El poble català sempre he viscut a prop del camp. Ha viscut de la terra i dels seus fruits. De fet, el poble de Catalunya (i em permetré el luxe d'extendre-ho al Principat), ha crescut gràcies a l'explotació dels recursos d'aquesta terra. Sempre hi ha hagut els pagesos treballant de sol a sol, hivern, estius, tardors i primaveres. Es deixaven la pell curtida pel sol i el sòl i s'esllomaven treballant. Camperols esclaus, serfs no paraven. Quan era època de plantar, plantar; quan tocava recol·lectar, recol·lectar. I així amb totes les tasques.
Els ibers, els que hi havia abans que ells. De la recol·lecció a l'agricultura. De la simplesa a la sofisticació. L'arribada dels grecs i els romans per la porta d'Empúries. La romanització i la culturització a nivells socials, econòmics i agraris. L'arribada dels bàrbars i dels moros. La tècnica musulmana aplicada a la terra i el seu fruit. Les innovacions tecnològiques de plantació, el guaret, l'arada. Una agricultura forta que va passar de subsistència a excedència a poc a poc. Sí que va haver la reconquesta, lenta però ferma. I sí que la cultura del camp era gran i forta. Però més dura era la feudalesa que començava a oprimir els camperols. Vassallatge, esclavatge i altres “-atges” dolents. El camp seguia sent treballat, però a quin preu? Els pagesos no tenien poder de decisió sobre les terres, i les revoltes campesines abundaven. El gran exemple: la guerra dels segadors. El gra havia de ser pels camperols que treballaven, per les famílies pobres que dedicaven la seva vida al camp. I més pals per part de dalt. Poques ajudes i sorts han tingut durant segles i segles. Finalment, després de moltes temps, moltes morts, epidèmies i plagues, van aconseguir posseir terres i treballar per ells. Autonomia, autosuficiència i exportació a través del gran mercat mediterrani. Això sí, els preus, cada vegada més baixos.
On volia arribar amb tot això? Ah, sí, quina memòria... Actualment, la població rural, és inferior al 3% a Catalunya, la que es dedica al sector primari s'hi assembla. Els preus de venda són ínfims. Els seus sous són les seves vendes i els seus camps. El poder poc mira per ells, i quan ho fan, ho fan malament, es deuen equivocar. I què passa? Doncs que s'han de manifestar, s'han de revoltar, perquè la terra és per qui la treballa. El que no sabíem, i ara hem vist tots, és que els pals encara existeixen pels camperols i pagesos. Les mentides en formes de declaracions ara es poden escoltar gairebé a l'instant, i les imatges parlen per si soles. Pel que es veu, ara en comptes d'espases, pedres i llances, són porres i escuts. Són cascs de mossos d'esquadra (amb minúscules en aquest cas) repartint a tort i a dret. Ara, els pagesos tornen a rebre quan es volen reivindicar i reclamar el que es seu. Perquè la terra potser sí que ja és seva, però els beneficis, no. Es perden pel camí. Espero, i confio, que no s'ho quedi, però, el senyor Mbillet.
PS: seguiu resistint, davant de comissaria i al camp
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada