diumenge, 9 d’octubre del 2011

El xerpa català


Catalunya és un país de contrastos. (I no em fa por començar així). Tenim muntanyes altes, serralades amb renom i platges plagades de banderes blaves de reconeixement i turistes que aporten o trauen mèrit. Depèn de com es miri. Planes i conques on hi abunda el sol i la fruita, els immigrants que la recullen i els capitostos que ja els hi va bé que no se sàpiga gaire. També destaquem per una gastronomia exquisida gràcies als millors cuiners del món que competeixen per deixar sense estrelles al famós ninot. Sense oblidar les fondes i posades que alimenten a centenars de treballadors a cruïlles i gasolineres. Catalunya té una cultura a envejar a arreu i unes tradicions fortament arrelades. Arrelades a la terra i a nosaltres, qui l’habitem amb més o menys amor i respecte. Però el que ara s’ha posat de moda al nostre país, i que encara no sabíem que teníem, són els xerpes. Sí, els xerpes catalans. Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, els xerpes són aquells individus d’un poble del Nepal que habiten en les zones altes de la serralada de l’Himàlaia, coneguts pel fet de ser contractats per a col·laborar en expedicions muntanyenques. Però el que ara ja sabem, és que també habiten al nostre país de contrastos.

Catalunya ha destacat sempre per la seva gran potència industrial i la seva gran inversió per esdevenir un motor econòmic, tan a l’estat imposat com a Europa, fent encara més clara la seva força al Mediterrani. Catalunya s’ha sabut adaptar sempre als temps i les necessitats. La revolució industrial va ser potser un detonant: Indústries tèxtils, importacions i exportacions, manufactures, electricitat i un gran aprofitament dels pocs però ben exprimits recursos zonals. Rius que s’omplien de colònies, mineria de poc abast però amb molta força o Pirineus amb aigua convertida en energia. Amb el pas del temps s’ha sabut modernitzar i emmotllar-se als temps que corren. Grans inversions en investigació, recerca i desenvolupament, millora de les xarxes de transport (malgrat les dificultats subjugades des de fora) amb la voluntat d’arribar més lluny i de no caure d’un mapa europeu econòmic cada vegada amb més canvis i alts i baixos han mantingut a Catalunya com a nucli dur d’una economia espanyola cada vegada més castigada malgrat les quantitats industrials de maquillatge que ho intenten tapar (també pagada amb fons provinents de les nostres butxaques). 

El poble català sempre ha estat un poble de treball, sacrifici i sentiment, sempre deixant de banda a la gent que viu aquí o hi ha nascut però no se sent partícip d’aquesta societat. Però ara, la nostra societat no és només una defensora de les tradicions, la cultura, l’esforç catalana, sinó que també ha guanyat (per imposició, tot sigui dit) la professió de xerpa. I no és que ara ens dediquem a fer més cims que als temps d’en Verdaguer o que ens amaguem a les muntanyes per defensar les nostres terres com feien els maquis a esquenes de molta gent. Sinó que ara ens dediquem a carregar una motxilla ben grossa per la resta de compatriotes espanyols amb el consentiment d’aquells que es fan dir el govern de Catalunya. Nosaltres som qui hem de carregar amb les retallades més grosses. Som qui hem de pagar les carreteres del sud, AVEs del nord que després ningú fa servir, escoles d’Extremadura (on ja hi ha les millors instal·lacions de l’estat), o fins i tot les voreres de Vete-tú-a-saber-dónde de la Meseta. I això sense dir res, perquè és la feina dels xerpes. Carregar i avançar. I mentre caminem amb la motxilla ben plena i cada vegada més feixuga, ens hem de sentir que els mestres cobrin menys i que la salut penja d’un fil. Que els doctors cobren massa i que els polítics s’estrenyeran el cinturó sense la paga de Nadal. Per continuar escoltant aquells qui diuen que l’educació pública està en crisi i les cues de la Seguretat Social són massa llargues. I què esperen? Que amb la motxilla que duem i els cada vegada menys diners a les butxaques (i als bans que ens roben, però això no toca ara) l’educació i la sanitat sense inversió sigui la millor d’Europa? 

Crec que no menteixo ni peco quan afirmo que els catalans som una gent molt entregada i solidària. Però no som rucs. Ja estem farts de carregar amb les coses que no són nostres, sinó de persones que cada vegada ens tracten pitjor i amb menys respecte, tot i que amb el consentiment d’aquells que ens representen. Ho sento, i ho dic de veritat, però la nostra motxilla de xerpa també té un límit. I aquest límit cada vegada està més a prop. No vull que els meus fills hagin de fer de xerpes. Si més no, de xerpa català.

dijous, 8 de setembre del 2011

Olors



Aquella olor encara era desconeguda per aquella nas massa desenvolupat. Era forta i potent; només obrir la porta l'havia atacat. Era una olor nova i, per tant, encara la tenia fora de catàleg: era una aroma neutra però que alhora se li feia pesada; era una barreja de diferents ítems que el seu cap era impossible de diferenciar. Però va tancar la porta rere seu, va guardar-se les claus a la butxaca dels pantalons i va encendre el llum. Mai li havia costat trobar tan un interruptor. De fet, no entenia a quin electricista, està clar que sempre seguint les ordres dels arquitectes i aparelladors, havia decidit col·locar el botó de la llum de l'entrada al final de tot del rebedor. Per sort, no patiu, no va ensopegar amb res. La bombeta de llum càlida i polsosa, rebotava sobre una tauleta amb un gerro de fang, no menys polsós que la bombeta, que albergava flors de plàstic i alguna que altra espiga avorrida. I dibuixava, també, la figura d'un noi jove, de poc més de 30 anys, amb el cabell curt i moreno, barba de setmana i mitja i uns pantalons d'esport amb un número al camall esquerra que es mirava, primer sorprès i després normal, al mirall. Darrere seu, la porta d'entrada, blanca i amb una espiera amb la tapa despenjada; a l'esquerra, la porta entreoberta que donava pas a una estància més gran. L'interruptor de l'habitació aquesta vegada estava al lloc idoni. Però no funcionava. Així que, a poc a poc i amb molt de compte es va dirigir a la persiana del balcó que presidia la gran sala. Era un menjador prou gran per tractar-se d'un pis. Ara bé, la decoració era gairebé inexistent. El sol deixava veure un sofà gros, de tres o quatre places mal tapat amb un llençol antic i una taula envoltada amb tres cadires. La quarta aguantava una televisió desendollada i força antiga que també col·leccionava pors de diferents èpoques. Cap quadre ni cap pòster. Només un parell de claus i una marca d'haver aguantat alguna pintura. I un rellotge de paret que anava a l'hora. Estava en un racó de la sala, al costat de la porta del balcó i d'esquena al sol. Davant seu, a un metre i escaig, hi havia un tamboret força nou acompanyat de tres ampolles amb nom de mussol buides i sense tapar. I sense olor.

El passadís conduïa a una cuina petita però curosament ordenada. I aquest ordre li donava uns metres visuals de més. Les rajoles del terra estaven exageradament brutes, i alguna part del sòcol estava caiguda. Però això només ho va veure quan va obrir la porta de la galeria i en va pujar les persianes de fusta cargolada. El llum tampoc funcionava. També s’apreciaven algunes petjades greixoses davant del forn. Hi havia alguns armaris oberts buits i alguns armaris oberts plens de pots de vidre amb etiquetes d’arròs, farina, sucre, espècies i d’altres sense etiquetes. Tots estaven buits.  I una barra de pa seca. Sota la pica, el desguàs xafat parlava amb un parell d’olles rovellades col·locades sobre un paper de diari groguenc. Va riure quan va veure que a les pàgines del rotatiu hi apareixia al president Pujol donant la mà a un col·lega amb bigoti d’idees molt de dretes. No gaire diferent al panorama actual, va pensar si fa no fa al mateix moment. La cuina de gas estava enganxosa, sinó, el seu dit no s’hi hagués quedat aferrat quan va provar de traure la pols. I la nevera, per sorpresa, estava endollada i funcionava, però estava buida i desprenia una olor que no venia de cap lloc concret. Quina mania amb les pudors. Li va cridar l’atenció, també, que a la pica hi havia dos plats bruts i un parell de forquilles dins de dos gots de vidre. Un dels dos era de propaganda d’una marca de crema d’avellanes molt popular uns anys enrere. La rentadora, que estava a la galeria de les persianes, tenia roba a dins. Estava podrida i no es podia olorar. L’estenedor de ferro i pintat de blanc penjat del sostre tenia la pinta de no haver-se usat en molt de temps. De fet, un parell de cordes xafades li donaven la raó. De totes maneres, aquest desús i manca de vida xocava amb la planta del davant de la rentadora. Ufanosa i sense pols; terra molla i platet de sota humit, però sense guardar massa aigua. Ja se sap que sinó els mosquits hi deixen descendència per donar i per vendre, i per picar sense miraments. Desprenia una olor molt potent, però agradable. 

Els dos lavabos eren lamentables. No de mida, ja que no entenia com hi havia dos banyeres tan grans i tan juntes, sinó de la quantitat de merda que tenien. El més petit, i més proper al menjador tenia una col·lecció de rotlles de paper de wàter. Moltes, no estaven ni acabats. Les cuques de cuina hi havien fet niu i ara, aquella sala, era el seu territori. A més, el mirall s’havia trencat i els vidres escampats per sobre el marbre i la pica, feien companyia als pèls públics i als púbics, raspalls de dents i una pinta de propaganda. L’altre, més gran i contigu, no tenia vida animal però la banyera era un abocador de runa: sacs de ciment mig estripats, alguna totxana esquerdada i un parell de ribells amb sorra i fang assecat, una pala descantellada i una paleta. En canvi, la pica i el lavabo en si no mostraven signes de desgast forçat pel no ús. Ara bé, el fet de sortir del banys va alleugerir-li el patiment de les narius cada vegada més castigades. Les habitacions eren petites i fosques. Només tenia llum la primera i era una d’aquelles làmpades de peu que va poder moure sense gaires complicacions d’una estància a l’altra. Les tres primeres eren idèntiques. Un llit, un armari petit i un escriptori sense cadira. Ah, i un llençol vell i d’un color diferent sobre el matalàs. La seva preferida havia decidit que era la verd fosc. Era la del mig i tenia un pòster dels ABBA mig desenganxat a la paret de sobre l’escriptori.

L’habitació més gran, però, era la del fons del corredor. El llit de matrimoni desfet de qualsevol manera presidia el dormitori sempre amb el permís de l’armari emmirallat. A primer cop d’ull i amb els llums oberts (s’havien encès dos fanals, un a cada banda del llit i subjectats a la paret) li havia recordat al decorat d’algun film d’Stanley Kubrick. Potser hi va ajudar el cartell d’Eyes Wide Shut penjat a la paret de la porta. Graciós, si més no. L’armari estava ple de roba vella però neta, amb l’olor a tancat. Hi havia jerseis de llana i pantalons de pana. Passats de moda però que ell també se’ls posaria. Se’n va emprovar un parell. El verd fosc també era el que li agradava més. Sota la finestra i a l’esquerra d’on feien temps les cortines, hi havia una pila de cd’s. El primer era La ràdio despertador que descansava a la tauleta de nit de la dreta del llit pampalluguejava i li deia que la llum havia marxat, i que, més concretament, havia tornat feia 4 hores, o no. També hi havia un paquet de tabac de liar Domingo Azul mig obert i amb el tabac sec, un paquet de paper de fumar i uns quants broquets escampats. Una rosa seca que encara feia bona olor i una cadena de plata estirada sobre d’una foto d’una noia jove. La foto estava estripada i havia estat arrugada força temps, pel que la imatge reflectia. Li faltava un tros. Hi faltava algú, era la típica foto de parella. Tothom tenia una foto així (sempre i quan s’hagués tingut parella).

Es va asseure al llit amb la foto a la mà i li va donar la volta. Xafardejava. Encara podia llegir-se alguna cosa, però el bolígraf s’havia mig esborrat. Va aixecar el cap i va veure la noia de la foto recolzada a l’ampit de la porta, palplantada i amb la mirada fixada en ell.

“Sabia que tornaries algun dia o altre. Ho olorava.”






dilluns, 6 de juny del 2011

D'assembles, reunions, dretes i pors


Corren temps difícils. Això tothom ho sap i no estic dient res que no sigui conegut. Però són moments complicats per a molta gent amb orígens molt diferents. Mentre a la Puerta del Sol de Madrid es llençava la primera llavor dels indignats (no passem per alt la manifestació del 15M) arreu del territori català la gent s’anava reunint i formant assemblees populars. Ciutats grans, capitals de comarca més petites, barris... tothom a dir la seva. Les eleccions del dia 22, com a primer objectiu, havien de suposar un canvi. La indignació generalitzada i la mala gestió dels ajuntaments havia de modificar els consistoris de tota Catalunya, i de l’estat espanyol; i d’unes quantes autonomies. Des de les acampades no es fomentava l’abstenció, però la participació tampoc va augmentar. Un moviment popular i amb un augment exponencial en pocs dies va aconseguir fer passar la campanya electoral, el darrer tram, si més no, a segon pla.

I així va ser, el canvi que s’augurava va arribar. Les dretes van guanyar a tot l’estat. I a tot el país, que és el que ara mateix em preocupa més. I no siguem rucs i tinguem els ulls ben oberts, les dretes tenen noms varis, uns més oberts i coneguts, d’altres més amagats a la vista de la gent que no vol veure-ho. Així doncs, els populars tornen a ser els amos i senyors de les autonomies –cada vegada més empobrides– espanyoles, i de moltes capitals de província on feia temps que no regnaven; i als convergents i unionistes ja els hi queia la baba abans de comptar els sufragis. Ah, i no passem per alt els xenòfobs catalans de plataforma (em nego a posar majúscules). Tot dretes al cap i a la fi. Però anem pas per pas.
A la segona ciutat de Catalunya, Badalona, el partit popular és la llista més votada, fent de Garcia Albiol l’home més content del planeta; i més, des que l’Oriol Pujol comunica que la llista més votada és la que ha de governar (sublim, magnífic). A Tarragona, capital de província –molt em pesi–, convergents i populars no governen pels pèls; aquest pacte el regalen a Reus, una ciutat on les esquerres desapareixen del consistori deixant a l’únic regidor de la CUP amb el ciri a la mà. Els regidors de plataforma són tractats d’herois nacionals pel líder feixista del seu partit, el senyor Anglada després d’haver assolit l’esglaiada xifra de 67 regidors  a tot Catalunya i algun representant comarcal. I pugna per manar a l’ajuntament d’el Vendrell o de Mataró. I així podríem anar seguint. Convergents al poder amb les estisores a la mà, no ens enganyem. Tenim el curt, però de moment ja suficient aval, de les retallades que arriben més ràpid que l’AVE des de la nova Generalitat. Es veu que encara hi havia gent que no ho tenia clar.

I les acampades segueixen aguantat i debatent què hem de fer i cap a on hem de caminar. Tots sabem que els polítics que tenim no ens representen i que mai han fet la feina que toca. I qui no ho sabés fins ara, ho sento, però no sé on ha estat vivint. Fa anys que els polítics parlen i ens diuen el que volem sentir, tants anys com fa que a la gent li va bé i se’ls creuen. I tants també com fa que la participació cada vegada baixa més i que els vots blancs i nuls augmenten per arribar a ser la tercera força més votada a tot arreu. Però això no soluciona res, només ajuda als partits majoritaris i de dretes (perquè les esquerres de veritat costa trobar-les) a seguir manant, a anar-se passant el ceptre del poder i a canviar-se la màscara de tant en tant. 

Les assembles, acampades, reunions, trobades, intercanvis populars d’idees es van succeint i des de dalt no canvia res. Al contrari, ens envien les forces de repressió. Però des de baix no acaba de rutllar del tot. És cert, no vull negar-ho, que s’està fent molta feina des de les comissions, però, malauradament i com a tot arreu, sempre hi ha els típics crostes, pollosos i altres elements paràsits i sangoneres del sistema que s’apunten a qualsevol moguda i embruten a un col·lectiu, desmereixent molta feina i propostes interessants. Però no és aquí on vull arribar. En aquestes assembles s’està parlant d’un futur millor, s’estan construint les bases d’una nova societat, de la qual Herbert Marcuse ja ens en parlava. S’estan buscant solucions i pilars on poder sostenir el que volem crear. Precedents com els d’Argentina o a Islàndia, de forma més recent, són uns bons avals. Però s’estan passant per alt moltes coses, elements importants. I uns quants sembla que intenten tergiversar informacions o fins i tot crear discrepàncies elevades a nivell intern fent-se molt presents al focus català, plaça Catalunya.

Fa uns dies, un company  em deia que la independència de Catalunya mai havia estat tan lluny amb aquest agermanament amb la resta de l’estat espanyol. I em va fer pensar. Però el mateix em va donar la solució. Tots som ciutadans d’un món que és nostres, d’uns carrers i places que sempre ens han pertangut, però tots provenim d’un lloc, d’un país i no ens el podem negar. Podem estar indignats, hem d’estar indignats, però hem de saber que l’independentisme no es pot quedar apartat. O és que ara ser independent també és una moda passatgera?

Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació, la carta de les Nacions Unides ho recull i no vull agafar-me al tòpic. D’acord, estem parlant d’un moment de revolta global, internacional i internacionalista, però no hem de passar per alt les coses a nivell local. Si som un moviment fratern on donem suport al poble francès, al poble grec, al poble irlandès, al poble espanyol... per què no podem donar suport al poble català? Està clar que la independència no ens donarà la solució ni tindrem un govern d’esquerres amb polítiques socials amb igualtat de classes. Això ho tenim clar. Hem de ser realistes. Tenim clar que els polítics estafen aquí, allí i on existeixin. Però també tenim clar que som una nació i que tenim dret a decidir. Els catalans també estem indignats, i donem suport a les revoltes de tot el món, però tampoc permetem que ens trepitgin, i menys en un moment on el feixisme i les seves polítiques tornen a regnar a tota Europa. Siusplau, que no ens enganyin i siguem coherents. Els catalans compartim la indignació amb la resta de pobles, sinó, no tindríem la fama de país d’acollida; però els catalans també reclamem el que és nostre. Una terra i una identitat.

No hem de renunciar a res, ara és el moment de fer-nos forts. De fer-nos forts, però no de ser hipòcrites i canviar-nos la jaqueta de cara al públic. És el moment de lluitar i de sortir al carrer, de fer-nos sentir i de demanar i de fer feina, de treballar a nivell local per aconseguir objectius globals. Perquè els que no teníem por, seguim sense tenir-ne, però els que la tenien, l’estan deixant abandonada. Que us quedi clar!


PS:  no oblidem que les dretes manen per culpa nostra; som nosaltres qui hem de canviar això!

divendres, 13 de maig del 2011

D'alguna manera


El subjecte S era un noi que odiava que la gent arribés tard. Era una persona molt meticulosa i acurada, i per això no suportava que quan ell ja ho tenia tot mil·limetrat i lligat per no perdre cap minut –d’or– , algú li robés estones sense demanar permís. Per això, quan va acordar veure’s amb el subjecte G, va haver de revisar horaris de tren i autobús interurbà per no fer tard. Sabia que els autobusos verds i vells no són del tot fiables (ni tecnologia ni puntualitat; els conductors són un altre tema), i per això va valorar diferents possibles situacions. L’element S estava força nerviós. No perquè fes temps que no quedava amb ningú, sinó per la casuística de la situació. Ell sap que quan el fred se’n va i marxen els pantalons llargs, ell no és el mateix, una part seva canvia i no la pot controlar. Però també sap que  les oportunitats no es poden deixar escapar. Quan es va fer l’hora de sortir de casa, ho va agafar tot i va dirigir-se cap a l’estació de trens. Tenia set minuts de camí i el rellotge ni donava deu. Tenia tres minuts de coll. 

“Això no pot anar bé de cap manera”, li va passar pel cap mentre sortia de la dutxa a corre-cuita. No va ensopegar de miracle. L’individu G anava amb el temps més que just i no volia arribar tard. De fet, sempre arribava tard, però no per culpa seva. Un temps enrere, amb  uns anys menys havia estat una d’aquelles persones que odiava fer tard o que la fessin esperar. Però a base d’esperar-se, es va anar relaxant. Comprensible, si més no. Però el primer dia que s’havien citat, no podia donar una mala imatge. Tenia l’avantatge que se sabia de memòria el mapa de metros, enllaços i correspondències amb altres línies de la seva ciutat. Així que va tancar la porta i, rabent, va marxar amb el cabell moll. Es va deixar el rellotge, o l’havia perdut, tan s’hi val. I, a sobre, hi havia d’afegir que tenia el mòbil sense bateria. No li agradava la paraula desastre, i menys quan se l’havia d’autoaplicar.

De camí a l’estació, i després d’haver creuat el riu residual del poble que l’acollia, el subjecte S va mirar el rellotge i després d’haver comptat els minuts que li sobraven, que havien augmentat gràcies al verd dels semàfors, es va aturar davant d’una botiga de sabates. Es va mirar els peus i es va jurar que se n’havia de comprar unes altres. La seva mare tenia raó. Les sabates que duia ja no eren per anar pel carrer; ni per casa. Però s’ho hauria d’anotar a la llibreta nova, i no la portava a sobre. A més, el telèfon mòbil el tenia a casa, apagat i no el podia fer servir de bloc de notes. Va seguir caminant i es va creuar amb  una riuada de gent. El rellotge no anava sincronitzat amb el de l’estació. Estava fent tard! Així que va augmentar el ritme per no robar-li minuts –tan valuosos– a l’element G. Mira que bé, els auriculars li regalaven uns compassos occitans, per arribar, al menys, amb un bon somriure.

L’element  G, era un individu afortunat , havia arribat a l’estació de trens just en el moment que les portes xiulaven alhora que es tancaven, i això que s’havia parat a comprar unes llaunes de reïna de pobres. S’hi va esmunyir i va traure’s el llibre de la butxaca. Era el segon d’una trilogia que també seguia per la televisió. Els seients no eren gaire còmodes, però ja tenia el cul avesat. El sol que entrava per la finestra bruta li recordava que el bon temps li regalava unes hores de claror que feia temps que no tenia i que la pell, però, també li canviaria en certa manera. El rellotge del comboi li va fer veure que havia agafat el tren que li calia, que arribaria a l’hora prevista i que no caldria que fes esperar al subjecte S. Sempre i quan no hi hagués cap contratemps durant el trajecte, que no hi havia de ser. Per sort, la fortuna portava forces setmanes al seu costat.

L’aglomeració de gent ja havia quedat enrere i això no era gaire bona senyal. Per tant, l’element S ja sabia que el subjecte G l’estaria esperant i que li hauria de regalar una mica temps, per compensar-li l’espera sense avís. Va desendollar els auriculars i va fixar-se en la noia que seia al banc ple de pintades  del costat de la farola dels anuncis de  davant de l’estació, des de la distància, però. Va veure que estava llegint un llibre asseguda amb les cames creuades, com els indis, vaja; i que duia el cabell (que se sabia de memòria però que ella encara no havia de saber), una mica moll. Sí, havia de ser subjecte en qüestió. Un cop de vent li va regalar la seva olor abans d’acostar-se-li. Es va posar bé els pantalons i es va arromangar. Ah, i també es va posar nerviós.

Després de deixar passar tota la gent que anava amb ella al tren, el subjecte G va baixar les escales i va comprovar que per sortir no havia de picar. Havia triat bé el bitllet, doncs. Va mirar al seu voltant i l’únic que hi va veure va ser un banc buit (a part de cotxes, cases, arbres, faroles, brutícia i més coses). Vaja, que no va veure el subjecte S, sempre tan puntual. Així que es va asseure en un banc ple de pintades que descansava al costat d’una farola farcida d’anuncis varis. Va pensar que no trigaria gaire, però va obrir el llibre per la darrera pàgina que havia llegit. Per on si no? Però quan no portava ni una pàgina, va notar com algú s’havia fixat en ella. La sensació aquella que tens quan saps que algú t’està mirant.
L’element S, el noi, vaja, se li va acostar i li va demanar perdó. Li va dir que li sabia molt greu. Tot i que ella li va dir que no passava res, el subjecte G, de fet, ell va insistir-hi. Es van donar dos petons i ell va esperar a que ella guardés el llibre a la motxilla que també albergava les llaunes pactades. El sol ja  no brillava tant. Però encara s’hi veia bé. De tornada a casa, tot just enfilant el camí de tornada, ell va somriure i va començar a xerrar de tot i de res, i a escoltar les respostes i contrapreguntes; ella es va fixar en unes sabates en passar per davant de l’aparador on minuts abans ell havia promès renovar-se les seves i va començar a escoltar de tot i de res i a contrapreguntar i respondre. No tenien pressa, però tampoc es van parar quan el semàfor es va posar vermell. De fet, tampoc passava ningú. En arribar a casa, els dos subjectes (la G i l’ S) van seure al sofà d’un menjador més brut del compte. Tenien moltes coses a explicar-se. Tantes com nit quedava per davant. Jugaven amb l’avantatge que no es coneixien de (gairebé) res, i que per tant no repetirien tema. 

            -    M’he de comprar unes sabates noves... Però sóc un desastre, un desastre total –va dir  ell–. Has vist les de l’aparador tot venint cap aquí?
 
Ella es va posar a riure i es va descalçar. Ah, i va canviar de parer: “això anirà bé, d’alguna manera”.

diumenge, 24 d’abril del 2011

Un sant Jordi amb (una mica més de) sort


Una cosa que tenen tots els dies vint-i-tres d’abril és que és Sant Jordi (llàstima que no sigui festa nacional al nostre país, però això ja és una altra cosa). El que sí que no passa cada any és que aquest dia tan assenyalat caigui en Setmana Santa, i de fet, ara ja feia deu anys que no passava. El que sí que es tornava a repetir eren les amenaces de pluja. Però la sort ha acompanyat, i és que la fortuna és un factor que hem de tenir en compte. I més en un dia com aquest.

Llevar-se al Vallès Occidental més d’una, de dues i de tres vegades i perdre’s pels llençols és un bon preludi per afrontar un dia de Sant Jordi que es preveu llarg. Un esmorzar estrany, tan com calamars i una mica de llet, donen pas a una cursa per no perdre el(s) tren(s). Pel camí, però, tens temps de fixar-te amb les noies que porten roses, els -o les- acompanyants que somriuen i els hi cau la bava. I no escriuré “els nois que porten roses”, perquè no has tingut la sort de veure’n. Bé, només un, que ha provat de vendre-te’n una. Però jo ja l’has regalada, malgrat la poca fortuna en triar-la. Un cop al tren, el temps passa més lent, tot i que tu vols que passi més ràpid. O no. Temps de mirar per la finestra i tafanejar els llibres que comencen a llegir els compradors més matiners. Però no te’n fa gaire cap. Deu ser que ja fa uns dies que tens els títols triats. La veu omnivagonal del tren t’anuncia i et recorda (sempre dues vegades) que la teva parada està a punt d’arribar. Així que et prepares per una nova cursa fins a l’altra andana. Mentre corres i esquives passatgers mandrosos (o enamorats) penses en moltes coses. Masses. Mires el rellotge i veus que tens cinc minuts de descans. Tota una sort. Poses les idees en ordre i busques el reproductor de música cada vegada més obsolet malgrat la seva novetat. Tries un bon àlbum, i et deixes abduir per la música i per la gent que t’empeny cap a la porta. La sort et segueix acompanyat i recordes el que t’han dit a l’aixecar-te, “avui serà el teu dia de sort”: has trobat un lloc quan mai el trobes i, a més, al costat de la finestra. Si no fos perquè la son s’apodera de tu, llegiries una estona. Una pena, penses quan arribes al destí, tenies ganes de llegir, també. El dinar t’espera a taula, quina gran sort! Quina gran gana! Però no tens temps de quedar-te a mandrejar, ja saps que fas tard i que has d’anar a donar un cop de mà a la parada de roses. Però qui no pot esperar és la rosa per la teva padrina. Cita on no faltes mai i no serà avui quan ho facis. Li dones, li fas un petó, i de pas, també companyia. T’agrada veure com somriu. T’agrada, perquè cada vegada ho fa menys, i això no t’agrada tant. Mala sort!

Les roses a la parada s’acaben més ràpid que mai, i això que les prediccions, sota l’atenta mirada de la crisi, us havien dit que no en compréssiu tantes. Doncs mira, la fortuna us somriu i podeu plegar abans (i haver guanyat les prediccions; i la crisi, per què no?). Plegar abans i mirar l’actuació de la colla castellera de la ciutat. La colla on, per cert, tu ets un més. Pantalons blancs, camisa i faixa. I amunt! Avui podria ser un gran dia. I l’avui esdevé estat un gran dia. La millor actuació en catorze anys et segueix reforçant la frase que et sona al cap “ avui serà el teu dia de sort...”. I al cap també hi tens altres coses. Que també ressonen. Però la marea de gent t’empeny al local i allí el que fas és observar l’alegria desfermada de la gent. Una gent que està més que contenta, que una altra vegada confia amb la colla, que una altra vegada confia amb la sort. Una sort que us somriu. Que et somriu. Poc a poc es fa l’hora del sopar i acabeu omplint l’estómac amb el sopar, i la festa que el segueix. És el teu dia de sort, però no el de la teva cartera. Però avui no passa res. De Sant Jordi només n’hi ha un a l’any. Però com aquest n’hi ha un cada (desafortunadament) massa. I encara l’has d’acabar d’aprofitar. La sort està a les teves mans.