despertar la ciutat, són les matinades. Paral·lelament els trabucaires faran petar els trabucs per altres carrers, recordant als que acaben d'arribar a casa, que no podran dormir gaire. En efecte, els 29 trons de les 9 fan més soroll i desperten als gegants que comencen a voltar. Sant Pere deix que el visitin unes hores a la prioral, mentre a la plaça del Mercadal una nova tronada i els balls de lluïment dels balls i bèsties del seguici arrenquen el somriure i els aplaudiments dels nens petits i de cares plenes de son. Tot seguit, i sota un sol que no s'espanta, els Xiquets de Reus fan la seva tradicional actuació per Sant Pere amb el pilar al balcó. Però això no es tot, no. A la tarda, a partir de les cinc toca processó. Tots els elements reunits de nou a les 17 a la plaça Mercadal baixen a buscar el Sant Patró per acompanyar-lo (així com també a les autoritats) pels carrers de Reus. Aquesta processó fa que dotzenes de músics, els que acompanyen els diferents balls i elements del seguici facin sonar la mateixa peça, la tan coneguda a Reus, “toc de processó”. Amb tot, comença a caure el sol, però no els ànims dels reusencs que esperen a que la imatge del seu patró arribi a l'Ajuntament per poder sentir una nova tronada. Quanta alegria, diversió, (...!) a plaça! Tot seguit és hora que Sant Pere torni a descansar fins l'any vinent, així, que tots els balls i bitxos (amb molt i molt d'amor) van baixant fins a la Prioral on una nova actuació li dóna el comiat. Músiques que es barregen i sonen alhora pe dir adéu. I un cop és guardat, amb molta festa als instruments i els balls i bèsties es comença a tirar amunt. Ara, “el toc de processó” s'ha acabat, i els ritmes més tradicionals (i no tant) i animats sonen forts entre els crits i aplaudiments dels ballarins i reusencs atents. Tothom puja ràpid perquè no es vol perdre els diables, drac i víbria que faran la seva actuació a fosques i al Mercadal. El toc final del dia de Sant Pere.

Així doncs, amb cares alegres i cossos cansats, els protagonistes de la festa major, els reusencs, tornen a casa ja esperant la següent festa, la de Misericòrdia. Això sí, l'alegria, l'adrenalina i els crits de celebració, les cares bocabadades i els nens rient, això no ens ho treu ningú. Estem cansats però contents. Ostres!, que el 30 hi ha el Sant Pere peta fort! Un castell de focs impressionant ens diu adéu, diu adéu a Sant Pere i hola als llits que tan poc ens acompanyen els dies de Festa Major.

És per això que aquests dies puc dir amb tota sinceritat que estic orgullós de ser reusenc.

divendres, 26 de juny de 2009

Estem en crisi

Passen els dies, les hores, els minuts... i s'acaben les classes, els exàmens, les presses per entregar treballs, més punts suspensius. Sí, les coses comencen i s'acaben. El que no s'acaba són les persones que dia rere dia, vegada rera vegada van dient que estem en crisi. Que si crisi per aquí, crisi per allà, que si uns no veuen “quartos” i d'altres en toquen massa... No, aquestes persones no s'amageun mai.


Doncs sí, comença l'estiu i arriba la calor (tot i que aquest any des de finals de març ja es duen pantalons curts) i el bon temps. I què més? Les Festes Majors. Les festivitats locals inunden els mesos estivals, fent de cada setmana una setmana de festa i de poc dormir. Això significa que la gent dorm poc, menys que quan té exàmens, i surt el carrer; bé, de fet s'hi queda fins que el sol se'ls emporta als respectius, i no tant, llits. Però per què m'endinso en aquests temes si estàvem parlant de crisi? Molt fàcil. La gent, quan no hi ha peles, no surt, es queda a casa i se'n va a dormir d'hora. Clar, si ens quedem a casa no es per mirar la pel·lícula de telecinco, antena3, cuatro, la uno, la sexta (o tv3), no. Ens quedem a casa a dormir, per no gastar més llum de la que toca. Per això, aquests dies festius, als carrers, no hi ha ningú; als concerts, només hi toquen els músics (això sí, a capella); als bars, els cambrers; i a les discoteques no hi ha nens i nenes de 14 i 15 anys bebent aigua, és clar.


No, aquest dies no hi ha gent que surt de festa amb els seus amics per passar una bona estona. No la he vista. Va, que anirem al gra. Cada vegada es veuen més nens que beuen begudes que no estan permeses a la seva edat. I això està clar: els seus pares no ho paguen perquè estem en crisi. Cada cop és més freqüent veure gent pagant i pagant entrades caríssimes per concerts que no s'ho valen. I també sabem que no ho paguen els seus pares que estan en crisi. Ara bé, el que sí que no era tanta ironia era que cada vegada hi ha menys gent gaudint de les seves festes tradicionals en sí, de la cultura d'arrel, dels balls tradicionals, dels castells i les comparses. No, no hi ha gent jove. Per què, perquè estan dormint la mona (rica) de la nit anterior, perquè tenen una partida de playstation pendent. Ah! I que no se m'oblidi, perquè, realment, el que passa i té la culpa de tot és l'autèntica crisi, la crisi de valors.

divendres, 12 de juny de 2009

Un simple "què"

Tenia moltes ganes de veure’l, ja que feia masses dies que no compartien respiracions, petons, suors i alguna que altra sorpresa, per dir-li d’alguna forma. Però el que de veritat tenia era por. Molta por. Por de veure’l i no saber com reaccionar. Temor a enfrontar-se a una nova realitat, a un nou repte que se li plantejava, tal i com una paret nua per un escalador novell.

Tenia la gran sort de ser jove i maca, bé, no sempre era sort. Ja que fins i tot, se li feia impossible comptar la quantitat de cops que l’havien jutjat per la seva aparença, però això són coses a part. També era llesta, vaja, complia totes les característiques necessàries per enamorar a qualsevol home. Però a ella això també li era igual. Només en volia un, però tanmateix, la por podia més que ella.

Es va aixecar del llit al compàs que marcaven les notícies. Aquell dia tocava un ritme trist, un ritme d’atemptats i suïcidis, com la majoria de dies, perquè enganyar-nos. No tenia sort. La quantitat tan gran de felicitat que desprenia, dia sí, dia també es veia atacada pels titulars informatius. Tanmateix, la gent això no ho sabia ja que el seu somriure radiant no desapareixia, i menys ho feia la guspira dels seus ulls fosocs. Es va col•locar les sabatilles d’anar per casa, que li havia regalat la seva padrina pel seu darrer aniversari, i va dirigir-se al lavabo. Es va baixar els pantalons de pijama i les calces i es va asseure al wàter. Es va canviar el tampó, doncs la regla era puntual i complidora. Tot seguit es va dutxar i es va mirar al mirall. Els ulls i els pits formaven un bon equip, era el que més li agradava del seu cos, i n’estava contenta. Es va lligar el barnús i es va arrepentir d’haver fet tot aquell mullader. El que li tocaria fregar! Se’n va anar corrents a l’habitació i es va vestir. Primer els mitjons perquè segons el seu pare és per on primer s’agafa el fred, després les calces i els pantalons curts. Va haver de buscar i rebuscar pel calaix dels sostens uns de nets però no en va trobar cap. Però com que ningú l’estava veient, va posar-se els del dia anterior (que ja feia dos dies més que els duia) i se’ls va cordar com cada dia. Damunt, una brusa blanca escotada i un mocador al coll. Ja estava llesta per enfrontar-se a l’esmorzar que encara s’havia de preparar. Un suc multifruites i una llesca de pa amb tomàquet amb un tall de pernil dolç van fer el fet. Amb les dents ja netes, es va decidir a baixar al carrer.

Si no hagués estat perquè acabava de mirar el calendari i perquè tenia l’examen pràctic del carnet de conduir el dia 23 de gener, hagués pogut pensar perfectament que ens trobàvem immersos en plena tardor. En un d’aquells dies de batalla entre el sol i el vent gèlid. Li agradaven aquells dies, la frescoreta, el vent i el sol jugant amb la seva llarga melena més fosca que els ulls. Es sentia bé. L’oficina on treballava li quedava a vint minuts des de casa, caminant. I li en quedaven poc més de quinze per arribar. No s’ho podia permetre, ja que no seria la primera vegada, i el cap no estava per orgues. Les cames no li van fallar i va arribar a l’hora exacte, ni un minut més ni un de menys, bé, no serem mentiders ni quedarem bé com a les pel•lícules. La veritat és que va arribar cinc minuts tard, però va tenir la sort (dels films americans) que el seu superior, aquell dia, feia més tard que ella.

dijous, 4 de juny de 2009

Tema amb variacions (III)

El següent dijous, però, va tornar a albergar una cita de tarda. Ella encara no tenia prou valor per comunicar-li la part de sentiments que seguia guardant a la seva caixa; ell seguia necessitant els seus ulls. Un somriure i un petó van ser els elements protagonistes de la benvinguda. La veritat és que ell havia estat tot el trajecte de ferrocarril absort, absent, recordant l’estació on el color atzabeja dels ulls d’ella l’havien robat. Ella, paral•lelament i en silenci havia estat fent sudokus mentals, intentant resoldre tots els números sense equivocar-se. La veritat, no li era pas fàcil. No ho tenia gens clar. De moment, es seguia sentint còmode amb ell, amb les seves paraules dolces (a cau d’orella, o no) i les revelacions sinceres. Li agradava sentir com els dits d’ell s’embullaven amb els seus cabells foscos i la feien viatjar sense bitllet. Ell estava en un núvol, en un núvol que li tapava els darrers rajos de sol del trajecte de tornada a casa. Ella, no els veia sota el metro, però els tenia a dins.

El darrer (i ja hem dit darrer) dijous va ser diferent. Diferent pels dos, tan per ell que acabava de descobrir una peça del joc, fins llavors, desconeguda; com per ella, que va abocar tots els seus dubtes després d’haver-li demanat un petó. Ell estava descol•locat. El ferrocarril s’havia tornar un indret fosc i lúgubre de cop i volta, i no era pas perquè fos de nit, no. Perquè era un dia radiant, havia estat un dia radiant per ell fins el moment fatídic. Per ella, el metro feia temps que tenia els mateixos colors apàtics, les mateixes cares que espien sense voler. Ja no sabia com refugiar-se. Havia jugat totes les cartes a cegues i sense xarxa. La por l’empentava per darrere i el temps no estava al seu favor. Ell seguia contant pigues en la seva ment, moments de sol i carícies de nits passades. A ella li venien imatges dolces, tendres, afables i no sabia com foragitar-les. De fet, no sabia si foragitar-les, però ara, el tren ja havia marxat. La foscor dels ulls d’ella ara havien passat a ser dos forats, dos túnels per ell.

Els dijous s’havien tornat a transformar en dijous normals, en dijous de falsa rutina. Ella no sabia què fer per no pensar en el que estava fent i el que li estava passant. Ell no era menys, però estava en un altre món. Què podia pensar? Havia passat de tenir-ho tot (menys viatges de T-10 per tornar a casa els divendres) a no tenir res. No entenia les coses i en comprenia moltes menys. A més a més, encara que ho intentava, no es podia traure del cap aquells ulls foscos, aquells cabells llargs i foscos com les nits que havien compartit, aquella pell fina, uns llavis dolços. No li fugia del cap per més que ho intentava. I sabia que ella tampoc les tenia totes i això encara el feia perdre més. Hores vagues per casa, hores vagues al tren, missatges sense destinatari, però sí amb receptor. Ella seguia submergida en les seves trames sense resoldre, ens els conflictes perduts. Al metro, a casa i a tot arreu. Un no entenia res i l’altra no feia res per poder entendre les coses. Jugaven a perdre el temps, a desaprofitar estones de sol, a tancar els ulls i deixar marxar els vagons que partien del mateix lloc i acabaven en diferents destins.

dijous, 28 de maig de 2009

Por al desconegut o a no recordar?

L'altre dia, mirant fotos, un dubte que ballava pel meu cap des de fa temps va començar a prendre més força. El fet és que em preguntava si l'ésser humà li agrada viure al passat, amarat de records i fotografies que li recorden temps que havien estat millors, moments feliços o vivències més que agradables. o no, potser simplement és que les persones tenim la debilitat de tenir por a un futur desconegut, a un demà ple d'incerteses.

Tothom té a casa seva una fotografia de quan era petit, on hi apareixen els teus pares, - més joves-, els teus avis – encara més joves- i tu, amb una cara somrient i un vestit tacant amb el gelat que l'avi t'acabava de comprar. Tothom disposa d'àlbums i de pòsters penjats per les parets, amb les entrades dels concerts ben a pop. Més d'un, sobre la tauleta de nit o dins d'un calaix hi té un diari personal, on cada dia (que tens una estona) hi plasmes una part de la història personal. Una mica més amagat, la majoria hi tenen, hi tenim, una capsa amb les cartes d'antics amors, d'enamorats i enamorades, de prínceps i reines, amb les fotos i els dibuixos que estan escrits per darrere amb frases simples on us, ens prometíem la companyia i l'estima eterna. Missatges guardats amb l'esperança d'arrencar-nos somriures en un futur no tan llunyà. Qui més qui menys guarda els àlbums de quan era petit, aquells on la cal•ligrafia començava a ser la nostra amiga, aquells on els colors surtien de la línia que delimita el dibuix. No sabem on la tenim, però sense voler, també acabem trobant les orles d'un, de dos i de tres cursos. Records i més records que van i vénen. Però que mai desapareixen, perquè nosaltres no volem. Però per què no volem que marxin?

“Els temps passats foren millors”. Ens agrada creure això, ens agrada recordar-ho d'aquesta manera i per això ens cobrim de pols històrica (per curta que sigui) i memoritzem cançons, pengem fotos i llegim cartes antigues. D'aquesta manera l'ésser huma, un animal racional, recuperar la passionalitat salvatge. Es deixa portar per les vivències i els records, es deixa endur i confia, pensa que abans érem més feliços. D'altra banda, hi ha la por. La por a no saber què fer amb el nostre futur, amb el nostre present que ens marxa tan ràpid. Ens agafem al passat perquè és una cosa segura, una cosa que no canviarà. El demà és una cosa desconeguda pet tothom (encara que no tant pels homes del temps), un element abstracte que ens durà per un camí o per un altre. Així doncs, les persones ens agafem al passat per no oblidar i per no patir, per no patir per una cosa que encara no sabem.

Nosaltres, com a peces d'aquest tauler d'escacs en constant canvi. Nosaltres éssers humans, animals racionals, som els culpables de viure de records. Som els que ens agrada tenir por de coses que potser seran millor, de “demà”s desconeguts. Només nosaltres podem pensar i reflexionar les coses i creure que el que vindrà pot ser millor, que recordar està bé, però no ha de ser el ciment. El problema és que molts cops, davant del desconegut la nostra part passional guanya, el temor al pas del temps i a les decisions equivocades ens fan tremolar els esquemes. Uns esquemes, que després de pensar, no voldrem retocar per l'orgull, una altra característica de l'ésser humà.

dimarts, 26 de maig de 2009

Tema amb variacions (II)

El vidre de la finestra dels ferrocarrils deixava entrar algun dels darrers raig de llum que quedaven. Havia estat un dijous especial, un dijous amb sorpresa. L’havia anat a buscar a la sortida de la facultat. Ara, ho recordava mentre aquells raigs d’última hora li aclarien els ulls. Ella, en canvi es veia reflectida als vidres d’aquell metro, parada rere parada, més ple. Pensava en les hores que acabava de passar amb ell. No podia demanar res més, es sentia bé i la feia sentir bé. Ell li deia les coses que volia sentir, això sí, sense haver-li de demanar. Potser tenia raó, potser li deia de veritat. A quilòmetres de distància, ell pensava amb els ulls foscos que el despullaven cada vegada que l’observen. Seguia capficat amb aquell petó sota l’ombra d’un arbre. Ell, seguia absort. Feia temps que no es sentia tan bé i que no el feien sentir tan bé. Semblava que la piscina estigués plena i que si pogués tirar de cap. L’aigua la mostrava el reflex dels ull foscos d’ella, les abraçades robades a les andanes de tren i de metro, els petons de rebuda i els de comiat. I els que apareixien perquè sí. Ella, mentre tant, plorava en silenci al vagó que setmanes enrere havia estat quimèric. Ella deixava anar l’aigua que els ulls albergaven.


Es notava que l’estiu arribava ja que els dies s’allargaven més. Tot i això, ell no ho notava, sempre era el rellotge qui li havia de recordar les obligacions d’ella. Ella, en canvi, tenia por i no ho volia recordar. Sabia que les llàgrimes en silenci no eren una bona solució. Es trobava en mig d’un pont i no sabia cap a on caminar. Les paraules dolces i atentes d’ell, l’atreien com un iman. D’altra banda, no les tenies totes; no les volia tenir totes. Seguia estant bé, per tant, es quedaria al mig del pont, sense triar cap opció. Per fora, no es notava res i ell la seguia acariciant. Les orelles, les galtes, el coll i els llavis. El petó sota terra, a ritme de l’alarma de tancament de les portes va tornar a trencar l’atmosfera on viatjava, gratuïtament, ell. Ella va veure’s alliberada una altra vegada d’aquell dilema opressor. El metro, però, li feia recordar, cada vegada que hi pujava, el tot i el res, que, paradoxalment, estaven molt a prop. La cadira del passatge era la cel•la de reflexió, era la cel•la que li treia l’oxigen i li buidava les idees que es quedaven sense ales abans de sortir del vagó. Més lluny, tan com sempre que agafaven els vehicles oposats a la mateixa hora, ell seguia buscant la clau d’aquella presó on els ulls, els cabells, els llavis, ella, l’havien tancat.

Una trucada a mitja tarda va evitar que ell hagués de validar el bitllet a l’estació de ferrocarrils. Aquell dijous no hi havia cita. Li havia sortit feina d’última hora i ella no estava per regalar diners. Així doncs, ell no tindria la dosi de mirades plenes de paraules amb silenci. No tindria l’oportunitat de robar-li petons i de jugar amb els cabells foscos i llargs que li cobrien l’esquena. No. Aquella tarda no podria caure a la xarxa de pescador que la seva veu llençava cada vegada que li deia “com li agradava” a cau d’orella. Aquella tarda ella no tindria temps de patir en silenci el dilema del voler sense motiu i del no poder per menys motiu. El metro li havia revelat moltes coses d’amagat d’ell. Li havia dit que ara necessitava temps per ella, per estar sola i aclarir què havia de fer. Li mancava un temps de meditació ermitana per decidir quin bitllet de tren havia de comprar. Això, però, li diria més tard. Li diria quan trobés el moment oportú, quan aconseguís desencisar-se d’uns ulls foscos, tot i que no tan com els seus.

dimarts, 19 de maig de 2009

Tema amb variacions (I)

I mentre ell tornava assegut en un ferrocarril gastat de tant anar amunt i avall, ella anava dreta, en metro i a pocs quilòmetres de distància, tot i que cada vegada es separaven més. Anava preguntant-se per què no s’havia quedat una estona més amb ell en aquell banc on reinava el sol, el sol i ells dos. Ell pensava, i pensava... aquella tarda havia estat un regal. Què deia un regal? El tresor, el tresor del qual li havia parlat la nit anterior. D'on havia sortit? com podia ser que l’hagués robat d’aquella manera? I sí, pensava en els seus ulls foscos, el seu cabell llarg i els seus llavis càlids, que s’oposaven a la fredor de les seves mans. Pell morena i riure distret. Pensava en els petons que ja li havia donat i en els que estaven per arribar, ens els de dissabte a la nit i els de diumenge al matí. En les seves pigues que s’amagaven en la mesura que ell, sí, ell, les deixava. Pensava i pensava amb ella. Per què enganyar-se? El llibre que havia obert només asseure’s a la cadira escollida per eliminació només servia per captar algunes mirades distretes que volien saber què estava llegint. Llegien més les mirades dels desconeguts aparentment amables que els seus ulls. Els ull que tenien gravada a la retina els d'ella.

Un altre dia es veia assegut en una de les butaques de lloguer momentani. Tornava cap a casa. A, cada vegada més distància, ella, buscava lloc pels atrafegats vagons de la línia tres del metro. Ni un ni l’altre no estaven d’acord en haver de fer aquell viatge en aquelles hores, però si ella havia d’aprovar l’assignatura, era la millor opció que podien triar. El sol encara es filtrava per les finestres que un dia li havien descobert aquells ulls que no es podia traure del cap. I els cabell, i els llavis, i les mans fredes que de cop i volta esdevenien calentes. Ella, des del seu seient il•luminat per la típica llum blanca deixava la ment en blanc. Li agradava, li transmetia, però havia de no pensar en res. Masses canvis en poc temps, encara no havia assimilat res i no volia entrar en dinàmiques doloroses. Ell, però, en aquells moments no en sabia res, i seguia absort, preguntant-se on trobar-hi més pigues i volant entre la foscor radiant dels seus cabells, de la lluminositat paradoxal que radiaven els ulls d’ella. Els ulls que a un seient no gaire llunyà l’havien captivat.

De volta cap a la casa d’entre setmana una altre vegada després d’una cita sota el sol de tarda amb ella. La distància anava augmentat de forma progressiva i inevitable. És el que té que dos línies, una de metro i una de ferrocarrils no vagin en les mateixes direccions. Aquell dia, ella no faria tard a classe, ja que era una mica més d’hora. Ella no el mirava tant i el cap li feia males passades. Ell seguia ignorant-ho. Què hi havia millor en aquells moments que el banc on manaven ells, on el temps era un súbdit més? Carícies, petons i nusos als cabells. Això és el que li venia al cap al protagonista mentre sortia dels túnels que l’apartaven de la ciutat. Començava a ser conscient d’on es posava i començava a veure alguna cosa més que espurnes brillants als ulls atzabeja. Esperança. Ella també començava a despertar-se. Estava molt bé, massa bé, però no sabia si era el millor que podia fer en aquells moments. A les matemàtiques u i u sempre fan dos, a la ment psicòloga, no. El metro era una presó per ella, una presó semblant a la que s’havia quedat atrapat ell, la dels ulls d’ella.

diumenge, 17 de maig de 2009

Amb forma de trapezi

Són dies de circ a Reus, són dies de cultura de carrer, d'olors (a)legals, gossos, músiques dolces i temps. Dotzenes d'espectacles ocupen places, carrers, patis escolars i recintes no tan utilitzats. El Trapezi va arribar i ja li toca marxar. Aquest any havia de ser igual que els demés, havia de ser una setmana plena de gent, d'habitants del circ. Això si, la retallada pressupostària amenaçava, la por, per tant, no la treia ningú.

Inauguració, primer, segon i tercer dia, després un quart i seguint. Els diners no s'han fet notar gaire en la qualitat i quantitat d'espectacles, la veritat. La gent ha tornat a sortir al carrer, les famílies han agafat cotxets i gorres i s'han passejat pels carrers de la capital del Baix Camp, i del circ per una setmana. Joves d'arreu han portat els seus gossos i els seus modelets a la ciutat, així com també algun que altre número fora de cartell; sempre d'agrair.

Un dels espectacles que més expectació despertava era el que es realitzava a la plaça de les Peixateries Velles, al bell mig de Reus. Sota el títol de Pfffffff, la companyia francesa Akoreacro, presentava un conte de fades modern. La música en directe i les acrobàcies que deixen sense respiració, el menú. Després de poc més d'una horeta de durada, la gent aplaudint, xiulant, cridant entusiasmada... La gent que havia estat asseguda, es va aixecar, com en una obra de teatre esplèndida. Sensacions i expectatives complertes. Aplaudiments, però, hem de dir que tots els números n'han arrencat, la majoria eren dignes de mereixen.

Les nits de circ, tenien continuïtat a la Palma, a les sessions golfes de Cabaret. Una banda de quatre músics, l'espera més amena. Una presentadora entregada i un resum del dia sobre l'escenari o entre les cordes del trapezi central. Una bona manera d'acabar les nits de màgia del circ.

Filosofies del circ, del circ de nit. Les acrobàcies, malabars, tombarelles, etcètera, són danses de la nostra ment, que pensa i pensa i que no deix passar el temps Perquè el temps que passem mirant quina hora és, són estones perdudes. Són estones de circ que queden adormides.

divendres, 15 de maig de 2009

Salvar el món

No tenia pressa, però si no s'afanyava sí que en tindria, per això caminava tan ràpid com les seves cames li permetien. I tampoc volia estar enmig d'aquella munió de gent perquè no s'hi sentia còmode, perquè odiava les multituds i els túmuls de gent. I portava els cascs posats i la música fluïa dins seu; al menys no estava en total connexió amb el món que l'envoltava. Els teclats i les guitarres sincopades acompanyades de la percussió i un bon baix el feien volar sobre un mar de reggae.

Acabava d'arribar, a les 18.32, el tren havia complert força bé, però no havia pogut passar per casa, masses coses al cap. Així doncs, carregat amb la motxilla plena de roba de la setmana i de llibres i agendes plenes d'anotacions i treballs per fer, seguia avançant carrer avall. Les cases modernistes eren part del decorat de la seva ciutat tan poc verda. Va creuar la plaça i es va topar amb una amiga que feia temps que no veia. Una molt bona amiga. Es va disculpar dient que tenia pressa però també li va proposar de destapar unes cerveses a la nit i posar-se al dia. La noia va acceptar les dues coses.

Va arribar al local de l'esplai i va fer tota la feina que havia de fer. Com sempre, més de la que tocava, i menys de la que s'esperava. Això sí, el món, aquella tarda tampoc el va poder arreglar. Va mirar el rellotge i va decidir que ja era hora de tornar cap a casa. Abans, havia de passar per casa els avis, i si no s'afanyava, la Llu arribaria abans que ell a casa. Va acabar la visita de metge fent un parell de petons a l'avi i a l'àvia i va enfilar el seguit de passeig que separaven les dos cases.

Temps just de dutxar-se i posar-se alguna peça de roba neta. Els pares no hi eren, només hi havia la seva germana. Estarien tranquils. Va arribar, com recordava que feia sempre, molt puntual. Després dels petons i l'abraçada de rigor van anar a la cuina. Els pares li havien deixat cerveses fresques a la nevera. En van agafar un parell (cadascú) i van anar fora a la terrasseta. El fumar era un vici que els podia als dos. Una cervesa, dos i tres. El paquet de tabac anava baixant i sa germana ja havia anat a dormir. Les espelmes espantaven als mosquits i seguien il·luminat. El rellotge ja no manava. Feia tant que no es veien que les hores se les empassaven més ràpid, fins i tot que la cervesa.

Van decidir que deixaven de fumar. Van decidir que trucarien els de classe i que farien un sopar. Van decidir que ja n'hi havia prou de tenir mala sort amb els nois i les noies, respectivament i heterosexualment sense menysprear als homosexuals. Van decidir que s'havia fet tard i que el món, aquella nit, tampoc el podrien salvar. Així que la Llu se'n va anar. Ell es va quedar a casa, va buidar el cendrer i, després d'haver passat pel lavabo, es va estirar al llit. Després d'una vesprada llarga, no havia pogut canviar el món. Potser l'endemà seria un altre dia. Va tancar la llum i va deixar que els seus amics d'origen jamaicà tornessin a ballar dins seu. De moment, tancant els ulls el món, si més no, s'escoltava d'una manera diferent.



dilluns, 4 de maig de 2009

Laberint a fosques

Havia trigat més de 2 hores a sortir d’aquell cau fred ple de pols, fam i foscor. 2 hores aproximadament. Mai havia tingut rellotge, i mai tindria rellotge. Havia trigat massa temps i això no li agradava. Potser s’estava començant a fer vell... No, impossible, massa jove; ni un sol pèl blanc. De totes formes, no ho podia entendre: sempre havia tingut un gran olfacte per l’orientació.

Va sortir disparat, sense dir res (a qui li havia de dir si estava sol?) i no va tancar cap porta, ni tan sols va mirar enrere. El seu únic objectiu era sortir d’allí dins. La pols estava present a tots els racons dels passadissos. Una passa, pols; dos passes, més pols. Sort que no era al·lèrgic, no ho hagués pogut resistir. Anava descalç i tenia fred als peus. Dels peus a les cames i de les cames al tronc. Així s’agafen els encostipats. Però no hi podia fer res, des de que tenia ús de raó que no usava sabates, norma de la casa. Mai s’havia preguntat el perquè.

Caminava i caminava sense sentit, no podia pensar, necessitava no pensar. No havia menjat res i tampoc tenia gana. Només tenia ganes de sortir d’allí dins. La foscor ho engolia tot: els tombs, les entrades –o sortides-, els seus passos i el seu alè. Bé, tot, no. La pols seguia plovent pels passadissos. El rumb semblava no existir a la seva agenda tot i que necessitava la sortida com els estudiants necessiten els aprovats. La seva ment s’havia convertit en un laberint de preguntes sense resposta que intentaven fugir. La seva ment no era més que un símil a petita escala de les hores que li faltaven per arribar a la sortida.

El cansament pesava sobre les seves extremitats inferiors, sobre el seu tronc reduït i sobre el seus ulls menuts i foscos. Estava a punt de donar-se per vençut i deixar-se endur per les preguntes que l’havien fet fugir d’aquell forat. De sobte, una llumeta minúscula al fons del camí. Una llum més gran. Una llum que cada vegada es feia més gran i que cada vegada li molestava més als ulls. Doncs clar que li molestava, ser talp no és una cosa fàcil!

divendres, 1 de maig de 2009

Aventures castelleres

La diada pataquera tornava a tenir data i lloc. Reus, 30 d'abril a les 18.30 (o a les 19.00, hora, com heu vist, no sé si en tenia). Actuàvem a casa, a casa meva, no de la colla. Una sort si pensem que la nit és llarga. Però bé, anem pas a pas. S'arriba caminant, amb cotxe o com es pot i a l'hora que es pot. Els de blau ens falta gent que s'han perdut pel camí. El pilar de presentació ens dóna temps i no ens passa ronda. Descarregat, només faltaria! Les gralles i els timbals sonen. Sones i punt, no diré que sonen bé perquè més d'un se m'enfadaria. No passa res, fa el fet, que és el que ha de fer. Els Arreplegats fan de les seves amb gama de set (de mitja), els Pataquers, que eren els amfitrions, esplèndids descarregant el primer 3 de sis, així com el primer 4 de sis. Llàstima que la pluja els hi fes caure un dels dos pilars de 4 simultanis. Marracos, en la línia de les sortides. Nosaltres, els Ganàpies (sé que es sobreentèn, i què?) no ens estem de res, i tot i ser poca gent, fem cas (amb més o menys ganes) al cap de colla.


Tenim gana (i set, molta set!). Una amanida de pasta ens calma la gana. La cervesa i el vi mesclat amb cola, ens sadollen la set. Llàstima que fos poc menjar pels que érem. La pluja ens obliga a fer-ho sota els porxos (el sopar). Després d'unes butis improvisades comença la repartició dels números per la gimcana eròtico-etílica. Pastissos humans, guerra de petons, twisters, alcoholímetres, curses de troncs, posicions compromeses... omplen els cossos de beguda i els priven de roba. Es fa l'hora de tancar, els grups guanyen, recullen els premis i cap a fora. Algú, poca gent, es queda recollint, ja que sol no es farà.


Aventures per Reus de camí a la discoteca alguns, de bars altres. Policia, lavabos corredisses i cançons pels carrers. Castells improvisats a bars poc alts, cançons a ritme de més cerveses i bona gent. Sobretot, bona companyia. La nit no pot acabar d'altra forma que amb més cerveses, més butis i més corredisses pels carrers per no perdre el bus. Algú torna caminant. Recordo que actuava a casa.

dissabte, 25 d’abril de 2009

Vull una rosa blava

L'Helena, com cada dia a l'acabar les classes del matí, es treia la bata, la penjava al número 23(el seu cognom la duia sempre al final de la llista) i es col·locava a la cua de la classe “les orenetes”. La professora arrencava el tren i els nens la seguien. L'Helena també. A la porta de l'escola cada setmana hi havien menys pares i més mares. La majoria de nens es quedaven als menjadors escolars. Però l'Helena, no. Ella, amb els seus ullets foscos i sempre ben oberts, buscava la cara del seu avi Enric. Era una cara amb arrugues de l'edat, amb cicatrius del temps i amb una piga. Una piga a la galta esquerra. Una piga a la galta esquerra que a l'Helena li agradava molt. Això sí, l'avi no duia mai barba. “Potser als avis no els hi creix”, pensava mentre li feia els dos petons en el precís moment que el semàfor es posava verd.

Van creuar-lo a ritme d'un xiulet de l'agent de policia que cada dia, de dilluns a divendres, regulava el pas dels atrafegats cotxes que buscaven lloc per aparcar. L'avi feia poc que s'havia jubilat, i com que ja feia temps que vivia sol, tenia tot el temps del món per estar amb la seva néta. Clar que anava a caminar i tenia el tros molt ben cuidat, oi tant que sí. Però des que no havia de llevar-se a dos quarts de sis del matí per agafar el tren de les 6.15 per anar a aquella fàbrica de teixits que des dels quinze anys l'havia vist, anava més descansat i el dia se li feia més llarg.

A l'Helena li agradava molt la mà de l'avi, li recordava la mà del gegant Nac, del gegant dels contes que tantes vegades li havia explicat la seva mare a les nits d'estiu. El gegant Nac vivia a l'Ajuntament del seu poble de muntanya i estava casat amb una geganta, i fins i tot, ja havien tingut dos fills. Sí, aquella mà grossa i forta li recordava a la mà del gegant Nac. La mà dels contes de gegants dormilegues que sortien a ballar per les festes majors. I li va dir al seu avi. El seu avi es va posar a riure i li va preguntar si havien fet alguna cosa especial a l'escola. L'Helena s'ho rumià i li digués que sí, que havien pintat un dibuix sobre un drac i un cavaller i una princesa i unes roses. “Sant Jordi, avui és Sant Jordi, Helena” li va dir el seu avi. L'Helena va fer una cara estranya però no va dir res, van seguir caminant. Encara va ser més estranya quan va veure que no agafaven el camí d'anar a casa. Aquell carrer no era el seu! L'avi li va explicar que anaven a la plaça major, que el dia de Sant Jordi els nois regalen flors a les noies i les noies, un llibre als nois. L'Helena no ho havia sentit mai això. Però li va agradar la idea.

A mesura que s'apropaven a la plaça, l'Helena va començar a veure i escoltar més gent, més rebombori. No havia vist mai tanta gent junta! L'avi va notar com li premia més fort la mà i somrigué dèbilment mentre li acariciava els cabells amb la mà que duia lliure. “Ostres, quanta gent i quantes roses, avi!, jo també en vull una, de color blau”. Van endinsar-se entre la multitud de la plaça recorrent paradetes de llibres amb tapes de mil colors, botigues de flors amb roses i pètals d'olors iguals, però diferents. Van passar per sota de tendals enormes amb més i més llibres i roses. Li van donar un globus, dos caramels i un globus. L'Helena també va veure banderes de colors groc i vermell. Tenia quatre barres grogues i cinc de vermelles, o al revés? No ho tenia del tot clar, però també li agradava. Fins i tot veié samarretes amb lletres que no coneixia, xapes amb dibuixos de roses i cares alegres.

Els ull de l'Helena no paraven quiets. No havia vist mai una bullícia tan gran. Sonava música de fons, no havia vist que hi havia una cobla que tocava sardanes a un cantó de la plaça. L'Helena estava molt contenta, el seu avi, més. “Sant Jordi devia ser molt ric si tenia i té tantes coses, avi”. L'avi li va fer un petó i li va explicar que Sant Jordi havia estat el primer a regalar una rosa a una noia, però que tot allò, no era seu. L'Helena no ho va entendre del tot. Va tornar a insistir amb la rosa de color blau.

L'avi també havia mirat la plaça. Era una plaça plena de gent, de parelles amb pressa que passaven per la plaça perquè s'hi veien obligats, de parelles amb cares absents, segurament pensant amb els nens que tenien al menjador escolar, o, fins i tot, pensava l'avi, amb el cap al llit de l'amant. Eren persones que no vivien el Sant Jordi, eren joves que només sabien que era el dia del llibre i la rosa a Catalunya perquè sortia per la televisió o perquè el professor de castellà i la professora de català els hi havien obligat a escriure una redacció. Eren parelles de rostre trist i apagat. L'avi s'entristí una mica. Era una plaça plena de botigues, de botigues amb ganes i afany de diners, eren botigues que havien pujat el preu dels llibres un 15 o fins i tot un 25%. Eren llibreries que havien abandonat l'esperit de la diada. Era una plaça amb entitats que venien roses de colors. Entitats sense ànim de lucre i amb ganes de fer-se conèixer que venien xapes, samarretes, coca, caramels, bitlles de rifes, ah, i roses, alguna rosa de color vermell. L'avi no volia que l'Helena veiés que estava trist. Es van parar davant d'una taula i l'avi va demanar una rosa de color vermell.Jo la volia blava, avi!” L'avi, es va mirar l'Helena, la va mirar fixament als ulls foscos, tan foscos com la seva pell i el seu cabell arrissat i li digué a cau d'orella. “Sant Jordi, el del dibuix i el de la princesa, em va dir que la noia més maca ha de tenir sempre una rosa vermella”. L'Helena va somriure com mai havia vist el seu avi. Li va fer un petó molt fort a la galta de la piga i li va agafar la mà mentre li deia que tenia gana.

Doncs sí, mentre l'avi rebia un petó molt fort a la galta on tenia la piga i la seva néta li agafava la mà mentre li deia que tenia gana, pensava: “la gent ja no sap què és Sant Jordi. La gent ja no sap que Sant Jordi són roses vermelles, un llibre i un petó ben fort. La gent ja no sap que Sant Jordi no són diners i que Sant Jordi és una tradició”.