divendres, 26 de juny del 2009

Estem en crisi

Passen els dies, les hores, els minuts... i s'acaben les classes, els exàmens, les presses per entregar treballs, més punts suspensius. Sí, les coses comencen i s'acaben. El que no s'acaba són les persones que dia rere dia, vegada rera vegada van dient que estem en crisi. Que si crisi per aquí, crisi per allà, que si uns no veuen “quartos” i d'altres en toquen massa... No, aquestes persones no s'amageun mai.


Doncs sí, comença l'estiu i arriba la calor (tot i que aquest any des de finals de març ja es duen pantalons curts) i el bon temps. I què més? Les Festes Majors. Les festivitats locals inunden els mesos estivals, fent de cada setmana una setmana de festa i de poc dormir. Això significa que la gent dorm poc, menys que quan té exàmens, i surt el carrer; bé, de fet s'hi queda fins que el sol se'ls emporta als respectius, i no tant, llits. Però per què m'endinso en aquests temes si estàvem parlant de crisi? Molt fàcil. La gent, quan no hi ha peles, no surt, es queda a casa i se'n va a dormir d'hora. Clar, si ens quedem a casa no es per mirar la pel·lícula de telecinco, antena3, cuatro, la uno, la sexta (o tv3), no. Ens quedem a casa a dormir, per no gastar més llum de la que toca. Per això, aquests dies festius, als carrers, no hi ha ningú; als concerts, només hi toquen els músics (això sí, a capella); als bars, els cambrers; i a les discoteques no hi ha nens i nenes de 14 i 15 anys bebent aigua, és clar.


No, aquest dies no hi ha gent que surt de festa amb els seus amics per passar una bona estona. No la he vista. Va, que anirem al gra. Cada vegada es veuen més nens que beuen begudes que no estan permeses a la seva edat. I això està clar: els seus pares no ho paguen perquè estem en crisi. Cada cop és més freqüent veure gent pagant i pagant entrades caríssimes per concerts que no s'ho valen. I també sabem que no ho paguen els seus pares que estan en crisi. Ara bé, el que sí que no era tanta ironia era que cada vegada hi ha menys gent gaudint de les seves festes tradicionals en sí, de la cultura d'arrel, dels balls tradicionals, dels castells i les comparses. No, no hi ha gent jove. Per què, perquè estan dormint la mona (rica) de la nit anterior, perquè tenen una partida de playstation pendent. Ah! I que no se m'oblidi, perquè, realment, el que passa i té la culpa de tot és l'autèntica crisi, la crisi de valors.

divendres, 12 de juny del 2009

Un simple "què"

Tenia moltes ganes de veure’l, ja que feia masses dies que no compartien respiracions, petons, suors i alguna que altra sorpresa, per dir-li d’alguna forma. Però el que de veritat tenia era por. Molta por. Por de veure’l i no saber com reaccionar. Temor a enfrontar-se a una nova realitat, a un nou repte que se li plantejava, tal i com una paret nua per un escalador novell.

Tenia la gran sort de ser jove i maca, bé, no sempre era sort. Ja que fins i tot, se li feia impossible comptar la quantitat de cops que l’havien jutjat per la seva aparença, però això són coses a part. També era llesta, vaja, complia totes les característiques necessàries per enamorar a qualsevol home. Però a ella això també li era igual. Només en volia un, però tanmateix, la por podia més que ella.

Es va aixecar del llit al compàs que marcaven les notícies. Aquell dia tocava un ritme trist, un ritme d’atemptats i suïcidis, com la majoria de dies, perquè enganyar-nos. No tenia sort. La quantitat tan gran de felicitat que desprenia, dia sí, dia també es veia atacada pels titulars informatius. Tanmateix, la gent això no ho sabia ja que el seu somriure radiant no desapareixia, i menys ho feia la guspira dels seus ulls fosocs. Es va col•locar les sabatilles d’anar per casa, que li havia regalat la seva padrina pel seu darrer aniversari, i va dirigir-se al lavabo. Es va baixar els pantalons de pijama i les calces i es va asseure al wàter. Es va canviar el tampó, doncs la regla era puntual i complidora. Tot seguit es va dutxar i es va mirar al mirall. Els ulls i els pits formaven un bon equip, era el que més li agradava del seu cos, i n’estava contenta. Es va lligar el barnús i es va arrepentir d’haver fet tot aquell mullader. El que li tocaria fregar! Se’n va anar corrents a l’habitació i es va vestir. Primer els mitjons perquè segons el seu pare és per on primer s’agafa el fred, després les calces i els pantalons curts. Va haver de buscar i rebuscar pel calaix dels sostens uns de nets però no en va trobar cap. Però com que ningú l’estava veient, va posar-se els del dia anterior (que ja feia dos dies més que els duia) i se’ls va cordar com cada dia. Damunt, una brusa blanca escotada i un mocador al coll. Ja estava llesta per enfrontar-se a l’esmorzar que encara s’havia de preparar. Un suc multifruites i una llesca de pa amb tomàquet amb un tall de pernil dolç van fer el fet. Amb les dents ja netes, es va decidir a baixar al carrer.

Si no hagués estat perquè acabava de mirar el calendari i perquè tenia l’examen pràctic del carnet de conduir el dia 23 de gener, hagués pogut pensar perfectament que ens trobàvem immersos en plena tardor. En un d’aquells dies de batalla entre el sol i el vent gèlid. Li agradaven aquells dies, la frescoreta, el vent i el sol jugant amb la seva llarga melena més fosca que els ulls. Es sentia bé. L’oficina on treballava li quedava a vint minuts des de casa, caminant. I li en quedaven poc més de quinze per arribar. No s’ho podia permetre, ja que no seria la primera vegada, i el cap no estava per orgues. Les cames no li van fallar i va arribar a l’hora exacte, ni un minut més ni un de menys, bé, no serem mentiders ni quedarem bé com a les pel•lícules. La veritat és que va arribar cinc minuts tard, però va tenir la sort (dels films americans) que el seu superior, aquell dia, feia més tard que ella.

dijous, 4 de juny del 2009

Tema amb variacions (III)

El següent dijous, però, va tornar a albergar una cita de tarda. Ella encara no tenia prou valor per comunicar-li la part de sentiments que seguia guardant a la seva caixa; ell seguia necessitant els seus ulls. Un somriure i un petó van ser els elements protagonistes de la benvinguda. La veritat és que ell havia estat tot el trajecte de ferrocarril absort, absent, recordant l’estació on el color atzabeja dels ulls d’ella l’havien robat. Ella, paral•lelament i en silenci havia estat fent sudokus mentals, intentant resoldre tots els números sense equivocar-se. La veritat, no li era pas fàcil. No ho tenia gens clar. De moment, es seguia sentint còmode amb ell, amb les seves paraules dolces (a cau d’orella, o no) i les revelacions sinceres. Li agradava sentir com els dits d’ell s’embullaven amb els seus cabells foscos i la feien viatjar sense bitllet. Ell estava en un núvol, en un núvol que li tapava els darrers rajos de sol del trajecte de tornada a casa. Ella, no els veia sota el metro, però els tenia a dins.

El darrer (i ja hem dit darrer) dijous va ser diferent. Diferent pels dos, tan per ell que acabava de descobrir una peça del joc, fins llavors, desconeguda; com per ella, que va abocar tots els seus dubtes després d’haver-li demanat un petó. Ell estava descol•locat. El ferrocarril s’havia tornar un indret fosc i lúgubre de cop i volta, i no era pas perquè fos de nit, no. Perquè era un dia radiant, havia estat un dia radiant per ell fins el moment fatídic. Per ella, el metro feia temps que tenia els mateixos colors apàtics, les mateixes cares que espien sense voler. Ja no sabia com refugiar-se. Havia jugat totes les cartes a cegues i sense xarxa. La por l’empentava per darrere i el temps no estava al seu favor. Ell seguia contant pigues en la seva ment, moments de sol i carícies de nits passades. A ella li venien imatges dolces, tendres, afables i no sabia com foragitar-les. De fet, no sabia si foragitar-les, però ara, el tren ja havia marxat. La foscor dels ulls d’ella ara havien passat a ser dos forats, dos túnels per ell.

Els dijous s’havien tornat a transformar en dijous normals, en dijous de falsa rutina. Ella no sabia què fer per no pensar en el que estava fent i el que li estava passant. Ell no era menys, però estava en un altre món. Què podia pensar? Havia passat de tenir-ho tot (menys viatges de T-10 per tornar a casa els divendres) a no tenir res. No entenia les coses i en comprenia moltes menys. A més a més, encara que ho intentava, no es podia traure del cap aquells ulls foscos, aquells cabells llargs i foscos com les nits que havien compartit, aquella pell fina, uns llavis dolços. No li fugia del cap per més que ho intentava. I sabia que ella tampoc les tenia totes i això encara el feia perdre més. Hores vagues per casa, hores vagues al tren, missatges sense destinatari, però sí amb receptor. Ella seguia submergida en les seves trames sense resoldre, ens els conflictes perduts. Al metro, a casa i a tot arreu. Un no entenia res i l’altra no feia res per poder entendre les coses. Jugaven a perdre el temps, a desaprofitar estones de sol, a tancar els ulls i deixar marxar els vagons que partien del mateix lloc i acabaven en diferents destins.