diumenge, 1 d’agost de 2010

Les claus



No era ni la música forta ni la cera de les orelles. Tampoc era que no tingués ganes d’escoltar-la. Simplement estava distret, concentrat en altres coses, mirant per la finestra i deixant-se delitar per l’espectacle gratuït que hi havia fora. Els darrers mesos no l’havien acompanyat gaire a l’Albert. L’estiu havia començat amb un acomiadament massiu a la feina. Tots els treballadors del petit comerç local on treballava havien estat acomiadats. Bé, de fet era l’únic que hi treballava i l’únic propietari. Una altra empresa que feia fallida. Així doncs, les persianes del taller de claus que tants dies havia pujat i baixat, s’havien vist obligades a quedar-se baixades. Paradoxes de la vida: amb el fotimer de claus que hi havia a dins, cap podia obrir-li la porta. D’acord, s’havia casat feia cosa d’un any amb la parella de sempre (l’Helena, l’única, per ser més precisos) al poble on els seus avis ja hi anaven a estiuejar. I s’havien comprat una casa. Encara era del banc, però la cuidaven com si fos seva i en tenien tota la cura possible. No era res de l’altre món, un segon pis de nova construcció i protecció oficial. Ascensor, dues habitacions exteriors, un lavabo –estret- i una cuina-menjador amb un disseny molt modern, segons els entesos en la matèria. Però aquí s’acabaven les alegries. El seu germà petit, en Jaumet, també s’havia casat per les mateixes dates, “coses de la feina”, deia el petit; “coses de l’enveja”, deia l’Albert. I a més, s’havia hipotecat per una senyora casa. En Jaumet, a més, seria pare. Que bé, seria tiet! Mentida. Sí que li feia il·lusió que el seu germà tingués canalla, i és clar, però sabia que ho feia per passar-li la mà per la cara. Sempre ho havia intentat, amb més o menys sort. Ell, l’Albert, era estèril; coses de la (sàvia) vida.


Allí a la finestra estant, pensava. Pensava en les tardes al jardí del poble. Els seus pares sempre feien el cafè. Ei, no us penseu que fos una casa amb un gran jardí. Era una terrasseta d’uns escassos 5 metres quadrats, això sí, amb un encant ben especial. Li treien tot el suc possible. I com dèiem, feien el cafè, mentre els dos germans s’inventaven normes diferents a cada partida que feien. “Si tires tres cartes seguides sense haver-ne robat cap, l’altre n’ha de robar cinc”; “no, ara ja no, perquè si jo també ho faig, s’anul·la per sempre”. I la mare calmant-los, com sempre, mentre de fons sonaven acords de Constantí. En Jaumet sempre se les ideava per guanyar-lo com fos. Ell, al final, per mandra o descuit, sucumbia. Ja més grans, les notes. “No t’has de comprar amb el teu germà, Albert, tranquil”. El tornava a calmar la seva mare. Però no hi podia fer res, no arribava a més. Estudiava, repassava i llegia, però el seu germà, fent ni la meitat del que feia ell, li esborrava el somrís del seu set de matemàtiques. I les noies no eren cap excepció. Tot i que al final, com hem dit, l’Helena ho posà tot al seu lloc (sí, tot).

Però no, des de la finestra (del segon pis que s’havien comprat però que no era seu, sinó del banc), seguia veient que les coses no havien anant gens bé des que havia començat l’estiu. Les claus havien estat el primer, i el cotxe espatllat el segon. No tenia ni tres mesos! Sí, no és comparable, però sense feina, amb una casa propietat del banc i l’esterilitat (que no hem dit que la coneixia des de feia poc –tant intentar i tan pocs resultats...-), això és el que faltava. Es va posar a ploure i semblava que ho feia al ritme de la cançó que sonava. Ves per on, records del pati sobreexplotat. Records d’en Jaumet, que sempre li passava la mà per la cara. I que ara se n’anava. Se n’anava per acabar d’aixafar-li l’estiu. I aquesta vegada no ho feia amb malícia. Bé, pensant-t’ho bé, es va dir per ell mateix, mai ho havia fet amb malícia. Potser la paraula “idònia”, però desafortunada, per aquella situació, és que ho feia sense voler-ho. Se n’anava sense remei. Amb un nen, una hipoteca i una dona.

I potser per això no sentia que la seva dona el cridava. Potser per això la finestra era la companya de tantes tardes. I, fins i tot, potser per això sonava aquell compacdisc seguint el ritme a la pluja que li feia pensar amb les claus que no podien lligar a en Jaumet al seu costat. O no, potser no la sentia perquè només sentia en Jaumet cridant noves normes per una partida que mai podria guanyar.

El Mundial de la bena als ulls

Són dies d'estiu, de calor i de fer-se amics dels repel·lents de mosquits. Sí, (no ho podem evitar), l'escalfament global fa que pugi la temperatura i que els nostres cossos es vegin afectats. Però aquest estiu, per si no en teníem prou, se'ns ha modificat el cap. I, tot i portar tants dies d'estiu, no sé si ho dic content, trist o enfadat. I ens podríem preguntar a què ve tot això. I afirmaré que no hi ha només una raó, un motiu.

El Mundial de Sud-àfrica de futbol arribava el dia previst, puntual com un rellotge suís (sempre i quan no s'espatllin). El primer partit deixava pas al segon i així successivament. Un grup, un altre i fases rere altres. Les notícies ens anaven mostrant els resultats i les visions des de diferents països. Els resultats a tot arreu són iguals; uns perden i els altres guanyen, amb el permís dels empats i de les decisions arbitrals, és clar. Ara bé, les cròniques i els punts de vista, doncs no. Que si aquest mereixia guanyar i aquest altre no ha fet mèrits per arribar a les semifinals. Però potser aquest tema és el menys important, el resultat. Si més no, des del meu punt de vista, sempre des del meu punt de vista. El primer mundial de futbol celebrat al continent negre (tot i que la globalització cada vegada em deixarà dir-ho menys). Un esdeveniment que requereix la mobilització d'una gran quantitat de capital i de recursos humans. Un gran acte que ha de veure tot el món, ja que tots els continents hi tenien seleccions jugant. Un mundial on no es té en compte la gran majoria de gent del país organitzador. D'acord, estem parlant del país africà amb el PIB més elevat. Però tots sabem que aquesta estadística no reflecteix la vida d'un país. No mostra les desigualtats socials. No mostra les restes d'un apartheid encara molt recent. Una estadística que no reflecteix la gent dels diferents estrats. Unes estadístiques que els reportatges sobre el país han aconseguit tapar força bé. “Els blanc i els negres volen que els bafana-bafana guanyin”. Que bé que queda barrejar negres i blancs en una oració enunciativa positiva. Un Mundial que havia de generar beneficis i repercussions socials positives en un país amb bones perspectives de creixement, ha aconseguit crear encara més distàncies econòmiques en l'escala i el teixit social.

Àfrica és un continent que ha estat sempre maltractat. Un continent que ens ha donat la vida (ens sembla poc?). Un continent que s'ha quedat el pitjor dels països desenvolupats i el pitjor dels països encara per fer-ho. Cultures, tradicions, ètnies esborrades i que un Mundial no aconsegueix potenciar. És clar que un gran acte de futbol no ha de tenir com a primer objectiu fer renàixer tot això “assassinat”. No. Però crec que hauria de ser un gran altaveu, una plataforma de llançament d'un continent bressol del que som, d'un territori amb moltes facultats engabiades, un continent que sabem que crida, però que no escoltem com crida que necessita la nostra ajuda. No l'ajuda dels rics amb ànsies de poder, ni uns quants interessats amb maletins inflats. Sinó l'ajuda dels que de veritat l'estimen.

I sí, he evitat parlar de les banderes, dels trons i de la marea vermella. Avui no era el moment.