dissabte, 4 de desembre de 2010

El repte (entre parèntesis)

(Potser era massa tard i ella ja hauria tancat els ulls. Per tant, no ho podria llegir, amb sort, fins l'endemà. Però ho havia d'intentar de totes formes. S'ho havia pres com un repte. Li havia de dir, ho havia de saber. Probablement, segons el que els seus amics li deien, allò que li volia comunicar era una fotesa, però ja ho havia decidit. Li diria pesés el que pesés. Així que, després de tancar la porta de casa i reconfortar-se amb la calefacció que regnava al despatx (com a la resta d'habitacions), va encendre el portàtil. Sí, l'hagués pogut trucar, però preferia que allò ho llegís i ho tingués sempre present. Mentre l'ordinador es tornava a engegar va aprofitar per canviar-se i estrenar la bata negra que el feia sentir com un autèntic escriptor dels relats on l'escriptor és el protagonista. També es va preparar alguna cosa de sopar i va triar un recopilatori de música jazz per amenitzar l'ambient i ajudar els seus dits.

Quan va tenir l'ordinador preparat, va traure la llista de coses que li havia de dir. No eren moltes, però preferia no deixar-se'n cap i, com a molt, afegir-ne d'altres. Havia pensat començar amb una descripció del seu cos. Però de seguida va veure que podia pensar que només volia parlar-li de la superficialitat. I va decidir deixar els cabells inclassificables i els ulls que tantes coses havien vist per més tard. També va replantejar-se la idea de parlar-li del seu somriure, però d'això en parlaria més tard, amb altres coses que se li anessin acudint, va pensar. Però no podia ser, s'havia assegut davant del processador de textos i encara no li havia escrit res. Sabia el què li havia de dir. Però no sabia com dir-li. Se sentia com una noia que sap que ha de posar-se un collaret, però com que en té tants que conjunten no sap quin triar. Tenia aquella sensació que tenia quan la tenia al davant, s'alterava, es posava nerviós i no sabia què fer. Sempre es desmuntava! Sempre. Com un adolescent. El que no li podia passar era que perdés els papers i escrigués sense reflexionar, tal com li ragés de dins. Perquè llavors, seria un text passional, i no ho volia. Volia que fos un text reflexionat. El repte l'havia de complir amb la ment freda i amb les idees ordenades. Va decidir que per calmar el cap i reordenar la llista pararia per a menjar una mica. Se li estava refredant el sopar i això sí que no se li podia refredar. Però no tenia gana. Potser un te de colors l'ajudaria. I és el que va fer. Va posar al microones una tassa de disseny amb aigua i va esperar a que es cansés de rodar. Un parell de cullerades de sucre i cap al despatx altra vegada. Va adonar-se que el seu gat dormia davant la seva habitació; se'l va mirar i va riure.

Aquesta vegada sí. Aquesta vegada, va dir amb veu alta, li diria tot el que li volia dir de forma ordenada i intentant no abocar-ho tot només amb el cor, per allò que diuen de mantenir la sobrietat. Li diria que no li agradava estar tants dies sense veure-la. Però no li diria enfadat ni retraient-li, ni molt menys.L i diria trist, perquè sabia que no podia estar sempre que volgués amb ella però també li diria que estava content. Que estava content perquè marxava per passar-s'ho bé i que sabia que ho faria, i això arreglava la primera notificació. Es va aixecar altra vegada i va canviar la música. El jazz no li inspirava prou. Va començar a remenar pel disc dur connectat als altaveus les cançons que havien compartit, ja fos al cotxe, al menjador o al llit (amb més o menys roba)i les va ordenar de forma desordenada a la llista de reproducció. I llavors sí, llavors tot el que li havia de dir ja sortiria i s'escriviuria al pentagrama.

Li havia de dir que no podia estar més d'un dia sense d'ella, que malgrat que ja ho sabés, li havia de deixar escrit. Li havia de dir que era una persona especial per ell. Que no sabia exactament perquè, però ho era (així no era ni molt ni poc passional). Li havia de dir que fins i tot s'havia plantejat escriure's tot allò que li agradava d'ella, però que no havia pogut. Perquè era tot. Des de la primera broma des del Canadà, fins a la darrera abraçada per telèfon. Li havia de dir que no es podia traure del cap la seva veu cridant el seu nom (així potser riuria pensant en alguna sèrie de dibuixos animats antiga). Li havia de recordar que en cada moment pensava en ella. I no podia obviar que els seus cabells pulcrament (des)pentinats eren un tresor que, com qualsevol caçatresors, no volia perdre. També pensava que aquells ulls on ella no hi veia res d'especial, es diferenciaven de la resta per ser com eren. I també creia que les abraçades no tothom les sap donar, i que això també li ho havia de fer saber. No podia passar per alt els moments embadalit que passava dient-li que sí que l'escoltava mentre pensava que bé que estava en aquells moments o les rabietes que li provocaven la seva omnipresent raó (sabia qua aquí potser s'enfadaria per no escoltar-la, però també d'aquesta manera trencava el possible sentimentalisme que podia transmetre i que no havia de mostrar). Ni podia estar de dir-li que li feia ràbia que sempre l'hagués de venir a buscar ella. Bé, que més que ràbia li sabia greu. Li havia de dir tantes coses, tantes! Li havia d'explicar que creia i confiava plenament en les seves capacitats. Que sent com era, podia plantejar-se qualsevol cosa, ja que l'aconseguiria amb perseverança. Perquè es veia, perquè quan parlava del què volia, se li il·luminaven aquells ulls dels quals parlava abans i reflectien que, tard o d'hora, ho aconseguiria. I volia que sabés que no tenia res a envejar a la gent del seu voltant, que havia de sortir al carrer amb la cara ben alta (i la crema hidratant a les mans) i cridar al món que deixessin pas, que ja havia arribat ella (sempre vigilant si això ho feia des del cotxe). I li havia de dir que se sentia molt orgullós de sentir-la defensar el que pensava, encara que algunes -massa- vegades estiguessin en desacord. I també li havia de recordar que tenia sort d'haver-la conegut, encara que el seu cap sabés que en alguna ocasió li hagués passat pel cap odiar-la i odiar-se per odiar-la.

Però va parar d'escriure i va fer un descans, ja que estava a punt de caure en la rutina d'aquells textos que diuen allò que no volen dir o fan allò que no volen fer; i no ho volia pas. De fet, només agafar oxigen i va escurar el te oblidat que s'havia fet una hora enrere. Va llegir el text i va dubtar de si enviar-li o no. Va pensar que ja estava acabat i va dubtar de si fer-ho públic o quedar-se'l per ell i també de si servia com a carta d'amor desesperada d'un adolescent que no vol perdre la seva (tan desitjada) núvia. No sabia si per trencar amb la declaració que s'havia escrit, estava bé escriure un final trencador, d'aquells en què de sobte descobreixes que està parlant de la seva germana o de la seva cosina, o (això ja sí que és massa), d'una marca de cervesa o d'un sentiment impersonal, per trencar i enganyar el lector (el que innocentment creia que parlava de la seva estimada). Però no, va decidir que no. Que aquella vegada el text era especial, que, fins i tot, se l'havia plantejat com un repte i que li volia dir de veritat que sí, que n'estava enamorat (d'ella, no del repte). I punt. Perquè sinó, queia en la temptació de rellegir-lo i fer-se'n enrere ( i de seguir afegint parèntesis per fer públiques coses que no ho haurien de ser). Va tenir sort, va clicar la icona d'enviar just en el moment en què s'acabava la darrera cançó. Això havia de ser per força una bona senyal (o no).)

dilluns, 15 de novembre de 2010

Acords (majors) d'inici de tardor

I mires per la finestra,
t'omples de força (i surts al balcó).
Mires enlaire, el món és un teatre;
tu tens entrades per la següent funció.

Revises la teva agenda,
on és la pressa que t'empaitava ahir?
Obres la porta, no hi ha ningú darrere,
el que t'angoixa demà et farà patir.

Camines pel carrer Ample,
el teu destí és una obvietat,
la teva por per ell és un obstacle;
calles i escoltes com crida la ciutat.

Els cotxes van massa ràpid
però no vols que se t'escapi el tren.
La gent potser no notarà cap canvi;
t'és igual, ja saps on posaràs l'accent.

Admires una mirada.
No pot ser que tot surti del revés.
Dins del teu conte s'ha escapat la fada;
no et convindria que el teu cos se t'escapés.


Crides amb totes les forces
i observes un reflex trist i ensopit.
Et fuig del cap aquella puta dada,
fas fora els dubtes que et destrossen la nit.

divendres, 12 de novembre de 2010

Un embús més

"Bon dia, som dimecres i passen cinc minuts de les vuit del matí"

Tens pressa com cada dia que se t'enganxen els llençols. Fas tard perquè ahir se't va fer tard. No t'has llevat quan et tocava i et tocarà suprimir tasques (obligades). La dutxa, no. La dutxa és un plaer diari que no et pots negar. Saps que et prendrà un temps que, a sempre significa més del temps que et pots permetre. Però això sempre t'és igual. Una dutxa, és una dutxa. Però, és clar, et quedes sense esmorzar, cosa que, una mica més tard, pagaran els teus companys de feina amb el teu “mal humor dejunat”, que així és com ells li diuen. Ells ja ho coneixen. I tu també, però no dius res (no pots dir res, perquè t'has llevat tard, perquè vas anar a dormir tard). Així que, un dia més, pagaràs els cafès dels teus companys durant l'esperat descans. Ells t'ho agrairan. T'ho agrairan una vegada més.

No correm tant, encara no has sortit de casa; encara no has sortit de la dutxa, de fet. T'eixugaràs ràpid i et vestiràs no tan ràpid. Triaràs un collaret dels molts que tens penjat a l'armari i diràs adéu (et preguntaràs si hi ha algú després de tancar la porta). Pujaràs al cotxe aparcat dues façanes més enllà. Ai!, que està fred i no s'engega a la primera, ai!, les presses. Va tranquils, a la tercera va la vençuda. Intermitents, embragatge, primera i al carrer. Saps que hi haurà retencions. I com sempre que et lleves tard perquè has anat a dormir tard, t'intentaràs tranquil·litzar. Però no podràs. Els nervis, altra vegada, podran amb tu en pic hagis de reduir marxes, on no hauries, per acabar frenant. I saps que no t'has d'excitar. Però el teu temperament ho impedeix. No hi ha ni reikis ni iogues que valguin. És llavors que, com sempre que se t'enganxen els llençols, et lamentaràs per pagar les (tantes) classes de ioga dels dimarts i dels dijous a la nit. Les mateixes classes que fan que te'n vagis a dormir massa tard. Tan tard que, els dimecres (quin dia és avui? Ah! Sí, és dimecres...), se t'enganxin els llençols, et vegis enmig d'un embús de trànsit i els nervis se't mengin per dins.

dimarts, 2 de novembre de 2010

"Anti.feminista"

Cada dia s'aprenen paraules noves. Cada dia, si volem, podem aprendre coses que el dia anterior encara no sabíem. I (perdoneu la meva insistència) cada dia també, pots sentir-te coses, paraules noves. Des que tinc ús de raó, m'he sentit dir moltes coses. La veritat és que la meva complexió física de quan era menut (i no tant) no m'ajudava gaire, però això són peres d'un altre perer. M'he sentit dir coses molt fortes, la veritat. I d'altres de no tant, però això sí, molt originals. Però el que encara no m'havien dit mai és "anti-feminista".

Aquesta és una paraula que encara no sé si he après avui o, simplement, l'he redescoberta. No sé què creure. Però ho vull contextualitzar, no m'agradaria que em jutgéssiu sense tenir els fets damunt la taula, sobre la pantalla. Classe de TiTdGTiC, al matí, abans del migdia. Tot anava bé, com sempre, vaja, fins que hem arribat a la darrera diapositiva. " I només és una diapositiva". Sí, només una diapositiva; i una gran actitud. Després d'uns quants minuts d'autèntic frustrament interior, ràbia continguda, han petat. Per algun costat  havia de petar, perquè estava convençut que jo no era l'únic que em sentia així de "commogut". Personalment, sempre des del meu punt de vista, penso que el neguit que tinc a dins en aquestes classes no fa més que augmentar. I em dol. M'ha dolgut. I, lamentablement, sé que em seguirà dolent.

Tots sabem que la dona no té el tracte que l'home té. Tots sabem que la història és masculina, blanca i guanyadora. Tots sabem que no tothom, malauradement, ho sap i ho hauria de saber. Però també tots sabem que hi ha gent que cada dia surt al carrer i lluita. Baixa les escales amb el cap ben dret per defensar una causa ben justa: la igualtat. I quan parlo d'igualtat no parlo de Ministeris de "stick-stack" ni d'estadístiques on la dona comença a tenir un pes en el professorat universitari. No, quan parlo d'igualtat em refereixo a les tasques de casa, a l'educació dels fills i a les mateixes oportunitats laborals. Quan parlo d'igualtat estic parlant d'una educació on la dona no estigui subordinada com tants anys porta. Però repeteixo, parlo d'igualtat.

No tots (no totes), creiem que el dinar l'ha de fer la dona, igual que l'esmorzar del marit, el berenar dels nens i el sopar diferent pels avis. No tothom creu que la dona s'hagi de quedar a casa. No tothom viu a la caverna, per sort. I sí, estic d'acord en què queda moltíssima feina per fer. Però em dol moltíssim que em cataloguin d'anti-feminista pel simple fet de defensar la igualtat, no la superioritat feminista. Perquè, ho sento molt, però el masclisme i el feminisme són extrems.

PS: espero que no us molesti més que a mi

dilluns, 1 de novembre de 2010

Inspiració nocturna

Quan venia la nit, més despert estava. Quan més fosc es feia, menys son tenia. I això que no anava pas a dormir tard, ja que sempre tocava matinar, sempre. Però bé, aquestes coses no es poden triar, pensava. Així que ja havia decidit aprofitar aquell “dot” i usar la inspiració nocturna per actuar. Es tancava a la seva habitació de pensar i deixava que la làmpada de taula (sofisticada i modernament sueca) i la música aleatòria(una extensa col·lecció recopilada al llarg dels -escassos- anys) ambientessis l'habitació. Hi havia dies en que la sala es convertia en una illa caribenya; d'altres, en racons foscos d'una Europa de postguerra. Però mai repetia el lloc. S'ho prenia com un viatge sense moure's de la cambra. Això sí, tot i disposar només d'un bitllet, mai es quedava sol. Als llocs que visitava sempre hi trobava a algú. Havia estat en festes americanes on les noies porten poca roba i els homes no saben com posar-se. Havia compartit taula amb jugadors professionals de pòquer, i de no tant professionals. També havia assistit en grans trobades polítiques, de democràtiques, de menys democràtiques i encara de menys democràtiques. A vegades, però, només espiava a una princesa que s'estava canviat de roba. I ho aprofitava (no sempre, també s'ha de dir). Podia presumir, fins i tot d'haver jagut a la mateixa casa que actrius i actors del cotitzat Hollywood de meitat de segle. I no es podia queixar. Qui podia gaudir de tot això sense sortir de casa i pel mòdic preu d'una làmpada i música amplificada?
Però aquella vegada s'havia despertat en els jardins d'una senyora casa. Eren uns jardins frondosos i verds. Amb tocs de color i reflexos d'estany. Eren uns jardins que encaixaven molt bé en un sud de França de finals de segle XIX, començaments del XX. “Que bé”, crec que va pensar (al menys, és el que hagués pensat jo). Però no veia a ningú. La casa, blanca amb contrastos granatosos, no emetia sorolls ni mostrava moviments. No hi havia ningú. Era una cosa nova per ell, sempre gaudia de companyia. Va començar a caminar pels jardins, semblava que els amos i els criats haguessin marxats esperitats. Va tirar un parell o tres de pedres al llac i va molestar a uns ànecs que feien el ronso. El vent li movia la roba i li desembullava la mitja melena castanya que duia. Se sentia totalment lliure. Rere la casa, davant d'un immens prat verd que ballava al compàs del vent hi havia uns gronxadors. Uns gronxadors que es veien vellets i grinyolaven amb el mateix vent. Però de sobte, la va veure. Semblava que l'estigués esperant. Jeia sota la sombra d'un parell d'àlbers verds i alts que feien ombra als balcons del darrere de la casa. Sense dir res, com si es coneguessin de tota la vida, van abraçar-se. Suposo que ell necessitava trobar algú en aquell indret. I també crec que ella necessitava una abraçada des de feia molt de temps (però no em pregunteu el perquè, intuïció). Acte seguit, ella es va asseure als gronxador i ell la va començar a empènyer. Poc a poc, contra el vent i en silenci. No parlava. Ni una ni l'altre. Però els dos somreien. De cop i volta, quan al nostre protagonista ja li feien mal els braços, ella va decidir que volia baixar. Va ser tocar amb els peus a terra i arrencar a córrer prat amunt. El vestit blau turquesa es barallava amb el vent com els seus peus ho feien amb la pujada. Ell la va començar a seguir sorneguer. Eren com nens, com nens jugant a ser grans. Corrien i es rebolcaven quan xocaven en mitja pujada. La noia havia perdut les sabates i ell. Volia perdre la samarreta. I la va perdre. Ell se la mirava d'esquena al sol. Mentre ella li somreia mentre es treia el vestit. Tenia un cos perfecte, perfecte per ell. I això que no estava nu del tot. Però sabia que hi estaria en poc temps, en un obrir i tancar d'ulls. A obrir-los, es va tornar a veure assegut davant del teclat de la sala de pensar. La cançó s'havia acabat. S'havia fet massa tard i l'endemà s'havia de llevar d'hora. Va apagar l'ordinador després de guardar les darreres pàgines escrites.
Abans de tancar el llum, però, va prémer els ulls i la va tornar a veure, gronxant-se amb el vestit turquesa. Amunt i avall, amunt i avall, amunt i avall...


dimarts, 19 d’octubre de 2010

Canviar-se de casa (d'habitació, concretament)

Canviar-se de casa. Canviar-se de casa sempre ho havia vist com un pes feixuc, com una gran càrrega. Com una d'aquelles lloses que tapen els pous i s'han de moure per poder-ne traure l'aigua. Suposo que en tinc motius per creure això. Bé, suposo que en tenia motius per creure això. Canviar la teva residència significa moure moltes coses de lloc. I tot això requereix un temps, una estona de calma i música.
Primer, engegaríem l'emepetrès i l'endollaria als altaveus que havien passat a ser el darrer regal dels reis (arribats amb un retràs considerable). Tot seguit m'asseuria -no hem de començar mai cansats-. Crec, que si fos fumador, seria un moment per encendrem un cigarret, consumir-lo i consumir-me mentre penso per on he de començar. Els llibres dels prestatges passarien una criva més dura que les censures. Mentida, no tant. Els hi trauria la pols i els posaria a la caixa del “nova casa” o a la caixa del “nova casa, traster”. Llavors potser seria quan recordaria que havia estat un nen no feia pas gaire i riuria amb els contes de final variable o amb els dibuixos de la Pilarín Bayès. Però també veuria com han anant passant els anys i com les novel·les juvenils de seguida deixaven pas a les novel·les robades a la mare o a l'estanteria de l'estudi. Un altre cigarret (si fumés). Les carpetes i els àlbums segur que es quedarien oblidats, menys les més recents, sempre hi pots trobar algun apunt d'ús inesperat. Però, en el fons, pensaria, deuen ser a l'ordinador. Un cop tingués els prestatges buits, però no de pols, seria el moment d'obrir els armaris. I de tornar-los a tancar sense pensar. Fer el cor fort, mentalitzar-me que em toca fer-ho i tornar-los a obrir. Amb un parell de maletes ben grosses al terra aniria separant la roba d'hivern i la d'estiu. Per sorpresa, vostra, no meva, aniria a parar tot a la d'estiu. Bé, d'acord, un parell de pantalons llargs i unes quantes dessuadores anirien a la d'hivern, però per quedar bé amb els regals de la família. Ah clar, pensaria, si sempre em tallava els pantalons llargs a l'estiu perquè fossin curts i no passar calor! Però, segurament, no recordaria aquelles samarretes relegades al fons d'un dels armaris plens de mantes, tovalloles i llençols que més tard tocaria. Unes marques encara a l'ordre del dia em farien pensar en un parell de mesos d'impàs, de dubtes “existencials” i de riures dels pares. “Que savis que eren, que savis que són”, podria pensar. Però també ho posaries a una de les dues maletes. Les jaquetes, decidiria que no les poso a cap maleta, sinó que les col·loco a part, per no arrugar-les més del compte, com les camises de colls gastats.
Sort que no fumo, sinó, en cauria un altre. Ara bé, una cerveseta ben fresca sí que tocaria. Heu de pensar que ja tindria la roba a punt! I aprofitant que hauria d'anar a la cuina per agafar la reïna de pobres, agafaria un parell de bosses de brossa, d'aquelles ben grans, en les que, no em mal interpreteu, hi cabria un cadàver ben tallat. I tornaria cap a l'epicentre musical. El desordre canviant-se de lloc. Potser seria el moment de canviar la música. Hem de pensar que el cervell es distreu molt fàcilment. Per què us penseu que les cançons més enganxoses duren poquet? Però hauria de vigilar què poso, perquè podria distraure la meva fal·lera per enllestir ràpid el trasllat de casa, d'habitació. Les mantes, els llençols, les vànoves i les tovalloles omplirien de seguida les bosses grosses d'escombraries. I, a conseqüència, (quina putada!), hauria de començar la feixuga tasca de revisió de jocs de taula, joguines de quan era nen i minerals oblidats. Però, amb sort, encara salvaries algun d'aquells jocs destinats a joves d'entre vuit i vuitanta-vuit anys. O no, potser no, només et passaria pel cap algun moment. Però segur que se't faria pesat. A qui no se li faria pesat? Però jo ja hi estaria posat, així que potser encara salvaria algun warhamer, però per recordar vells temps, més que res.
Després de buidar els armaris podria pensar que ja ho tinc tot fet, però m'equivocaria. Perquè sense allargadors i lladres, endollaria poques coses al nou habitacle. A més, amb què escoltaria la música. Sí, hauria de desendollar el darrer regal. Agafaria els compacdiscs que encara guardo i els col·locaria amb les memòries extraïbles i demés gadgets virtuals. Els mobles els deixaria. “Si canvies, fes-ho bé”, havia sentit per algun lloc i m'havia fet meu. Però em faria pena veure-ho tot tan trist, arrasat, com si una orda sota el comandament de Gengis Kan hagués passat per allí. I també em faria content (no pel mongol aristòcrata, però). Els pulmons ficticis tornarien a rebre una glopada de fum dens i m'acabaria la cervesa. Els instruments serien cosa fàcil. Un a un i dins de les seves respectives fundes.

Després d'embotir-ho tot a un cotxe suficientment ample, començaries a marxar a ritme d'acomiadament cap al nou destí. I sí, amb molta cura ho deixaries tot a un possible garatge. Sort que els mobles ja hi serien -gairebé tots-. Així que, encara més a poc del que podria pensar, ho aniria dipositant tot al seu nou lloc. Llibres, a les estanteries buides, però ja sense pols. La roba, fora de la maleta i dins de l'armari. I la resta de coses, potser s'haurien de guanyar el lloc, o potser no en tindrien fins que no m'ho pensés bé. Això sí, em mereixeria una altra bona cervesa. Però ja no la faria a l'habitació (la nova), no. Trucaria a algú i sortiria a fer un vol. Pels voltants de la teva nova “llar, dolça llar”. Així, podria descobrir, ja, un bar on escapar-me i on em podria encendre un cigarret si fumés. Però com que no fumo, només em fixaria en si la cambrera és guapa. O potser no, potser li explicaria el pesat que em semblava moure totes les coses d'una casa una altra a l'algú a qui hagués trucat.

dilluns, 20 de setembre de 2010

L'empenteta. I

Només li faltava una empenteta. Aquella ajuda que es dóna només en extrems casos d'emergència. Sabia que li faltava només això, però no sabia on trobar-la. Ja feia més de dos anys que cursava aquella carrera. Bé, ara començaria el tercer curs, però n'havia perdut un a batxillerat. Així que les seves companyes de classe (els seus companys també, sí), eren dos anys més petites ( i petits també, sí) que ella. Havia començat una carrera que havia triat en tercera opció, i no hi havia manera de canviar-se a primera opció. A més, tenia la sensació que cada any li costaria més canviar-se. Més gent nova, menys places. No falla. Ella feia tot el possible per ser la millor de la classe, com sempre li havia dit la iaia, però hi havia gent que vivia el que feia; pocs avantatges, com veieu. I poc a poc s'anava resignant. Sí, d'acord, acabaria una carrera i tindria un títol, però, perquè el volia si no era del que realment volia treballar?

Anys enrere, quan encara era una nena i els seus pares treballaven tot el dia, passava moltes hores amb els seus avis. Amb la seva àvia, més concretament. No és que els hi faltessin els diners, però els seus pares creien que era millor que mentre ells no arribessin a casa, fossin els avis (materns o paterns, tan hi feia) qui s'encarreguessin de tenir-la ocupada. Ara, ella ho agraïa (tot i que sé que això no afecta al desenvolupament de la història, crec convenient ressaltar-ho). El fet, és que la seva àvia materna li preparava sempre uns esmorzars dignes de casa de pagès, cosa normal si entenem que sempre havien viscut a camp fins que les requalificacions de butxaques al seu poble els van obligar a marxar. Després de l'esmorzar anaven a fer un volt pel centre i acabaven en una placeta amb gespa, uns gronxadors i un tobogan desmanegat, més àvies i més nens. Sort que l'àvia tenia molta energia, perquè ella, era un sac de nervi, sempre amunt i avall.

- Iaia!, iaia, iaia! Que em pots venir a gronxar! - cridava des de dalt del tobogan
- Però, nena, si encara no hi ets... -li contestava mentre abandonava la conversa amb les amigues (al final es feien amigues entre elles, és clar).

I ella, abans que la seva àvia arribés al gronxador ja estava movent el cul des del seient. Fins que es cansava i començava a remugar. Això sí, mai fent marranades, només estirava de la màniga una i dues, i tres vegades. Bé, tantes com fessin falta perquè la seva iaia deixés d'explicar la recepta dels popets amb salsa que havia fet aquell dia per dinar. Llavors era quan anaven a buscar l'avi.

- Iaia, com és que l'avi mai es cansa de treballar?- curiosa com ella sola.
- Oh, i tant que es cansa! Però encara té feina per fer, si no l'acaba avui, l'ha de fer demà, i així cada dia...- li responia amb un somriure picaresc.
- Això vol dir que l'avi treballa poc, perquè cada dia hi va... - no en tenia prou.
- Sí, tens raó reina... Així no et veu a tu!- ara ja reia.

I sempre la deixava amb un pam de nas. Però les dues sabien que era mentida, que l'avi tenia moltes ganes de veure-la, de veure-les. I quan passaven per davant de l'oficina, ell ja estava a fora, amb una bossa de patates, o amb una còmic nou o una nina, o ... Però sempre amb una abraçada i un petó dolços, dolços, dolços. I els tres anaven cap a casa, xino-xano (menys quan plovia, que s'amagaven entre els porxos i corrien de portal en portal). Ara feien el balancí, ara cantaven una cançó. I si queia, l'ajudaven a aixecar, ho podia fer sola, però preferia l'empenteta dels seus avis. I així, dia rere dia. Més o menys, ja que anaven alternant avis (tots volien veure-la). I ella, s'ho passava la mar de bé amb els dos. Amb els quatre.

Però ara, li tocava començar un altre curs, i no hi havia ni esmorzars de forquilla ni gronxadors. No n'hi havia per ella. Perquè els parcs, gràcies a déu (?), encara s'omplien de nens i avis, i d'àvies i nenes que volien ser gronxats. Li tocava arrencar un altre any de frustració perquè no havia tingut sort. I sí, li seguia faltant l'empenteta que els seus avis sempre li donaven, però que ara ja no li podien donar. I no sabia on buscar-la. Havia provat amb els llibres d'auto-ajuda; una pèrdua de temps. Havia trucat a la televisió, però això no compta perquè ho va fer per riure amb unes amigues ( i van riure, que era el que comptava), havia parlat amb la seva mare; però no eren els seus avis. Havia provat una teràpia oriental que segons un anunci del carrer, anava de meravella per a tot; per a tot menys pel seu problema. I no hi havia manera. Sabia que ho podia fer sola, com sabia que es podia aixecar sola quan era menuda, però s'havia acostumat a les empentetes. I així, cada dia. Més o menys (els caps de setmana intentava no pensar-hi, qüestions d'horari). I potser això, és el que la feia anar distreta pel carrer, vagarejant. No es parava ni a mirar les estàtues histriòniques del carrer. Potser perquè estava massa acostumada a les postures histriòniques dels professors de la seva classe. Però tan i tan abstreta que va xocar. Va ensopegar amb un noi que feia enquestes. Enquestes per terra, ella per terra, ell sobre les enquestes i una estàtua desequilibrada (no se sap quina era la part més divertida de tot, sincerament). I es va aixecar ell, va recollir les enquestes i la va ajudar. Li va donar una empenteta perquè s'acabés d'incorporar. Mira, potser ja l'havia trobada.

- Em sap greu, anava distreta, capficada. Em sap molt de greu, de veritat – li deia nerviosa mentre es posava roja (per l'empenteta i per la caiguda)
- Albert. Em dic Albert i no pateixis dona, jo tampoc estava al cas – mentia per quedar bé amb ella. Per poder quedar amb ella.
- No, no, insisteixo, culpa meva
- D'acord, no insistiré més. Culpa teva – li va donar la raó amb un somriure d'orella a orella.
- Va, diga'm, de què són les enquestes- intentava curar-se en salut, ella
- Sé que no la vols, fer. Ningú la vol fer i tu no seràs l'excepció. Quedem per sopar? - descarat però sense mala fe.
- Com!? - va cridar-li atònita – Que què?! Que no la vull fer?

Més atònit es va quedar ell. Bé, això és el que ell pensava. Realment ella no se'n sabia avenir. Sempre esperant l'empenteta que li permetés tirar endavant sense por en qüestions importants de cara al futur i ara era ella la que s'havia autoespentat i havia decidit anar a sopar amb un desconegut. Li va donar el telèfon i va marxar rabent. Potser sí, potser fugia del que acabava de fer sense pensar. O potser només es moria de vergonya i havia de pensar l'estratègia per no tenir-ne a la nit. “Et truco a les nou”, va sentir com li cridava mentre buscava els auriculars a la bossa de mà. De seguida es va tirar al “Bed & Breakfast”. Li serviria d'amortidor d'aquella situació. Increïble. Què havia fet? Què acabava de fer?

diumenge, 1 d’agost de 2010

Les claus



No era ni la música forta ni la cera de les orelles. Tampoc era que no tingués ganes d’escoltar-la. Simplement estava distret, concentrat en altres coses, mirant per la finestra i deixant-se delitar per l’espectacle gratuït que hi havia fora. Els darrers mesos no l’havien acompanyat gaire a l’Albert. L’estiu havia començat amb un acomiadament massiu a la feina. Tots els treballadors del petit comerç local on treballava havien estat acomiadats. Bé, de fet era l’únic que hi treballava i l’únic propietari. Una altra empresa que feia fallida. Així doncs, les persianes del taller de claus que tants dies havia pujat i baixat, s’havien vist obligades a quedar-se baixades. Paradoxes de la vida: amb el fotimer de claus que hi havia a dins, cap podia obrir-li la porta. D’acord, s’havia casat feia cosa d’un any amb la parella de sempre (l’Helena, l’única, per ser més precisos) al poble on els seus avis ja hi anaven a estiuejar. I s’havien comprat una casa. Encara era del banc, però la cuidaven com si fos seva i en tenien tota la cura possible. No era res de l’altre món, un segon pis de nova construcció i protecció oficial. Ascensor, dues habitacions exteriors, un lavabo –estret- i una cuina-menjador amb un disseny molt modern, segons els entesos en la matèria. Però aquí s’acabaven les alegries. El seu germà petit, en Jaumet, també s’havia casat per les mateixes dates, “coses de la feina”, deia el petit; “coses de l’enveja”, deia l’Albert. I a més, s’havia hipotecat per una senyora casa. En Jaumet, a més, seria pare. Que bé, seria tiet! Mentida. Sí que li feia il·lusió que el seu germà tingués canalla, i és clar, però sabia que ho feia per passar-li la mà per la cara. Sempre ho havia intentat, amb més o menys sort. Ell, l’Albert, era estèril; coses de la (sàvia) vida.


Allí a la finestra estant, pensava. Pensava en les tardes al jardí del poble. Els seus pares sempre feien el cafè. Ei, no us penseu que fos una casa amb un gran jardí. Era una terrasseta d’uns escassos 5 metres quadrats, això sí, amb un encant ben especial. Li treien tot el suc possible. I com dèiem, feien el cafè, mentre els dos germans s’inventaven normes diferents a cada partida que feien. “Si tires tres cartes seguides sense haver-ne robat cap, l’altre n’ha de robar cinc”; “no, ara ja no, perquè si jo també ho faig, s’anul·la per sempre”. I la mare calmant-los, com sempre, mentre de fons sonaven acords de Constantí. En Jaumet sempre se les ideava per guanyar-lo com fos. Ell, al final, per mandra o descuit, sucumbia. Ja més grans, les notes. “No t’has de comprar amb el teu germà, Albert, tranquil”. El tornava a calmar la seva mare. Però no hi podia fer res, no arribava a més. Estudiava, repassava i llegia, però el seu germà, fent ni la meitat del que feia ell, li esborrava el somrís del seu set de matemàtiques. I les noies no eren cap excepció. Tot i que al final, com hem dit, l’Helena ho posà tot al seu lloc (sí, tot).

Però no, des de la finestra (del segon pis que s’havien comprat però que no era seu, sinó del banc), seguia veient que les coses no havien anant gens bé des que havia començat l’estiu. Les claus havien estat el primer, i el cotxe espatllat el segon. No tenia ni tres mesos! Sí, no és comparable, però sense feina, amb una casa propietat del banc i l’esterilitat (que no hem dit que la coneixia des de feia poc –tant intentar i tan pocs resultats...-), això és el que faltava. Es va posar a ploure i semblava que ho feia al ritme de la cançó que sonava. Ves per on, records del pati sobreexplotat. Records d’en Jaumet, que sempre li passava la mà per la cara. I que ara se n’anava. Se n’anava per acabar d’aixafar-li l’estiu. I aquesta vegada no ho feia amb malícia. Bé, pensant-t’ho bé, es va dir per ell mateix, mai ho havia fet amb malícia. Potser la paraula “idònia”, però desafortunada, per aquella situació, és que ho feia sense voler-ho. Se n’anava sense remei. Amb un nen, una hipoteca i una dona.

I potser per això no sentia que la seva dona el cridava. Potser per això la finestra era la companya de tantes tardes. I, fins i tot, potser per això sonava aquell compacdisc seguint el ritme a la pluja que li feia pensar amb les claus que no podien lligar a en Jaumet al seu costat. O no, potser no la sentia perquè només sentia en Jaumet cridant noves normes per una partida que mai podria guanyar.

El Mundial de la bena als ulls

Són dies d'estiu, de calor i de fer-se amics dels repel·lents de mosquits. Sí, (no ho podem evitar), l'escalfament global fa que pugi la temperatura i que els nostres cossos es vegin afectats. Però aquest estiu, per si no en teníem prou, se'ns ha modificat el cap. I, tot i portar tants dies d'estiu, no sé si ho dic content, trist o enfadat. I ens podríem preguntar a què ve tot això. I afirmaré que no hi ha només una raó, un motiu.

El Mundial de Sud-àfrica de futbol arribava el dia previst, puntual com un rellotge suís (sempre i quan no s'espatllin). El primer partit deixava pas al segon i així successivament. Un grup, un altre i fases rere altres. Les notícies ens anaven mostrant els resultats i les visions des de diferents països. Els resultats a tot arreu són iguals; uns perden i els altres guanyen, amb el permís dels empats i de les decisions arbitrals, és clar. Ara bé, les cròniques i els punts de vista, doncs no. Que si aquest mereixia guanyar i aquest altre no ha fet mèrits per arribar a les semifinals. Però potser aquest tema és el menys important, el resultat. Si més no, des del meu punt de vista, sempre des del meu punt de vista. El primer mundial de futbol celebrat al continent negre (tot i que la globalització cada vegada em deixarà dir-ho menys). Un esdeveniment que requereix la mobilització d'una gran quantitat de capital i de recursos humans. Un gran acte que ha de veure tot el món, ja que tots els continents hi tenien seleccions jugant. Un mundial on no es té en compte la gran majoria de gent del país organitzador. D'acord, estem parlant del país africà amb el PIB més elevat. Però tots sabem que aquesta estadística no reflecteix la vida d'un país. No mostra les desigualtats socials. No mostra les restes d'un apartheid encara molt recent. Una estadística que no reflecteix la gent dels diferents estrats. Unes estadístiques que els reportatges sobre el país han aconseguit tapar força bé. “Els blanc i els negres volen que els bafana-bafana guanyin”. Que bé que queda barrejar negres i blancs en una oració enunciativa positiva. Un Mundial que havia de generar beneficis i repercussions socials positives en un país amb bones perspectives de creixement, ha aconseguit crear encara més distàncies econòmiques en l'escala i el teixit social.

Àfrica és un continent que ha estat sempre maltractat. Un continent que ens ha donat la vida (ens sembla poc?). Un continent que s'ha quedat el pitjor dels països desenvolupats i el pitjor dels països encara per fer-ho. Cultures, tradicions, ètnies esborrades i que un Mundial no aconsegueix potenciar. És clar que un gran acte de futbol no ha de tenir com a primer objectiu fer renàixer tot això “assassinat”. No. Però crec que hauria de ser un gran altaveu, una plataforma de llançament d'un continent bressol del que som, d'un territori amb moltes facultats engabiades, un continent que sabem que crida, però que no escoltem com crida que necessita la nostra ajuda. No l'ajuda dels rics amb ànsies de poder, ni uns quants interessats amb maletins inflats. Sinó l'ajuda dels que de veritat l'estimen.

I sí, he evitat parlar de les banderes, dels trons i de la marea vermella. Avui no era el moment.


dilluns, 19 de juliol de 2010

I avui, després de tant de tant de temps sense penjar res, ho faré. Però no ho faré amb un text meu. Però segur que no el podreu trobar a enlloc més. És un petit gran regal que em van fer. Un petit gran regal que vull compartir. Perquè compartir és viure, no?

Moltes gràcies, inuits, de veritat!

Arribar amb nervis i voler començar amb bon peu. Les primers mirades entre nens I monitors. Inscriure’t pujar la maleta, desfer-la… Els primers focs, les primeres paraules, trencar el gel, petits somriures i una bona sensació. Dormir poc, amb xafogor i picades, llevar-se d’hora amb, bona o mala, música de fons, tot començant amb pressa; les cares adormides. Aigua, sorra, biquini, crema solar i cremades, tovallola, calor i set, molta set. Divesrió, ganes de passar-s’ho bé, camí de tornada a l’alberg, les dutxes, el que posar-nos, les queixes dels menjars, gana, snacks, més gana (volem fruita, si pot ser, sense bitxos). I les tutories –quines tutories!-: la guitarra, “Camals mullats”, València banyada i noves sensacions i curioistat, riures, dibuixos molt artístics, sentiments a flor de pell. Els nostres bancs, la pedra màgica, les albarques; anar descalç. Els conills que apaguen els fanals, els teus grans textos i les teves grans cançons. I després de tot això, anar a dormir amb les idees remogudes. Rutina que no sembla rutina gràcies als acudits i monòlegs de l’Edu; els somriures d’en Pau; en Marc, sempre donant el millor de si mateix; les ganes de superació d’en Víctor; les rialles de la Laura; la tendresa de la Clara; la felicitat de l’Helena; l’alegria de la Júlia V; el bon rotllo de la Minerva; la carinyositat de l’Etna; la motivació de la Júlia P; i, sobretot, la senzillesa de l’Ard. Desitjos fets realitat, portes que s’obren i etapes que es tanquen. Inuits, no t’oblidarem mai.




PS: ja tinc més temps

dissabte, 22 de maig de 2010

Escriure’m, llegir-te.

El matí; la nit. El sol, l’ombra i la lluna. L’ombra que fa la lluna. El despertador i el mòbil que només fa de despertador. El rellotge que et diu que és molt d’hora. El teu cap que et diu que ja és massa tard. La finestra oberta i l’aire que corre per sobre teu. Els llençols nets;que ja no ho estan tant. Les poques ganes de llevar-se i la muntanya de feina que tens sobre la taula. La pols dels prestatges. Els llibres dels mateixos prestatges. Les pàgines subratllades i les que s’han llegit masses vegades. Les fotos que et miren i et recorden que ja no ets un nen. Els nens de les fotos. Els cartells de concerts. Les banderes sense nació. Els països de les banderes sense nació. Les ganes de córrer i de marxar corrents. La mare que et crida. L’esmorzar que vol entrar al teu estómac. Un estómac tancat des de fa temps. El pijama. El pijama que no portes posat perquè et molesta. La roba bruta. Les samarretes per plegar i els texans estripats penjats a la barana. La barana que t’ajuda a baixar les escales. L’aigua freda; les lleganyes. La tovallola que no hi és. Les sabatilles d’anar per casa que ja estan velles. Els crits dels veïns. Els lladrucs del gos dels veïns. La connexió a Internet que no va tan ràpid com promet l’anunci. La música. Les mans que et renten la cara. La màquina d’afaitar que fa temps que acumula pols; la pasta de dents que s’acaba massa ràpid. El paper de wàter i el cartronet que el permet enrotllar. La bicicleta i les presses. La roda que sempre es punxa i la forquilla que ajuda a arreglar-la (una estona). Tu. La gespa acabada de tallar. L’olor de terra mullada. L’olor d’asfalt mullat. No això no. El fang i els nens petits que hi salten damunt. Les mares que criden perquè hauran de tornar a posar una rentadora. Els pares que criden perquè hauran de tornar a posar una rentadora. L’esmorzar, que encara no te l’has menjat. El plat ple de molles i el setrill que no tapa bé. La brossa que s’ha de tirar. La ràdio de fons. La ràdio a primer pla. Les notícies que viatgen per les ones i les que viatgen en furgoneta impreses en diferents diaris. Els vint cèntims de més. La nevera per omplir i el compte corrent per no gastar.


La tarda i els fanals que s’engeguen cada vegada més tard. Parar-te davant d’una llibreria i tornar-hi a entrar. Preguntar si ja ha arribat el llibre. Dir que ja tornaràs un altre dia. Les fonts del carrer i el noi que porta ulleres de sol per observar les noies. Els acords d’un grup italià. La pell de les mandarines; cada cop menys. Els nespres que es resisteixen a arribar a la taula. Un correu web. Un foulard brut i una paret per pintar. Una altra paret per pintar. Poca pintura i menys temps. Ganes de comprar-te una moto i dir que vas a comprar tabac. No fumar. No fumar cigars. Ni altres substàncies. Mentir quan no toca (i quan toca). Passar de pàgina, enrere perquè no saps què has llegit. Una terrasseta amb pares joves. Canalla amb joguines d’abans. Un arbre que ja no hi és. El clot del terra t’ho explica. La mànega que rega fora d’hores i l’aspersor espatllat. O el regulador de les hores que el controla. La bústia plena al matí i buida a la nit. Tornar a casa i voler retrobar el llit. Un cap de setmana de sol i llibres. Una cadira antiga. Un balancí enyorat. Una parella d’avis assegut en un banc d’una plaça. El reggae dels cascs. Anar en contra direcció uns metres. Esperar a que el semàfor es posi verd. Recordar que demà és l’aniversari d’algú a qui estimes. Tenir una estona per tu. I una altra més llarga per ells. Per elles. Mirar aparadors i emprovar-te roba. Fer cua a un supermercat. Parlar amb un desconegut mentre puges amb ascensor. Mentre baixes. Sortir al terrat i cridar. Esperar que plogui perquè no portes paraigües i et vols mullar. El marc de fotos que vas regalar. Una foto per aquell marc de fotos. Les pigues amagades. Uns peus cansats. Un got de vi per sopar. Un volcà amb fum per estona. La butxaca esparracada. Diners, cèntims, xecs sense fons. Saltar-te tres, quatre, cinc parades de metro per caminar una estona. Respirar aire de veritat. Escapar-te a la muntanya i fer el teu cim. Seure al banc dels avis del poble de sempre. Parar. Pensar. Tornar a reprendre la marxa. Omplir la cantimplora a la font que raja poc. Contar rajoles amb xiclets. Encomanar dos badalls i prendre a passejar el teu gat. Comprar un regal quan no toca. Trucar al timbre i esperar a sentir una veu. Agafar el llistí telefònic i trucar al primer número de telèfon que acabi amb zero, sis, tres. Cantar un gol quan no és. Estirar-se al llit sense desfer-lo i engegar la música. Deixar que les mans busquin una altra vegada el cel. Deixar l’opi i no creure en déus. Esperar un autobús que no passa i enamorar-se d’una princesa. Ser fidel. Pensar en quan eres jove. En quan seràs gran. Comprar-te un gelat a l’hivern i fer-te un got de llet amb cacau calent a l’estiu. Sumar matrícules de cotxe i restar les de moto. Anar a l’òpera amb els amics. No fer tard i aprendre llengües. Tastar llengües. Sargir uns mitjons estripats. Enganxar-te com una paparra al sofà. Anar a córrer quan el sol marxa. Posar-te una gavardina i resoldre misteris. Canviar de canal. Estendre la tovallola molla i plegar la faixa. Pensar-te. El temps lliure. Un llit de matrimoni. Una piscina per omplir. L’aigua de la dutxa, massa calenta. Un full en blanc. Una llibreta per ratllar. Un, una, unes ganes de moltes coses. El pas del temps i el ball de les tecles desgastades. El començament; el final. Escriure’m, llegir-te.

dimecres, 5 de maig de 2010

Terrat fructífer

Per fi, per fi! Després de tres o quatre (ni se’n recordava…) plovent, el sol havia decidit traure el cap i colar-se per l’única finestra del pis. Que plogués, realment, li era ben igual, ni li anava ni li venia. Feia dies que no tenia res per fer. No tenia ningú a qui visitar i, ni molt menys, algú que l’hagués de venir a veure. La veritat, però, és que vivia en un pis petit, pestilent i ple d’humitat. Una cosa que no convidava a oferir horaris de visita. Constava d’una cuina adossada a un menjador petit que de seguida s’omplia de fum i una habitació encara més petita amb una cortina vella i estripada que la separava del lavabo. La cuina no era res de l’altre món, però tenia vitroceràmica i el sofà que havia trobat al contenidor del davant quedava la mar de bé, des que hi havia col•locat un llençol que la seva mare li havia regalat. El lavabo, com es podia esperar d’un pis d’aquestes característiques, sempre s’acabava embussant. Però clar, d’on no n’hi ha, no en raja. I per el preu que pagava, què esperava?
Això sí, el lloguer incloïa uns quatre mestres quadrats de terrassa dalt de tot de l’edifici. Clar que compartir-lo amb els seus veïns, no tenia gaire avantatges. Tot i els veïns, aquests pocs metres de llum i aire pseudonatural eren la seva font d’ingressos. Cada any hi plantava cinc torretes. Cinc torretes que a mesura que passaven les setmanes s’anaven fent grans. Grans com les plantes que hi creixien dins. Unes plantes, que al cap d’un temps explotarien en flors. Unes flors que, finalment, farien contents als compradors i a ell. I cada any, més. Vaja, un negoci rodó. Sí, potser una mica ()legal, però bé, qui no ha comès alguna ()legalitat algun cop a la seva vida?
Aquell terrat, a més, era l’escapada al món que l’envoltava. No hi havia antenes i tampoc hi havia edificis més alts al a prop seu. Com a molt, hi havia la roba estesa dels veïns -més d’un mitjó del que s’amuntegaven sota del seu llit, no era seu- cosa que li permetia divisar tota la ciutat. Una ciutat que s’havia anat fent gran poc a poc. Poc a poc com creixien, a les torretes d’aquell terrat, les plantes que tard o d’hora floririen i que li permetrien pagar el lloguer del pis que li donava l’opció de tenir un terrat. La veritat, però, és que no era una ciutat gaire maca. Els carrers del deteriorat casc antic on hi havia l’edifici amb un pis petit, pestilent i ple d’humitat que només tenia una finestra on, si plovia –com la resta de finestres- no hi entrava el sol, pudien a pixat i ressaca. Els carrers dels barris de les afores més nous pudien a diners i sobredosis de drogues sintètiques. El que més li agradava, però, era el mercat de segones oportunitats. Era un mercat on hi podia trobar de tot per ben pocs diners. Un mercat on les narius de li destapaven i on havia d’emprar un ull en mirar les gangues i un altre en vigilar els carteristes cada vegada més joves. Joves que, menys sovint del que voldria, entraven al pis on hi tenia un sofà que havia trobat al contenidor de casa seva i que havia cobert amb un llençol que la seva mare li havia regalat i li demanaven per les flors de les seves torretes. L’última adquisició havia estat una regadora de llautó amb més de tres vides. Els cops que tenia el recipient eren el seu carnet d’identiat. Tot i els cops, n’estava molt d’aquella regadora. Malgrat això, la seva millor compra havia estat una balança. Tampoc era moderna, però era precisa i és el que a ell li interessava. Però en aquell moment, el que més li interessava era pujar a comprovar que les torretes del terrat que li entrava amb el preu del lloguer de l’edifci més alt del casc antic, no estiguessin inundades. No volia que se li podrissin els seus ingressos. A la llunyania se sentien crits, alcohol i trets al cel. No recordava que fos dia de celebració, però tants dies tancat segur que li havien fet perdre alguna festa, o algun partit de futbol, o algun, bah! . No s’escolten trets al cel cada dia, o sí. Que curiós, feia poc, a tret d’anècdota, havia llegit un estudi on es deia que un 6% de les bales que es disparen a l’aire troben víctima. Tu creus?

L’estudi, cert; les plantes, podrides.

dimecres, 17 de març de 2010

Minuts gravats

No em va donar temps ni d'agafar les claus. Havien trucat un parell de cops al timbre, de forma continuada i inconscient. I segur que era ella. Havia despertat a tota la meva família, però tenia un bon motiu. No vaig dir ni adéu a casa. Encara sort que vaig poder posar-me les albarques. Quan se li posava una cosa al cap, l'havia de dur a terme. I això és el que havia fet. Jo aquell dia i en aquelles hores ja estava al llit, i el mòbil el tenia apagat, com gairebé sempre. Però al sentir el timbre i la fressa fora, vaig fotre un sal del llit i vaig baixar a corre-cuita. Tampoc la vaig poder saludar; em va clavar un petó que també em va tallar la respiració. Em va agafar de la mà i va arrencar a córrer carrer avall. Era un dia càlid d'estiu, però no feia aquella xafogor enganxosa que portava dies fent. S'estava bé i la llum de la lluna intentava fer ombra als escassos fanals del carrer.
Escolta! Bona nit, eh! -li vaig dir un xic molest alhora que desconcertat-
Calla i corre, que farem tard – seca i rotunda, però amb el somriure a la cara
(Senyor, sí, senyor!) Què són tants misteris? On farem tard?
Ja no em va contestar, així que vaig decidir callar i fer-li cas. Estava un xic suada, i allò encara la feia més atractiva. Duia aquella faldilla blanca de revetlla, de festa major. Aquella que tantes vegades li havia tret durant aquells mesos d'estius. La brusa blava havia estat perfectament escollida. Que guapa que estava. Els dos botons de més amunt se li havien descordat (o no se'ls havia cordat, mai ho sabria) i li deixaven al descobert... Res, només li insinuaven aquells pits que el tornaven boig. No vaig poder evitar fixar-m'hi més del que hagués calgut, i menys del que hagués volgut.
Ei, tu! Que ara no toca això! -m'havia vist
Eh, però si jo, no no, ehem... -l'intentava enganyar, però sense èxit
Et recordo que sóc dona i puc fer dues coses alhora, a més, els meus pits sempre els tinc controlats, així que... -va començar ben seriosa el discurs, però de seguida va esclatar a riure.
Se'm va tirar al coll i em va tornar a privar d'oxigen. Quin petó, mare meva, quin petó! Però seguíem tenint pressa i se'm va acabar el nirvana improvisat sota d'un fanal. Feia estona que corríem i ja havíem tombat tres carrers a la dreta i un a l'esquerra, amb ordre alterat. Havíem creuat la plaça de l'església i de l'ajuntament, quer era la mateixa i havíem fugit de la mirada atenta de dos municipals que feien la ronda. Estàvem apunt d'arribar al passeig marítim. Vaja, al seu passeig marítim, ja que de passeig en tenia ben poc. Això si, de marítim, tot. Era un caminoi que duia a la cala de pedra abrupta que poca gent coneixia, només la gent que havia viscut sempre en aquell indret de costa. No sortia en cap guia ni en cap recomanació verbal. Era un secret de la gent del poble. Vaig començar a entendre algunes coses. Però no totes. Vam enfilar camí amunt i ens vam aturar sota d'una de les poques alzines que hi havia a la zona. La lluna es colava entre el ramatge abundant. Ens estava espiant, però ens era igual. Tot el que passava entre ells dos era enregistrat per la lluna sota el seu vistiplau. De fet, els hi agradava tenir aquella espectadora privilegiada. Ens vam parar a respirar i a eixugar-se la suor que començava a molestar. Tant com la camisa seva als meus ulls. Encara no es veia la cala, però el mar augurava una nit per nosaltres dos sols. Vaja, per nosaltres dos i la lluna que tenia el botó amb la rodoneta vermella pitjat des que ella havia trucat a casa. Un altre petó, aquell més breu. Seguia tenint pressa, però li havia de preguntar.
Per què? Per què anem a la cala?
I a tu qui t'ha dit que anem a la cala? - va dir per callar a l'instant
De la cala sortia una tènue llum d'espelmes, algú se'ns havia avançat. És clar, no era només la nostra cala. Hauríem de tornar al poble, a casa, de fet. Però és que aquella brusa amb menys botons cordats del normal... Ella, però, em va tornar a agafar la mà amb més força i em va conduir camí avall, ara ja era més abrupte. Semblava que li importés poc que ja hi hagués la caleta ocupada. O potser és que volia aprofitar la cinta que la lluna estava gravant. Em va dir que tanqués els ulls. Així, de sobte i sense previ avís. No les tenia totes, el camí eren pedres i la lluna no era el sol. Però hi vaig accedir, és el que té la inconsciència adolescent. Poc a poc, i confiant amb ella vaig notar la sorra als peus. Em va descalçar i em va tornar a besar. La veritat és que la gent devia haver callat en veure aquell espectacle un pèl esperpèntic. El mar, però, seguia anat i venint, anant i venint, anant i venint... Em va traure el mocador dels ulls però abans que veiés res em va tornar a tapar, amb les mans però.
No obris els ulls fins que jo no t'avisi, em sents? - xiuxiuejà a cau d'orella. La llengua va roçar l'orella. Un calfred va recórrer el cos.
Però que hi ha gent. Vigila que fas! -estava cagadíssim, però, per què?
Tu fes-me cas i confia amb mi. Tranquil. -més xiuxiuejos, més llengua i més calfreds.
Em va traure la samarreta lentament i vaig sentir com la deixava al costat meu, amb suavitat. I em va tornar a col·locar el mocador als ulls. Tenia por que els obrís. Realment, no ho pensava fer. Si m'havia tret la samarreta, no s'aturaria aquí. La coneixia massa bé. Els pantalons van seguir a la samarreta. Ho sabia. Merda, i la gent? Havia vist la llum des de lluny! La seva llengua tornava a estar a la meva orella. I no em volia dir res. En aquell moment ja sabia que no em diria res més. Em va traure els calçotets. Estava completament nu. Mentida, només quedava el mocador que m'impedia sentir més vergonya de la que ja m'empapava. I sí, me'l va traure i la vaig veure. A ella i a ningú més. Les torxes feien brillar l'aigua que feia de testimoni fugicer d'aquella trobada. La tovallola de ratlles verdes jeia al terra i el seu cos projectava una ombra sinuosament provocadora.
T'estimo, tonto
Efectivament, no em va dir res més. No us en diré res més. La lluna en té la còpia.