dilluns, 15 de novembre del 2010

Acords (majors) d'inici de tardor

I mires per la finestra,
t'omples de força (i surts al balcó).
Mires enlaire, el món és un teatre;
tu tens entrades per la següent funció.

Revises la teva agenda,
on és la pressa que t'empaitava ahir?
Obres la porta, no hi ha ningú darrere,
el que t'angoixa demà et farà patir.

Camines pel carrer Ample,
el teu destí és una obvietat,
la teva por per ell és un obstacle;
calles i escoltes com crida la ciutat.

Els cotxes van massa ràpid
però no vols que se t'escapi el tren.
La gent potser no notarà cap canvi;
t'és igual, ja saps on posaràs l'accent.

Admires una mirada.
No pot ser que tot surti del revés.
Dins del teu conte s'ha escapat la fada;
no et convindria que el teu cos se t'escapés.


Crides amb totes les forces
i observes un reflex trist i ensopit.
Et fuig del cap aquella puta dada,
fas fora els dubtes que et destrossen la nit.

divendres, 12 de novembre del 2010

Un embús més

"Bon dia, som dimecres i passen cinc minuts de les vuit del matí"

Tens pressa com cada dia que se t'enganxen els llençols. Fas tard perquè ahir se't va fer tard. No t'has llevat quan et tocava i et tocarà suprimir tasques (obligades). La dutxa, no. La dutxa és un plaer diari que no et pots negar. Saps que et prendrà un temps que, a sempre significa més del temps que et pots permetre. Però això sempre t'és igual. Una dutxa, és una dutxa. Però, és clar, et quedes sense esmorzar, cosa que, una mica més tard, pagaran els teus companys de feina amb el teu “mal humor dejunat”, que així és com ells li diuen. Ells ja ho coneixen. I tu també, però no dius res (no pots dir res, perquè t'has llevat tard, perquè vas anar a dormir tard). Així que, un dia més, pagaràs els cafès dels teus companys durant l'esperat descans. Ells t'ho agrairan. T'ho agrairan una vegada més.

No correm tant, encara no has sortit de casa; encara no has sortit de la dutxa, de fet. T'eixugaràs ràpid i et vestiràs no tan ràpid. Triaràs un collaret dels molts que tens penjat a l'armari i diràs adéu (et preguntaràs si hi ha algú després de tancar la porta). Pujaràs al cotxe aparcat dues façanes més enllà. Ai!, que està fred i no s'engega a la primera, ai!, les presses. Va tranquils, a la tercera va la vençuda. Intermitents, embragatge, primera i al carrer. Saps que hi haurà retencions. I com sempre que et lleves tard perquè has anat a dormir tard, t'intentaràs tranquil·litzar. Però no podràs. Els nervis, altra vegada, podran amb tu en pic hagis de reduir marxes, on no hauries, per acabar frenant. I saps que no t'has d'excitar. Però el teu temperament ho impedeix. No hi ha ni reikis ni iogues que valguin. És llavors que, com sempre que se t'enganxen els llençols, et lamentaràs per pagar les (tantes) classes de ioga dels dimarts i dels dijous a la nit. Les mateixes classes que fan que te'n vagis a dormir massa tard. Tan tard que, els dimecres (quin dia és avui? Ah! Sí, és dimecres...), se t'enganxin els llençols, et vegis enmig d'un embús de trànsit i els nervis se't mengin per dins.

dimarts, 2 de novembre del 2010

"Anti.feminista"

Cada dia s'aprenen paraules noves. Cada dia, si volem, podem aprendre coses que el dia anterior encara no sabíem. I (perdoneu la meva insistència) cada dia també, pots sentir-te coses, paraules noves. Des que tinc ús de raó, m'he sentit dir moltes coses. La veritat és que la meva complexió física de quan era menut (i no tant) no m'ajudava gaire, però això són peres d'un altre perer. M'he sentit dir coses molt fortes, la veritat. I d'altres de no tant, però això sí, molt originals. Però el que encara no m'havien dit mai és "anti-feminista".

Aquesta és una paraula que encara no sé si he après avui o, simplement, l'he redescoberta. No sé què creure. Però ho vull contextualitzar, no m'agradaria que em jutgéssiu sense tenir els fets damunt la taula, sobre la pantalla. Classe de TiTdGTiC, al matí, abans del migdia. Tot anava bé, com sempre, vaja, fins que hem arribat a la darrera diapositiva. " I només és una diapositiva". Sí, només una diapositiva; i una gran actitud. Després d'uns quants minuts d'autèntic frustrament interior, ràbia continguda, han petat. Per algun costat  havia de petar, perquè estava convençut que jo no era l'únic que em sentia així de "commogut". Personalment, sempre des del meu punt de vista, penso que el neguit que tinc a dins en aquestes classes no fa més que augmentar. I em dol. M'ha dolgut. I, lamentablement, sé que em seguirà dolent.

Tots sabem que la dona no té el tracte que l'home té. Tots sabem que la història és masculina, blanca i guanyadora. Tots sabem que no tothom, malauradement, ho sap i ho hauria de saber. Però també tots sabem que hi ha gent que cada dia surt al carrer i lluita. Baixa les escales amb el cap ben dret per defensar una causa ben justa: la igualtat. I quan parlo d'igualtat no parlo de Ministeris de "stick-stack" ni d'estadístiques on la dona comença a tenir un pes en el professorat universitari. No, quan parlo d'igualtat em refereixo a les tasques de casa, a l'educació dels fills i a les mateixes oportunitats laborals. Quan parlo d'igualtat estic parlant d'una educació on la dona no estigui subordinada com tants anys porta. Però repeteixo, parlo d'igualtat.

No tots (no totes), creiem que el dinar l'ha de fer la dona, igual que l'esmorzar del marit, el berenar dels nens i el sopar diferent pels avis. No tothom creu que la dona s'hagi de quedar a casa. No tothom viu a la caverna, per sort. I sí, estic d'acord en què queda moltíssima feina per fer. Però em dol moltíssim que em cataloguin d'anti-feminista pel simple fet de defensar la igualtat, no la superioritat feminista. Perquè, ho sento molt, però el masclisme i el feminisme són extrems.

PS: espero que no us molesti més que a mi

dilluns, 1 de novembre del 2010

Inspiració nocturna

Quan venia la nit, més despert estava. Quan més fosc es feia, menys son tenia. I això que no anava pas a dormir tard, ja que sempre tocava matinar, sempre. Però bé, aquestes coses no es poden triar, pensava. Així que ja havia decidit aprofitar aquell “dot” i usar la inspiració nocturna per actuar. Es tancava a la seva habitació de pensar i deixava que la làmpada de taula (sofisticada i modernament sueca) i la música aleatòria(una extensa col·lecció recopilada al llarg dels -escassos- anys) ambientessis l'habitació. Hi havia dies en que la sala es convertia en una illa caribenya; d'altres, en racons foscos d'una Europa de postguerra. Però mai repetia el lloc. S'ho prenia com un viatge sense moure's de la cambra. Això sí, tot i disposar només d'un bitllet, mai es quedava sol. Als llocs que visitava sempre hi trobava a algú. Havia estat en festes americanes on les noies porten poca roba i els homes no saben com posar-se. Havia compartit taula amb jugadors professionals de pòquer, i de no tant professionals. També havia assistit en grans trobades polítiques, de democràtiques, de menys democràtiques i encara de menys democràtiques. A vegades, però, només espiava a una princesa que s'estava canviat de roba. I ho aprofitava (no sempre, també s'ha de dir). Podia presumir, fins i tot d'haver jagut a la mateixa casa que actrius i actors del cotitzat Hollywood de meitat de segle. I no es podia queixar. Qui podia gaudir de tot això sense sortir de casa i pel mòdic preu d'una làmpada i música amplificada?
Però aquella vegada s'havia despertat en els jardins d'una senyora casa. Eren uns jardins frondosos i verds. Amb tocs de color i reflexos d'estany. Eren uns jardins que encaixaven molt bé en un sud de França de finals de segle XIX, començaments del XX. “Que bé”, crec que va pensar (al menys, és el que hagués pensat jo). Però no veia a ningú. La casa, blanca amb contrastos granatosos, no emetia sorolls ni mostrava moviments. No hi havia ningú. Era una cosa nova per ell, sempre gaudia de companyia. Va començar a caminar pels jardins, semblava que els amos i els criats haguessin marxats esperitats. Va tirar un parell o tres de pedres al llac i va molestar a uns ànecs que feien el ronso. El vent li movia la roba i li desembullava la mitja melena castanya que duia. Se sentia totalment lliure. Rere la casa, davant d'un immens prat verd que ballava al compàs del vent hi havia uns gronxadors. Uns gronxadors que es veien vellets i grinyolaven amb el mateix vent. Però de sobte, la va veure. Semblava que l'estigués esperant. Jeia sota la sombra d'un parell d'àlbers verds i alts que feien ombra als balcons del darrere de la casa. Sense dir res, com si es coneguessin de tota la vida, van abraçar-se. Suposo que ell necessitava trobar algú en aquell indret. I també crec que ella necessitava una abraçada des de feia molt de temps (però no em pregunteu el perquè, intuïció). Acte seguit, ella es va asseure als gronxador i ell la va començar a empènyer. Poc a poc, contra el vent i en silenci. No parlava. Ni una ni l'altre. Però els dos somreien. De cop i volta, quan al nostre protagonista ja li feien mal els braços, ella va decidir que volia baixar. Va ser tocar amb els peus a terra i arrencar a córrer prat amunt. El vestit blau turquesa es barallava amb el vent com els seus peus ho feien amb la pujada. Ell la va començar a seguir sorneguer. Eren com nens, com nens jugant a ser grans. Corrien i es rebolcaven quan xocaven en mitja pujada. La noia havia perdut les sabates i ell. Volia perdre la samarreta. I la va perdre. Ell se la mirava d'esquena al sol. Mentre ella li somreia mentre es treia el vestit. Tenia un cos perfecte, perfecte per ell. I això que no estava nu del tot. Però sabia que hi estaria en poc temps, en un obrir i tancar d'ulls. A obrir-los, es va tornar a veure assegut davant del teclat de la sala de pensar. La cançó s'havia acabat. S'havia fet massa tard i l'endemà s'havia de llevar d'hora. Va apagar l'ordinador després de guardar les darreres pàgines escrites.
Abans de tancar el llum, però, va prémer els ulls i la va tornar a veure, gronxant-se amb el vestit turquesa. Amunt i avall, amunt i avall, amunt i avall...