dimarts, 8 de novembre de 2016

La pseudoguia de muntanya. Nivell expert.

Prometo prometre amor etern a les muntanyes i a tot el que les forma, des de les roques amb més experiència a les arrels menys bregades amb el tracte animal. I el prometo a les que habito ara, per les quals hi he fet quilometres, cims i col·lectes; i també m’hi comprometo amb les que habitaré i visitaré, perdent-m’hi molt o no tant; i no passo per alt a totes aquelles que no tindré la sort de poder tastar, empapar-me’n o demanar-hi asil per, ni que sigui, unes hores, dies o setmanes.

El petroli no m’agrada; l’asfalt no m’agrada; el quitrà no m’agrada. El trobo de mal gust quan no combina. Podríem dir que mai hem estat col·legues de confidències, poder coneguts d’aquells que comparteixen el mateix tren de cada divendres i cada diumenge, però el vincle no s’allarga gaire més. I per això vaig decidir que tornava a la muntanya, al poble i a respirar una mica més de cel, de blau i de verd. I de pas, una mica menys de derivats plàstics. Aquesta decisió comporta dos ports de muntanya i uns quaranta-dos quilòmetres d’asfalt de pujada (i de dipòsit de vehicle no prou elèctric, cert) i els mateixos de baixada per trobar-me amb les persones que sí que m’agraden i per satisfer unes vitalitats necessàries (que no vénen al cas avui). Dels pocs asfalts que tasto.  I poder per això m’he fet força bel·ligerant amb aquells que fan quilòmetres de carretera –asfaltada– sense pensar en què hi ha al final del trajecte o el que amaguen les següents passes sense quitrà. O que, si més no, no tenen el respecte que elles ens han tingut des de sempre. I per això, m’he vist amb l’obligació de presentar-vos una pseudoguia pràctica de muntanya (per a gent experta).

- El bosc. El bosc és un lloc poblat d’arbres. Així de simple ho defineix l’Institut d’Estudis Catalans. I tothom sap (o quasi bé tothom) que els arbres, arbustos i plantes necessiten terra per poder créixer i desenvolupar-se lliurement. Aire, aigua, la fotosíntesi i els nutrients que el sòl els hi proveeix.
- Els animals. Els animals són éssers vivents dotats de sensibilitat i moviment voluntari. Que pel clima, la necessitat o les migracions els han fet habitar aquests boscos, alimentar-se’n i ser-ne els fidels propietaris. Sense demanar gaire cosa a canvi.
- Els camins. Els camins són segons ciència forestal, una tira de terreny més o menys ampla que va d’un indret a un altre disposada expressament per a transitar-hi. De forma respectuosa i pensant que no serem els darrers en passar, ja que tampoc hem estat els primers. Respectant les marques, les recomanacions i els silencis.
- Les pedres i roques. Roques que segons la geologia en general són massa considerable de matèria pètria, especialment la que s’alça a la superfície de la terra o del mar. I que pels que no tenim formació experta, no són pissarres, teles o superfícies habilitades per pintar-hi, rascar-hi o deixar les marques d’una intel·ligència absent o molt –massa– amagada. Mirar-les, que no volin. Escalar-les, que no volis.
- Els bolets. Bolets que els biòlegs han catalogat com a cos fructífer d’un fong basidiomicet o ascomicet, carnós, suberós o gelatinós, que es forma a partir del miceli, gairebé sempre en contacte amb l’exterior. De verinosos i ben cridaners, de poc digestius i d’admirats per paladars selectes i butxaques ben alimentades. Però mai en cap dels possibles casos fets de llauna, vidre o petroli. El petroli.




I un llarg etcètera de petites grans foteses que, si voleu, un altra dia us detallo. Que, de veritat, no costa tant estimar (sentir amor per algú o alguna cosa, amar) allò que ens envolta. Però, si ets del que penses que estimar és llaurar els boscos i les muntanyes, omplir-les dels teus residus, mostrar-li les teves baixes o endur-te-les sense respecte cap a casa teva, crec que t’has equivocat de definició. El lèxic comú t’ho especifica i deixa molt clar. Un ignorant és aquell que no sap res en general o amb relació a una cosa.



-->

dimarts, 22 de setembre de 2015

Diumenge seguirem governant-nos

Entre les meves debilitats preferides de cap de setmana situaria els diumenges electorals. No puc fer-hi res. M’agraden, m’agraden molt.  M’agrada que siguin les vuit del vespre i que els col·legis electorals tanquin. Desitjo escoltar les primeres emissores relatant els primers sondeig a peu d’urna i espero a què els enviats especials a les seus dels partits comencin a suar. Tot i que no tant com ho fan els diputats  i diputades que pengen d’un fil, o de deu o dotze vots. I també m’agrada llevar-me tan d’hora com pugui i apropar-me on em toca votar i veure les cares dels responsables de mesa i dels interventors i apoderats. I veure com surten a esmorzar i a encendre’s una cigarreta darrer d’una altra. I també m’agrada apropar-me a la taula on hi ha les paperetes i agafar-ne una de cada. El meu pare sempre, des que va començar a poder votar, les ha agafat totes. I suposo que m’ha encomanat aquesta afició.

Les eleccions d’aquest 27 de setembre, doncs, no són diferents pel que fa als meus interessos. Tinc ganes que arribin les vuit del vespre i poder començar a escoltar els primers resultats i les primeres impressions. Potser, la diferència més grossa que trobo respecte a les altres eleccions en les quals he pogut exercir el dret a vot, és la campanya.  La llarga campanya que fa anys que dura. Fa anys que penso que Catalunya hauria de recuperar la plena sobirania, fa molts anys que som al carrer demanant els nostres drets. I no parlo del 2012, 2013 i 2014. Parlo de quan la gent em mirava malament per dur un pegat a la jaqueta dels Països Catalans. Per això, les declaracions dels darreres mesos, les compareixences públiques i els comunicats oficials fan que estigui més pendent de la premsa nacional, estatal i internacional. Dels diaris i de la televisió i d’Internet. Crec que mai havia xalat tant. No diré res de nou si cito el caràcter plebiscitari que tan la burgesia de dretes i no tant de dretes catalana com espanyola han atorgat a aquests comicis. I tampoc obriré els ulls a ningú si dic que l’esquerra independentista no vol deixar perdre l’oportunitat de demostrar que el poder segueix estant en el poble i no els messies.

Per això xalo quan obro el diari i llegeixo que Catalunya quedaria fora de l’euro i de la Unió Europea, que no tindríem diners als bancs i que el corrarlito seria el que ens trobaríem el 28. Trobo genial que ens diguin que el Barça i l’Espanyol no podrien jugar a la Lliga espanyola o que el deute ens ofegaria. I m’encanta llegir que les armes seran una opció vàlida des d’altres esferes de l’exèrcit. I m’excita continuar llegint que als anys 40 població alemanya marxava com hi ha gent que ara ho vol fer de Catalunya. No hi puc fer més. La por de les dretes i del capital m’agrada. I crec que és una campanya excel·lent per sortir els diumenge al carrer i votar amb el cap ben alt i la tranquil·litat que dóna saber que l’endemà començarem a treballar tots  i totes plegades per construir un estat nou diferent al model imposat per Espanya actual però també  un país diferent al que les dretes catalanes ens volen imposar.

Perquè el que no puc tolerar, i em fa mal, és veure com partits catalans i persones elevades a icona independentista s’apropien d’un procés que no és seu, que no ho ha estat mai i que no ho serà mai. Persones que han tingut la capacitat per trencar amb l’estat espanyol de fa més de 25 anys i persones que han governat a cop d’estisores, manats per Europa, seduïts per la por a la Troika i encegats per l’estima a les multinacionals. Deixant de banda el territori (de nord a sud i d’est a oest) i les persones que hi viuen. No puc. No m’agrada veure com són aquests els que volen fer-se seu la demanda d’un poble, que ja citaven Companys, Estellés o l’Ovidi. El poble és qui ha de demostrar què som i què volem i ha de sortir al carrer, arromangar-se i seguir treballant per construir un estat de dret, social i deslligat del capital, les multinacionals i les energies que ens priven d’un futur sostenible. Un país on tu i jo valguem el mateix, sense importar si portes niqab, vas arribar en pastera o si ets dona.

Per això el diumenge 27 esperaré pacient a què arribin les vuit. Encendrem la ràdio a l’ajuntament i iniciarem el darrer recompte de vots d’unes eleccions autonòmiques a Catalunya.  Tot seguit, apagarem els llums del consistori amb els nostres resoltats. I jo ja seré de camí a casa, perquè m’agraden els diumenges electorals. I tinc ganes de gaudir el darrer diumenge formant part d’un estat que ja fa masses anys que ens colonitza.  Tinc clar què votaré. Fa anys que ho tinc clar.

Diumenge, començarem a governar-nos, mentida, seguirem governant-nos. El poder és nostre!



dissabte, 14 de desembre de 2013

Reflexions de blau i de tècnica

NOTA PRÈVIA: parlo jo, només jo, l'Eduard. I potser m'equivoco.

No em vull precipitar. I tampoc vull tirar coets abans d’hora ni celebrar coses quan encara no toca. No pretenc posar medalles ni traure’n a ningú. Però sí que necessitem ser conscients de moltes coses que a vegades és fan invisibles als nostre ulls. De moltes coses que ens afecten a tots i cadascun dels membres de la nostra colla castellera i el seu funcionament. Del funcionament i el dia a dia de la colla castellera Ganàpies de la UAB.

Darrera d’una colla castellera hi ha un equip humà de persones que treballa i vetlla pel bon funcionament tan social com tècnic. Tothom ho sap, però a vegades no tothom n’és conscient. Des del dia de l’assemblea general on, a banda d’aprovar mil punts de la darrera temporada, s’exposen els nous projectes, se’ls escolta i es decideixen, els encarregats de tirar endavant la colla, són les persones elegides. I amb això no vull dir que previ a aquest dia no hi hagi un treball. Qui ha estat darrere d’una colla castellera, i en aquest cas universitària, sap la feinada que es fa i la que sempre queda per fer. La Junta ha de gestionar més de 130 persones amb les seves necessitats, les seves talles de camisa i les seves pertinències perdudes. Però a banda s’ha de trencar les banyes perquè el dia de la pròpia diada, no faltin de res: ni recursos econòmics, barallant-se amb administracions i patrocinadors; no faltin els 10 cascs que la tècnica dels collons necessita; que la beguda estigui on toca i quan toca; que després tot quedi net; que en Jaume Barri no hagi marxat preocupat; que la gent no es perdi pel camí; i que sobretot, tothom estigui content l’endemà. I, evidentment, vetllar perquè el funcionament del dia a dia durant la temporada sigui l’idoni i que la gent estigui informada de tot.

Però també hi ha una tècnica. Un equip humà de persones (sí, sí, de persones) que ha acceptat posar-se al capdavant de la colla. I que a més, ha sortit elegida per la (a vegades gran) majoria de la colla. Aquest grup també ha de gestionar més 130 persones amb les seves necessitats, les seves talles de camisa i les seves pertinències perdudes. Però també ha de gestionar els seus egos i les seves opinions; els seus punts de vista i els seus “m’enfado i no respiro”; els seus penso més en mi que en la colla. I us asseguro que no és fàcil. No és fàcil triar una alineació i menys, posar d’acord a tota una colla. I tampoc ho pretén ningú, evidentment. Sempre hi haurà persones que estiguin més molestes o menys perquè es fa un castell o un altre o perquè puja algú o deix de pujar un altre. Però les decisions preses sempre han de ser meditades i reflexionades; i moltes vegades no acaben de tenir el quòrum que potser haurien, però sempre, la tècnica creu que són les més encertades. Que no sempre ha de ser així.

Les diades són limitades. I si això fos poc, les rondes en diades encara ho són més. Tres castells i pilars. Cosa que limita el nombre de castellers que poden pujar a les estructures. Tres castells on, d’altra banda, i a cada diada, des de tècnica sempre s’intenta donar l’oportunitat a la gent de poder pujar-hi. Persones diferents, Sempre hi ha castells més complicats que d’altres, tot i que cap és fàcil. I sempre hi ha gent que es queda al terra. I no serà perquè no haguem d’inventar castells! Però hem d’entendre tothom que fer castells no és només pujar. Així com jugar a futbol no és només marcar gols o l’aprovar un examen tipus test no és encertar-les totes, sinó evitar també respondre malament. I el dia en què tothom entengui que el “fer castells és des de la base a l’enxaneta”, potser les coses ens seran més gestionables. Potser no, però potser tindrem les coses més clares. No ho sé.


Vull i voldré estar content. M’agrada que la gent estigui contenta i que pugui celebrar els èxits; que la gent pensi en la seva colla d’una forma global i mai personal, i que se n’adoni que dijous passat els Ganàpies vam descarregar un 3d7, un 4d7, un 5d6, un pd5 i 3pd4 (mentre en carregàvem un altre i desmuntàvem l’ermita dels castells). I que fent això escrivíem la millor actuació de la nostra colla. M’agrada que en siguem conscients i que ho puguem cridar als quatre vents perquè n’estem orgullosos. Però m’agrada més pensar que la colla té uns valors i uns sentiments que han de prevaler per davant de tot. Som un grup de persones. Un grup humà de gent que comparteix molt més que castells i hores de gespa i faixa. Som una colla que, per sort o per desgràcia, aquesta temporada està coordinada per una Junta i una Tècnica que entre tots vam votar. Per tant, som un col·lectiu que juga dins de les normes de les decisions. A vegades, aquestes no són les més encertades, tot i que es pretén que així sigui. I aquestes les hem d’acceptar, ens dolgui més o menys. No ho sé, ganàpies. Potser el temps, al final ens donarà la raó. I així ho espero. Perquè estar a tècnica també és una qüestió de confiança (cega) en el grup blau que intentes gestionar.  Jo vaig de blau. Vosaltres també?


NOTA POSTERIOR: si m'equivoco, voldré saber-ho. Repeteixo, parlo només jo.