Porres per espases

El poble català sempre he viscut a prop del camp. Ha viscut de la terra i dels seus fruits. De fet, el poble de Catalunya (i em permetré el luxe d'extendre-ho al Principat), ha crescut gràcies a l'explotació dels recursos d'aquesta terra. Sempre hi ha hagut els pagesos treballant de sol a sol, hivern, estius, tardors i primaveres. Es deixaven la pell curtida pel sol i el sòl i s'esllomaven treballant. Camperols esclaus, serfs no paraven. Quan era època de plantar, plantar; quan tocava recol·lectar, recol·lectar. I així amb totes les tasques.

Els ibers, els que hi havia abans que ells. De la recol·lecció a l'agricultura. De la simplesa a la sofisticació. L'arribada dels grecs i els romans per la porta d'Empúries. La romanització i la culturització a nivells socials, econòmics i agraris. L'arribada dels bàrbars i dels moros. La tècnica musulmana aplicada a la terra i el seu fruit. Les innovacions tecnològiques de plantació, el guaret, l'arada. Una agricultura forta que va passar de subsistència a excedència a poc a poc. Sí que va haver la reconquesta, lenta però ferma. I sí que la cultura del camp era gran i forta. Però més dura era la feudalesa que començava a oprimir els camperols. Vassallatge, esclavatge i altres “-atges” dolents. El camp seguia sent treballat, però a quin preu? Els pagesos no tenien poder de decisió sobre les terres, i les revoltes campesines abundaven. El gran exemple: la guerra dels segadors. El gra havia de ser pels camperols que treballaven, per les famílies pobres que dedicaven la seva vida al camp. I més pals per part de dalt. Poques ajudes i sorts han tingut durant segles i segles. Finalment, després de moltes temps, moltes morts, epidèmies i plagues, van aconseguir posseir terres i treballar per ells. Autonomia, autosuficiència i exportació a través del gran mercat mediterrani. Això sí, els preus, cada vegada més baixos.

On volia arribar amb tot això? Ah, sí, quina memòria... Actualment, la població rural, és inferior al 3% a Catalunya, la que es dedica al sector primari s'hi assembla. Els preus de venda són ínfims. Els seus sous són les seves vendes i els seus camps. El poder poc mira per ells, i quan ho fan, ho fan malament, es deuen equivocar. I què passa? Doncs que s'han de manifestar, s'han de revoltar, perquè la terra és per qui la treballa. El que no sabíem, i ara hem vist tots, és que els pals encara existeixen pels camperols i pagesos. Les mentides en formes de declaracions ara es poden escoltar gairebé a l'instant, i les imatges parlen per si soles. Pel que es veu, ara en comptes d'espases, pedres i llances, són porres i escuts. Són cascs de mossos d'esquadra (amb minúscules en aquest cas) repartint a tort i a dret. Ara, els pagesos tornen a rebre quan es volen reivindicar i reclamar el que es seu. Perquè la terra potser sí que ja és seva, però els beneficis, no. Es perden pel camí. Espero, i confio, que no s'ho quedi, però, el senyor Mbillet.

PS: seguiu resistint, davant de comissaria i al camp

Hi ha qui pot (però també hi ha qui ho intenta)

Després de marejar les tecles del meu ordinador portàtil sense gaire sentit i de navegar entre blogs (m'agrada més la g que la c per aquesta paraula) i articles d'aquí i d'allà vaig decidir que ja estava bé. Que ja n'hi havia prou de llegir, pensar, rebuscar i estirar-se els cabells, en la mesura que es deixaven... Bé, mentida, d'això no n'hi havia prou (no d'estirar-se els cabells, sinó de seguir buscant i llegint!). Però el que no havia de fer era deixar-me arrossegar per la mandra i el “ostres, que bé que escriu”, “quina enveja (sempre sana)” i només, doncs això, marejar les tecles. Havia d'aconseguir trobar una idea que posés fil a l'agulla de l'escriure i un pegat que atrapés, de moment, la peresa obstinada.

Així doncs, vaig començar a pensar en tot el que havia llegit en les darreres hores a través de la pantalla i d'alguna que altra revista rescatada d'un futur contenidor blau. Sí, per què negar-ho?, hi ha gent que té un do. O dos. Hi ha persones que veuen un full blanc i no saben com parar. Com parar d'escriure. Aquestes persones són les mateixes, generalment, que quan es posen davant d'un ordinador, són capaces de fer marxar les tecles del seu lloc perquè estan cansades d'escriure i escriure. Són persones diferents, especials. Això no vol dir que siguin estranyes o rares. No. Simplement són dones, són homes que la imaginació, la crítica (fruit d'una gran autocrítica), la ràbia canalitzada, la intel·ligència, les idees, l'avorriment... han rebut un tractament diferent. I no només això, sinó que a més, tenen la sort (suerte, luck, chance) de saber dominar-ho (aquestes qualitats o defectes) per traure'n el millor suc. Ho fan per nosaltres, per tots aquells que ens agrada llegir, buscar i pensar. Per aquells que intentem crear una jingle i aconseguim plagiar una cançó dolenta d'un CD de tirada zero. Ho fan perquè es senten bé i perquè tenen la necessitat de no quedar-s'ho a dins. Ho fan amb bona intenció i sense mala fe. Per això, perquè quan veuen el color blanc, l'han de tapar creant. Construint per ells i per nosaltres.

A vegades, però, la resta de mortals (perquè hem de recordar que ells també són mortals encara que moltes vegades no ens ho sembli) no ho veiem així, sinó que ens genera una sensació de frustració (valgui la redundància fònica) i d'enveja. Són sentiments que nosaltres, fredament, no volem generar al nostre interior, són sensacions que ens agradaria que no s'escapessin, i que ni molt menys s'expressessin. Però no tot es pot tenir. Per això, ho tornem a llegir un i dos vegades, i ens anem estirant els cabells a mesura que els nostres dits fan l'esforç per retornar a les tecles o al bolígraf per intentar omplir fulls blancs d'alguna cosa que se'ns escapi -sense voler-ho del tot- del nostre cap.

I sí, després de llegir, seguir llegint i havent enfilat el fil a l'agulla he vist que (després d'alterar el temps verbal) les meves tecles estan més contentes. No volen marxar, no tenen aquesta sort. I crec que, de moment, no volen tenir aquesta sort.


PS: ah!, amb tot això, sí que s'ha omplert un full de color blanc...

Espies d'incògnit

Plou, fa fred, neva i el sol desfà fins i tot les pedres. Ells dos, no es mouen, resten impassibles i inalterables al pas del temps i a les inclemències meteorològiques. No els espanta res, són forts i temen a molt poques coses. Tan poques, que nosaltres no sabem quines són.

Feia molt de temps que no es movien, tan com temps feia que havien arribat en aquell indret envoltat de verd. Només es miraven. Cara a cara, com si es trobessin en una entrevista de televisió. No parlaven de res ni donaven cap opinió sobre cap tema. No volien. Simplement, no els hi venia de gust. Escoltaven totes les converses amb el mateix rictus a la cara. No és que fessin mala cara o estiguessin enfadats, no. Els hi agradava escoltar i quedar-s'ho per ells. Reflexionar en silenci i donar-hi voltes. Hi havia moltes vegades que no hi estaven d'acord, però era igual. No volien parlar, no en tenien ganes.

Els dos eren amics, ho havien sigut des del primer dia en què coincidiren en aquell paratge. Abans, no ho eren. Es coneixien, sí, però no eren amics. No sabien res un de l'altre, però no els hi calia. No ho volien saber. Ho compartien tot des de feia... des de feia quant? Les seves mirades poques vegades es cansaven de mirar-se. De fet, només deixaven de mirar-se les nits fosques o quan algú els hi feia alguna visita a mitja tarda, més freqüents a la primavera i a l'estiu. La seva vida era aquella. Ells (no) l'havien triada. No seguien cap moda, però, tot i això, es sentien presos de gelosies pròximes. Paradoxes de la vida.

Ser nan de jardí té aquestes coses. No et mous, tens fred, et mors de calor i no pots mostrar mai la teva opinió. Ja pots estar en contra de l'ocupació del jardí del veí o ser partidari d'una plantació de gespa i mare-selva al teu voltant. Ja hi pots ser, ja. Qui t'escoltarà? Ara bé, tot aquest temps per pensar i espiar en secret el que feu, qui ens ho treu?