dimarts, 28 de juliol de 2009

La capseta amb forma de sol

Els dies d'estiu havien arribat. Les temperatures altes i les ombres a preu d'or n'eren el testimoni més clar. Les escoles havien canviat els professors pels monitors de casals, menys atapeïts que altres anys. Les piscines municipals estaven plenes, tot i que no tan com les particulars. Ell, mentre tant, seguia buscant la capseta amb forma de sol que li havia regalat la seva àvia quan havia complert setze anys.

Havia obert tots els calaixos i també els havia buidat. Res de res. A l'armari, a part de piles i piles de jocs de quan era menut –i pols-, ni rastre de la capseta en forma de sol. Sobre la taula i les seves prestatgeries no hi havia cap cosa més que llibretes plenes d'apunts i llibres llegits o per llegir. Semblava que la capseta hagués desaparegut, s'hagués esborrat de l'habitació. Així doncs, va pensar que podia haver-la deixat a l'habitació del seu germà petit. I, després d'haver tornat totes les coses que havia tret del seu lloc habitual, va dirigir-se al refugi del seu germà. En Marc no hi era, no va haver de demanar permís. Aquesta vegada, però, va començar mirant sobre la taula i als prestatges que la protegien. Tal i com s'esperava, ni rastre de la seva caixeta. Tampoc la va trobar als calaixos plens de roba cara ni als armaris nodrits de camises, sabates i cremetes.

Ai carai! No entenia res. Era impossible que una caixeta amb forma de sol s'hagués volatilitzat. Per això, va seguir la recerca per l'habitació dels seus pares, on va obtenir al mateix resultat, així com al despatx o la sala de planxar (que, de fet, eren el mateix recinte). A la cuina tampoc la va trobar ni a la caseta del gos. Només li quedaven els dos lavabos i les golfes. Va començar pel lavabo de baix, el petit. Pocs racons per haver-se amagat. Com ell ja es pensava abans d'iniciar la busca, res de res. Del lavabo de dalt, amb més amagatalls, va obtenir el mateix resultat: sortir-ne amb les mans buides, tot i que amb el ventre més descansat. Va ser així com va decidir iniciar l'empresa a les golfes. Va pujar poc a poc les escales, fent moviments d'espia, com si d'una pel·lícula de misteri es tractés. Va riure. Es va fer gràcia, als seus vint-i-dos anys i fent de marrec. Va obrir la porta ja deixant de fer el ruc i va encendre la llum. Ara feia molt de temps que no hi pujava, de fet, des que vivia amb la seva parella en un poble del Lluçanès, baixava poc a veure els seus pares i el seu germà petit. Les golfes estaven ben endreçades i plenes de caixes. Però tenia una gran sort: el seu pare ho etiquetava tot.

Va començar a llegir les etiquetes que acompanyaven les dotzenes i dotzenes de caixes d'allí dalt. Revistes cuina mama, apunts FISIO 1, joguines nens, sabates boda iaios, figures del pessebre, bombetes i altres aparells elèctrics, roba Marc, pintures i aquarel·les mama, esquís i botes papa... I va continuar llegint, però en cap hi va poder llegir “capseta amb forma de sol”. Va ser llavors quan va abandonar la recerca i captura d'aquell regal d'adolescència. S'ha de dir que estava una mica moix i decepcionat ja que no havia aconseguit localitzar la capseta amb forma de sol. Va baixar les escales fins al menjador i es va asseure al sofà, que per cert, no li agradava gaire. Quan va haver lligat la vergonya a una pota del moble del costat, li va preguntar a la seva mare si sabia on estava la capseta amb forma de sol que li havia regalat la seva àvia el dia del seu setzè aniversari. La seva mare va riure múrria i li va contestar que la seva àvia mai li havia regalat una capseta amb forma de sol. Que fes el favor de pujar a la que havia estat la seva habitació i mirés sobre la tauleta de nit.

Ho va fer. Va arribar a l'habitació i va veure, astorat, com la capseta estava allí al damunt, però que tenia forma de lluna i no de sol. I és que a vegades la memòria ens juga males passades.

dimarts, 14 de juliol de 2009

La confiança fa fàstic

A finals de la setmana passada vaig veure per la televisió una notícia d'aquelles que es qualifiquen com a bones, “d'èxit total”. Era una notícia que ha de donar una mica de tranquil·litat a totes aquelles dones que viuen amb por. A totes aquelles dones que viuen amb la por de tornar a ser agredides pel seu marit. Així doncs, podeu pensar, és una bona notícia. Però no, el meu cap es va engegar i em va ensenyar que no és del tot una bona nova.

Confiança. Confiança és una paraula que segons els savis enciclopèdics significa conveni pel qual una persona lliura i posa un bé determinat en nom d'una altra persona, la qual resta obligada a donar-li la destinació que la cosa permet i a tornar-la en desaparèixer la causa que havia motivat el lliurament. Confiança, doncs, és una paraula que transmet moltes coses, però sobretot el respecte i el convenciment, no només teu i envers un mateix, sinó envers els altres. Confiança és una paraula que transmet seguretat i que emprem massa freqüentment i, moltes vegades, sense estar segur del tot. D'aquesta manera, posem confiança cega amb algú perquè ens vigili els nens; donem un vot de confiança a algú altre perquè ens representi sense patir per ser (des)agraïts amb un abús de confiança.

Aquestes mostres de confiança i gratitud les culminem superant l'amistat molt forta amb alguna persona (que ja no ha de ser del sexe contrari – sense por, vull dir-) i passant a ser parella. El ser parella és un joc de confiança, d'estira i arronsa i d'amor, molt d'amor. La confiança esdevé un dels pilars del joc de les relacions. Ara bé, a la televisió, cada dia ens ensenyen com la confiança, desgraciadament no existeix sempre al 100%, i menys, en els casos de parella. On vull arribar amb tot això? No. Avui no és dia de traure els draps bruts del sexisme generalitzat i dels extrems masculins i femenins en potència. No, tampoc toca parlar de l'augment de sexisme a les escoles entre els més menuts i els ja no tan petits. Avui vull, com he avançat al començament, parlar d'una tecnologia que ens ja d'ajudar.

Els ministeris de justícia, igualtat i interior, amb la col·laboració de la fiscalia general i el consell del poder judicial (tot amb minúscules), sota la veu cantant de la Bibiana Aído, ministra d'igualtat, i Alfredo Pérez Rubalcaba, ministre d'interior, van anunciar que a partir del 24 de juliol disposaran de 3mil braçalets per vigilar de mes aprop (o més lluny) als marits agressors. Aquests braçalets van acompanyat d'uns aparells similars als mòbils que transmetran la informació a la víctima cosa que permetrà que es sentin més segures o avisar en cas de no compliment de la distància de seguretat. A més, també transmetrà la informació directament a una empresa de seguretat privada, que avisarà a les forces policials. Totes aquestes mesures han de servir per fer que agressors “s'ho pensin dues vegades”.

Què vol dir tot això? Les parelles no estan basades en la confiança? Un estima i l'altre o l'altra també? No, aquests invents que aparentment semblen tan bons ens deixen veure que realment no ho son, o millor dit, no som tan bons. Les persones haurien d'evolucionar cap endavant deixant d'atacar a les altres per mínimes diferències o estupideses de masclet prepotent. Aquests invents em permeten veure que, en aquests (i bastants altres) realment, la confiança fa fàstic.

divendres, 3 de juliol de 2009

El que has triat ser

Arribes tard, fa dies que arribes tard a tot arreu. El motiu és obvi, el coneix tothom. No hi ha ningú que se n'escapi, de conèixer-lo, tot i que tu no l'has explicat a ningú. La dona t'ha marxat de casa (i dic “t'ha” perquè la consideraves teva, només per a tu), i amb ella t'han fugit els teus dos fills (el gran i la petita). I tu, en comptes de buscar una solució, has triat el camí fàcil i equivocat: la nit.

Què és la nit? La nit és sortir de casa i buscar la festa; portar la festra a casa per no haver de buscar ( i no trobar) el camí després; omplir-te el cos de substàncies estupefaents, de drogues (sense diferenciar les toves de les dures). La nit significa perdre la ment i provar coses noves, sensacions i banalitats barrejades tal com els còctels que el teu cos et demana a crits. La nit és brossa, per tu, no és res més que brossa.

Llavors, l'endemà, no t'aixeques a l'hora. Però t'és igual, ja que l'únic que desitges és que caigui una altre vegada el sol. Si més no, que arribi la festa de cada dia, de cada nit. El problema és que també penses que a la resta de la gent li és igual. I aquí és on comets l'error. Creus que pel simple fet de ser lesbiana separada, la gent no et farà costat, que la gent se t'apartarà. I no, les coses no van així. Simplement, la gent et mirarà malament perquè ja no saps qui ets, perquè la teva família ha estat oblidada per tu i perquè qui parla, no ets tu, sinó les drogues.

La gent t'odia, sí, però no pel que creus tu, sinó pel que tu has triat ser.


dimecres, 1 de juliol de 2009

Ei, que és Sant Pere!

El mes de juny ja s'ha escapat, i això, entre moltes altres coses vol dir que comença el juliol, un mes de casals, colònies i campaments. Però abans d'endinsar-nos al setè mes, estaria bé repassar la última setmana de juny, una setmana plena de cultura i tradició a la capital del Baix Camp. M'agradaria parlar sobre la festa major gran de Reus, del seu patró Sant Pere.

Any rere any i des de gairebé la creació de la ciutat, la festa s'ha anat celebrant. No sempre ha estat així, està clar que no, però poc a poc, amb el pas dels segles ha anat adquirint la forma que actualment té. A Reus, la revetlla de Sant Joan significa dos coses: una, com a tot Catalunya, que l'endemà és festa, perquè per Sant Joan, poca gent treballa; l'altra, que la festa major de Sant Pere comença l'endemà. Sí, el pregó de festes del dia 24 dona el tret de sortida de la festa. Aquest pregó ha estat tan divers com els i les celebritats (se'm permet el luxe, no?) que l'han pronunciat. Des del molt honorable president del Parlament Ernest Benach, passant per Lluís Pascual, David Bagés, Josep Francesc Valls fins a l'humorista Andreu Buenafuente. Veiem doncs, que no és una festa major normal i corrent. Després del pregó, la primera tronada, que juntament amb els gegants i la mulassa, fa més de 200 anys que tenen vida. Aquestes, de fet, van ser una de les raons perquè aquesta festa major esdevingués bé d'interès cultural nacional.

La festa, amb el pregó i la primera tronada no ha fet més que començar (sense deixar les barraques que amb les d'aquest any ja en porten 10). Reus queda transformat fins el dia 30. Els carrers i places de la part més cèntrica queden inundats de gegants, nanos, balls tradicionals, castells, focs d'artifici i més elements festius. El campanar de la Prioral (res a envejar a la catedral de la veïna Tarragona) pica i repica per anunciar-nos que Sant Pere, torna a ser aquí i que els reusencs i les reusenques podem i hem de sortir al carrer per celebrar-ho, tal i com fa el canó amb els seus versets satírics. El dia 27, la festa major petita ja et posa en situació: el drac petit juntament amb els diables menuts, el Fadrí i la Fadrina i els nanos petits, el ball de valencianets, el de bastonets, les gitanetes, la canalla dels Xiquets... ens deleiten pels carrers de Reus ballant a ritme de gralles, sacs de gemecs, timbals, flabiols i tamborins, tenores, entre d'altres. Ah, per cert, tot just acabat el seguici petit, arrenca el correbars amb el Bou com a protagonista i la música d'orquestres que acompanya els més animats.

El 28 significa vigília i això vol dir completes. Tots els elements festius del seguici i balls s'apleguen a una plaça Mercadal plena a vesar per baixar a Sant Pere. El Lleó, el Basilisc, el Drac, la Víbria, la Mulassa, els Gegants (Vitxets, Negres, Moros, Indis, Japonesos), els Nanos, el Carrasclet, el recent estrenat ball de Pere Joan Barceló, àlies els trabucaires, el ball del Mossèn Joan de Vic, el ball de Valencians, el de Gitanes, el de Prims, el de Cercolets, els dos balls de bastons, els d'EDOR i el de l'esbart Santa Llúcia, la colla castellera Xiquets de Reus i l'Àliga comencen a baixar pel carrer major (o de Sant Pere). Això sí, l'Àliga, prèviament ha d'haver fet el seu ball per saludar a les autoritats. Un cop a la plaça de Sant Pere, una actuació conjunta ofega a la multitud que s'hi aplega, transmeten un caliu enorme i unes sensacions eufòriques. Tot seguit, quan tot el seguici festiu és a la plaça del Mercadal, exceptuant l'àliga, el moment més esperat pe tothom: el pilar caminant dels Xiquets. La colla s'arma de valor, els músics s'omplen els pulmons d'oxigen i adrenalina i amunt, castell carregat. El carrer major, de poc més (o menys) de 80 metres els separa de la plaça, no de l'ajuntament. Un cop superada la pujada, l'adrenalina segueix escapant-se i les llàgrimes d'emoció continguda fruit dels aplaudiments i crits d'alegria de petits i grans comencen a aparèixer als castllers. Encara s'ha d'arribar a l'ajuntament! Més nervis, adrenalina volant i eufòria continguda. S'arriba i es descarrega, aquest any, per 18 vegada seguida. La plaça esclata amb crits i aplaudiments. Ball conjunt a plaça, èpic i multitudinari on tots i tothom formem parts de Reus, d'un Reus de festa i espectacular. Els sentiments són a flor de pell, la festa major es viu a la sang i al cor. Un a un, es van guardant els elements festius i es moment per la tronada sota les ordres de l'alcalde. Més alegria i crits, rius d'adrenalina i rauxa reusenca que donen pas a un castell de focs artificials per recordar-nos que estaria bé sopar una micona per agafar forces. Forces, per la nit de concerts i revetlles, ja que a tres punts de la ciutat la música es fa escoltar i amb força. La Palma, el parc de Sant Jordi i la plaça de la Llibertat sonaran fins a altes hores de la matinada.

Un cop el dia 29, Sant Pere, ens ha ensenyat el sol, a les set les gralles i els timbals comencen a despertar la ciutat, són les matinades. Paral·lelament els trabucaires faran petar els trabucs per altres carrers, recordant als que acaben d'arribar a casa, que no podran dormir gaire. En efecte, els 29 trons de les 9 fan més soroll i desperten als gegants que comencen a voltar. Sant Pere deix que el visitin unes hores a la prioral, mentre a la plaça del Mercadal una nova tronada i els balls de lluïment dels balls i bèsties del seguici arrenquen el somriure i els aplaudiments dels nens petits i de cares plenes de son. Tot seguit, i sota un sol que no s'espanta, els Xiquets de Reus fan la seva tradicional actuació per Sant Pere amb el pilar al balcó. Però això no es tot, no. A la tarda, a partir de les cinc toca processó. Tots els elements reunits de nou a les 17 a la plaça Mercadal baixen a buscar el Sant Patró per acompanyar-lo (així com també a les autoritats) pels carrers de Reus. Aquesta processó fa que dotzenes de músics, els que acompanyen els diferents balls i elements del seguici facin sonar la mateixa peça, la tan coneguda a Reus, “toc de processó”. Amb tot, comença a caure el sol, però no els ànims dels reusencs que esperen a que la imatge del seu patró arribi a l'Ajuntament per poder sentir una nova tronada. Quanta alegria, diversió, (...!) a plaça! Tot seguit és hora que Sant Pere torni a descansar fins l'any vinent, així, que tots els balls i bitxos (amb molt i molt d'amor) van baixant fins a la Prioral on una nova actuació li dóna el comiat. Músiques que es barregen i sonen alhora pe dir adéu. I un cop és guardat, amb molta festa als instruments i els balls i bèsties es comença a tirar amunt. Ara, “el toc de processó” s'ha acabat, i els ritmes més tradicionals (i no tant) i animats sonen forts entre els crits i aplaudiments dels ballarins i reusencs atents. Tothom puja ràpid perquè no es vol perdre els diables, drac i víbria que faran la seva actuació a fosques i al Mercadal. El toc final del dia de Sant Pere.

Així doncs, amb cares alegres i cossos cansats, els protagonistes de la festa major, els reusencs, tornen a casa ja esperant la següent festa, la de Misericòrdia. Això sí, l'alegria, l'adrenalina i els crits de celebració, les cares bocabadades i els nens rient, això no ens ho treu ningú. Estem cansats però contents. Ostres!, que el 30 hi ha el Sant Pere peta fort! Un castell de focs impressionant ens diu adéu, diu adéu a Sant Pere i hola als llits que tan poc ens acompanyen els dies de Festa Major.

És per això que aquests dies puc dir amb tota sinceritat que estic orgullós de ser reusenc.