dimarts, 29 de desembre de 2009

La inspiració

Així que es va calçar uns mitjons gruixuts i les botes de muntanya noves amb aquell material que les impermeabilitzava però que alhora les deixava traspirar. Portava uns bons pantalons i una jaqueta d'última generació. Tot plegat li havia costat una bona fortuna. La seva fortuna. Va mirar el rellotge. Anava sobre el que havia previst la nit anterior amb una til·la calenta (dues cullerades de sucre morè). Fins i tot li sobraven tres o quatre minuts que li servirien per buscar unes ulleres de sol i una bossa de plàstic que havia afegit a la llista de material en aquell precís instant. Així doncs, amb l'Ipodtouch de segona generació sortia al carrer. Quina sort! No feia tan de fred com els homes, les dones i les màquines del temps havien previst. Sí que li sortia baf de la boca, però no gens espès. La plaça del poble estava deserta, potser hi ajudava que el rellotge, puntual com sempre, encara no marcava les sis del set del matí. Els ritmes sincopats seguien sonant als auriculars també de segona generació, o tercera, o quarta.

Aquella excursió era diferent a les que solia fer. Primerament, hi anava sol i no tenia plans fixats. Tampoc portava mapa ni brúixola. Es coneixia molt bé els camins i no tenia pensat fer-ne de nous. Tampoc acostumava a marxar tan tard de casa ni molt menys amb la música sincopada acompanyant-lo. Però aquella excursió era més necessària que les altres. La font que ell sempre havia vist a l'entrada del poble si véns del sud o a la sortida del poble si véns del nord, li va alleujar la set, això sí, li va carregar l'esquena. L'asfalt va anar quedant enrere i la pols del camí es va perdre entre les grans pedres que començaven a omplir el terreny. El sol semblava que iniciava la seva baralla contra la mandra. Ell semblava que no trobava el que buscava. Era molt d'hora, però. Encara tenia moltes hores per seguir-ho buscant. Sí. Però què buscava? Havia sortit en busca de la inspiració. Feia molt que no escrivia. Però no escrivia per diferents motius i raons. Feia molt que no disposava de temps per bolcar-se a escriure. No se'n recordava ja de quan no tenia piles i munts de treballs per enllestir i dossiers que repassar. Bé, sí des que feia dos dies que s'havia afegit a l'empresa més gran de l'estat. Per això tornava a tenir temps. Però a part del temps, també hi havia la inspiració. Potser se n'havia anat per no tornar. Això li va passar pel cap més d'un i de dos cops. Potser era un in albis inspirare d'aquelles momentànies o d'aquelles que duren més. Però, independentment de quina fos, no li agradava, perquè no tenia inspiració. I sense inspiració, ell no podia escriure. Així que ja sabeu què hi feia. Havia sortit per buscar aquella inspiració que feia dies, setmanes i mesos que s'havia amagat.

Va començar a buscar sota les pedres. Eren pedres grans i petites. També en veia alguna de mitjana i em preguntareu de quina mida és mitjana, doncs això, mitjana. Eren pedres arrodonides, escantellades i de formes tan vàries com llengües existents i extingides juntes. Sota de les pedres hi havia pedretes, pols i sorra. Una sorra fosca i una de més clara, amb diferents tonalitats ocres i marronoses. Entre elles, hi veia animalons invertebrats i vertebrats per fora. Amb escuts medievals i closques indestructibles. Aquests eren engolits per animals de dimensions més grans, tot i que encara no considerables. Els següents, ja no els veia ni sota les pedres ni damunt d'elles, ja que eren massa grans i porucs (potser presumits i encara no s'havien arreglat) per mostrar-se a aquelles hores. Però sí que sentia sorolls d'aus (no)migratòries. Eren uns sons que, va pensar, quedarien perfecte de politò al meu mòbil de primera generació amb connexió a internet. Els ocells no es deixaven veure fàcilment, gens ni mica. S'amagaven entre el fullatge espès d'uns arbres cada vegada més alts. Eren arbres d'escorça antiga i gastada, els vells. Arbres d'escorça novella però robusta, els nous. Eren uns arbres amb fulles de color verd: verd platejat, verd fosc, verd muntanya, verd claret, verd verdós i verd tal i com és el verd. Eren uns arbres normals. Uns arbres dels quals no en sabia el nom, però que no el deixaven d'acompanyar durant aquell matí de sol mandrós i feixuc. De sobte, una cançó li va recordar que ell estava buscant la inspiració, i que, de moment, no n'havia vist per enlloc. La cançó en qüestió no era sincopada. O sí, tan hi fa. Va seguir buscant. Llavors va adonar-se'n. Va veure que l'estaven seguint. La seva ombra cada vegada era més opaca i més llarga. La va deixar estar, ella no li donaria la inspiració. Els arbres s'anaven tupint més i les pedres es veien cada vegada més velles. Va parar i va fer un glop d'aigua. Tampoc estava dins de l'ampolla (la inspiració). El poble ja es veia lluny i no sentia les campanades del campanar, però sabia que ja eren les vuit tocades perquè el seu rellotge de tercera generació sense connexió a internet li havia xiuxiuejat per damunt del parlar dels ocells. Els animalons cada vegada s'amagaven més i ell cada vegada els buscava menys. Els arbres semblava que es volien barallar amb ell i, per tant, ell havia d'estar pels arbres. Com n'estava de canviat el camí. Potser era que feia temps que no hi passava. Pel cap, però, en contra del que molts podeu pensar, no li va passar que s'estava perdent, sinó un i per què no trobo la inspiració. Es començava a donar per vençut i, més, quan va arribar al final del camí. El cim de la comarca. Quin dia més maco he triat per venir-te a buscar, es va dir. Però no va aparèixer.

El camí de tornada no cal transcriure'l, per això no hi és. Va passar sense pena ni glòria. Les pedres s'anaven tornant cada vegada més petites i els arbres s'anaven separant un dels altres. L'esquena cada cop li pesava menys. L'aigua disminuïa de forma directament proporcional al dolor de l'esquena. La pols va precedir a l'asfalt i el poble el va saludar amb un glop de frescor de la font. La mateixa font del començament de la ruta. Estava preocupat. No havia trobat la inspiració per enlloc i la plaça del poble ja era un bullici. El mercat tampoc li va vendre la inspiració ni el cafè li va regalar una dolça amargor. No. Va tornar amb les mans buides.

Les mans buides i l'esquena amb el mateix pes que abans de sortir. Però va fer un pacte amb ell mateix. No diria a ningú que havia sortit a buscar la inspiració, només ho apuntaria en un full blanc que amb els anys es tornaria groc i que potser algú, en un futur molt llunyà (quan els mòbils i els ipodtouch ja fossin de trentaquatrena generació) el trobés i li servís d'inspiració per un text no gaire llarg.

dijous, 3 de desembre de 2009

Un baix elèctric que feia la melodia

Sempre corrents. Amunt i avall. Avall i amunt. No podia desconnectar mai el busca, no sabia quan el trucarien de la feina per arreglar aquell semàfor espatllat, o aquell tall de llum dels fanals de no sé quin poble. El mòbil no l'havia apagat mai. No podia. Sempre tenia trucades que atendre i missatges per obrir. El correu (l'electrònic, està clar) el duia sempre al damunt. Des que li havien regalat aquell miniportàtil-calculadora-rentadora-i no sé quants més gadgets, que sempre tenia motius, i correus, per consultar. I si això no li semblava prou, li havien fet un dels regals més importants per tothom feia escasses setmanes. Bé, s'havien fet el regal (ell i la seva parella). Acabaven de tenir una nena. Sabia que l'havia tingut i que se l'estimava molt i que es deia Ester. Però poques coses més sabia. Li sabia greu, era així de trist i així de cert. Des de petit havia odiat aquelles famílies que no tenen vida, aquelles on el pare i la mare són els que porten ingressos a casa i paguen la llum, el gas i l'aigua. Aquelles famílies on els autèntics pares dels nens són els avis, quan tenen sort, o les mainaderes que cobren preus cada vegada més cars. Sí, sempre havia odiat aquelles famílies sense temps per elles i ara, és el que tenia. La llei de murphy sembla ridícula en aquella situació.

La gasolina era el seu amic principal, a part dels milers de cd's que portava al cotxe. Els bars eren el seu (temps mort). Minuts, com a molt hores entre trucada, missatge, trucada. Les línies de la carretera, tan les contínues com les discontínues eren el seu horari, com els guardabarreres i l'espaiós maleter del seu vehicle amb el logotip de l'empresa. Estava cansat de voltar i de no veure a qui s'estimava. Estava fart. Però no podia fer res més. Una altra trucada. Mentida, era un missatge al busca. L'esperaven en menys de mitja hora a prop de les Cases d'Alcanar. A més, havia de córrer per la carretera. Mai li havia agradat córrer. Mai li havia agradat aquell ritme de vida. Algun dia tindria algun accident, i la seva assegurança de vida no li cobriria. Algun dia, pensava mentre buscava aquella cançó on el baix elèctric feia la melodia algun dia aquest cotxe no sem servirà per treballar i podré viatjar amb la meva família.

No va entendre què feia en aquell llit blanc fins que no va adonar-se que les seves cames no tornarien a ser mai més les seves cames. Llavors, va ser quan va maleir la seva feina, les seves presses, les famílies odiades i aquella cançó on el baix elèctric feia la melodia.