Punts suspensius (de tots els –dis-gustos)

Un dijous a la tarda com qualsevol altre: acabes de dinar, et baralles pacíficament per no haver de rentar els plats i et tombes al sofà, a que et toqui el sol mentre t’endormisques escoltant sèries televisives catalanes amb regust sudamericà. Ostres! Recordes que has de baixar a Barcelona ja que les cites (cita: Acció d’assenyalar dia, hora i lloc, per veure’s i parlar dues o més persones) s’han de complir, si ets persona de paraula, és clar (o “esclar”?). Et canvies per no anar amb la roba d’anar per casa i mires quants viatges et queden per ser robats a l’estació de Ferrocarrils. Has tingut sort, encara podràs baixar i tornar a pujar. Un cop has trobat un lloc, tan se val quin mentre en tinguis, t’apartes del món amb el reproductor de música i un llibre sobre la segona Guerra Mundial.

[...]

Després dels punts suspensius (“hola què tal? Cap on anem?”) toca reprendre el fil. Camines guiat per algú que es coneix la ciutat millor que tu i t’entretens a escoltar un grupet de carrer, que resultar ser una mescla d’argentins i italians, que , per cert, et convencen i els hi compres un CD. Més punts suspensius de descripcions de cares de gent que mai meu veuràs, d’olors que no pots plasmar sobre les tecles i d’una sensació de llibertat (en una peixera). I sí, després d’una llarga passejada per carrerons i places del casc antic de la ciutat comtal, després de descobrir secrets amagats entre pedres i llambordes de carrers centenaris i perdre’m entre les notes d’una tuba mig amagada rere la catedral, després de refugiar-me en la mirada d’un infant fill d’immigrant i sentir empatia per una anciana agafada del bracet del seu marit a prop del mar… després de tot això, i més, està força bé, si més no, no està de menys, tocar de peus a terra i mirar el rellotge. Hem de recordar que seguim sent presos del temps, tot i que ell se’n va sense avisar (com si hagués avisat a l’arribar...). Camines, observes, preguntes i recordes. Una mandarina. Esperes resposta i segueixes caminant. El Palau de la Música esdevé el punt de mira de les retines que abans havien diferenciat la catedral, l’ajuntament i el palau de la Generalitat, el Maremàgnum, museus per fora (per dins ja era massa tard), de les mateixes retines que havien captat el sol fugisser i banderes de diferents països. De nit, el Palau és un altre món, és el joc de la sinuositat acolorida i aclamada per milers de boques mudes.

[...]

Els punts suspensius esdevenen comiat i retorn a casa. No calen els detalls de la gent que intenta colar-se al tren ni d’aquells que seuen al terra perquè no queda més lloc a l’atapeït vehicle. No, no cal. Tothom ho sap i tothom ho ha vist. El fet és que arribes a casa, et tornes a canviar i et serveixes un got d’aigua al ritme del nou llargadurada que has comprat i comença a escampar-se per tots els racons del menjador. Seus al sofà (el mateix que t’ha deixat aclucar els ulls després de dinar) i recordes que toca posar la televisió (sí, no deixem de ser esclaus, primer del rellotge, després dels mitjans). Sorpresa! L’anunci que tant estimes. No diràs cap nom en concret, perquè la gent que vols que ho llegeixi, ja ho sap, i que diantres!, no cal patir més del compte. Noies que corren i s’amaguen perquè arriba l’estiu. Noies maques amb un bon cos tapant-se del sol, conduïdes per la societat. Dones i dones joves enganyant-se a elles mateixes, i alhora a tothom que mira o veu sense voler aquest anunci. Ah, sí, tot això a ritme d’una cançó que està força bé. L’anunci acaba amb una noia, que les demés no li tenen res a envejar, que intenta vendre’ns en el producte. De veritat aquesta publicitat es pot emetre? De veritat creiem que les dones han de ser perfectes? (Que consti que dic “dones” perquè a l’anunci hi apareixen dones) És cert que nosaltres volem aquesta publicitat, i alhora només aquestes noies. Fem-nos-ho mirar, perquè som prou intel·ligents. Vaja, això crec.

[...]

Més punts suspensius, aquesta vegada, però, són per amagar, una micona, la ràbia d’aquest anunci, la ràbia d’arribar a casa amb un somriure d’orella a orella i veure com la música del nou cede, ja no sona i que la teva casa s’ha convertit en un aparador de noies amagant-se perquè no s’agraden. Punts suspensius que omplen, i no haurien de fer-ho, moments de felicitat sepultats per nosaltres, pels nostres horaris de rellotge, el comandament de la televisió i missatges subliminals.