dijous, 25 d’octubre de 2012

A l'hora de la veritat


“L’aigua de la dutxa rajava amb poca pressió. Segurament algú havia girat la maneta que regulava el pas d’aigua a l’altre bany. A més, estava freda. Però he tingut temps d’esbandir-me el sabó que encara em quedava al cabell. Després de trobar la tovallola a cegues m’he fet un turbant amb una tovallola blau cel massa nova i m’he incorporat. No feia gaire bona cara, res que no hagin pogut arreglar els productes cosmètics que cada any em caga el tió, però. El tió era una tradició que a casa sempre havíem celebrat. Venien els avis el vint-i-quatre de desembre a la nit i el fèiem cagar tots sis junts. Sempre, sempre em cagava roba interior, dolços, els cosmètics que deia i un llibre. –Per  poc que mengés, vull dir–. M’he tapat les ulleres de sota els ulls i m’he rentat  les dents. No sé com m’ho faig, però el meu respall sempre acaba com un eriçó moribund. Tot esfilagarçat i amb les puntes mirant a mil direccions. Em fa gràcia quan hi penso, perquè m’imagino un pobre eriçó atropellat al voral d’una carretera. Aquí la gràcia ja m’ha desaparegut, però. No us penseu que sóc alguna cosa que no sóc. –Des del principi, oi?–.

Mentre triava la roba he posat una tassa al microones. És un regal d’algú que va anar a Granada temps enrere. Ara es veu que m’agraden les tasses. Sí, és cert, m’agraden. Quan sento el timbre del microones ja tenia decidit que ja és temps de posar-me pantalons llargs, a més, així he pogut estrenar les botes de muntanya. Un te paquistaní ha fet companyia a les galetes amb bocins de xocolota. M’agraden més pel seu preu que pel seu contingut, encara que tampoc estan malament de gust. Vaig descobrir fa temps que eren les més barates en relació qualitat-preu. O en preu, més ben dit. I des de llavors sempre en guardo a l’armari, com de tonyina. Mai se sap quan et pot salvar un àpat, o un dia. Ja se sap. Com que plovia, he agafat l’autobús. Sinó, la bicicleta m’hagués tacat i ningú m’hagués garantit trobar-la després al mateix lloc on l’hagués lligat. M’he tret la tovallola i m’he passat el respall a ritme de l’assecador i dels Blues Brothers, que desperten a algú a l’habitació que està al costat del lavabo. Després del te i de les galetes ja he fet més bona cara. Si no m’ho dic jo, qui m’ho dirà? Així que he agafato el paraigües de marca i l’he posat a la motixlla amb el llibre fotocopiat, l’impermeable de l’avi –sí, el que vaig trobar a l’armari del mas– i la bufanda que em va regalar una amiga que ha tingut més sort i ara està estudiant al nord d’Europa. El paraigües no era meu, però així, potser el podré tornar. Ara semblava, però que el sol es podria deixar caure tard o d’hora. He fet un nus a la brossa orgànica, perquè a casa reciclem i estalviem aigua amb ampolles dins de la cisterna i fem sabó amb l’oli reciclat, i he dit adéu. Més que res per cordialitat, perquè els desperts no em senten mai i els que dormen,  tampoc.

Quan ja he tirat la brossa he recordat que no he agafat els auriculars. I mira que tenia un parell de cedés nous al reproductor. –Sí, un d’un grup basc-català i l’altre no recordo exactament de què. Llàstima.– L’autobús ha passat puntual, fet curiós amb la pluja que encara cau malgrat la idea del sol de deixar-se caure en algun moment, però anava més que ple. Un inspector de seguretat multaria al conductor, als passatgers, a l’empresa operadora i aqui pogués, perquè ja se sap que aquesta gent li agrada multar sigui pel que sigui. Però en tot cas, va massa ple i he d’acabar en un racó. Tinc por que el dinar que també duc a la motxilla, encara que abans no us ho hagi dit perquè no m’hi cabia a l’enumeració, se m’aixafi, perdent així la primera taronja de l’any del taronger del jardí dels pares. Està una mica verosa, però a mi ja m’agrada així, més àcida, tu! Com que ni podia llegir ni escoltar música m’he après els sons del tacògraf de l’autobús . És com una sinfonia del nord-americà Gershwin però sense instruments. –Freak, d’acord, però mira, tothom es distreu com pot.– He baixat a l’última parada meva, que no és la del bus. I he arrbat prou d’hora i no plovia on he baixat. Però el sol encara no tenia decidit si era o no l’hora de sortir. M’assec en un banc. Hi ha un home gran amb barret que llegeix un diari feixista, o de dretes accentuades i un immigrant que se sent i se sap observat per l’home del diari. He rigut per dins i penso que. –No penso res, d’acord.– Mira, ja ve. I sí, era ell. No ha calgut que tregués el llibre fotocopiat. És fotocopiat perquè ja no es troba enlloc, ni a les biblioteques. I mira que està bé, eh. –És una història en primera persona sobre uns aldarulls a Itàlia–.

No portava paraigües, al menys visible. Però sí que duia una jaqueta amb caputxa i una bufanda al coll. Com jo, que me l’he col·locada abans de seure al banc. Sí, sóc jo. Sí, ja sé que encara no és l’hora, però l’autobús o arriba una mica abans o arriba molt tard. I no sabia si eres molt puntual. Gràcies! La veritat és que fa una estona, abans d’agafar l’autobús no feia gaire bona cara, però gràcies, una altra vegada. Ens hem afanyeat perquè no es tornés a trencar el cel i hem enfilat carrer avall. Els comerços fa poca estona que han obert, els més matiners, o encara pugen persianes. Avui sabien que fins que el sol, en el cas que al final hi accedeixi, no sortís, hi haurà poca clientela. Però quin remei, la feina és la feina. Abans d’arribar a la plaça de l’església m’ha aturat de sobte. –M’ha sorprès.– Si ja t’havia passat la foto. No cal que exageris, home. Va anem. He hagut d’insistir, però al final ha accedit a seguir fins a l’estació. Sí, és macot. Vam decidir que baixaríem a la quarta parada del primer tren que passés. I vam riure molt quan ho vam decidir. Bé, jo vaig riure a casa meva, i ell va enviar una icona d’una cara rient. Tres, per ser més exactes. En aquell moment em va semblar una bona idea. Després de dies i setmanes xerrant a través d’un xat de casats que busquen noves experiències. –Malgrat no estar casada, sí, sí.– Havíem decidit quedar. Jo no sóc  d’apuntar-me en aquestes webs però un dia, mig en broma mig de veritat vam quedar que ho faria, per veure què.

Seiem costat per costat després de deixar la meva motxilla damunt dels nostres caps i veure que el tren en aquelles hores també anava molt ple. Ara ja no estic nerviosa, però abans que arribessis ho hagués pogut estar. No, més que res per tu. Què li has dit a la Mercè? (que era i és la seva dona). Val, doncs no en parlem. La tercera parada estava aprop de la muntanya. I la quarta, la nostra, estava a la muntanya. M’ha convidat a dinar i m’he hagut de menjar el que duia a la carmanyola per sopar. Sí, la taronja verosa també. Estava bona, per cert. El menú era econòmic i estava prou bo. El restaurant era un d’aquells de quilòmetre zero. Però tampoc li importava gaire això a ell, semblava. Quan ens portaven els postres i ja havíem parlat de tot (menys de la Mercè i la Carla i la Roser, que eren les seves filles de sis i nou anys respectivament), el cambrer va relliscar i va caure. No es va fer mal, però al menys ens van regalar els següents postres que em van dur. Sí. A mi. Es veu que quan va anar al lavabo, després d’ajudar aixecar el pobre cambrer, havia vist a una amiga de la Mercè, o això ha dit. –L a seva dona, sí.– I havia pagat el dinar i havia marxat corrent. –El cambrer que  havia caigut m’ha dit que ja estava pagat. I ell, m’ha enviat aquest missatge. No, no el tornaré a veure més, nenes. Teníeu raó. A l’hora de la veritat, tots surten corrent. I realment, teníeu raó, no valia tant la pena –.”

 Hem rigut totes i hem fet un glop del tercer gintònic mentre sonaven els Blues Brothers pels altaveus del local. I no, al final el sol no s’ha deixat veure en tot el dia.

dissabte, 29 de setembre de 2012

Independència


Des del 10 de juliol del 2010 fins a l’onze de setembre del 2012 han passat poc més de dos anys. I no passarà gaire més fins el dia 25, eleccions a Catalunya. Què ens ha portat a avançar unes eleccions catalanes a mitja legislatura? Aquell deu de juliol jo treballava i estava força incomunicat del món, encara que a hores d’ara costi de creure. I les úniques reaccions van ser a través de quatre diaris, cosa que em va permetre veure que Convergència i Unió havia començat una campanya electoral amb molta força que  l’hauria de dur a tenir àmplia majoria al Parlament i de rebot, a governar un país enganyat. És possible que ningús s’olorés que amb les dretes encapçalant el poder el nostre país ric en recursos quedaria cada vegada més mancat de poders i drets? És possible que tots els milers de votants tinguessin una vena als ulls? No. I tant que no.

Aquell 10 de juliol, amb un Estatut, que tampoc ens feia gaire justícia, retallat i humiliat per part de l’estat espanyol va fer sortir molta gent al carrer i guanyar molts vots a Convergència. Però ja està. No va servir de res més per molt que ara alguns s’entestin en recordar-ho com a primera llavor. Aquella marea catalana a Barcelona va servir per fer portades històriques i per espantar una setmana al llavors govern espanyol. Però com en la majoria de vegades, aquest temor i aquesta empenta catalana es van anar diluint. I desfetes van quedar al novembre del mateix 2010 quan Artur Mas – i el govern dels millors – ocupaven els seus llocs al parlament amb l’ajuda de l’abstenció d’un partit anomenat d’esquerres durant el segon debat d'investidura del mes de desembre. Del tot. El govern dels millors amb Artur Mas al capdavant i flanquejat per Boi Ruiz, Felip Puig, Andreu Mas-Colell, Irene Rigau, Lluís Recoder... van començar a desplegar el que a molta gent li va sobtar, les retallades socials més àmplies de la història recent. Començant per l’educació pública, seguint per la sanitat i avançant per infraestructures (infra?) sense perdre de vista salaris dels funcionaris que sustenten l’estat del benestar. I sí, d’acord, formem part d’un estat que ens pren més del que ens dóna. Però no siguem ingenus. Aquí hi ha gat amagat. Declaracions de Núria de Gispert parlant del “just” salari dels parlamentaris, les desmesurades càrregues policials dels mossos sota les ordres del sergent Puig (ara a arreu de l’estat on la policia carrega se’ls hi diu mossos, us hi heu fixat?) posen sobre la taula el poc interès del govern dels millors per als seus ciutadans – o súbdits- o al contrari, la seva poca preocupació.

Amb tot això, el grau de descontentament envers el govern augmenta, envers el govern de l’estat central, però. La negativa al pacte fiscal per part de l’executiu de Mariano Rajoy, l’elevat deute espanyol amb Catalunya, les mesures socials... fan que l’independentisme català augmenti, o si més no, les ganes de separar-se dels lladres espanyols. Tot això alimenta a una organització molt recent, l’Assemblea Nacional Catalana, una organització aparentment apolítica i d’unió de la ciutadania catalana. Les consultes populars sobre la independència, enquestes a diaris, augment del mot independència als mitjans... segueixen alimentant tota aquesta febre separatista. I el dia 11 de setembre Barcelona s’omple de persones vingudes d’arreu de Catalunya amb milers d’autobusos, trens, motos o com sigui. Però s’omple i col·loca al nostre petit país als titulars de molts diaris i canals de televisió de tot el món i sobre la taula de governs. I alhora, erigeix a Artur Mas com un líder independentista. Sí, i desenganyem-nos.

 Tot aquest totum revolutum de circumstàncies releguen a la gran quantitat de gent que porta anys lluitant per la independència de Catalunya i la construcció d’un estat social a segona, tercera, quarta fila i posa al centre del mapa independentista un partit que pacta amb el Partit Popular, que ens priva de drets socials i que atura processos judicials de dubtós color. L’ANC perd la màscara, o gran part d’ella en rebre al líder convergent davant de la Generalitat com un messies alliberador i alhora ajuda a iniciar la campanya electoral a la coalició CiU. Unes eleccions anticipades que tenen un gran vencedor abans de celebrar-se. Uns comicis on els socialistes més dividits que mai i sense un projecte clar opten a poc o a res, Esquerra correrà a buscar putes i ramonetes com SI. Els verds? ja veurem. I les dretes espanyoles i espanyolistes començaran altra vegada amb el discurs de la por i l’exculsuió d’Europa. I l’endarreriment del país. Un endarreriment que, d’altra banda, ja porta mesos començat des de l’estat central.

Els catalans no som rucs, no podem ser-ho tant i no podem vendre el nostre país a qualsevol preu. No pot ser que després de tant de temps lluitant per un estat lliure i social, el regalem als primers que passen. Bé, no, d’acord, als  alliberadors convergents. A tots aquells que ens retallen i ens fan creure que ho fan pel nostre bé i perquè els hi ve imposat. Va, siusplau. Si hem de ser independents siguem-ho de forma adulta, que el nostre país ho és.

dilluns, 4 de juny de 2012

Un te per demà


És cert, més val acceptar-ho des d’un bon principi i no fer-se mala sang a mesura que passa el temps. La veritat és que mai s’havia considerat una persona depenent. Mai s’havia plantejat que sense ell, sense ella, sense ells i sense elles, no podria tirar endavant o triar cap a on triar quan topés amb una cruïlla. Però després d’aquella tarda invertida en passejar per la serralada prelitoral entre ocells migratoris se li havia fet pal·lès que sí, que era una persona que depenia de la resta, del seu entorn. Potser fins llavors no li havia fet falta saber-ho o ser-ne conscient, i per això havia anat tirant sense preocupacions, però arribat en aquell punt se li havia fet necessari.

Va obrir la nevera en busca del plàtan que li havien ofert a l’hora de dinar. Havia pensat que més tard sí que li vindria de gust. Però la nevera estava buida, massa buida per ser començament de mes. Així que s’havia quedat sense la peça de fruita. Sort que s’havia guardat un paquet de te negre i amagava un pot amb anís estrellat per donar-li més gust a un armari superior, a l’esquerra de la campana. El microones va sonar i va infusionar-ho tot plegat. La lectura d’aquells textos li requeria una companyia de tassa fumejant i així ho havia fet. Havia intentat triar un cedè que l’acompanyés en la lectura, però el youtube li semblava més bona companyia. És el que passa quan tens massa música. Potser el tè encara cremava massa, l’havia de deixar reposar una estoneta.

Les pàgines web li mostraven destins i preus que no el convencien per cap banda, però sabia que no podia quedar-se a casa quiet. Bé, de fet sabia que no sabia estar-se a casa quiet. L’estiu se li tirava a sobre i els dies anaven caient del calendari més ràpid del que ell voldria. Malgrat que el temps no sempre marxava igual de ràpid. El cursor anava tan ràpid com els seus dits, i els seus ulls anaven enviant informació al seu cervell, com del portàtil al llapis de memòria. Però cap encaixava als seus esquemes. Feia massa temps que les seves decissions eren fàcils i poc meditades. Ara ja estava a la temperatura ideal. I potser per això mai les havia acabat d’encertar i tenia sempre en ment una veu que li recordava que no tingués presses, que les coses s’han de reflexionar i deixar madurar. I que no patís, que segur que l’encertaria escollís el que escollís. I que...i que, llàstima que el cercle viciós de la societat l’empenyés a haver de decantar-se cap a algun cantó.

Tot i no haver dedicat les hores necessàries a les decissions anteriors, sempre havia acabat tenint sort posteriorment. Sempre comptava amb algú al seu costat que li feia la coses més fàcils i que l’ajudaven a resoldre els dubtes i problemes. Li faltava sucre al te. Va apartar un moment l’ordiandor i s’hi va ficar dues cullerades petites més. A mesura que s’havia anat fent gran, la presència d’aquestes persones s’havia anat fent més marcada i alhora més imperceptible en molts casos. Era una relació inversament proporcional força curiosa. Algú diria que a tothom li passa el mateix, que tots som nosaltres i el nostre entorn, però ell sabia que no, que el seu cas era especial.

Realment si hi hagués pensat, hagués pogut agafar la llibreta que li havia regalt una coneguda  marca de cervesa i apuntar cada solució aconseguida o aportada, depèn de com es miri, a cada problema o contramtemps. Segur que a les pàgines del regal no hi hagué cabut tot. Reia. I si hagués fet una taula d’excel? Nom del seu heroi o heroïna, procedència, àmbit d’ajuda, lloc i dia de coneixença. Com una taula de psicopedagog en pràctiques o no tant, vaja. Li havia quedat excel·lent, i això que feia dies que no se’n preparava cap, de te. Però aquella decissió li havia fet obrir els ulls. Bé, aquella tria i la veu convertida en persona, i en una esquena diferent. Havia de tirar pel dret i fer el que ell volgués, no podia ser que depengués de la resta. Si volia fer alguna cosa, havia de fer-la sense preocupar-se de si ho hauria d’encarar sol o no. Perquè sol, li havien fet veure que no ho estaria. Així que, com el te que s'acabava de buidar, s’aixecaria i preparia el que hauria de començar a ser el seu demà.

dimarts, 3 de gener de 2012

Crònica d'un gran concert

Passaven poc més de vint minut de les deu de la nit quan el públic ha sentit els primers compassos d'ska-jazz a la Sala Zero de Tarragona. Han hagut d'esperar,però ha valgut la pena. I és que els vora 300 espectadors han gaudit d'allò més amb la formació novayorquesa New York Ska-Jazz Ensemble. Un concert de poc més d'una hora i quart de durada que ha fet les mil meravelles entre el públic assistent.

La banda nascuda l'any 1994 a Nova York ha tocat temes dels seus 10 discos. Temes de jazz portats a l'ska amb intrusions al dance hall o al reggae més jamaicans. Malgrat els probles tècnics inicials, la banda ha aconseguit fer-se la propietària de l'escenari i abduir al públic, el qual ha correspòs totalment sense deixarde ballar en cap moment. Des d'un bon inici han demostrat que més de 15 anys trepitjant escenaris d'arreu del món donen per molt, i que la fama de la qual gaudeixen no els hi ha estat regalada. El saxofonista i líder de la banda, Rocksteady Freddie ha fet vibrar amb els seus solos en diferents moments del concert mentre la resta de músics li deixaven tot el protagonisme. Un protagonisme que s'han anat passant entre ells, i és que des de les tecles d'Earl Appleton, l'etern oblidat, fins a l'inicialment tímid trombó d'en Ric Becker.

Els solos anaven passant d'un instrument, i el seu propietari, a un altre, com les cerveses de barra a client. Així, el saxo deixava pas a uns compassos frenètics de piano que ballaven sota les mans d'un músic anglès experimentat. Unes mans que semblaven que estiguessin escrivint aquesta crònica, per cert, enlloc de tocar. Fascinant. El veterà músic valencià Alberto Tarín ha fet ballar les cordes de la guitarra, mentre rascava al públic que embogia compàs a compàs. I no n'hi havia per menys. El tímid Ric Becker ha destapat la seva vessant de solista amb el trombó deleitant-nos a tots, fins i tot als seus companys, els quals sempre han estat acompanyats per una bateria increïble comandada per Yao Dinizulu. El percussionista ha gaudit més que ningú darrere de la seva caixa, i les seves poques ganes de marxar, com el seu somriure, n'eren testimonis. Però que seria una banda d'ska-jazz sense un baix? En Wayne Batchelor ha demostrat que res. I les seves mans àvides de música no han parat de seduir en cap moment. Fins i tot, ha arrencat efusius aplaudiments, com els seus companys, en el seu únic solo del concert

Foto extreta del portal web: http://newyorkskajazzensemble.com

Els temes s'han anat succeïnt de forma tan àgil i sincopada que la gent no ha estat conscient que el concert s'havia acabat. Gran feina per part dels sis músics, els quals han sabut donar el millor del seu directe a un públic més que entregat. El gran i llarg aplaudiment final m'aventuraria a dir que ha estat poc per un concert de pell de gallina.


"Joelle", en directe des del Japó


http://www.youtube.com/watch?v=5TvQ87nGwOk&feature=player_embedded

diumenge, 1 de gener de 2012

Passos de zebra

Potser és que feia massa temps que no escrivia al seu blog, o potser és que es va trobar un projecte de guió al calaix que feia tan temps que no obria. El cas és que va decidir penjar-ho. 


Es va despertar just abans de la seva parada i sense ajuda d'alarmes ni cap company de viatge solidari. I aquest fet començava a ser una cosa freqüent en els seus viatges ferroviaris. Era com si el seu cos hagués adaptat l'horari del tren i se l'hagués fet seu, l'hagués sincronitzat. O potser és que s'havia acabat el cedè que havia triat per escoltar des del seu iPod durant aquell viatge; i que alhora li havia trencat la banda sonora del somni en blanc i negre que deixava de forma sobtada. Va agafar el poemari de Mario Benedetti que estava llegint abans de quedar-se adormit i que algú li havia deixat sobre el seient del costat i el va guardar a la motxilla carregada de cap de setmana. Va sortir del vagó el darrer i es va quedar una estona dret, quiet i en silenci davant de l'andana, veient com marxava el tren entre mares, pares i amants solitaris. Tot seguit es va traure el paquet de tabac de liar de la butxaca i es va cargolar un cigarret. A l'estació tothom fumava, o a tothom se li condensava l'alè. Feia molt de fred i el seu palestí del nord d'Àfrica no l'abrigava prou. Segurament els pantalons curts hi ajudaven. Però primava més encendre's el cigarret. Va demanar foc a un guarda de seguretat que parlava castellà. Tampoc tenia pressa per arribar a casa. La mandra a la feina li retardava l'”hola ja sóc aquí”. Es va acabar de fumar l'addicció momentània i va creuar l'estació que tornava a estar plena de buidor. Algun tren marxava en direcció d'on ell venia. Al carrer les poques llums que estaven enceses li recordaven que tot i ser d'hora, ja era de nit. I que també, que malgrat el dèficit municipal i que el desembre encara no s'albirava, ja era Nadal. Els cotxes aparcats en doble fila no li van permetre veure la bicicleta que venia per l'esquerra. “Vigila, nano! Ah, ets tu, tan despistat com sempre, què fas per aquí?”

Després de veure'l marxar, va buscar un banc on seure per poder descansar l'ànima. I els peus. No estava acostumada a portar aquelles sabates que, malgrat que ell insistia en que no, li anaven petites. Se les va traure una estona mentre unes padrines se la miraven i parlaven en veu baixa d'ella. I no tan baixa. Les va deixar al terra al costat de la motxilla, va respirar alleugerida i va doblegar les cames fins que els braços les van poder abraçar. Després, va sospirar amb la mirada lluny de l'estació-atapeïda com sempre-, però no tant com el seu cap. I va agafar el llibre prestat. Se l'estava a punt d'acabar i encetava el dilema de si continuar llegint amb la veolocitat de vull-acabar-me'l-ja-per-saber-com-acaba o de si retardar la lectura per no abandonar els seus companys de matins al metro. Se'l va mirar, va riure a les dones que seguien mirant-la amb posat estrany i el va tornar a desar amb la motxilla (no tant) plena de cap de setmana. Va mirar el rellotge i va veure que encara podia arribar a la primera sessió de la tarda al cinema del seu barri. I que tenia temps de sobre per poder seguir asseguda mirant les pantalles des d'on marxaven i arribaven els trens. I va pensar que ella era qui els controlava, i que podia fer que el tren que acabava de marxar en direcció sud, tornés direcció nord. Però quan es disposava a canviar el sentit del comboi va pensar que era millor que no ho fes. Que segur que hi hauria gent al tren que s'enfadaria amb ella. I que no calia fer-se enemics. A més, no arribaria a temps a la sessió del cinema, llavors. Així que es va calçar, va recordar que havia de passar per una sabateria abans que ell li tornés a recordar i va agafar la motxilla. Molt educadament va dir adéu a les seves noves amigues d'edat avançada que li van somriure no saben encara ben bé per què, i se'n va anar direcció sota terra. “Ei, on vas (tant poc) carregada?”

Li va respondre que a complir, que tenia feina per casa i li va recordar que tenien una (de fet unes quantes, ja, si li sumàvem també aquesta), cervesa pendent, que feia massa que no xerraven i es posaven al dia. I també li va donar records per sa germana petita, que ja no ho devia ser tant. I va seguir rumb a casa. Mentre creuava el primer dels quatre passos zebra que tenia fins a arribar a casa ve recordar que no havia avisat a casa. Va obrir el mòbil, que tenia desconnectat com sempre, i va marcar el número de la seva mare d'inhèrcia. Un to i va penjar. Dos segons, i ja la tenia a l'auricular. “Sí, ja hi sóc, mare; no, no podré sopar amb vosaltres, ara us ho explico”. I ja ho sabien, els caps de setmana estaven atapeïts d'esplai, castells i universitat virtual. “Però dissabte dinem junts, eh, mare?”. Li va fer un petó i va donar-li records pel pare, que no hi era perquè tenia una reunió d'aquelles que se sap quan comencen però no quan acaben, perquè ja se sap que els veïns i els ascensors no són gaire amics quan es tracta de molts calés. I va canviar el contingut de la motxilla. I també va trobar uns auriculars que li van anar genial per poder escoltar una noia flamenca rossa i de veu potent. Va veure que l'havien trucat des de l'esplai tres vegades i va pensar que feia tard a la reunió. Segurament era cert, des que el rellotge s'havia espatllat, el seu món anava a una altra velocitat. De fet, des que els seus rellotges s'havien espatllat. Feia temps que els rellotges que es col·locava al canell, se li xafaven. El primer va perdre la corretja, el segon va patir un enfonsament de botons digitals i el tercer s'havia parat de cop. El rellotger no havia sabut què dir-li. Però en contra dels seus principis i després d'escoltar el recital de desfetes rellotjals, li va recomanar que estigués un temps sense rellotge.

Que estrany que és, quan vol -que ve a ser gairebé sempre- va pensar després de sentir que la convidava al cinema. “Fa massa temps que no ens veiem i també em ve de gust una pel·lícula en pantalla gran”. No va saber com refusar-ho, però tampoc volia fer-li un lleig. La veritat, és que feia massa dies que no responia quan veia el seu número de mòbil. Ja fos per mandra o per manca de temps. Així que tots dos van pujar al metro. El vagó era una barreja de cultures, colors i olors. Res que no s'hagi dit ja sobre els metros. Bé, potser sí. Un noi va dir en veu alta que havia perdut, i un seguit de gent, en cadena i amb una cara entre mig de l'enuig i la sorpresa li van contestar igual. Coses que a vegades passen a les grans ciutats, vaja. La plaça que els rebia sempre que entraven al barri a través del metro estava força buida i les terrasses, amb les estufes de gas pels fumadors agosarats hi feien joc. Només una parella jove reia mentre el noi es bevia una cervesa i la noia també. Reia i es bevia una cervesa. El cinema estava a poc més de dos passos zebres. I els semàfors estaven a favor. La cartellera no era gaire entretinguda però de seguida es van posar d'acord. Al final, tan de temps sobrer que tenia, va pensar ella, es va fer més que just. Les llums de la sala ja s'havien apagat. El noi de les crispetes no els hi havia vengut res, perquè era el mateix que donava la benvinguda a l'entrada, venia les entrades i acomodava als pocs cinèfils. Total, un cinema de mínims que de tan mínims no satisfeia els mínims d'ella. La pel·lícula no era res de l'altre món. Mentre el protagonista li treia la roba a la seva amant ella no va poder evitar pensar en ell. En quan li treia la roba i li feia petons des del coll, quan no tenia pessigolles, és clar, fins als peus, quan no tenia fred. I va somriure per sota del nas. El seu acompanyat al cinema ho va veure, però en cap moment devia saber de què reia. Feia massa temps que no parlaven un de l'altre. I es va sentir una mica malament.

I tot aquest temps li va servir per adonar-se'n que sense rellotge no es vivia millor com tots els seus amics que sempre feien tard li deien, sinó que seriva fer fer tard. Sort que, a vegades, el mòbil li recordava que no arriba a l'hora. La reunió va passar sense pena ni glòria. Van poder posar un pegat pel descosit de l'endemà i ell, va excusar-se dient que tenia una altra reunió, que arribaria tard. Va traure el mòbil i el va fer servir de rellotge. No tenia ganes de vagar pel carrer ni de veure més gent. Tenia ganes de tornar a casa i de fer-se una infusió com les que es feia la seva mare cada vegada més sovint. I revisar les fotos de la darrera setmana. Pel carrer es va creuar amb la seva padrina. Li va prometre que l'aniria a veure l'endemà a la tarda. “Al vespre millor, padrina. Sí, no pateixis”. Li sabia greu veure-la tan poc. Però no tenia més temps i estava tranquil, sempre que tenia un raconet, era per ella. I sabia que ella també ho sabia. La rossa amb veu potent va tornar a sonar a través dels seus auriculars. Va arribar a casa a l'hora de sopar. Però com que havia dit que no hi seria, estava sol. Com el joc del gat i el ratolí, va pensar. També va pensar que també li sabia greu haver marxat escopetejat de la reunió. Havia de ser la última vegada que ho fes. Va canviar el xip i va decidir que es dutxaria. Va conectar el reproductor als altaveus i va deixar que la música escalfés l'aigua. I l'aigua, sense poder-ho evitar va fer que recordés que la darrera vegada s'havia dutxat, ho havia fet acompanyat d'ella. I que després d'haver-li tret lentament la roba, l'havia omplert de petons des del coll fins als peus. Perquè no tenia fred, que l'aigua estava calenta. I de pessigolles, doncs tampoc. Perquè estaven sols. Bé, sols, malgrat la poca gent que hi havia al cinema mirant-los en aquell moment.