Sempre corrents. Amunt i avall. Avall i amunt. No podia desconnectar mai el busca, no sabia quan el trucarien de la feina per arreglar aquell semàfor espatllat, o aquell tall de llum dels fanals de no sé quin poble. El mòbil no l'havia apagat mai. No podia. Sempre tenia trucades que atendre i missatges per obrir. El correu (l'electrònic, està clar) el duia sempre al damunt. Des que li havien regalat aquell miniportàtil-calculadora-rentadora-i no sé quants més gadgets, que sempre tenia motius, i correus, per consultar. I si això no li semblava prou, li havien fet un dels regals més importants per tothom feia escasses setmanes. Bé, s'havien fet el regal (ell i la seva parella). Acabaven de tenir una nena. Sabia que l'havia tingut i que se l'estimava molt i que es deia Ester. Però poques coses més sabia. Li sabia greu, era així de trist i així de cert. Des de petit havia odiat aquelles famílies que no tenen vida, aquelles on el pare i la mare són els que porten ingressos a casa i paguen la llum, el gas i l'aigua. Aquelles famílies on els autèntics pares dels nens són els avis, quan tenen sort, o les mainaderes que cobren preus cada vegada més cars. Sí, sempre havia odiat aquelles famílies sense temps per elles i ara, és el que tenia. La llei de murphy sembla ridícula en aquella situació.
La gasolina era el seu amic principal, a part dels milers de cd's que portava al cotxe. Els bars eren el seu (temps mort). Minuts, com a molt hores entre trucada, missatge, trucada. Les línies de la carretera, tan les contínues com les discontínues eren el seu horari, com els guardabarreres i l'espaiós maleter del seu vehicle amb el logotip de l'empresa. Estava cansat de voltar i de no veure a qui s'estimava. Estava fart. Però no podia fer res més. Una altra trucada. Mentida, era un missatge al busca. L'esperaven en menys de mitja hora a prop de les Cases d'Alcanar. A més, havia de córrer per la carretera. Mai li havia agradat córrer. Mai li havia agradat aquell ritme de vida. Algun dia tindria algun accident, i la seva assegurança de vida no li cobriria. Algun dia, pensava mentre buscava aquella cançó on el baix elèctric feia la melodia algun dia aquest cotxe no sem servirà per treballar i podré viatjar amb la meva família.
No va entendre què feia en aquell llit blanc fins que no va adonar-se que les seves cames no tornarien a ser mai més les seves cames. Llavors, va ser quan va maleir la seva feina, les seves presses, les famílies odiades i aquella cançó on el baix elèctric feia la melodia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada