divendres, 13 de maig de 2011

D'alguna manera


El subjecte S era un noi que odiava que la gent arribés tard. Era una persona molt meticulosa i acurada, i per això no suportava que quan ell ja ho tenia tot mil·limetrat i lligat per no perdre cap minut –d’or– , algú li robés estones sense demanar permís. Per això, quan va acordar veure’s amb el subjecte G, va haver de revisar horaris de tren i autobús interurbà per no fer tard. Sabia que els autobusos verds i vells no són del tot fiables (ni tecnologia ni puntualitat; els conductors són un altre tema), i per això va valorar diferents possibles situacions. L’element S estava força nerviós. No perquè fes temps que no quedava amb ningú, sinó per la casuística de la situació. Ell sap que quan el fred se’n va i marxen els pantalons llargs, ell no és el mateix, una part seva canvia i no la pot controlar. Però també sap que  les oportunitats no es poden deixar escapar. Quan es va fer l’hora de sortir de casa, ho va agafar tot i va dirigir-se cap a l’estació de trens. Tenia set minuts de camí i el rellotge ni donava deu. Tenia tres minuts de coll. 

“Això no pot anar bé de cap manera”, li va passar pel cap mentre sortia de la dutxa a corre-cuita. No va ensopegar de miracle. L’individu G anava amb el temps més que just i no volia arribar tard. De fet, sempre arribava tard, però no per culpa seva. Un temps enrere, amb  uns anys menys havia estat una d’aquelles persones que odiava fer tard o que la fessin esperar. Però a base d’esperar-se, es va anar relaxant. Comprensible, si més no. Però el primer dia que s’havien citat, no podia donar una mala imatge. Tenia l’avantatge que se sabia de memòria el mapa de metros, enllaços i correspondències amb altres línies de la seva ciutat. Així que va tancar la porta i, rabent, va marxar amb el cabell moll. Es va deixar el rellotge, o l’havia perdut, tan s’hi val. I, a sobre, hi havia d’afegir que tenia el mòbil sense bateria. No li agradava la paraula desastre, i menys quan se l’havia d’autoaplicar.

De camí a l’estació, i després d’haver creuat el riu residual del poble que l’acollia, el subjecte S va mirar el rellotge i després d’haver comptat els minuts que li sobraven, que havien augmentat gràcies al verd dels semàfors, es va aturar davant d’una botiga de sabates. Es va mirar els peus i es va jurar que se n’havia de comprar unes altres. La seva mare tenia raó. Les sabates que duia ja no eren per anar pel carrer; ni per casa. Però s’ho hauria d’anotar a la llibreta nova, i no la portava a sobre. A més, el telèfon mòbil el tenia a casa, apagat i no el podia fer servir de bloc de notes. Va seguir caminant i es va creuar amb  una riuada de gent. El rellotge no anava sincronitzat amb el de l’estació. Estava fent tard! Així que va augmentar el ritme per no robar-li minuts –tan valuosos– a l’element G. Mira que bé, els auriculars li regalaven uns compassos occitans, per arribar, al menys, amb un bon somriure.

L’element  G, era un individu afortunat , havia arribat a l’estació de trens just en el moment que les portes xiulaven alhora que es tancaven, i això que s’havia parat a comprar unes llaunes de reïna de pobres. S’hi va esmunyir i va traure’s el llibre de la butxaca. Era el segon d’una trilogia que també seguia per la televisió. Els seients no eren gaire còmodes, però ja tenia el cul avesat. El sol que entrava per la finestra bruta li recordava que el bon temps li regalava unes hores de claror que feia temps que no tenia i que la pell, però, també li canviaria en certa manera. El rellotge del comboi li va fer veure que havia agafat el tren que li calia, que arribaria a l’hora prevista i que no caldria que fes esperar al subjecte S. Sempre i quan no hi hagués cap contratemps durant el trajecte, que no hi havia de ser. Per sort, la fortuna portava forces setmanes al seu costat.

L’aglomeració de gent ja havia quedat enrere i això no era gaire bona senyal. Per tant, l’element S ja sabia que el subjecte G l’estaria esperant i que li hauria de regalar una mica temps, per compensar-li l’espera sense avís. Va desendollar els auriculars i va fixar-se en la noia que seia al banc ple de pintades  del costat de la farola dels anuncis de  davant de l’estació, des de la distància, però. Va veure que estava llegint un llibre asseguda amb les cames creuades, com els indis, vaja; i que duia el cabell (que se sabia de memòria però que ella encara no havia de saber), una mica moll. Sí, havia de ser subjecte en qüestió. Un cop de vent li va regalar la seva olor abans d’acostar-se-li. Es va posar bé els pantalons i es va arromangar. Ah, i també es va posar nerviós.

Després de deixar passar tota la gent que anava amb ella al tren, el subjecte G va baixar les escales i va comprovar que per sortir no havia de picar. Havia triat bé el bitllet, doncs. Va mirar al seu voltant i l’únic que hi va veure va ser un banc buit (a part de cotxes, cases, arbres, faroles, brutícia i més coses). Vaja, que no va veure el subjecte S, sempre tan puntual. Així que es va asseure en un banc ple de pintades que descansava al costat d’una farola farcida d’anuncis varis. Va pensar que no trigaria gaire, però va obrir el llibre per la darrera pàgina que havia llegit. Per on si no? Però quan no portava ni una pàgina, va notar com algú s’havia fixat en ella. La sensació aquella que tens quan saps que algú t’està mirant.
L’element S, el noi, vaja, se li va acostar i li va demanar perdó. Li va dir que li sabia molt greu. Tot i que ella li va dir que no passava res, el subjecte G, de fet, ell va insistir-hi. Es van donar dos petons i ell va esperar a que ella guardés el llibre a la motxilla que també albergava les llaunes pactades. El sol ja  no brillava tant. Però encara s’hi veia bé. De tornada a casa, tot just enfilant el camí de tornada, ell va somriure i va començar a xerrar de tot i de res, i a escoltar les respostes i contrapreguntes; ella es va fixar en unes sabates en passar per davant de l’aparador on minuts abans ell havia promès renovar-se les seves i va començar a escoltar de tot i de res i a contrapreguntar i respondre. No tenien pressa, però tampoc es van parar quan el semàfor es va posar vermell. De fet, tampoc passava ningú. En arribar a casa, els dos subjectes (la G i l’ S) van seure al sofà d’un menjador més brut del compte. Tenien moltes coses a explicar-se. Tantes com nit quedava per davant. Jugaven amb l’avantatge que no es coneixien de (gairebé) res, i que per tant no repetirien tema. 

            -    M’he de comprar unes sabates noves... Però sóc un desastre, un desastre total –va dir  ell–. Has vist les de l’aparador tot venint cap aquí?
 
Ella es va posar a riure i es va descalçar. Ah, i va canviar de parer: “això anirà bé, d’alguna manera”.