dimecres, 18 d’octubre del 2017

Ball de mascarots

Els guionistes de les sèries de més audiència i seguiment dels darrers anys deuen estar estirant-se dels cabells si estan seguint la vida política, social i judicial a l’estat espanyol. Segur que no són capaços d’entendre els girs de guió a darrera hora, la d’actors i actrius que apareixen i desapareixen en funció de quins fils s’estirin, o la quantitat inhumana de cliffhungers d’abans d’anar a dormir que cada vegada, i de forma més freqüent, apareixen a les nostres tauletes i mòbils gràcies a les relacions entre un estat impassible i una voluntat incansable cada vegada més àmplia i heterogènia. I és que el panorama actual fa força difícil predir quin serà el final entre la relació entre l’estat espanyol i Catalunya. Una relació d’estira i arronsa que fa molts anys que tensa la corda i emmascara el procés .

Des de petit sempre m’han cridat l’atenció les màscares. Poder és culpa que a casa dels meus pares sempre n’havíem tingut moltes de penjades per les parets. Sempre que viatjàvem o que algun familiar o amic ho feia i se’n recordava de nosaltres, en teníem alguna de nova. I segurament, amb el pas dels anys l’adoctrinament de les caretes ha anat calant en mi. Aquesta familiarització amb múltiples màscares del món m’ha fet més fàcil veure les del dia a dia, les del carrer i les dels mitjans de comunicació. Potser per això avui en dia no em sorprèn tan què està passant al nostre entorn: el de proximitat i de poble o barri; al dels mitjans de comunicació; a les de les declaracions polítiques; i als de les relacions internacionals.

Les màscares cauen quan l’interès comú és massa evident i tangible i es pot perdre. És per això que en els darrers mesos les màscares han començat a caure com les fulles d’un arbre quan arriba la tardor. Com més bufa, més fàcil cauen. Com més imminent és la pèrdua comuna, més salten les màscares. Per això els que duen la màscara de democràcia de dretes s’estan quedant amb la cara de franquistes (de feixistes, vaja); els que duien una màscara d’esquerra socialista estan perdent el color i cremant les americanes de pana, perquè ja no és necessari seguir fingint més. Aquestes elits econòmiques necessiten mantenir l’status quo imperant i les màscares molesten i ja no són necessàries. En aquesta línia, els editorials dels grans diaris de tirada nacional ja no cal que segueixin jugant a jo sóc un mitjà independent, per això els grans grups editorials ja no fan diferència entre les capçaleres que anteriorment diferenciaven amb la màscara de més o menys liberals. Sinó que ara ja han posat obertament la maquinària a disposició dels governants (que recordem que ballen al ritme de les elits econòmiques) i dels amics de confiança.

El poder judicial ja no cal que la porti. Salta a la vista que van agafats de la mà amb els responsables del Gobierno. Precisament per això no cal entrar en més detall. Tots sabem que el poder executiu no pot tancar a ningú a la presó. Però alhora veiem que tenint uns fiscals i tribunals com els que hi ha, per què caldria?


-->
I a nivell europeu? Evidentment que passa el mateix. O és que a Europa no manen els mateixos? A ningú li interessa trencar amb el model que porta tants anys donant la raó als blancs poderosos i que, a través de les comparses de màscares els permeten tenir-nos a tots entretinguts. Per això, penso que la valentia ha de ser la nostra millor aliada en aquestes jornades, setmanes o mesos que ara ens esperen. El final del ball de mascarots s'apropa, amb tots els actors que ja s’han tret la màscara ens és ha de ser més fàcil identificar on nosaltres som més poderosos. On podem atacar sense fer servir la violència. On podem fer-nos forts fins a aconseguir el que ens proposem. Sols el poble salva el poble.

dimarts, 8 de novembre del 2016

La pseudoguia de muntanya. Nivell expert.

Prometo prometre amor etern a les muntanyes i a tot el que les forma, des de les roques amb més experiència a les arrels menys bregades amb el tracte animal. I el prometo a les que habito ara, per les quals hi he fet quilometres, cims i col·lectes; i també m’hi comprometo amb les que habitaré i visitaré, perdent-m’hi molt o no tant; i no passo per alt a totes aquelles que no tindré la sort de poder tastar, empapar-me’n o demanar-hi asil per, ni que sigui, unes hores, dies o setmanes.

El petroli no m’agrada; l’asfalt no m’agrada; el quitrà no m’agrada. El trobo de mal gust quan no combina. Podríem dir que mai hem estat col·legues de confidències, poder coneguts d’aquells que comparteixen el mateix tren de cada divendres i cada diumenge, però el vincle no s’allarga gaire més. I per això vaig decidir que tornava a la muntanya, al poble i a respirar una mica més de cel, de blau i de verd. I de pas, una mica menys de derivats plàstics. Aquesta decisió comporta dos ports de muntanya i uns quaranta-dos quilòmetres d’asfalt de pujada (i de dipòsit de vehicle no prou elèctric, cert) i els mateixos de baixada per trobar-me amb les persones que sí que m’agraden i per satisfer unes vitalitats necessàries (que no vénen al cas avui). Dels pocs asfalts que tasto.  I poder per això m’he fet força bel·ligerant amb aquells que fan quilòmetres de carretera –asfaltada– sense pensar en què hi ha al final del trajecte o el que amaguen les següents passes sense quitrà. O que, si més no, no tenen el respecte que elles ens han tingut des de sempre. I per això, m’he vist amb l’obligació de presentar-vos una pseudoguia pràctica de muntanya (per a gent experta).

- El bosc. El bosc és un lloc poblat d’arbres. Així de simple ho defineix l’Institut d’Estudis Catalans. I tothom sap (o quasi bé tothom) que els arbres, arbustos i plantes necessiten terra per poder créixer i desenvolupar-se lliurement. Aire, aigua, la fotosíntesi i els nutrients que el sòl els hi proveeix.
- Els animals. Els animals són éssers vivents dotats de sensibilitat i moviment voluntari. Que pel clima, la necessitat o les migracions els han fet habitar aquests boscos, alimentar-se’n i ser-ne els fidels propietaris. Sense demanar gaire cosa a canvi.
- Els camins. Els camins són segons ciència forestal, una tira de terreny més o menys ampla que va d’un indret a un altre disposada expressament per a transitar-hi. De forma respectuosa i pensant que no serem els darrers en passar, ja que tampoc hem estat els primers. Respectant les marques, les recomanacions i els silencis.
- Les pedres i roques. Roques que segons la geologia en general són massa considerable de matèria pètria, especialment la que s’alça a la superfície de la terra o del mar. I que pels que no tenim formació experta, no són pissarres, teles o superfícies habilitades per pintar-hi, rascar-hi o deixar les marques d’una intel·ligència absent o molt –massa– amagada. Mirar-les, que no volin. Escalar-les, que no volis.
- Els bolets. Bolets que els biòlegs han catalogat com a cos fructífer d’un fong basidiomicet o ascomicet, carnós, suberós o gelatinós, que es forma a partir del miceli, gairebé sempre en contacte amb l’exterior. De verinosos i ben cridaners, de poc digestius i d’admirats per paladars selectes i butxaques ben alimentades. Però mai en cap dels possibles casos fets de llauna, vidre o petroli. El petroli.




I un llarg etcètera de petites grans foteses que, si voleu, un altra dia us detallo. Que, de veritat, no costa tant estimar (sentir amor per algú o alguna cosa, amar) allò que ens envolta. Però, si ets del que penses que estimar és llaurar els boscos i les muntanyes, omplir-les dels teus residus, mostrar-li les teves baixes o endur-te-les sense respecte cap a casa teva, crec que t’has equivocat de definició. El lèxic comú t’ho especifica i deixa molt clar. Un ignorant és aquell que no sap res en general o amb relació a una cosa.



-->

dimarts, 22 de setembre del 2015

Diumenge seguirem governant-nos

Entre les meves debilitats preferides de cap de setmana situaria els diumenges electorals. No puc fer-hi res. M’agraden, m’agraden molt.  M’agrada que siguin les vuit del vespre i que els col·legis electorals tanquin. Desitjo escoltar les primeres emissores relatant els primers sondeig a peu d’urna i espero a què els enviats especials a les seus dels partits comencin a suar. Tot i que no tant com ho fan els diputats  i diputades que pengen d’un fil, o de deu o dotze vots. I també m’agrada llevar-me tan d’hora com pugui i apropar-me on em toca votar i veure les cares dels responsables de mesa i dels interventors i apoderats. I veure com surten a esmorzar i a encendre’s una cigarreta darrer d’una altra. I també m’agrada apropar-me a la taula on hi ha les paperetes i agafar-ne una de cada. El meu pare sempre, des que va començar a poder votar, les ha agafat totes. I suposo que m’ha encomanat aquesta afició.

Les eleccions d’aquest 27 de setembre, doncs, no són diferents pel que fa als meus interessos. Tinc ganes que arribin les vuit del vespre i poder començar a escoltar els primers resultats i les primeres impressions. Potser, la diferència més grossa que trobo respecte a les altres eleccions en les quals he pogut exercir el dret a vot, és la campanya.  La llarga campanya que fa anys que dura. Fa anys que penso que Catalunya hauria de recuperar la plena sobirania, fa molts anys que som al carrer demanant els nostres drets. I no parlo del 2012, 2013 i 2014. Parlo de quan la gent em mirava malament per dur un pegat a la jaqueta dels Països Catalans. Per això, les declaracions dels darreres mesos, les compareixences públiques i els comunicats oficials fan que estigui més pendent de la premsa nacional, estatal i internacional. Dels diaris i de la televisió i d’Internet. Crec que mai havia xalat tant. No diré res de nou si cito el caràcter plebiscitari que tan la burgesia de dretes i no tant de dretes catalana com espanyola han atorgat a aquests comicis. I tampoc obriré els ulls a ningú si dic que l’esquerra independentista no vol deixar perdre l’oportunitat de demostrar que el poder segueix estant en el poble i no els messies.

Per això xalo quan obro el diari i llegeixo que Catalunya quedaria fora de l’euro i de la Unió Europea, que no tindríem diners als bancs i que el corrarlito seria el que ens trobaríem el 28. Trobo genial que ens diguin que el Barça i l’Espanyol no podrien jugar a la Lliga espanyola o que el deute ens ofegaria. I m’encanta llegir que les armes seran una opció vàlida des d’altres esferes de l’exèrcit. I m’excita continuar llegint que als anys 40 població alemanya marxava com hi ha gent que ara ho vol fer de Catalunya. No hi puc fer més. La por de les dretes i del capital m’agrada. I crec que és una campanya excel·lent per sortir els diumenge al carrer i votar amb el cap ben alt i la tranquil·litat que dóna saber que l’endemà començarem a treballar tots  i totes plegades per construir un estat nou diferent al model imposat per Espanya actual però també  un país diferent al que les dretes catalanes ens volen imposar.

Perquè el que no puc tolerar, i em fa mal, és veure com partits catalans i persones elevades a icona independentista s’apropien d’un procés que no és seu, que no ho ha estat mai i que no ho serà mai. Persones que han tingut la capacitat per trencar amb l’estat espanyol de fa més de 25 anys i persones que han governat a cop d’estisores, manats per Europa, seduïts per la por a la Troika i encegats per l’estima a les multinacionals. Deixant de banda el territori (de nord a sud i d’est a oest) i les persones que hi viuen. No puc. No m’agrada veure com són aquests els que volen fer-se seu la demanda d’un poble, que ja citaven Companys, Estellés o l’Ovidi. El poble és qui ha de demostrar què som i què volem i ha de sortir al carrer, arromangar-se i seguir treballant per construir un estat de dret, social i deslligat del capital, les multinacionals i les energies que ens priven d’un futur sostenible. Un país on tu i jo valguem el mateix, sense importar si portes niqab, vas arribar en pastera o si ets dona.

Per això el diumenge 27 esperaré pacient a què arribin les vuit. Encendrem la ràdio a l’ajuntament i iniciarem el darrer recompte de vots d’unes eleccions autonòmiques a Catalunya.  Tot seguit, apagarem els llums del consistori amb els nostres resoltats. I jo ja seré de camí a casa, perquè m’agraden els diumenges electorals. I tinc ganes de gaudir el darrer diumenge formant part d’un estat que ja fa masses anys que ens colonitza.  Tinc clar què votaré. Fa anys que ho tinc clar.

Diumenge, començarem a governar-nos, mentida, seguirem governant-nos. El poder és nostre!