dimarts, 29 de març del 2011

Qui si no tu?


Arribar a casa tard sense voler, com gairebé sempre. Però aquesta vegada, sabent (com moltes altres) que demà aquest fet et passarà factura. Però bé, el fet de saber-ho no et regalarà més hores de son. Posar-se el no pijama i rentar-se les dents de la manera més sigil·losa possible. I pujar la persiana abans de deixar-te abraçar. Pels llençols. Pujar la persiana perquè al matí et desperti el sol, per res més. Tancar la llum i comprovar que el despertador del mòbil que cada vegada uses menys té la icona del despertador al seu lloc. Tancar els ulls i maleir-te una altra vegada pel darrer gintònic que ha fet retardar l’arribada a casa. Sí, saps que maleint-te no aconseguiràs res, però tampoc pots evitar-ho.

“Amunt, amunt, amunt!”, et diu el despertador amb una melodia que cada matí odies més. Però quin remei, penses, no pots deixar que se t’escapi el bus. La dutxa no t’acaba de despertar, el raspall de dents ho arregla i la roba més freda que la teva pell, ho remata. Motxilla llesta, foulard preparat i rellotge al canell. Oh, no! T’has llevat més de mitja hora abans i ja has despertat als teus pares. Ets un desastre, però ara ja no ho pots arreglar, així que faràs una mica de feina. Sempre s’ha de buscar la part positiva de les coses, diuen. Tot i això, la teva cabrejada amb tu mateix, no s’alleugereix. Ets un desastre, al menys, portes unes sis hores desastroses. Tanques l’ordinador i mires que estàs fent tard. Ni llevant-te una estona (ben llarga) abans, t’estalviarà l’haver de córrer. “Adéu mare, adéu pare. Sí, sí, no patiu”. I un petó per acabar d’acomiadar-te. Al menys, la música t’acompanyarà fins a la parada improvisada d’autocar. La teva guitarra també. Aixeques el cap a mig camí, després d’haver-te comprat una pasta a la pastisseria (d’aquí el nom). Veus que un grupet de noies, matiners i joves riuen. Estàs caminant al ritme de la música, estàs ballant vaja. Tu també rius i t’afanyes, només et queden menys minuts que abans.

L’autocar no arriba a temps, però no et sorprèn. Avui en dia, no sorprèn a ningú. Has hagut de córrer per res. O has fet exercici de bon matí, tu! Sort que les guitarres et donen la benvinguda, i els teus companys de viatge, també. Només faltaria! I, per fi! Ah, no, aquest autocar també passa de llarg, però bé, hi ha croissants per fer passar l’estona. Ara sí. (De fet, tampoc, però no cal allargar més l’agonia). Després de renyar als responsables de què el bus arribi tard, puges i t’acomodes. T’acomodes en la mesura en què un vehicle catalogat d’altament perillós per trànsit, et deixa. El conductor tampoc et deixa més tranquil. Però bé, després d’unes quantes cançons i estones, arribes al destí. Lleida. “Sol solet, vine’m a veure, vine’m a veure”. I sí, et ve a veure. Autocars, foulards, motxilles, màrfegues, sacs de dormir, guitarres, cares noves, cares no tant noves i mirades aspectants, potser com la teva. La veritat és que no saps gairebé què esperes d’aquest viatge. Bé, d’aquesta trobada d’esplais. Que encara no ho has dit. Trobada d’esplais: Qui si no tu. Però en tens ganes.

La cosa comença prou bé. Tries un lloc on dormir, sempre acotant uns límits i menges un parell de peces de fruita. “On si no?”, et passa pel cap i ho comparteixes amb un parell de col·legues. Et canvies de pantalons, per així dir-ho i t’uneixes a la columna de monitors formigues que es dirigeixen a la zona del dinar. Més mirades, més cares i més foulards. Foulards repetits. De cares repetides, poques. Calor, suor i poca aigua. Atenció! Ja arribeu a la zona de dinar. Vinga, vinga! Carmanyoles i coberts a punt! Però no, no pot ser que tot anés tan sospitosament bé. Sense comptar la calor i els quilòmetres caminats. Encara no toca començar a omplir els estómacs afamats. Primer toca les danses-jocs de presentació. Un tràmit abans de començar a dinar. Vist i no vist. Estona de cigaló als bars que fan l’agost a costa dels monitors en ple mes de març i vinga, cap a l’acte d’inauguració de la trobada. La veritat és que l’espai que l’acull és ben maco. Com se’ls gasten aquests de Lleida! Però no pots dir el mateix de l’acte. El conseller de Benestar i Família, el senyor Cleries venent fum sense una independència necessària mentre fa campanya per CIU davant d’un públic sorprenentment entregat –j no saps si pensar “indignant” o “horrible”– L’alcalde de Lleida, el senyor Àngel Ros, donant-t’ho tot. Tot per no perdre el càrrec en les següents eleccions. I el senyor Arquebisbe Monsenyor Joan Enric Vives en la línia en què ha d’estar un bisbe d’Urgell. No diràs res. Tot i això, no entens cap dels aplaudiments donats. I t’indignés encara més amb la fusió (encara per decidir, segons les darreres informacions de les que gaudies). Vaja, una sort, tu! Ara sí que ja no saps ni on mirar ni on amagar-te. I ja no és amagar-te del caminar ballant per carrer, no. Però bé, les quatre paraules intercanviades amb el conseller alleugen el teu malestar. De forma momentània. Encara no saps que agradable serà la xerrada. Bona sort. La necessitaràs.

“L’Eduard Sala és una eminència, una persona brillant”. Més o menys així et presenten el conferenciant. Segur que ha d’estar bé, sempre dins dels límits d’una trobada d’esplais cristians, és clar. Però cada paraula que diu, cada exemple que dona, cada moviment que fa... te’l col·loca en un altre sac on classificar les persones. La pedanteria, la superioritat i la manca d’empatia fan que cada vegada t’agradi menys la xerrada i que t’indignis cada vegada més. així, de forma inversament proporcional. Però no cal dir-li res. “Ja s’ho farà. Ja s’ho faran”, prefereixes dir-te per dins (i una mica per fora, no t’enganyis). Però estàs segur que el descontentament no és només teu. Malgrat els efusius –i abusius– aplaudiments. En fi. Sort que el berenar et calma els ànims; no la gana. De gent nova n’has vist molta, però n’has conegut poca. Eufemisme. No has conegut ningú. “De moment”. Optimisme. El taller és una aposta segura: El regal de ser un mateix. I la tornes a encertar. T’agrada parlar i compartir moments amb en David i en Juanma. Els veus i ells estan allí perquè tue els puguis veure. Una dinàmica molt productiva que, a més, et permet conèixer i apropar-te a algú que no sigui del teu centre. Segueixes veient el predomini de Barcelona a nivell de monitors, de noms i també a nivell de colors de cabell menys freqüents, tot i que (potser) més interessants.

El sopar està lluny i no te’l porten, així que tornem-hi! Dius adéu a la Llotja i et tornes a afegir a la comitiva. El sopar està més lluny del que et penses. De fet, de sopar n’hi ha ben poc. Més eufemismes. Gairebé no n’hi ha. Una llàstima que amenitzes amb danses amb altres esplais i, per extensió, monitors i monitores. Un bon moment, sí senyor. Un bon moment que queda trencat per l’inici de la vetllada! Una posada en escena esplèndida: llums, fums, bombolles, màgia, micròfons... Però una activitat dirigida a nens, no monitors. Et sap greu, però participes als jocs, que estan millor que l’inici de la vetllada. Sues, rius, coneixes més gent i passes una bona estona. Ja estàs preparat pel concert de Pastorets Rock. Bé, no del tot. Una estoneta per fora, perquè et toqui l’aire, i altres coses, i vinga, cap dins! Els garrotins t’animen i les cançons fan que gaudeixis amb els teus. I una mica, una mica de res, amb d’altres. A la barra no venen cervesa (amb alcohol). Tret anecdòtic. Amb un tres i no res, ja ets al recinte on dormireu. Tancats. Altre tret anecdòtic. Guitarres, companyia enllaunada, djembès i altres instruments de percussió i cordes vocals que es van gastant com les hores que deixes enrere. Necessites una estona de son per afrontar el diumenge. No te’n recordes de com t’adorms, estàs molt cansat i saps que no pots tornar-te a fer mala sang per haver anat a dormir (tan) tard. També saps que demà et llevaràs baldat. I amb alguna sorpresa, però això ja no ho saps.

Després de rentar-te la cara i les dents en un lavabo més que mixt, vas a buscar l’esmorzar. El pa és del dia, però no saps de quin dia. El suc t’ajuda a fer-lo baixar. El solet també hi contribueix, tot i que no saps de quina manera. I després de deixar enllestit el tema logístic t’endinses en un grup per fer la gimcana del matí. Una altra estona divertida amb gent nova. Però això et porta a la litúrgia dominical. Una missa que no escoltes, però que sents. Et sap greu haver de ser-hi perquè toca. Però no fas mala cara. Tampoc cal. Ara bé, admires la bellesa de la Seu Vella i l’extensió de Lleida des del campanar de la catedral. Una estona per escoltar el cos. I  una altra estona de caminada fins al recinte del dinar, el mateix que el de la vetllada. Però abans, més guitarres i més música. Però pocs minuts, ja que les taules estant a punt per ser parades. I aquesta vegada sí, un bon dinar. Al menys, copiós, com ha de ser un àpat d’un grup de monitors joves (en edat de créixer...). Els lavabos en donen garantia. Tampoc entres en detalls. L’activitat final de valoració tampoc t’acaba de fer el pes. Sí, et fa gràcia, però el seu funcionament no el trobes idoni. Però ja està. Tot està llest i els últims minuts se’n van com l’heli del globus que preneu. 

Tens una sensació bipolar, podríem dir. Per una part estàs content, però per l’altra segueixes frustrat i et sents un pèl enganyat. Però no vols entrar en detalls, al menys ara. Creus que el que destil·len aquestes línies, de moment, ja és suficient. Qui si no tu, ha escrit el relat, oi?