dijous, 8 de setembre del 2011

Olors



Aquella olor encara era desconeguda per aquella nas massa desenvolupat. Era forta i potent; només obrir la porta l'havia atacat. Era una olor nova i, per tant, encara la tenia fora de catàleg: era una aroma neutra però que alhora se li feia pesada; era una barreja de diferents ítems que el seu cap era impossible de diferenciar. Però va tancar la porta rere seu, va guardar-se les claus a la butxaca dels pantalons i va encendre el llum. Mai li havia costat trobar tan un interruptor. De fet, no entenia a quin electricista, està clar que sempre seguint les ordres dels arquitectes i aparelladors, havia decidit col·locar el botó de la llum de l'entrada al final de tot del rebedor. Per sort, no patiu, no va ensopegar amb res. La bombeta de llum càlida i polsosa, rebotava sobre una tauleta amb un gerro de fang, no menys polsós que la bombeta, que albergava flors de plàstic i alguna que altra espiga avorrida. I dibuixava, també, la figura d'un noi jove, de poc més de 30 anys, amb el cabell curt i moreno, barba de setmana i mitja i uns pantalons d'esport amb un número al camall esquerra que es mirava, primer sorprès i després normal, al mirall. Darrere seu, la porta d'entrada, blanca i amb una espiera amb la tapa despenjada; a l'esquerra, la porta entreoberta que donava pas a una estància més gran. L'interruptor de l'habitació aquesta vegada estava al lloc idoni. Però no funcionava. Així que, a poc a poc i amb molt de compte es va dirigir a la persiana del balcó que presidia la gran sala. Era un menjador prou gran per tractar-se d'un pis. Ara bé, la decoració era gairebé inexistent. El sol deixava veure un sofà gros, de tres o quatre places mal tapat amb un llençol antic i una taula envoltada amb tres cadires. La quarta aguantava una televisió desendollada i força antiga que també col·leccionava pors de diferents èpoques. Cap quadre ni cap pòster. Només un parell de claus i una marca d'haver aguantat alguna pintura. I un rellotge de paret que anava a l'hora. Estava en un racó de la sala, al costat de la porta del balcó i d'esquena al sol. Davant seu, a un metre i escaig, hi havia un tamboret força nou acompanyat de tres ampolles amb nom de mussol buides i sense tapar. I sense olor.

El passadís conduïa a una cuina petita però curosament ordenada. I aquest ordre li donava uns metres visuals de més. Les rajoles del terra estaven exageradament brutes, i alguna part del sòcol estava caiguda. Però això només ho va veure quan va obrir la porta de la galeria i en va pujar les persianes de fusta cargolada. El llum tampoc funcionava. També s’apreciaven algunes petjades greixoses davant del forn. Hi havia alguns armaris oberts buits i alguns armaris oberts plens de pots de vidre amb etiquetes d’arròs, farina, sucre, espècies i d’altres sense etiquetes. Tots estaven buits.  I una barra de pa seca. Sota la pica, el desguàs xafat parlava amb un parell d’olles rovellades col·locades sobre un paper de diari groguenc. Va riure quan va veure que a les pàgines del rotatiu hi apareixia al president Pujol donant la mà a un col·lega amb bigoti d’idees molt de dretes. No gaire diferent al panorama actual, va pensar si fa no fa al mateix moment. La cuina de gas estava enganxosa, sinó, el seu dit no s’hi hagués quedat aferrat quan va provar de traure la pols. I la nevera, per sorpresa, estava endollada i funcionava, però estava buida i desprenia una olor que no venia de cap lloc concret. Quina mania amb les pudors. Li va cridar l’atenció, també, que a la pica hi havia dos plats bruts i un parell de forquilles dins de dos gots de vidre. Un dels dos era de propaganda d’una marca de crema d’avellanes molt popular uns anys enrere. La rentadora, que estava a la galeria de les persianes, tenia roba a dins. Estava podrida i no es podia olorar. L’estenedor de ferro i pintat de blanc penjat del sostre tenia la pinta de no haver-se usat en molt de temps. De fet, un parell de cordes xafades li donaven la raó. De totes maneres, aquest desús i manca de vida xocava amb la planta del davant de la rentadora. Ufanosa i sense pols; terra molla i platet de sota humit, però sense guardar massa aigua. Ja se sap que sinó els mosquits hi deixen descendència per donar i per vendre, i per picar sense miraments. Desprenia una olor molt potent, però agradable. 

Els dos lavabos eren lamentables. No de mida, ja que no entenia com hi havia dos banyeres tan grans i tan juntes, sinó de la quantitat de merda que tenien. El més petit, i més proper al menjador tenia una col·lecció de rotlles de paper de wàter. Moltes, no estaven ni acabats. Les cuques de cuina hi havien fet niu i ara, aquella sala, era el seu territori. A més, el mirall s’havia trencat i els vidres escampats per sobre el marbre i la pica, feien companyia als pèls públics i als púbics, raspalls de dents i una pinta de propaganda. L’altre, més gran i contigu, no tenia vida animal però la banyera era un abocador de runa: sacs de ciment mig estripats, alguna totxana esquerdada i un parell de ribells amb sorra i fang assecat, una pala descantellada i una paleta. En canvi, la pica i el lavabo en si no mostraven signes de desgast forçat pel no ús. Ara bé, el fet de sortir del banys va alleugerir-li el patiment de les narius cada vegada més castigades. Les habitacions eren petites i fosques. Només tenia llum la primera i era una d’aquelles làmpades de peu que va poder moure sense gaires complicacions d’una estància a l’altra. Les tres primeres eren idèntiques. Un llit, un armari petit i un escriptori sense cadira. Ah, i un llençol vell i d’un color diferent sobre el matalàs. La seva preferida havia decidit que era la verd fosc. Era la del mig i tenia un pòster dels ABBA mig desenganxat a la paret de sobre l’escriptori.

L’habitació més gran, però, era la del fons del corredor. El llit de matrimoni desfet de qualsevol manera presidia el dormitori sempre amb el permís de l’armari emmirallat. A primer cop d’ull i amb els llums oberts (s’havien encès dos fanals, un a cada banda del llit i subjectats a la paret) li havia recordat al decorat d’algun film d’Stanley Kubrick. Potser hi va ajudar el cartell d’Eyes Wide Shut penjat a la paret de la porta. Graciós, si més no. L’armari estava ple de roba vella però neta, amb l’olor a tancat. Hi havia jerseis de llana i pantalons de pana. Passats de moda però que ell també se’ls posaria. Se’n va emprovar un parell. El verd fosc també era el que li agradava més. Sota la finestra i a l’esquerra d’on feien temps les cortines, hi havia una pila de cd’s. El primer era La ràdio despertador que descansava a la tauleta de nit de la dreta del llit pampalluguejava i li deia que la llum havia marxat, i que, més concretament, havia tornat feia 4 hores, o no. També hi havia un paquet de tabac de liar Domingo Azul mig obert i amb el tabac sec, un paquet de paper de fumar i uns quants broquets escampats. Una rosa seca que encara feia bona olor i una cadena de plata estirada sobre d’una foto d’una noia jove. La foto estava estripada i havia estat arrugada força temps, pel que la imatge reflectia. Li faltava un tros. Hi faltava algú, era la típica foto de parella. Tothom tenia una foto així (sempre i quan s’hagués tingut parella).

Es va asseure al llit amb la foto a la mà i li va donar la volta. Xafardejava. Encara podia llegir-se alguna cosa, però el bolígraf s’havia mig esborrat. Va aixecar el cap i va veure la noia de la foto recolzada a l’ampit de la porta, palplantada i amb la mirada fixada en ell.

“Sabia que tornaries algun dia o altre. Ho olorava.”