Un te per demà

És cert, més val acceptar-ho des d’un bon principi i no fer-se mala sang a mesura que passa el temps. La veritat és que mai s’havia considerat una persona depenent. Mai s’havia plantejat que sense ell, sense ella, sense ells i sense elles, no podria tirar endavant o triar cap a on triar quan topés amb una cruïlla. Però després d’aquella tarda invertida en passejar per la serralada prelitoral entre ocells migratoris se li havia fet pal·lès que sí, que era una persona que depenia de la resta, del seu entorn. Potser fins llavors no li havia fet falta saber-ho o ser-ne conscient, i per això havia anat tirant sense preocupacions, però arribat en aquell punt se li havia fet necessari.

Va obrir la nevera en busca del plàtan que li havien ofert a l’hora de dinar. Havia pensat que més tard sí que li vindria de gust. Però la nevera estava buida, massa buida per ser començament de mes. Així que s’havia quedat sense la peça de fruita. Sort que s’havia guardat un paquet de te negre i amagava un pot amb anís estrellat per donar-li més gust a un armari superior, a l’esquerra de la campana. El microones va sonar i va infusionar-ho tot plegat. La lectura d’aquells textos li requeria una companyia de tassa fumejant i així ho havia fet. Havia intentat triar un cedè que l’acompanyés en la lectura, però el youtube li semblava més bona companyia. És el que passa quan tens massa música. Potser el tè encara cremava massa, l’havia de deixar reposar una estoneta.

Les pàgines web li mostraven destins i preus que no el convencien per cap banda, però sabia que no podia quedar-se a casa quiet. Bé, de fet sabia que no sabia estar-se a casa quiet. L’estiu se li tirava a sobre i els dies anaven caient del calendari més ràpid del que ell voldria. Malgrat que el temps no sempre marxava igual de ràpid. El cursor anava tan ràpid com els seus dits, i els seus ulls anaven enviant informació al seu cervell, com del portàtil al llapis de memòria. Però cap encaixava als seus esquemes. Feia massa temps que les seves decissions eren fàcils i poc meditades. Ara ja estava a la temperatura ideal. I potser per això mai les havia acabat d’encertar i tenia sempre en ment una veu que li recordava que no tingués presses, que les coses s’han de reflexionar i deixar madurar. I que no patís, que segur que l’encertaria escollís el que escollís. I que...i que, llàstima que el cercle viciós de la societat l’empenyés a haver de decantar-se cap a algun cantó.

Tot i no haver dedicat les hores necessàries a les decissions anteriors, sempre havia acabat tenint sort posteriorment. Sempre comptava amb algú al seu costat que li feia la coses més fàcils i que l’ajudaven a resoldre els dubtes i problemes. Li faltava sucre al te. Va apartar un moment l’ordiandor i s’hi va ficar dues cullerades petites més. A mesura que s’havia anat fent gran, la presència d’aquestes persones s’havia anat fent més marcada i alhora més imperceptible en molts casos. Era una relació inversament proporcional força curiosa. Algú diria que a tothom li passa el mateix, que tots som nosaltres i el nostre entorn, però ell sabia que no, que el seu cas era especial.

Realment si hi hagués pensat, hagués pogut agafar la llibreta que li havia regalt una coneguda  marca de cervesa i apuntar cada solució aconseguida o aportada, depèn de com es miri, a cada problema o contramtemps. Segur que a les pàgines del regal no hi hagué cabut tot. Reia. I si hagués fet una taula d’excel? Nom del seu heroi o heroïna, procedència, àmbit d’ajuda, lloc i dia de coneixença. Com una taula de psicopedagog en pràctiques o no tant, vaja. Li havia quedat excel·lent, i això que feia dies que no se’n preparava cap, de te. Però aquella decissió li havia fet obrir els ulls. Bé, aquella tria i la veu convertida en persona, i en una esquena diferent. Havia de tirar pel dret i fer el que ell volgués, no podia ser que depengués de la resta. Si volia fer alguna cosa, havia de fer-la sense preocupar-se de si ho hauria d’encarar sol o no. Perquè sol, li havien fet veure que no ho estaria. Així que, com el te que s'acabava de buidar, s’aixecaria i preparia el que hauria de començar a ser el seu demà.