dissabte, 4 de desembre de 2010

El repte (entre parèntesis)

(Potser era massa tard i ella ja hauria tancat els ulls. Per tant, no ho podria llegir, amb sort, fins l'endemà. Però ho havia d'intentar de totes formes. S'ho havia pres com un repte. Li havia de dir, ho havia de saber. Probablement, segons el que els seus amics li deien, allò que li volia comunicar era una fotesa, però ja ho havia decidit. Li diria pesés el que pesés. Així que, després de tancar la porta de casa i reconfortar-se amb la calefacció que regnava al despatx (com a la resta d'habitacions), va encendre el portàtil. Sí, l'hagués pogut trucar, però preferia que allò ho llegís i ho tingués sempre present. Mentre l'ordinador es tornava a engegar va aprofitar per canviar-se i estrenar la bata negra que el feia sentir com un autèntic escriptor dels relats on l'escriptor és el protagonista. També es va preparar alguna cosa de sopar i va triar un recopilatori de música jazz per amenitzar l'ambient i ajudar els seus dits.

Quan va tenir l'ordinador preparat, va traure la llista de coses que li havia de dir. No eren moltes, però preferia no deixar-se'n cap i, com a molt, afegir-ne d'altres. Havia pensat començar amb una descripció del seu cos. Però de seguida va veure que podia pensar que només volia parlar-li de la superficialitat. I va decidir deixar els cabells inclassificables i els ulls que tantes coses havien vist per més tard. També va replantejar-se la idea de parlar-li del seu somriure, però d'això en parlaria més tard, amb altres coses que se li anessin acudint, va pensar. Però no podia ser, s'havia assegut davant del processador de textos i encara no li havia escrit res. Sabia el què li havia de dir. Però no sabia com dir-li. Se sentia com una noia que sap que ha de posar-se un collaret, però com que en té tants que conjunten no sap quin triar. Tenia aquella sensació que tenia quan la tenia al davant, s'alterava, es posava nerviós i no sabia què fer. Sempre es desmuntava! Sempre. Com un adolescent. El que no li podia passar era que perdés els papers i escrigués sense reflexionar, tal com li ragés de dins. Perquè llavors, seria un text passional, i no ho volia. Volia que fos un text reflexionat. El repte l'havia de complir amb la ment freda i amb les idees ordenades. Va decidir que per calmar el cap i reordenar la llista pararia per a menjar una mica. Se li estava refredant el sopar i això sí que no se li podia refredar. Però no tenia gana. Potser un te de colors l'ajudaria. I és el que va fer. Va posar al microones una tassa de disseny amb aigua i va esperar a que es cansés de rodar. Un parell de cullerades de sucre i cap al despatx altra vegada. Va adonar-se que el seu gat dormia davant la seva habitació; se'l va mirar i va riure.

Aquesta vegada sí. Aquesta vegada, va dir amb veu alta, li diria tot el que li volia dir de forma ordenada i intentant no abocar-ho tot només amb el cor, per allò que diuen de mantenir la sobrietat. Li diria que no li agradava estar tants dies sense veure-la. Però no li diria enfadat ni retraient-li, ni molt menys.L i diria trist, perquè sabia que no podia estar sempre que volgués amb ella però també li diria que estava content. Que estava content perquè marxava per passar-s'ho bé i que sabia que ho faria, i això arreglava la primera notificació. Es va aixecar altra vegada i va canviar la música. El jazz no li inspirava prou. Va començar a remenar pel disc dur connectat als altaveus les cançons que havien compartit, ja fos al cotxe, al menjador o al llit (amb més o menys roba)i les va ordenar de forma desordenada a la llista de reproducció. I llavors sí, llavors tot el que li havia de dir ja sortiria i s'escriviuria al pentagrama.

Li havia de dir que no podia estar més d'un dia sense d'ella, que malgrat que ja ho sabés, li havia de deixar escrit. Li havia de dir que era una persona especial per ell. Que no sabia exactament perquè, però ho era (així no era ni molt ni poc passional). Li havia de dir que fins i tot s'havia plantejat escriure's tot allò que li agradava d'ella, però que no havia pogut. Perquè era tot. Des de la primera broma des del Canadà, fins a la darrera abraçada per telèfon. Li havia de dir que no es podia traure del cap la seva veu cridant el seu nom (així potser riuria pensant en alguna sèrie de dibuixos animats antiga). Li havia de recordar que en cada moment pensava en ella. I no podia obviar que els seus cabells pulcrament (des)pentinats eren un tresor que, com qualsevol caçatresors, no volia perdre. També pensava que aquells ulls on ella no hi veia res d'especial, es diferenciaven de la resta per ser com eren. I també creia que les abraçades no tothom les sap donar, i que això també li ho havia de fer saber. No podia passar per alt els moments embadalit que passava dient-li que sí que l'escoltava mentre pensava que bé que estava en aquells moments o les rabietes que li provocaven la seva omnipresent raó (sabia qua aquí potser s'enfadaria per no escoltar-la, però també d'aquesta manera trencava el possible sentimentalisme que podia transmetre i que no havia de mostrar). Ni podia estar de dir-li que li feia ràbia que sempre l'hagués de venir a buscar ella. Bé, que més que ràbia li sabia greu. Li havia de dir tantes coses, tantes! Li havia d'explicar que creia i confiava plenament en les seves capacitats. Que sent com era, podia plantejar-se qualsevol cosa, ja que l'aconseguiria amb perseverança. Perquè es veia, perquè quan parlava del què volia, se li il·luminaven aquells ulls dels quals parlava abans i reflectien que, tard o d'hora, ho aconseguiria. I volia que sabés que no tenia res a envejar a la gent del seu voltant, que havia de sortir al carrer amb la cara ben alta (i la crema hidratant a les mans) i cridar al món que deixessin pas, que ja havia arribat ella (sempre vigilant si això ho feia des del cotxe). I li havia de dir que se sentia molt orgullós de sentir-la defensar el que pensava, encara que algunes -massa- vegades estiguessin en desacord. I també li havia de recordar que tenia sort d'haver-la conegut, encara que el seu cap sabés que en alguna ocasió li hagués passat pel cap odiar-la i odiar-se per odiar-la.

Però va parar d'escriure i va fer un descans, ja que estava a punt de caure en la rutina d'aquells textos que diuen allò que no volen dir o fan allò que no volen fer; i no ho volia pas. De fet, només agafar oxigen i va escurar el te oblidat que s'havia fet una hora enrere. Va llegir el text i va dubtar de si enviar-li o no. Va pensar que ja estava acabat i va dubtar de si fer-ho públic o quedar-se'l per ell i també de si servia com a carta d'amor desesperada d'un adolescent que no vol perdre la seva (tan desitjada) núvia. No sabia si per trencar amb la declaració que s'havia escrit, estava bé escriure un final trencador, d'aquells en què de sobte descobreixes que està parlant de la seva germana o de la seva cosina, o (això ja sí que és massa), d'una marca de cervesa o d'un sentiment impersonal, per trencar i enganyar el lector (el que innocentment creia que parlava de la seva estimada). Però no, va decidir que no. Que aquella vegada el text era especial, que, fins i tot, se l'havia plantejat com un repte i que li volia dir de veritat que sí, que n'estava enamorat (d'ella, no del repte). I punt. Perquè sinó, queia en la temptació de rellegir-lo i fer-se'n enrere ( i de seguir afegint parèntesis per fer públiques coses que no ho haurien de ser). Va tenir sort, va clicar la icona d'enviar just en el moment en què s'acabava la darrera cançó. Això havia de ser per força una bona senyal (o no).)