dissabte, 14 de desembre del 2013

Reflexions de blau i de tècnica

NOTA PRÈVIA: parlo jo, només jo, l'Eduard. I potser m'equivoco.

No em vull precipitar. I tampoc vull tirar coets abans d’hora ni celebrar coses quan encara no toca. No pretenc posar medalles ni traure’n a ningú. Però sí que necessitem ser conscients de moltes coses que a vegades és fan invisibles als nostre ulls. De moltes coses que ens afecten a tots i cadascun dels membres de la nostra colla castellera i el seu funcionament. Del funcionament i el dia a dia de la colla castellera Ganàpies de la UAB.

Darrera d’una colla castellera hi ha un equip humà de persones que treballa i vetlla pel bon funcionament tan social com tècnic. Tothom ho sap, però a vegades no tothom n’és conscient. Des del dia de l’assemblea general on, a banda d’aprovar mil punts de la darrera temporada, s’exposen els nous projectes, se’ls escolta i es decideixen, els encarregats de tirar endavant la colla, són les persones elegides. I amb això no vull dir que previ a aquest dia no hi hagi un treball. Qui ha estat darrere d’una colla castellera, i en aquest cas universitària, sap la feinada que es fa i la que sempre queda per fer. La Junta ha de gestionar més de 130 persones amb les seves necessitats, les seves talles de camisa i les seves pertinències perdudes. Però a banda s’ha de trencar les banyes perquè el dia de la pròpia diada, no faltin de res: ni recursos econòmics, barallant-se amb administracions i patrocinadors; no faltin els 10 cascs que la tècnica dels collons necessita; que la beguda estigui on toca i quan toca; que després tot quedi net; que en Jaume Barri no hagi marxat preocupat; que la gent no es perdi pel camí; i que sobretot, tothom estigui content l’endemà. I, evidentment, vetllar perquè el funcionament del dia a dia durant la temporada sigui l’idoni i que la gent estigui informada de tot.

Però també hi ha una tècnica. Un equip humà de persones (sí, sí, de persones) que ha acceptat posar-se al capdavant de la colla. I que a més, ha sortit elegida per la (a vegades gran) majoria de la colla. Aquest grup també ha de gestionar més 130 persones amb les seves necessitats, les seves talles de camisa i les seves pertinències perdudes. Però també ha de gestionar els seus egos i les seves opinions; els seus punts de vista i els seus “m’enfado i no respiro”; els seus penso més en mi que en la colla. I us asseguro que no és fàcil. No és fàcil triar una alineació i menys, posar d’acord a tota una colla. I tampoc ho pretén ningú, evidentment. Sempre hi haurà persones que estiguin més molestes o menys perquè es fa un castell o un altre o perquè puja algú o deix de pujar un altre. Però les decisions preses sempre han de ser meditades i reflexionades; i moltes vegades no acaben de tenir el quòrum que potser haurien, però sempre, la tècnica creu que són les més encertades. Que no sempre ha de ser així.

Les diades són limitades. I si això fos poc, les rondes en diades encara ho són més. Tres castells i pilars. Cosa que limita el nombre de castellers que poden pujar a les estructures. Tres castells on, d’altra banda, i a cada diada, des de tècnica sempre s’intenta donar l’oportunitat a la gent de poder pujar-hi. Persones diferents, Sempre hi ha castells més complicats que d’altres, tot i que cap és fàcil. I sempre hi ha gent que es queda al terra. I no serà perquè no haguem d’inventar castells! Però hem d’entendre tothom que fer castells no és només pujar. Així com jugar a futbol no és només marcar gols o l’aprovar un examen tipus test no és encertar-les totes, sinó evitar també respondre malament. I el dia en què tothom entengui que el “fer castells és des de la base a l’enxaneta”, potser les coses ens seran més gestionables. Potser no, però potser tindrem les coses més clares. No ho sé.


Vull i voldré estar content. M’agrada que la gent estigui contenta i que pugui celebrar els èxits; que la gent pensi en la seva colla d’una forma global i mai personal, i que se n’adoni que dijous passat els Ganàpies vam descarregar un 3d7, un 4d7, un 5d6, un pd5 i 3pd4 (mentre en carregàvem un altre i desmuntàvem l’ermita dels castells). I que fent això escrivíem la millor actuació de la nostra colla. M’agrada que en siguem conscients i que ho puguem cridar als quatre vents perquè n’estem orgullosos. Però m’agrada més pensar que la colla té uns valors i uns sentiments que han de prevaler per davant de tot. Som un grup de persones. Un grup humà de gent que comparteix molt més que castells i hores de gespa i faixa. Som una colla que, per sort o per desgràcia, aquesta temporada està coordinada per una Junta i una Tècnica que entre tots vam votar. Per tant, som un col·lectiu que juga dins de les normes de les decisions. A vegades, aquestes no són les més encertades, tot i que es pretén que així sigui. I aquestes les hem d’acceptar, ens dolgui més o menys. No ho sé, ganàpies. Potser el temps, al final ens donarà la raó. I així ho espero. Perquè estar a tècnica també és una qüestió de confiança (cega) en el grup blau que intentes gestionar.  Jo vaig de blau. Vosaltres també?


NOTA POSTERIOR: si m'equivoco, voldré saber-ho. Repeteixo, parlo només jo.