A finals de la setmana passada vaig veure per la televisió una notícia d'aquelles que es qualifiquen com a bones, “d'èxit total”. Era una notícia que ha de donar una mica de tranquil·litat a totes aquelles dones que viuen amb por. A totes aquelles dones que viuen amb la por de tornar a ser agredides pel seu marit. Així doncs, podeu pensar, és una bona notícia. Però no, el meu cap es va engegar i em va ensenyar que no és del tot una bona nova.
Confiança. Confiança és una paraula que segons els savis enciclopèdics significa conveni pel qual una persona lliura i posa un bé determinat en nom d'una altra persona, la qual resta obligada a donar-li la destinació que la cosa permet i a tornar-la en desaparèixer la causa que havia motivat el lliurament. Confiança, doncs, és una paraula que transmet moltes coses, però sobretot el respecte i el convenciment, no només teu i envers un mateix, sinó envers els altres. Confiança és una paraula que transmet seguretat i que emprem massa freqüentment i, moltes vegades, sense estar segur del tot. D'aquesta manera, posem confiança cega amb algú perquè ens vigili els nens; donem un vot de confiança a algú altre perquè ens representi sense patir per ser (des)agraïts amb un abús de confiança.
Aquestes mostres de confiança i gratitud les culminem superant l'amistat molt forta amb alguna persona (que ja no ha de ser del sexe contrari – sense por, vull dir-) i passant a ser parella. El ser parella és un joc de confiança, d'estira i arronsa i d'amor, molt d'amor. La confiança esdevé un dels pilars del joc de les relacions. Ara bé, a la televisió, cada dia ens ensenyen com la confiança, desgraciadament no existeix sempre al 100%, i menys, en els casos de parella. On vull arribar amb tot això? No. Avui no és dia de traure els draps bruts del sexisme generalitzat i dels extrems masculins i femenins en potència. No, tampoc toca parlar de l'augment de sexisme a les escoles entre els més menuts i els ja no tan petits. Avui vull, com he avançat al començament, parlar d'una tecnologia que ens ja d'ajudar.
Els ministeris de justícia, igualtat i interior, amb la col·laboració de la fiscalia general i el consell del poder judicial (tot amb minúscules), sota la veu cantant de la Bibiana Aído, ministra d'igualtat, i Alfredo Pérez Rubalcaba, ministre d'interior, van anunciar que a partir del 24 de juliol disposaran de 3mil braçalets per vigilar de mes aprop (o més lluny) als marits agressors. Aquests braçalets van acompanyat d'uns aparells similars als mòbils que transmetran la informació a la víctima cosa que permetrà que es sentin més segures o avisar en cas de no compliment de la distància de seguretat. A més, també transmetrà la informació directament a una empresa de seguretat privada, que avisarà a les forces policials. Totes aquestes mesures han de servir per fer que agressors “s'ho pensin dues vegades”.
Què vol dir tot això? Les parelles no estan basades en la confiança? Un estima i l'altre o l'altra també? No, aquests invents que aparentment semblen tan bons ens deixen veure que realment no ho son, o millor dit, no som tan bons. Les persones haurien d'evolucionar cap endavant deixant d'atacar a les altres per mínimes diferències o estupideses de masclet prepotent. Aquests invents em permeten veure que, en aquests (i bastants altres) realment, la confiança fa fàstic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada