dissabte, 25 d’abril de 2009

Vull una rosa blava

L'Helena, com cada dia a l'acabar les classes del matí, es treia la bata, la penjava al número 23(el seu cognom la duia sempre al final de la llista) i es col·locava a la cua de la classe “les orenetes”. La professora arrencava el tren i els nens la seguien. L'Helena també. A la porta de l'escola cada setmana hi havien menys pares i més mares. La majoria de nens es quedaven als menjadors escolars. Però l'Helena, no. Ella, amb els seus ullets foscos i sempre ben oberts, buscava la cara del seu avi Enric. Era una cara amb arrugues de l'edat, amb cicatrius del temps i amb una piga. Una piga a la galta esquerra. Una piga a la galta esquerra que a l'Helena li agradava molt. Això sí, l'avi no duia mai barba. “Potser als avis no els hi creix”, pensava mentre li feia els dos petons en el precís moment que el semàfor es posava verd.

Van creuar-lo a ritme d'un xiulet de l'agent de policia que cada dia, de dilluns a divendres, regulava el pas dels atrafegats cotxes que buscaven lloc per aparcar. L'avi feia poc que s'havia jubilat, i com que ja feia temps que vivia sol, tenia tot el temps del món per estar amb la seva néta. Clar que anava a caminar i tenia el tros molt ben cuidat, oi tant que sí. Però des que no havia de llevar-se a dos quarts de sis del matí per agafar el tren de les 6.15 per anar a aquella fàbrica de teixits que des dels quinze anys l'havia vist, anava més descansat i el dia se li feia més llarg.

A l'Helena li agradava molt la mà de l'avi, li recordava la mà del gegant Nac, del gegant dels contes que tantes vegades li havia explicat la seva mare a les nits d'estiu. El gegant Nac vivia a l'Ajuntament del seu poble de muntanya i estava casat amb una geganta, i fins i tot, ja havien tingut dos fills. Sí, aquella mà grossa i forta li recordava a la mà del gegant Nac. La mà dels contes de gegants dormilegues que sortien a ballar per les festes majors. I li va dir al seu avi. El seu avi es va posar a riure i li va preguntar si havien fet alguna cosa especial a l'escola. L'Helena s'ho rumià i li digués que sí, que havien pintat un dibuix sobre un drac i un cavaller i una princesa i unes roses. “Sant Jordi, avui és Sant Jordi, Helena” li va dir el seu avi. L'Helena va fer una cara estranya però no va dir res, van seguir caminant. Encara va ser més estranya quan va veure que no agafaven el camí d'anar a casa. Aquell carrer no era el seu! L'avi li va explicar que anaven a la plaça major, que el dia de Sant Jordi els nois regalen flors a les noies i les noies, un llibre als nois. L'Helena no ho havia sentit mai això. Però li va agradar la idea.

A mesura que s'apropaven a la plaça, l'Helena va començar a veure i escoltar més gent, més rebombori. No havia vist mai tanta gent junta! L'avi va notar com li premia més fort la mà i somrigué dèbilment mentre li acariciava els cabells amb la mà que duia lliure. “Ostres, quanta gent i quantes roses, avi!, jo també en vull una, de color blau”. Van endinsar-se entre la multitud de la plaça recorrent paradetes de llibres amb tapes de mil colors, botigues de flors amb roses i pètals d'olors iguals, però diferents. Van passar per sota de tendals enormes amb més i més llibres i roses. Li van donar un globus, dos caramels i un globus. L'Helena també va veure banderes de colors groc i vermell. Tenia quatre barres grogues i cinc de vermelles, o al revés? No ho tenia del tot clar, però també li agradava. Fins i tot veié samarretes amb lletres que no coneixia, xapes amb dibuixos de roses i cares alegres.

Els ull de l'Helena no paraven quiets. No havia vist mai una bullícia tan gran. Sonava música de fons, no havia vist que hi havia una cobla que tocava sardanes a un cantó de la plaça. L'Helena estava molt contenta, el seu avi, més. “Sant Jordi devia ser molt ric si tenia i té tantes coses, avi”. L'avi li va fer un petó i li va explicar que Sant Jordi havia estat el primer a regalar una rosa a una noia, però que tot allò, no era seu. L'Helena no ho va entendre del tot. Va tornar a insistir amb la rosa de color blau.

L'avi també havia mirat la plaça. Era una plaça plena de gent, de parelles amb pressa que passaven per la plaça perquè s'hi veien obligats, de parelles amb cares absents, segurament pensant amb els nens que tenien al menjador escolar, o, fins i tot, pensava l'avi, amb el cap al llit de l'amant. Eren persones que no vivien el Sant Jordi, eren joves que només sabien que era el dia del llibre i la rosa a Catalunya perquè sortia per la televisió o perquè el professor de castellà i la professora de català els hi havien obligat a escriure una redacció. Eren parelles de rostre trist i apagat. L'avi s'entristí una mica. Era una plaça plena de botigues, de botigues amb ganes i afany de diners, eren botigues que havien pujat el preu dels llibres un 15 o fins i tot un 25%. Eren llibreries que havien abandonat l'esperit de la diada. Era una plaça amb entitats que venien roses de colors. Entitats sense ànim de lucre i amb ganes de fer-se conèixer que venien xapes, samarretes, coca, caramels, bitlles de rifes, ah, i roses, alguna rosa de color vermell. L'avi no volia que l'Helena veiés que estava trist. Es van parar davant d'una taula i l'avi va demanar una rosa de color vermell.Jo la volia blava, avi!” L'avi, es va mirar l'Helena, la va mirar fixament als ulls foscos, tan foscos com la seva pell i el seu cabell arrissat i li digué a cau d'orella. “Sant Jordi, el del dibuix i el de la princesa, em va dir que la noia més maca ha de tenir sempre una rosa vermella”. L'Helena va somriure com mai havia vist el seu avi. Li va fer un petó molt fort a la galta de la piga i li va agafar la mà mentre li deia que tenia gana.

Doncs sí, mentre l'avi rebia un petó molt fort a la galta on tenia la piga i la seva néta li agafava la mà mentre li deia que tenia gana, pensava: “la gent ja no sap què és Sant Jordi. La gent ja no sap que Sant Jordi són roses vermelles, un llibre i un petó ben fort. La gent ja no sap que Sant Jordi no són diners i que Sant Jordi és una tradició”.

diumenge, 12 d’abril de 2009

Temps aconfessionals

Després de dies sense deixar-me caure (de forma escrita) per aquests ambients hi torno. No és per obligació, ni molt menys, és perquè sí, i punt. Hi torno però no ho faré amb un text descrivint les vivències de la santa setmana santa. Per què? Doncs perquè no és necessari parlar de l’aïllament vallfogoní, de les classes matineres i de les de tarda (amb tanta o més son). No fa falta deixar escrit que la pluja i el sol s’han barallat com en tants altres dies o que les hores passen a ritmes diferents. No cal, perquè qui ho ha de saber, ho sap i qui no, potser no cal que ho sàpiga. Però bé, aquest text s’ha de nodrir d’alguna cosa més a part d’una introducció de tonteries.

Ens trobem immersos en uns dies de tradició religiosa, de cultura heretada. I que quedi ben clara la paraula “heretada”. Aquesta no és una cultura pròpiament nostra, no. No deixa de ser cerimònia cristiana, parafernàlia eclesiàstica. En una democràcia laica no pot ésser que institucions públiques, i ens supragovernamentals aboquin (tants) diners, (tant) de temps i entusiasme. No pot ser que barregin les tradicions culturals amb les pròpiament religioses. No vull que sembli un atac a l’església perquè aquest text no ho és. Simplement és una queixa a les barreges mal fetes, als falssos laïcismes i les mentides santes.

Partim des de la base on un estat és aconfessional, per tant no s’ha de decantar per cap religió. Ara bé, segons les normes de la cultura occidental, ens regim per costums cristians on la majoria de festivitats coincideixen amb alguna festa religiosa. Només cal pensar en les vacances de Nadal (segur que Jesús va nàixer al desembre?), en les de Setmana Santa (deu ser santa per alguna cosa...), o en les festivitats majors de pobles i ciutats de diferents mides. Només se’n lliure la d’estiu, i obrint i tancant llibres, en algun moment o altre trobaríem alguna relació. Tradició pagana, robada pel cristianisme.

Ostres! (paraula que m’agrada usar en gairebé tots els meus posts) Començo per una cosa, me’n vaig per una altra i sembla que el fil del text se n’hagi anat a parar a una polsera (potser és perquè no em poseu en cap balança). Continuem. Quan parlo de l’estat aconfessional, vull dir que amb la mateixa regla de tres, pot decretar festa un dia (o una setmana) que sigui festivitat per una altra relació. Però bé, deixaré de fer volar ocells, perquè per dos mil paraules mal contades d’un text poques vegades s’han canviat coses. Ara bé, a mi ningú m’ho treurà.

Per cert, la setmana santa ha durat el mateix que sempre.