diumenge, 15 de novembre de 2009

En Joan

En Joan s'esperava al costat de la font del seu pati amb el seu millor amic. Passaven pocs minuts de les cinc de la tarda i estava a l’aguait que el seu pare el vingués a buscar. Mentre tant, els dos anaven mirant cromos de la darrera col•lecció. Eren els jugadors de la lliga de futbol de l'estat. Se'ls sabien de memòria, però per matar el temps, inconscientment, tornaven a cantar “el tinc, el tinc; em falta, em falta”. En Joan, de sobte i com si seguís una rutina, es va aixecar, va beure un glop d'aigua de la font i es va carregar la motxilla: acabava de veure el seu pare darrere la multitud de persones que no paraven de cridar noms i noms. Estava content, sempre el venia a buscar el seu pare, i poques personetes del pati ho podien dir, això. El pare li va donar el seu més que merescut berenar (era dels pocs que ja es sabia totes les cançons) i els dos van començar a enfilar el camí de volta a casa. En arribar, va deixar la bossa a la seva habitació, es va canviar de sabates, com sempre li havien dit i es va rentar les mans (sí, també sempre li havien explicat). Després, sense perdre ni un minut se'n va anar a la seva habitació. Es va asseure a una cadira.

A en Joan sempre li havien cantat cançons del Sol i la Lluna, i ell se les aprenia. Sempre era el primer en voler-les repetir. A en Joan sempre li havien explicat que el príncep i la princesa, finalment es trobaven, es donaven un petó i es cansaven. Sempre li havien dit que hi havia el “la” i l'”el”. En Joan veia els anuncis de les Barbies i ens Kens. Quan veia un gall, no li havien ensenyat a no pensar en una gallina. En Joan era aquell nen que tenia moltes amigues, i molts amics. El Joan anava a casa dels seus amics, on la mare d'ells, o el pare, els hi preparava un berenar especial, l'altre, els hi explicava un conte de bona nit. En Joan tenia una germana, i s'estimava molt el nuvi d'ella. Els dos sempre li parlaven de les abraçades, dels petons i d'estimar. En Joan mai parlava de la seva mare amb els seus companys. En Joan, però, no entenia quan el seu professor el mirava malament. No entenia quan aquell qui li ensenyava les cançons es posava amb ell i el feia servir com mal exemple. En Joan no ho entenia. I menys, quan aquells qui no compartien l'esmorzar de l'hora del pati amb ell el senyalaven i, a vegades, li tiraven pedres. En Joan no ho entenia, però pensava al costat de la font. El Joan creia que els altres li tenien enveja. Tenien enveja que a ell sempre el venia a buscar el seu pare. Ell era feliç. No li faltava de res. Tenia dos braços i dos cames, i es posava trist quan veia algú que li en faltava algun(a). Pensava que els que se'n burlaven d'ell mai estaven contents. No estaven contents perquè no tenien dos pares.

dijous, 12 de novembre de 2009

El llac Rosa

Els ocells estaven perdent les plomes i els becs se'ls hi quedaven pel camí. Les ales seguien fent força per guanyar l'oposició del vent. A sota, sobre la pluja de les plomes, un grup de búfals i zebres corria buscant una cosa que no sabien que eren. Fugien espantats per les seves cues, per unes cues que se'ls hi desfeien i perdien. Les zebres perdien les ratlles i esdevenien rèpliques barates de cavalls albins. Més lluny, però no menys ràpid, més animals espantats aixecaven una polseguera que es podia veure des de la vora del Llac Rosa. Coses estranyes passaven. El llac Rosa estava ple de turistes americans, alemanys, anglesos i francesos. Estaven prenent el sol i banyant-se. Fins i tot s'hi podia veure un tobogan, o dos, ara no ho recordo ben bé. Hi havia moltes parades de gelats i granissats de gustos mai vistos, on destacaven, el cogombre amb pastanaga i el bistec amb salsa al pebre verd. Els nens corrien al voltant del llac, mentre els socorristes, amb la seva gorra i els seus pantalons típics, els cridaven i renyaven als seus pares. Els americans es barrejaven amb els anglesos i discutien sobre diaris de colors vius i cridaners. Els alemanys demanaven cervesa molt i molt freda sense espuma. Els francesos passaven de tot i es banyaven amb roba (sabia que eren francesos perquè totes les seves samarretes eren dels colors de la seva bandera.

I entre aquest paisatge, jo. Jo vestit d'astronauta i amb aletes de fer submarinisme als peus. El més curiós era que la gent no em mirava, ni em feia fotos. Potser és perquè no hi havien japonesos. Qui sap? Però retornant al fil d'aquell panorama vaig descobrir que no hi havia cap edifici ni cap pàrquing a prop. No hi havia rastre da cap carretera que dugués a aquell indret. No hi havia, ni tan sols, cap antena al voltant que donés cobertura als centenars o milers de telèfons mòbils que es sentien sonar al voltant del llac. De sobte, però, van sortir uns altaveus de sota terra, entre les parades de gelats i granissats amb cues llarguíssimes. Els altaveus tenien forma de plàtan, o de bannana, la veritat és que mai he diferenciat els dos varietats. El cas és que per aquells altaveus van començar a cridar. Cap turista s'immutava, els animals seguien fugint de les seves pors i de les seves metamorfosis. Ningú, excepte jo semblava adonar-se'n que estaven cridant un nom de forma repetida per aquells altaveus. Ostres! Era el meu nom. El meu nom! De cop i volta, aquella veu se'm va fer familiar.

Vaig obrir els ulls, mentre el deliri dels 40º es resistia a marxar. Estava suat, molt suat. I la meva mare no parava de cridar el meu nom i de mullar-me amb una tovallola xopa. Però, per la finestra, em va semblar veure, amb els ulls mig clucs, un ocell lliure de plomes i bec...