dimarts, 31 de març de 2009

Amor de confessionari

Badava, badava i no vaig poder estar-me’n. Portava més d’una hora mirant-lo. Què dic ara? Una hora? Tan debò. Portava vora tres hores observant-lo. Tres hores aquell dia. Ara bé, no podia contar quants dies feia que em col·locava en aquell banc de la placeta del barri antic de la ciutat comtal. A més a més, sempre era la mateixa rutina. Arribava cap els volts de les vuit del matí, tot just després del cafè al bar d’en Pep. En Pep era amic de tota la vida, de tota la seva vida. Al banc de sota de casa seva, no hi ha havia mai ningú. De fet, en aquella placeta no hi acostumava a haver-hi ningú a aquelles hores. Per què enganyar-nos? Ni en aquelles hores ni en d’altres. Ocupava el meu lloc i treia el diari. El treia i el deixava al meu costat. Llavors era quan podia aixecar el cap i veure que la seva persiana ja estava pujada. Una sort, perquè fer el viatge en va no era la meva intenció. D’altra banda, però, si un dia no hi era ni passava res. M’hi quedava una estona, i si estava de bon humor intentava completar els mots encreuats de les pàgines de passatemps. Aquelles que solen anar acompanyades dels horòscops i cartes astrals. A les dotze ja feia mitja hora que havia marxat. Ell sempre sortia de casa a tres quarts de dotze. I no volia que em veiés.

Però bé, tan badar i badar, he badat més del compte i la seva mirada s’ha clavat en la noia del banc. La noia del banc ha fet veure que passava un ocell i ha desviat la mirada. Que idiota. He començat a córrer quan he vist que ell desapareixia. Bé, mentida, quan he vist que la porta del seu replà s’obria.

- Eh! Espera’t, no marxis- crida el noi- que no em sents? Escolta’m, no corris.

“Sí, sí que et sento, és clar que et sento! Però he de córrer, no vull que em vegis”. El meu cap no para de pensar. Sort que tinc l’església aquí davant. No em seguirà. Afluixo el ritme, miro enrere i veig que no em seguieix, entro sense fer soroll a la parròquia que tants dies m’havia fet ombra. A l’església hi ha dos senyores grans assegudes al segon banc de la dreta. Una es gira al sentir passos, em veu, es torna a girar i segueix amb les seves oracions. L’altra no s’ha girat, potser no hi sent. Miro a l’altar i em quedo sorpresa, qui m’havia de dir que a la placeta del banc on cada dia observo el noi que avui m’ha enxampat badant, badant més del compte, hi havia aquesta capella sixtina en miniatura? Busco el confessionari. Tinc vergonya i vull parlar amb algú. Mai he estat creient, però tinc curiositat.

El localitzo al fons de l’església a mà esquerra, just al costat del Santcrist. M’hi apropo i m’espero a la banda corresponent, no hi ha ningú. Sento passos afanyats i dedueixo que és el parroquià. En efecte l’he encertat.

- En el nom del pare, del fill i de l’esperit sant. Vostè dirà. – parla la veu de dins-

- Bon dia, pare. He de confessar un secret. Un secret i la vergonya que porto a dins.

- Expliqui’m, filla.

La veu del mossèn és càlida i m’inspira confiança. Sembla jove, no deu tenir pas més de trenta anys.

- Fa mesos que vinc a aquesta plaça i m’assento al banc d’aquí al davant.

- I quin és el problema? Segueixi.

- Bé, el cas és que hi vinc per observar d’amagat a un noi que viu just al costat oposat de l’església. Cada dia el miro, perquè m’agrada. És pecat espiar?

- Filla –comença el discurs del sacerdot- espiar a la gent no està bé, de fet, estan aquí parlant amb mi, ja sap que alguna cosa dolenta ha fet. Però segur que és tan sols això?

- No. Miri, avui m’ha descobert i ha baixat corrents les escales per atrapar-me. D’aquí la vergonya. M’he refugiat aquí dins.

- Li ha dit alguna cosa?

- Sí, la veritat és que m’ha demanat que em quedés, que no marxés corrents. Però com volia que em quedes, mossèn? Quina vergonya! Què he de fer? – vaig preguntar tot i no creure en ell, en les paraules de sacerdot-

- El que ha de fer ara és sortir del confessionari.

Surto estranyada de dins. Mai m’hagués pensat que acabessin així aquestes coses. Sempre havia cregut que em farien resar alguna oració cristiana. Val. Ja ho he entès. Ell també. Quina vergonya. Ja no cal que arrenqui a córrer. Ara ja no val la pena.

Qui m’havia de dir a mi que m’enamoraria d’un mossèn? Qui m’ho havia de dir? Qui li havia de dir?

divendres, 27 de març de 2009

Carta oberta al nostre amic Joan Saura

Coses de l'ofici, en aquest cas estudiant. Molts cops et toca fer coses que no et vénen de gust. D'altres, que sí. Entre poc i massa. Tampoc vull que em tanquin a la presó. Suposo que els intel·ligents m'entendreu.


Estimat conseller (i amic) Joan Saura:


Sempre havia tingut ganes de parlar amb tu, i no estic dient pas cap mentida, però mai m’hi havia atrevit. Deu ser cosa de les vergonyes alienes... I ara que en tinc la oportunitat, doncs aprofito. No li molesta, no, senyor conseller? Senyor conseller Saura. Però què estic dient! Què li hauria de molestar després de tot el que ha fet. El puc tutejar, no? Em serà més fàcil, i com que de moment no em pot dir res, m’agafaré a la cita de “qui calla, atorga”. Seguim. De fet, anem al gra que ja tinc ganes d’acabar perquè, tot i estar tot just al començament.

Per arribar fins el lloc on estàs ara has hagut de suar molt, i per tant deus saber que res no és gratuït. Ostres! Si fins i tot tens una enginyeria tècnica en química industrial... Això deu voler dir que algun dia vas ser estudiant, i que, per tant, vas tenir una vida fàcil dins d’uns plans educatius molt ben planificats i que agradaven a tothom, o el que és el mateix, que sempre vas estar assegudet a la cadira sense fer soroll. El règim franquista et devia agradar molt? Tan com a nosaltres el sistema educatiu que tenim. Ja sé que et molestarà la comparació, però suposo que ets prou intel·ligent com per entendre els minuts de crispació que porto, què dic minuts?! Dies, mesos...

Continuant amb el tema roent dels estudiants assassins, criminals i terroristes. De veritat penses que tots estem al mateix sac? Que tots formem part del reduït grup anti-tot (que tan de moda està entre els nois de 14 anys) que quan escolten que hi ha una manifestació, es reserven la data, esperen el dia, es col·loquen la “xupa” de les “manis” hi van a muntar aldarulls? De veritat vols que creiem que les porres dels teus mossos d’esquadra són justes i necessàries? Això, ara som rucs. Estudiants i al mateix moment rucs. Som estudiants, Joan, i com a tal tenim uns drets i uns deures. El que no sabia és que tenim el deure de rebre porres “ a la bolonyesa” i el dret a aguantar mentides.

Em pensava que la seva política era “intel·ligent”. No cal que li recordi l’eslògan electoral, no? Em pensava que ser d’esquerres s’assemblava més a militar al PSUC, a Comissions Obreres i defensar la tornada dels papers de Salamanca, com a bon català també. Però no, ara cada dia més estic descobrint que és portar maquillatge i practicar el terrorisme d’estat mitjançant mossos drogats i en pràctiques. Menteixo, tot i que no tan com vosaltres. Gossos, utilitzeu gossos, amb G de grisos (gràcies Marc).

Ara bé, no et molestaré més, segur que deus tenir una pila de feina en llegir i estripar cartes de l’estil. Una abraçada ben forta, tot i que no tant com els cops dels teus “estimats i intel·ligents” sequaços. Ah, i ja que hi som, records al senyor Olmos, un bon cap de turc.

divendres, 20 de març de 2009

Punts suspensius (de tots els –dis-gustos)

Un dijous a la tarda com qualsevol altre: acabes de dinar, et baralles pacíficament per no haver de rentar els plats i et tombes al sofà, a que et toqui el sol mentre t’endormisques escoltant sèries televisives catalanes amb regust sudamericà. Ostres! Recordes que has de baixar a Barcelona ja que les cites (cita: Acció d’assenyalar dia, hora i lloc, per veure’s i parlar dues o més persones) s’han de complir, si ets persona de paraula, és clar (o “esclar”?). Et canvies per no anar amb la roba d’anar per casa i mires quants viatges et queden per ser robats a l’estació de Ferrocarrils. Has tingut sort, encara podràs baixar i tornar a pujar. Un cop has trobat un lloc, tan se val quin mentre en tinguis, t’apartes del món amb el reproductor de música i un llibre sobre la segona Guerra Mundial.

[...]

Després dels punts suspensius (“hola què tal? Cap on anem?”) toca reprendre el fil. Camines guiat per algú que es coneix la ciutat millor que tu i t’entretens a escoltar un grupet de carrer, que resultar ser una mescla d’argentins i italians, que , per cert, et convencen i els hi compres un CD. Més punts suspensius de descripcions de cares de gent que mai meu veuràs, d’olors que no pots plasmar sobre les tecles i d’una sensació de llibertat (en una peixera). I sí, després d’una llarga passejada per carrerons i places del casc antic de la ciutat comtal, després de descobrir secrets amagats entre pedres i llambordes de carrers centenaris i perdre’m entre les notes d’una tuba mig amagada rere la catedral, després de refugiar-me en la mirada d’un infant fill d’immigrant i sentir empatia per una anciana agafada del bracet del seu marit a prop del mar… després de tot això, i més, està força bé, si més no, no està de menys, tocar de peus a terra i mirar el rellotge. Hem de recordar que seguim sent presos del temps, tot i que ell se’n va sense avisar (com si hagués avisat a l’arribar...). Camines, observes, preguntes i recordes. Una mandarina. Esperes resposta i segueixes caminant. El Palau de la Música esdevé el punt de mira de les retines que abans havien diferenciat la catedral, l’ajuntament i el palau de la Generalitat, el Maremàgnum, museus per fora (per dins ja era massa tard), de les mateixes retines que havien captat el sol fugisser i banderes de diferents països. De nit, el Palau és un altre món, és el joc de la sinuositat acolorida i aclamada per milers de boques mudes.

[...]

Els punts suspensius esdevenen comiat i retorn a casa. No calen els detalls de la gent que intenta colar-se al tren ni d’aquells que seuen al terra perquè no queda més lloc a l’atapeït vehicle. No, no cal. Tothom ho sap i tothom ho ha vist. El fet és que arribes a casa, et tornes a canviar i et serveixes un got d’aigua al ritme del nou llargadurada que has comprat i comença a escampar-se per tots els racons del menjador. Seus al sofà (el mateix que t’ha deixat aclucar els ulls després de dinar) i recordes que toca posar la televisió (sí, no deixem de ser esclaus, primer del rellotge, després dels mitjans). Sorpresa! L’anunci que tant estimes. No diràs cap nom en concret, perquè la gent que vols que ho llegeixi, ja ho sap, i que diantres!, no cal patir més del compte. Noies que corren i s’amaguen perquè arriba l’estiu. Noies maques amb un bon cos tapant-se del sol, conduïdes per la societat. Dones i dones joves enganyant-se a elles mateixes, i alhora a tothom que mira o veu sense voler aquest anunci. Ah, sí, tot això a ritme d’una cançó que està força bé. L’anunci acaba amb una noia, que les demés no li tenen res a envejar, que intenta vendre’ns en el producte. De veritat aquesta publicitat es pot emetre? De veritat creiem que les dones han de ser perfectes? (Que consti que dic “dones” perquè a l’anunci hi apareixen dones) És cert que nosaltres volem aquesta publicitat, i alhora només aquestes noies. Fem-nos-ho mirar, perquè som prou intel·ligents. Vaja, això crec.

[...]

Més punts suspensius, aquesta vegada, però, són per amagar, una micona, la ràbia d’aquest anunci, la ràbia d’arribar a casa amb un somriure d’orella a orella i veure com la música del nou cede, ja no sona i que la teva casa s’ha convertit en un aparador de noies amagant-se perquè no s’agraden. Punts suspensius que omplen, i no haurien de fer-ho, moments de felicitat sepultats per nosaltres, pels nostres horaris de rellotge, el comandament de la televisió i missatges subliminals.

dilluns, 16 de març de 2009

Segle XXI

Dissabte passat, al tornar a casa, després de sopar em vaig posar a mirar carpetes de l’ordinador i regirar textos antics. Em vaig sorprendre força de la força i empenta que hi havia en les línies. Força i empenta, res més, ni coherència sintàctica, ni a vegades coherència d’idees, per dir-ho d’alguna manera. La qüestió és que em va despertar el cuc (de fet no el va despertar, no dormia, no ho acostuma a fer, no li dono temps) del crític al món. Per això avui aquestes línies m’evoquen a fa uns anys, pocs o molts, depenent de la forma com ho mirem. Va, aquí es queda:

Segle XXI, això al menys és el que ens diuen els calendaris, els rellotges i les nostres agendes cada vegada més i més atrafegades i plenes de cites. Segle XXI: ens diuen que la societat progressa i cada dia ens ofereixen una magnífica mostra d’aquests avenços en un catàleg digital emès per satèl·lit, ones modulades o, simplement, paper on hi podem veure i apreciar el bo i millor de cada casa (entenent casa com a país, barriada, carrer o llar). Tornaré a dir segle XXI, perquè ens quedi clar que “ja hem deixat enrere” el segle XX, el XIX, el XVIII i tots els altres que van abans dels citats. Per tant, ja no és època d’epidèmies ni de diferències de classe ni socials, ja no és temps de matar-nos per creences o disparar al veí de sobre perquè porta un mocador vermell ni negre.

He dit molts cops segle XXI al primer paràgraf per intentar convèncer-me de que hi som. Per molt que ho intento, no en trec resultat. Val d’acord, jo mateix sóc conscient del desenvolupament de les tecnologies (tan estimades per mi en una altra entrada), dels avenços de la medicina i de totes les coses que ens fan la vida una mica més fàcil. Les tecnologies han evolucionat tant que no podem fer un carrer sencer sense ser abduïts (voluntària o involuntàriament) per elles. Però no vull fer una crítica a les tecnologies, no. Les tecnologies ens estan traient feina de sobre. Les tecnologies ens estan donant diners, molts diners. Tants diners que un dels majors negocis és el tràfic d’armes. La medicina ha avançat molt, s’han eradicat malalties i ja podem lluitar per vides que anys abans hauríem donat per perdudes. La medicina ha avançat tant, que necessita gent nova per experimentar.

Ostres! Si no n’era conscient i jo mateix m’he escrit la solució! Ara, el que es porta són les guerres (del segle XXI, està més que clar!), ja que la cacera ens queda massa petita. Ara les tecnologies han trobat un tauler real on evocar les innovacions i on els rics poden jugar al “Risk” fent apostes reals (de diners i de vides). Ara els metges amb jornades horàries de 8 hores com a màxim (és a dir, tots), poden desenvolupar un paper molt important en aquests jocs a escala humana. És el moment de veure com les mines antipersones segueixen arrencant cames perquè metges puguin experimentar, és hora de veure com gasos de colors es mengen el sistema respiratori i les vies aèries de nens que han perdut pares i mares en bombardejos fruits de la tecnologia.

Ara, avui, ja estem al segle XXI. Un circ modern amb números i espectacles reals.

PS: si us plau, no mal interpreteu algunes frases o paraules, si us plau.

dimecres, 11 de març de 2009

Fal·làcies musicals

Fa temps que el moviment “neohippie”, per dir-ho d’alguna forma que no molesti a gaire gent, s’ha estès pel món, Europa, el nostre principat, i per què no dir-ho? Pel meu, i de tants altres, poble. Ara bé, aquest moviment no afecta només a la gent normal (normal: persona que no és famosa, segons la meva accepció). No. Aquest moviment s’ha escampat com una taca d’oli per diferents camps, i no precisament de conreu.

Grans músics s’han afegit a la moda aquesta, tot i que no es sap ben bé si ells en són els creadors o una simple víctima més. A veure, la qüestió no està en la forma de vestir (cara tot i que sense trencar la estètica neohippie), la forma de parlar amb els periodistes (a vegades arriba a ser arrogant i tot) o les lletres de cançons (no negaré que al menys, sembla que es comprometin), sinó que el problema rau en la forma de guanyar els diners. En aquest post no em posaré a parlar, ni molt menys opinar sobre la nacionalment coneguda SGAE, ja que els diners que guanyen els cantants i grups de música amb CD’s venuts, és insignificant amb el que arriben a guanyar en un sol concert (sempre parlant de grups amb, ja consolidats o a punt, objectius comercials). Doncs sí, grups estatals s’enriqueixen de mala manera amb entrades cares pagades per adolescents, joves i adults encegats per unes cançons plenes de promeses i somnis perduts. Aquestes entrades sempre queden justificades per les elevades taxes que es demanen des de l’escenari, entenent per escenari, músics en ple dret.

Què vull dir amb tot això? Està molt bé que músics es comprometin amb causes com la lluita de classes, la guerra contra la contaminació o altres temes cada cop més freqüents en lletres cada vegada més comercials (valgui la redundància i el paral•lelisme i em perdonin els que creguin que no val). El que no està tan bé és que per dos hores de concert cobrin més que la majoria de treballadors humils en tres o quatre mesos. Si més no, que no parlin de “tots som iguals de pobres” i que després et cobrin a preu d’or els minuts d’escenari i les gotes de suor. D’altra banda, tampoc és favorable que músics de gran talla facin concerts gratuïts en determinats llocs per mostrar simpatia i que la música que es fa és gratuïta, i que l’endemà et cobri el que valen les dos entrades al poble del costat. No, això no és just.

En resum, si vols que la gent t’estimi, si us voleu veure en les llistes top ten d’arreu del món, no aparenteu coses que no són, o si més no demostreu que sou persones i que penseu. Mostreu-nos que les lletres que canteu, són reals i no només fal•làcies polítiques. D’acord, accepto que sempre acabo sent molt crític, però ostres, al final un n’acaba tip, si m’agrada la música, si ens agrada la música, per què ens ho feu tot això?

PS: m’agrada la música, estimo a la música i la necessito a cada hora. Perdoneu-me si he pecat.
PS2: al final em faré pesat amb PS’s

dissabte, 7 de març de 2009

Revolució tecnològica

Avui al matí un company de classe (del qual no desvetllaré el nom per tal d’evitar-me problemes -és igual el tipus de conflictes, la qüestió és que poden ser-hi-) ha arribat amb una cara moixa, bé, us estic mentint, era entre moixa i emprenyada. No és normal en ell, ja que sempre llueix un somriure d’orella a orella que costa poc d’encomanar. El fet és que m’he vist obligat (perdoneu-me per l’estructura prohibida) a preguntar-li què li passava. “Ei, hola, què tal?”, la resposta ha estat un “bé”, però un “bé” apàtic, dels que emet la teva boca quan tens pressa i et trobes un conegut (fixeu-vos que no he dit amic) i no tens temps ni ganes de parlar amb ell. No m’ha agradat la resposta i he burxat. N’he tret resultats. El problema raïa en un treball de Psicologia de la Percepció que havíem d’entregar avui a primera hora. “El vaig guardar al meu ordinador i a un llapis (òptic, espero que s’entengui) per si cas. Avui al matí quan l’he anat a imprimir a la copisteria, havia desaparegut, no hi era”.

Us preguntareu (o no) a què ve “tanta” preocupació per un company de classe. Doncs bé, el seu patiment injust m’ha fet destapar una beneta que duia a l’ull. El nostre dia a dia, des de la Revolució Industrial, s’ha anat adaptant a un conjunt de màquines i enginys diferents conjugats sota el magnífic i explèndid sostre de la tecnologia. Això és bo si tenim en compte que la humanitat sempre ha viscut entre revolució i revolució, començant per la sedentària, fruit de la ramaderia i l’agricultura i acabant, bé, acabant per cap perquè segur que la digital no serà la ultima. Ara bé, si ho mirem des del punt de vista de confiança, les coses comencen a canviar, això sí, sempre des del meu punt de vista.

Què vull dir amb tot això? L’home ( i la dona, de veritat ens hem de buscar problemes amb els plurals genèrics?), temps enrere es llevava quan sortia el sol, quan el seu rellotge biològic el despertava. Actualment, l’home té una ràdio-despertador, un telèfon mòbil i, a vegades i en molts casos, fins i tot el papa/papà i la mama/mamà que et desperten. Anys enrere, l’home escrivia a mà, i això si tenia la gran sort d’escriure. Ara hi ha estudiants que prenen apunts amb l’ordinador portàtil d’última generació a classe. Caminar, res de vehicles que els duguessin als llocs. Ara qui camina, molts cops és tractat de boig. “Si tens bicicleta, cotxe, autobús, tren, avió...!”. I d’aquesta manera podria anar posant exemples i més exemples. Tants, que fins i tot ens pararíem a pensar si realment l’exemple que he posat és tecnologia, de l’acostumats i avesats que hi estem.

Ostres! Estic criticant tot el que m’envolta. No, no i no. No és això. Simplement, com he dit anteriorment és que m’he plantejat el nivell de dependència que tenim de les sempre noves tecnologies. Avui en dia ja no es pot ser estudiant sense tenir connexió a la xarxa ( africada?) – no volia posar cap més exemple, ho sento-. Però realment, tot el que tenim ens fa falta, és a dir, no voleu dir que estem creant més i més màquines que supleixen funcions que ni nosaltres fem? De debò creiem que ens poden tenir lligats de mans i peus? Hauríem de provar de pensar-hi una miqueta, només uns instants, i veuríem com l’esser humà (espècie humana, si voleu), es passa de la ratlla imaginària tecnològica que nosaltres mateixos hem creat i creuat.

I tornant al meu amic, voldria citar la frase que ha desencadenat aquest text: “és que no hi entenc d’ordinadors, i el no poder-hi fer res em fa sentir impotent. Odio sentir-me impotent amb aquestes coses”. Veieu com ens tenen lligats de mans i peus? Qui es queda una mica endarrerit, ja pot dir-li adéu a la meta fictícia.


PS: perdó tecnologia per criticar-te (sempre des d’una humilitat constructiva) i usar-te al mateix temps, al haver estat engolit pel fenomen tecnològic dels blogs.

diumenge, 1 de març de 2009

Somriu, qui t’ho prohibeix?

Una nova aventura. I per començar-la he decidit una carta, una carta que em porta bons records. Els vull compartir. ( Ah, la carta no és real, però ho podria ser)



Hola:

Senyores, senyors, primerament, molt bona nit. Ostres, perdó, quins nervis, i això que ho duia tot preparat!. A veure, intentarem fer un esforç i començar: M’agradaria donar les gràcies a la gent del meu voltant: la que m’ajuda a respirar, la que em dóna les forces per arribar fins on estic, aquelles persones, que per poca estona que passin o hagin passat al meu costat, m’han fet més fort, les que m’han fet més baixet l’esgraó que em separava de l’ahir a l’avui, i que sé, que també m’estan aplanant el de l’avui a demà. Tampoc vull oblidar-me de la gent amb bata, la gent d’uniforme, homes i dones atrafegats, que van i vénen, pugen i baixen i que per manca de temps, no han pogut dir-me res. També voldria agrair aquest premi a la meva família, sí, ja sé que sona típic, però us asseguro que si un dia us toca a vosaltres, també ho acabaríeu fent, perquè és inevitable, que seríem sense la família? A les persones, grans i petites, que m’han fet el llit, que si els hi demano hem compren un llibre, als qui en algun moment m’han fet de braç dret, o esquerre. A la gent que m’ha permès pronunciar aquest... Perdoneu, és el primer premi que recullo i se’m fa estrany parlar davant de tanta gent, ho sento ...aquest discurs, ara sí. També els que em van corregir les faltes, que per cert, no eren poques. També vull fer una menció especial, i sé que m’ho agrairan, als meus amics d’abans, els d’ara i els de la tota la vida. Ells ja saben qui són, ells ja saben totes les coses que em viscut, des d’aquelles aventures amb containers, fins a les partides de daus sense fi, que de fet sí que tenien fi, perquè sempre hi havia alguna veu cridant-nos. Bé, continuem que ja queda menys.

Aquest guardó també és de la gent anònima, de la gent que es sent reflectida en la meva obra, de la gent humil, de la gent que ha lluitat i ha de fer mans i mànigues per arribar a final de mes, de la que no les ha de fer, però que lluiten per fer un món més just, un món on els diners no ho siguin tot i els somriures no es contin amb els dits de les mans. També és cert que sona un pèl tòpic, però no mentiré, és el que penso. I tampoc oblidar-me d’una personeta especial, del meu germà petit, perquè sense tu, no hagués estat res mai, i ho dic de veritat. Us torno a demanar disculpes, aquestes llàgrimes no estaven previstes en el discurs, i a més a més, m’han esborrat alguna que altra lletra, disculpeu-me.

Al què deia, gràcies al meu germà petit, perquè sense ell, sense tu, que sé que m’estàs veient, mai hagués estat res, no m’hagués pogut desplaçar lliurement, m’hagués trobat masses barreres. I així amb tothom, amb tots, a totes les persones que estimo, i que m’estimen, ja sigui molt, poc, per grans obres o petites accions que ens han arrencat un somriure mutu. Perquè, i ja per acabar, m’agradaria demanar-vos un favor, un petit dret que m’atorgo: somrieu, qui us ho prohibeix? I us ho dic, perquè un dia vaig veure un somriure i, us ben asseguro que em va canviar la vida, és més, espero que no el perdeu mai. I ara ja sí, moltes gràcies i bona nit.

Oi que somiar està bé? Aquest és el discurs que va escriure el meu germà gran pocs dies abans de morir. Llavors, encara érem dos nens, dos adolescents amb somnis. Jo m’ho passava bé portant-lo d’un lloc a un altre amb la cadira de rodes, i ell m’explicava les seves aventures amb els homes i les dones uniformats de blanc de l’hospital, de la gent que li feia el llit, de la gent que l’anava a veure quan jo tenia classe... I així fins els últims dies. La malaltia que tenia era dura, i ell ho sabia, però això mai li va fer perdre el seu anhel de lluitar i de somiar. I sabeu que era una de les coses que més m’agradaven d’ell? El seu somriure, que somreia, que sempre somreia, i que s’encomanava com un badall matiner en una aula d’institut. Per això, aquest discurs somiat seu que avui us he volgut llegir, em fa recuperar el meu. I per això avui us l’he volgut llegir, perquè sé que ell ara estaria somrient, i perquè no? Per robar-vos-els a vosaltres. De veritat, que val la pena. I ara ja sí, moltes gràcies per escoltar-me i prestar-me una valuosa estona del vostre temps, bona tarda.

Ah, per cert, me’n oblidava: Somieu, lluiteu, sigueu forts, però sobretot, somrieu, qui us ho prohibeix?