divendres, 23 d’octubre del 2009

Hi ha qui pot (però també hi ha qui ho intenta)

Després de marejar les tecles del meu ordinador portàtil sense gaire sentit i de navegar entre blogs (m'agrada més la g que la c per aquesta paraula) i articles d'aquí i d'allà vaig decidir que ja estava bé. Que ja n'hi havia prou de llegir, pensar, rebuscar i estirar-se els cabells, en la mesura que es deixaven... Bé, mentida, d'això no n'hi havia prou (no d'estirar-se els cabells, sinó de seguir buscant i llegint!). Però el que no havia de fer era deixar-me arrossegar per la mandra i el “ostres, que bé que escriu”, “quina enveja (sempre sana)” i només, doncs això, marejar les tecles. Havia d'aconseguir trobar una idea que posés fil a l'agulla de l'escriure i un pegat que atrapés, de moment, la peresa obstinada.

Així doncs, vaig començar a pensar en tot el que havia llegit en les darreres hores a través de la pantalla i d'alguna que altra revista rescatada d'un futur contenidor blau. Sí, per què negar-ho?, hi ha gent que té un do. O dos. Hi ha persones que veuen un full blanc i no saben com parar. Com parar d'escriure. Aquestes persones són les mateixes, generalment, que quan es posen davant d'un ordinador, són capaces de fer marxar les tecles del seu lloc perquè estan cansades d'escriure i escriure. Són persones diferents, especials. Això no vol dir que siguin estranyes o rares. No. Simplement són dones, són homes que la imaginació, la crítica (fruit d'una gran autocrítica), la ràbia canalitzada, la intel·ligència, les idees, l'avorriment... han rebut un tractament diferent. I no només això, sinó que a més, tenen la sort (suerte, luck, chance) de saber dominar-ho (aquestes qualitats o defectes) per traure'n el millor suc. Ho fan per nosaltres, per tots aquells que ens agrada llegir, buscar i pensar. Per aquells que intentem crear una jingle i aconseguim plagiar una cançó dolenta d'un CD de tirada zero. Ho fan perquè es senten bé i perquè tenen la necessitat de no quedar-s'ho a dins. Ho fan amb bona intenció i sense mala fe. Per això, perquè quan veuen el color blanc, l'han de tapar creant. Construint per ells i per nosaltres.

A vegades, però, la resta de mortals (perquè hem de recordar que ells també són mortals encara que moltes vegades no ens ho sembli) no ho veiem així, sinó que ens genera una sensació de frustració (valgui la redundància fònica) i d'enveja. Són sentiments que nosaltres, fredament, no volem generar al nostre interior, són sensacions que ens agradaria que no s'escapessin, i que ni molt menys s'expressessin. Però no tot es pot tenir. Per això, ho tornem a llegir un i dos vegades, i ens anem estirant els cabells a mesura que els nostres dits fan l'esforç per retornar a les tecles o al bolígraf per intentar omplir fulls blancs d'alguna cosa que se'ns escapi -sense voler-ho del tot- del nostre cap.

I sí, després de llegir, seguir llegint i havent enfilat el fil a l'agulla he vist que (després d'alterar el temps verbal) les meves tecles estan més contentes. No volen marxar, no tenen aquesta sort. I crec que, de moment, no volen tenir aquesta sort.


PS: ah!, amb tot això, sí que s'ha omplert un full de color blanc...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada