dimecres, 18 d’octubre del 2017

Ball de mascarots

Els guionistes de les sèries de més audiència i seguiment dels darrers anys deuen estar estirant-se dels cabells si estan seguint la vida política, social i judicial a l’estat espanyol. Segur que no són capaços d’entendre els girs de guió a darrera hora, la d’actors i actrius que apareixen i desapareixen en funció de quins fils s’estirin, o la quantitat inhumana de cliffhungers d’abans d’anar a dormir que cada vegada, i de forma més freqüent, apareixen a les nostres tauletes i mòbils gràcies a les relacions entre un estat impassible i una voluntat incansable cada vegada més àmplia i heterogènia. I és que el panorama actual fa força difícil predir quin serà el final entre la relació entre l’estat espanyol i Catalunya. Una relació d’estira i arronsa que fa molts anys que tensa la corda i emmascara el procés .

Des de petit sempre m’han cridat l’atenció les màscares. Poder és culpa que a casa dels meus pares sempre n’havíem tingut moltes de penjades per les parets. Sempre que viatjàvem o que algun familiar o amic ho feia i se’n recordava de nosaltres, en teníem alguna de nova. I segurament, amb el pas dels anys l’adoctrinament de les caretes ha anat calant en mi. Aquesta familiarització amb múltiples màscares del món m’ha fet més fàcil veure les del dia a dia, les del carrer i les dels mitjans de comunicació. Potser per això avui en dia no em sorprèn tan què està passant al nostre entorn: el de proximitat i de poble o barri; al dels mitjans de comunicació; a les de les declaracions polítiques; i als de les relacions internacionals.

Les màscares cauen quan l’interès comú és massa evident i tangible i es pot perdre. És per això que en els darrers mesos les màscares han començat a caure com les fulles d’un arbre quan arriba la tardor. Com més bufa, més fàcil cauen. Com més imminent és la pèrdua comuna, més salten les màscares. Per això els que duen la màscara de democràcia de dretes s’estan quedant amb la cara de franquistes (de feixistes, vaja); els que duien una màscara d’esquerra socialista estan perdent el color i cremant les americanes de pana, perquè ja no és necessari seguir fingint més. Aquestes elits econòmiques necessiten mantenir l’status quo imperant i les màscares molesten i ja no són necessàries. En aquesta línia, els editorials dels grans diaris de tirada nacional ja no cal que segueixin jugant a jo sóc un mitjà independent, per això els grans grups editorials ja no fan diferència entre les capçaleres que anteriorment diferenciaven amb la màscara de més o menys liberals. Sinó que ara ja han posat obertament la maquinària a disposició dels governants (que recordem que ballen al ritme de les elits econòmiques) i dels amics de confiança.

El poder judicial ja no cal que la porti. Salta a la vista que van agafats de la mà amb els responsables del Gobierno. Precisament per això no cal entrar en més detall. Tots sabem que el poder executiu no pot tancar a ningú a la presó. Però alhora veiem que tenint uns fiscals i tribunals com els que hi ha, per què caldria?


-->
I a nivell europeu? Evidentment que passa el mateix. O és que a Europa no manen els mateixos? A ningú li interessa trencar amb el model que porta tants anys donant la raó als blancs poderosos i que, a través de les comparses de màscares els permeten tenir-nos a tots entretinguts. Per això, penso que la valentia ha de ser la nostra millor aliada en aquestes jornades, setmanes o mesos que ara ens esperen. El final del ball de mascarots s'apropa, amb tots els actors que ja s’han tret la màscara ens és ha de ser més fàcil identificar on nosaltres som més poderosos. On podem atacar sense fer servir la violència. On podem fer-nos forts fins a aconseguir el que ens proposem. Sols el poble salva el poble.