dilluns, 20 de setembre del 2010

L'empenteta. I

Només li faltava una empenteta. Aquella ajuda que es dóna només en extrems casos d'emergència. Sabia que li faltava només això, però no sabia on trobar-la. Ja feia més de dos anys que cursava aquella carrera. Bé, ara començaria el tercer curs, però n'havia perdut un a batxillerat. Així que les seves companyes de classe (els seus companys també, sí), eren dos anys més petites ( i petits també, sí) que ella. Havia començat una carrera que havia triat en tercera opció, i no hi havia manera de canviar-se a primera opció. A més, tenia la sensació que cada any li costaria més canviar-se. Més gent nova, menys places. No falla. Ella feia tot el possible per ser la millor de la classe, com sempre li havia dit la iaia, però hi havia gent que vivia el que feia; pocs avantatges, com veieu. I poc a poc s'anava resignant. Sí, d'acord, acabaria una carrera i tindria un títol, però, perquè el volia si no era del que realment volia treballar?

Anys enrere, quan encara era una nena i els seus pares treballaven tot el dia, passava moltes hores amb els seus avis. Amb la seva àvia, més concretament. No és que els hi faltessin els diners, però els seus pares creien que era millor que mentre ells no arribessin a casa, fossin els avis (materns o paterns, tan hi feia) qui s'encarreguessin de tenir-la ocupada. Ara, ella ho agraïa (tot i que sé que això no afecta al desenvolupament de la història, crec convenient ressaltar-ho). El fet, és que la seva àvia materna li preparava sempre uns esmorzars dignes de casa de pagès, cosa normal si entenem que sempre havien viscut a camp fins que les requalificacions de butxaques al seu poble els van obligar a marxar. Després de l'esmorzar anaven a fer un volt pel centre i acabaven en una placeta amb gespa, uns gronxadors i un tobogan desmanegat, més àvies i més nens. Sort que l'àvia tenia molta energia, perquè ella, era un sac de nervi, sempre amunt i avall.

- Iaia!, iaia, iaia! Que em pots venir a gronxar! - cridava des de dalt del tobogan
- Però, nena, si encara no hi ets... -li contestava mentre abandonava la conversa amb les amigues (al final es feien amigues entre elles, és clar).

I ella, abans que la seva àvia arribés al gronxador ja estava movent el cul des del seient. Fins que es cansava i començava a remugar. Això sí, mai fent marranades, només estirava de la màniga una i dues, i tres vegades. Bé, tantes com fessin falta perquè la seva iaia deixés d'explicar la recepta dels popets amb salsa que havia fet aquell dia per dinar. Llavors era quan anaven a buscar l'avi.

- Iaia, com és que l'avi mai es cansa de treballar?- curiosa com ella sola.
- Oh, i tant que es cansa! Però encara té feina per fer, si no l'acaba avui, l'ha de fer demà, i així cada dia...- li responia amb un somriure picaresc.
- Això vol dir que l'avi treballa poc, perquè cada dia hi va... - no en tenia prou.
- Sí, tens raó reina... Així no et veu a tu!- ara ja reia.

I sempre la deixava amb un pam de nas. Però les dues sabien que era mentida, que l'avi tenia moltes ganes de veure-la, de veure-les. I quan passaven per davant de l'oficina, ell ja estava a fora, amb una bossa de patates, o amb una còmic nou o una nina, o ... Però sempre amb una abraçada i un petó dolços, dolços, dolços. I els tres anaven cap a casa, xino-xano (menys quan plovia, que s'amagaven entre els porxos i corrien de portal en portal). Ara feien el balancí, ara cantaven una cançó. I si queia, l'ajudaven a aixecar, ho podia fer sola, però preferia l'empenteta dels seus avis. I així, dia rere dia. Més o menys, ja que anaven alternant avis (tots volien veure-la). I ella, s'ho passava la mar de bé amb els dos. Amb els quatre.

Però ara, li tocava començar un altre curs, i no hi havia ni esmorzars de forquilla ni gronxadors. No n'hi havia per ella. Perquè els parcs, gràcies a déu (?), encara s'omplien de nens i avis, i d'àvies i nenes que volien ser gronxats. Li tocava arrencar un altre any de frustració perquè no havia tingut sort. I sí, li seguia faltant l'empenteta que els seus avis sempre li donaven, però que ara ja no li podien donar. I no sabia on buscar-la. Havia provat amb els llibres d'auto-ajuda; una pèrdua de temps. Havia trucat a la televisió, però això no compta perquè ho va fer per riure amb unes amigues ( i van riure, que era el que comptava), havia parlat amb la seva mare; però no eren els seus avis. Havia provat una teràpia oriental que segons un anunci del carrer, anava de meravella per a tot; per a tot menys pel seu problema. I no hi havia manera. Sabia que ho podia fer sola, com sabia que es podia aixecar sola quan era menuda, però s'havia acostumat a les empentetes. I així, cada dia. Més o menys (els caps de setmana intentava no pensar-hi, qüestions d'horari). I potser això, és el que la feia anar distreta pel carrer, vagarejant. No es parava ni a mirar les estàtues histriòniques del carrer. Potser perquè estava massa acostumada a les postures histriòniques dels professors de la seva classe. Però tan i tan abstreta que va xocar. Va ensopegar amb un noi que feia enquestes. Enquestes per terra, ella per terra, ell sobre les enquestes i una estàtua desequilibrada (no se sap quina era la part més divertida de tot, sincerament). I es va aixecar ell, va recollir les enquestes i la va ajudar. Li va donar una empenteta perquè s'acabés d'incorporar. Mira, potser ja l'havia trobada.

- Em sap greu, anava distreta, capficada. Em sap molt de greu, de veritat – li deia nerviosa mentre es posava roja (per l'empenteta i per la caiguda)
- Albert. Em dic Albert i no pateixis dona, jo tampoc estava al cas – mentia per quedar bé amb ella. Per poder quedar amb ella.
- No, no, insisteixo, culpa meva
- D'acord, no insistiré més. Culpa teva – li va donar la raó amb un somriure d'orella a orella.
- Va, diga'm, de què són les enquestes- intentava curar-se en salut, ella
- Sé que no la vols, fer. Ningú la vol fer i tu no seràs l'excepció. Quedem per sopar? - descarat però sense mala fe.
- Com!? - va cridar-li atònita – Que què?! Que no la vull fer?

Més atònit es va quedar ell. Bé, això és el que ell pensava. Realment ella no se'n sabia avenir. Sempre esperant l'empenteta que li permetés tirar endavant sense por en qüestions importants de cara al futur i ara era ella la que s'havia autoespentat i havia decidit anar a sopar amb un desconegut. Li va donar el telèfon i va marxar rabent. Potser sí, potser fugia del que acabava de fer sense pensar. O potser només es moria de vergonya i havia de pensar l'estratègia per no tenir-ne a la nit. “Et truco a les nou”, va sentir com li cridava mentre buscava els auriculars a la bossa de mà. De seguida es va tirar al “Bed & Breakfast”. Li serviria d'amortidor d'aquella situació. Increïble. Què havia fet? Què acabava de fer?