dilluns, 19 de juliol de 2010

I avui, després de tant de tant de temps sense penjar res, ho faré. Però no ho faré amb un text meu. Però segur que no el podreu trobar a enlloc més. És un petit gran regal que em van fer. Un petit gran regal que vull compartir. Perquè compartir és viure, no?

Moltes gràcies, inuits, de veritat!

Arribar amb nervis i voler començar amb bon peu. Les primers mirades entre nens I monitors. Inscriure’t pujar la maleta, desfer-la… Els primers focs, les primeres paraules, trencar el gel, petits somriures i una bona sensació. Dormir poc, amb xafogor i picades, llevar-se d’hora amb, bona o mala, música de fons, tot començant amb pressa; les cares adormides. Aigua, sorra, biquini, crema solar i cremades, tovallola, calor i set, molta set. Divesrió, ganes de passar-s’ho bé, camí de tornada a l’alberg, les dutxes, el que posar-nos, les queixes dels menjars, gana, snacks, més gana (volem fruita, si pot ser, sense bitxos). I les tutories –quines tutories!-: la guitarra, “Camals mullats”, València banyada i noves sensacions i curioistat, riures, dibuixos molt artístics, sentiments a flor de pell. Els nostres bancs, la pedra màgica, les albarques; anar descalç. Els conills que apaguen els fanals, els teus grans textos i les teves grans cançons. I després de tot això, anar a dormir amb les idees remogudes. Rutina que no sembla rutina gràcies als acudits i monòlegs de l’Edu; els somriures d’en Pau; en Marc, sempre donant el millor de si mateix; les ganes de superació d’en Víctor; les rialles de la Laura; la tendresa de la Clara; la felicitat de l’Helena; l’alegria de la Júlia V; el bon rotllo de la Minerva; la carinyositat de l’Etna; la motivació de la Júlia P; i, sobretot, la senzillesa de l’Ard. Desitjos fets realitat, portes que s’obren i etapes que es tanquen. Inuits, no t’oblidarem mai.




PS: ja tinc més temps