dimecres, 30 de setembre del 2009

Tal i com els seu propietari

“Aquest gos és calcat al seu amo” “Has vist aquesta dona? És pastada al seu gos” “Mira, mira! Aquest home és igual al seu xuxo, mama!” Qui no ha dit mai aquesta frase? O qui no l'ha sentida pel carrer abans de veure com els acompanyants del profeta es posin a riure amb la consegüent mala cara del o la propietària de l'animal? No m'ho podeu negar, és una cosa que es pensa, que es veu i es diu, no ens enganyem.

Actualment, en aquests temps que corren i s'escapen, com els trens, es pot localitzar una altra comparació (igual d'odiosa que les altres) d'un calibre semblant. Sí, mireu, quan una persona es passa vàries hores a la setmana agafant trens, perdent-ne d'altres i queixant-se d'un servei públic que no és de qualitat, doncs veu coses que a simple vista passen per alt. No, no estem parlant de que la empresa estatal que controla els trens no fa bé la seva feina, ni que els revisors són les persones més amables del món (la seva majoria). No, no estem parlant de res d'això. Estem parlant dels viatgers. D'aquells que són esporàdics o eventuals; també d'aquells i aquelles que corren perquè veuen el seu tren com pita en senyal de protesta ja que vol tancar les portes; dels que van amb pantaló i americana i de les que fan ritmes amb els seus talons; i no ens oblidarem els viatgers obligats, els que es desplacen per feina o estudis. Parlem de tots ells.

Bé, mentida, parlarem d'ells i de les seves maletes, motxilles, paquets, bosses de mà i de no mà i de les històries que amaguen. Perquè sí, perquè crec que les persones i els seus recipients (a partir d'aquí, aquesta paraula esdevindrà l'hiperònim on hi encabirem els hipònims com maleta, motxilla, paquet, bossa...). Som-hi, doncs, comencem. A les estacions de tren s'hi poden veure persones de totes les edats, cultures i fins i tot classes socials, i més, des de que va nàixer la nostra amiga crisi. Amb això, podem veure recipients de totes les mides i tots els colors. Amb formes per parar un tren (que graciós tot plegat...) i adhesius de mil i un països de la estimada UE i de fora d'ella. Però el més sorprenent de tot (fins i tot més sorprenent que que hi hagi adhesius de països de dins i fora de la UE, sí, sí!) és que els recipients i les persones s'assemblen, mantenen una relació. Què vull dir? A les andanes hi podem veure homes amb americanes fosques a conjunt amb els seus pantalons que sempre van acompanyats d'un maletí fosc, seriós i elegant, com ells. També veiem dones grans amb bosses de mà del mateix color que el seu cabell curt i tintat. Els més joves, els que van a l'institut com a molt, solen portar motxilles de colors personalitzades amb pegats d'estrelles, grups desconeguts o pins amb les cares de les seves parelles. Després també hi ha els viatgers de caps de setmana. En aquest grup s'hi diferencien les motxilles de muntanya, amb molts compartiments i litres i els que porten maletes. De maletes n'hi ha tantes com la tipologia de propietaris. Grans com armaris i amb quatre rodes, estilitzades i de pell girada, de plàstic dur i colors brillants o, fins i tot, amb més d'una ansa. Els recipients són la companyia més pròxima i valuosa que es trasllada, ja sigui pel que s'hi alberga com pel preu del mateix.

Com veiem, de propietaris amb el seu alter ego convertit en recipient n'hi ha per donar i per vendre. Procedències, destins i vies dispars. I, sobretot, continguts diferents. M'encantaria poder veure que s'hi alberga dins dels recipients. No em direu que a vosaltres no, oi?

dilluns, 21 de setembre del 2009

Segur del tot

El rellotge de mà que li havia regalat el seu avi no parava d'avançar. Els minuts seguien marxant sense acomiadar-se, i ella, el més important, no arribava. La pluja, mentrestant, tampoc cessava i el seu estat de nerviosisme no feia res més que prendre-li les poques ungles que li quedaven. I si li havia passat alguna cosa? I si el cotxe se li havia parat? Si no tenia bateria al mòbil i no el podia trucar? Sempre tan pessimista. Tranquil.

Segur que no li ha passat res, que només s'ha endarrerit, com sempre. Segur que ella ha mirat el rellotge i ha vist que tenia mitja hora. De sobres! I sí, ha decidit dutxar-se. Segur que s'ha ensabonat i ha estat una bona estona sota l'aigua de la banyera sense cortina. Segur que ha desconnectat el mòbil per no rebre trucades d'aquelles que t'interrompen. I sí, segur que també ha desconnectat el xip de la pressa. Llavors, quan s'ha degut cansar de l'aigua calenta, dels sabors de mil olors i dels ulls tancats, ha degut agafar la tovallola blava i s'ha degut passar una bona estona embolicada totalment i asseguda sobre el lavabo. Segur del tot. Ah, i després les dents també han degut tenir el seu llarg moment higiènic.

Ja està! Ja està de la dutxa. Segur que després de deixar la tovallola al terra del bany davant d'una gran bassa d'aigua ha anat corrents, nua, cap a la seva habitació. L'habitació enfocada al nord-est, aquella que té una gran finestra per on ningú la pot espiar. Allí, ha degut obrir l'armari i engegar la música. Sí, un compacte anglès. L'armari li ha degut robar molta estona. Camises, bruses, texans, pantalons llargs, curts i pirates o a mitja cama. Samarretes de ratlles, estampades o amb dibuixets graciosos. Quin hem poso? Segur que s'ha vestit amb tres models diferents, pel cap baix. Segur que s'ha passat molta estona al mirall, i jo, aquí, esperant. Ai, no li haurà passat res? No. Segur que no. Segur que després de vestir-se i d'haver-se preguntat si anava a conjunt amb un dels múltiples collarets que reposen rere la porta d'un armari ha anat al bany una altra vegada.

Assecador, espuma, barra d'ulls, més assecador i més espuma, que no se li bufi el cabell. Ah, i segur que ha estat el moment en què ha vist les arracades que s'havia tret abans de dutxar-se. I després d'això, segur que encara li ha faltat triar una bossa de mà o una motxilla. I omplir-la. De què? No importa. Tan sols omplir-la. I després de tot això, que a ella segur que li ha semblat poc, ha degut mirar el rellotge. Sí, fas tard, reina. Les claus del cotxe i a córrer, sempre vigilant amb la pluja. Clar que no li ha passat res, vaja, segur. Segur del tot. Mira, ja bé. No, no estava patint ni pensant amb tu, no, t'ho prometo. Sí, segur, segur del tot.

dijous, 17 de setembre del 2009

Poemes en sib o la# (i,ii,iii)

Mentrestant, com de costum


Bastides de records
pengen d'un estenedor.
Mentrestant, tu dorms.
Com de costum, algú se'n riu.

Ampolles lliures de color
em priven de la meva raó.
Mentrestant, no vols.
com de costum, algú no viu.

Flaçades i llençols
són barreres del frontó.
Mentrestant, et dols.
Com de costum, algú ho diu.

Interruptors de foscor
són caiguda lliure en algun racó.
Mentrestant, et mors.
Com de costum, jo trenco el costum.






A vegades, el món

Brúixoles en contenidors
recorden tardes de tardor.
On és el teu camí?
A vegades, el món fa por.


Seguretat de cinturó:
segueixes sense direcció.
On és el seu destí?
A vegades, el món és fosc.

Mobles que estan coberts de pols,
són els rastres de nits d’alcohol.
On viu qui és veí?
A vegades, el món és tort.

Tot pot ser presagi de sort
i més si ens arriba de cop.
Tu em volies seguir?
A vegades no, sempre.





Joc de pronoms personals


Son i por i un sac amb petons;
tu en tens la clau, sí, el bamboo més dolç.
Una libèl•lula ha emprès el vol
(i això ja vol dir que)
la teva clau està a prop del meu cos.


Dos orenetes han aconseguit fer el niu.
Ara, jo ja tinc la clau i tu, em somrius.
Princesa dels núvols! -crido- no em deixis fora!
(Eco i dins, ja que)
al posar la clau coincidim al girar, buf!, ja era hora.


Veus que et parlen, però que t’embussen,
veus que no només et parlen, sinó que et miren.
M’agrada estar a dins, no podré sortir, no ho voldré.
(Silenci! què dius?)
la clau, la clau, la clau, la clau és feliç.

Tu, jo, ell, perquè no ella?
I tornem-hi, ella, jo o tu -deixem l’ell-.
La clau, el bamboo i la libèl•lula...
(Interferències)
Les orenetes tenen enveja, és una cosa del tot nul•la?