dilluns, 6 de juny de 2011

D'assembles, reunions, dretes i pors


Corren temps difícils. Això tothom ho sap i no estic dient res que no sigui conegut. Però són moments complicats per a molta gent amb orígens molt diferents. Mentre a la Puerta del Sol de Madrid es llençava la primera llavor dels indignats (no passem per alt la manifestació del 15M) arreu del territori català la gent s’anava reunint i formant assemblees populars. Ciutats grans, capitals de comarca més petites, barris... tothom a dir la seva. Les eleccions del dia 22, com a primer objectiu, havien de suposar un canvi. La indignació generalitzada i la mala gestió dels ajuntaments havia de modificar els consistoris de tota Catalunya, i de l’estat espanyol; i d’unes quantes autonomies. Des de les acampades no es fomentava l’abstenció, però la participació tampoc va augmentar. Un moviment popular i amb un augment exponencial en pocs dies va aconseguir fer passar la campanya electoral, el darrer tram, si més no, a segon pla.

I així va ser, el canvi que s’augurava va arribar. Les dretes van guanyar a tot l’estat. I a tot el país, que és el que ara mateix em preocupa més. I no siguem rucs i tinguem els ulls ben oberts, les dretes tenen noms varis, uns més oberts i coneguts, d’altres més amagats a la vista de la gent que no vol veure-ho. Així doncs, els populars tornen a ser els amos i senyors de les autonomies –cada vegada més empobrides– espanyoles, i de moltes capitals de província on feia temps que no regnaven; i als convergents i unionistes ja els hi queia la baba abans de comptar els sufragis. Ah, i no passem per alt els xenòfobs catalans de plataforma (em nego a posar majúscules). Tot dretes al cap i a la fi. Però anem pas per pas.
A la segona ciutat de Catalunya, Badalona, el partit popular és la llista més votada, fent de Garcia Albiol l’home més content del planeta; i més, des que l’Oriol Pujol comunica que la llista més votada és la que ha de governar (sublim, magnífic). A Tarragona, capital de província –molt em pesi–, convergents i populars no governen pels pèls; aquest pacte el regalen a Reus, una ciutat on les esquerres desapareixen del consistori deixant a l’únic regidor de la CUP amb el ciri a la mà. Els regidors de plataforma són tractats d’herois nacionals pel líder feixista del seu partit, el senyor Anglada després d’haver assolit l’esglaiada xifra de 67 regidors  a tot Catalunya i algun representant comarcal. I pugna per manar a l’ajuntament d’el Vendrell o de Mataró. I així podríem anar seguint. Convergents al poder amb les estisores a la mà, no ens enganyem. Tenim el curt, però de moment ja suficient aval, de les retallades que arriben més ràpid que l’AVE des de la nova Generalitat. Es veu que encara hi havia gent que no ho tenia clar.

I les acampades segueixen aguantat i debatent què hem de fer i cap a on hem de caminar. Tots sabem que els polítics que tenim no ens representen i que mai han fet la feina que toca. I qui no ho sabés fins ara, ho sento, però no sé on ha estat vivint. Fa anys que els polítics parlen i ens diuen el que volem sentir, tants anys com fa que a la gent li va bé i se’ls creuen. I tants també com fa que la participació cada vegada baixa més i que els vots blancs i nuls augmenten per arribar a ser la tercera força més votada a tot arreu. Però això no soluciona res, només ajuda als partits majoritaris i de dretes (perquè les esquerres de veritat costa trobar-les) a seguir manant, a anar-se passant el ceptre del poder i a canviar-se la màscara de tant en tant. 

Les assembles, acampades, reunions, trobades, intercanvis populars d’idees es van succeint i des de dalt no canvia res. Al contrari, ens envien les forces de repressió. Però des de baix no acaba de rutllar del tot. És cert, no vull negar-ho, que s’està fent molta feina des de les comissions, però, malauradament i com a tot arreu, sempre hi ha els típics crostes, pollosos i altres elements paràsits i sangoneres del sistema que s’apunten a qualsevol moguda i embruten a un col·lectiu, desmereixent molta feina i propostes interessants. Però no és aquí on vull arribar. En aquestes assembles s’està parlant d’un futur millor, s’estan construint les bases d’una nova societat, de la qual Herbert Marcuse ja ens en parlava. S’estan buscant solucions i pilars on poder sostenir el que volem crear. Precedents com els d’Argentina o a Islàndia, de forma més recent, són uns bons avals. Però s’estan passant per alt moltes coses, elements importants. I uns quants sembla que intenten tergiversar informacions o fins i tot crear discrepàncies elevades a nivell intern fent-se molt presents al focus català, plaça Catalunya.

Fa uns dies, un company  em deia que la independència de Catalunya mai havia estat tan lluny amb aquest agermanament amb la resta de l’estat espanyol. I em va fer pensar. Però el mateix em va donar la solució. Tots som ciutadans d’un món que és nostres, d’uns carrers i places que sempre ens han pertangut, però tots provenim d’un lloc, d’un país i no ens el podem negar. Podem estar indignats, hem d’estar indignats, però hem de saber que l’independentisme no es pot quedar apartat. O és que ara ser independent també és una moda passatgera?

Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació, la carta de les Nacions Unides ho recull i no vull agafar-me al tòpic. D’acord, estem parlant d’un moment de revolta global, internacional i internacionalista, però no hem de passar per alt les coses a nivell local. Si som un moviment fratern on donem suport al poble francès, al poble grec, al poble irlandès, al poble espanyol... per què no podem donar suport al poble català? Està clar que la independència no ens donarà la solució ni tindrem un govern d’esquerres amb polítiques socials amb igualtat de classes. Això ho tenim clar. Hem de ser realistes. Tenim clar que els polítics estafen aquí, allí i on existeixin. Però també tenim clar que som una nació i que tenim dret a decidir. Els catalans també estem indignats, i donem suport a les revoltes de tot el món, però tampoc permetem que ens trepitgin, i menys en un moment on el feixisme i les seves polítiques tornen a regnar a tota Europa. Siusplau, que no ens enganyin i siguem coherents. Els catalans compartim la indignació amb la resta de pobles, sinó, no tindríem la fama de país d’acollida; però els catalans també reclamem el que és nostre. Una terra i una identitat.

No hem de renunciar a res, ara és el moment de fer-nos forts. De fer-nos forts, però no de ser hipòcrites i canviar-nos la jaqueta de cara al públic. És el moment de lluitar i de sortir al carrer, de fer-nos sentir i de demanar i de fer feina, de treballar a nivell local per aconseguir objectius globals. Perquè els que no teníem por, seguim sense tenir-ne, però els que la tenien, l’estan deixant abandonada. Que us quedi clar!


PS:  no oblidem que les dretes manen per culpa nostra; som nosaltres qui hem de canviar això!