dijous, 25 d’octubre de 2012

A l'hora de la veritat


“L’aigua de la dutxa rajava amb poca pressió. Segurament algú havia girat la maneta que regulava el pas d’aigua a l’altre bany. A més, estava freda. Però he tingut temps d’esbandir-me el sabó que encara em quedava al cabell. Després de trobar la tovallola a cegues m’he fet un turbant amb una tovallola blau cel massa nova i m’he incorporat. No feia gaire bona cara, res que no hagin pogut arreglar els productes cosmètics que cada any em caga el tió, però. El tió era una tradició que a casa sempre havíem celebrat. Venien els avis el vint-i-quatre de desembre a la nit i el fèiem cagar tots sis junts. Sempre, sempre em cagava roba interior, dolços, els cosmètics que deia i un llibre. –Per  poc que mengés, vull dir–. M’he tapat les ulleres de sota els ulls i m’he rentat  les dents. No sé com m’ho faig, però el meu respall sempre acaba com un eriçó moribund. Tot esfilagarçat i amb les puntes mirant a mil direccions. Em fa gràcia quan hi penso, perquè m’imagino un pobre eriçó atropellat al voral d’una carretera. Aquí la gràcia ja m’ha desaparegut, però. No us penseu que sóc alguna cosa que no sóc. –Des del principi, oi?–.

Mentre triava la roba he posat una tassa al microones. És un regal d’algú que va anar a Granada temps enrere. Ara es veu que m’agraden les tasses. Sí, és cert, m’agraden. Quan sento el timbre del microones ja tenia decidit que ja és temps de posar-me pantalons llargs, a més, així he pogut estrenar les botes de muntanya. Un te paquistaní ha fet companyia a les galetes amb bocins de xocolota. M’agraden més pel seu preu que pel seu contingut, encara que tampoc estan malament de gust. Vaig descobrir fa temps que eren les més barates en relació qualitat-preu. O en preu, més ben dit. I des de llavors sempre en guardo a l’armari, com de tonyina. Mai se sap quan et pot salvar un àpat, o un dia. Ja se sap. Com que plovia, he agafat l’autobús. Sinó, la bicicleta m’hagués tacat i ningú m’hagués garantit trobar-la després al mateix lloc on l’hagués lligat. M’he tret la tovallola i m’he passat el respall a ritme de l’assecador i dels Blues Brothers, que desperten a algú a l’habitació que està al costat del lavabo. Després del te i de les galetes ja he fet més bona cara. Si no m’ho dic jo, qui m’ho dirà? Així que he agafato el paraigües de marca i l’he posat a la motixlla amb el llibre fotocopiat, l’impermeable de l’avi –sí, el que vaig trobar a l’armari del mas– i la bufanda que em va regalar una amiga que ha tingut més sort i ara està estudiant al nord d’Europa. El paraigües no era meu, però així, potser el podré tornar. Ara semblava, però que el sol es podria deixar caure tard o d’hora. He fet un nus a la brossa orgànica, perquè a casa reciclem i estalviem aigua amb ampolles dins de la cisterna i fem sabó amb l’oli reciclat, i he dit adéu. Més que res per cordialitat, perquè els desperts no em senten mai i els que dormen,  tampoc.

Quan ja he tirat la brossa he recordat que no he agafat els auriculars. I mira que tenia un parell de cedés nous al reproductor. –Sí, un d’un grup basc-català i l’altre no recordo exactament de què. Llàstima.– L’autobús ha passat puntual, fet curiós amb la pluja que encara cau malgrat la idea del sol de deixar-se caure en algun moment, però anava més que ple. Un inspector de seguretat multaria al conductor, als passatgers, a l’empresa operadora i aqui pogués, perquè ja se sap que aquesta gent li agrada multar sigui pel que sigui. Però en tot cas, va massa ple i he d’acabar en un racó. Tinc por que el dinar que també duc a la motxilla, encara que abans no us ho hagi dit perquè no m’hi cabia a l’enumeració, se m’aixafi, perdent així la primera taronja de l’any del taronger del jardí dels pares. Està una mica verosa, però a mi ja m’agrada així, més àcida, tu! Com que ni podia llegir ni escoltar música m’he après els sons del tacògraf de l’autobús . És com una sinfonia del nord-americà Gershwin però sense instruments. –Freak, d’acord, però mira, tothom es distreu com pot.– He baixat a l’última parada meva, que no és la del bus. I he arrbat prou d’hora i no plovia on he baixat. Però el sol encara no tenia decidit si era o no l’hora de sortir. M’assec en un banc. Hi ha un home gran amb barret que llegeix un diari feixista, o de dretes accentuades i un immigrant que se sent i se sap observat per l’home del diari. He rigut per dins i penso que. –No penso res, d’acord.– Mira, ja ve. I sí, era ell. No ha calgut que tregués el llibre fotocopiat. És fotocopiat perquè ja no es troba enlloc, ni a les biblioteques. I mira que està bé, eh. –És una història en primera persona sobre uns aldarulls a Itàlia–.

No portava paraigües, al menys visible. Però sí que duia una jaqueta amb caputxa i una bufanda al coll. Com jo, que me l’he col·locada abans de seure al banc. Sí, sóc jo. Sí, ja sé que encara no és l’hora, però l’autobús o arriba una mica abans o arriba molt tard. I no sabia si eres molt puntual. Gràcies! La veritat és que fa una estona, abans d’agafar l’autobús no feia gaire bona cara, però gràcies, una altra vegada. Ens hem afanyeat perquè no es tornés a trencar el cel i hem enfilat carrer avall. Els comerços fa poca estona que han obert, els més matiners, o encara pugen persianes. Avui sabien que fins que el sol, en el cas que al final hi accedeixi, no sortís, hi haurà poca clientela. Però quin remei, la feina és la feina. Abans d’arribar a la plaça de l’església m’ha aturat de sobte. –M’ha sorprès.– Si ja t’havia passat la foto. No cal que exageris, home. Va anem. He hagut d’insistir, però al final ha accedit a seguir fins a l’estació. Sí, és macot. Vam decidir que baixaríem a la quarta parada del primer tren que passés. I vam riure molt quan ho vam decidir. Bé, jo vaig riure a casa meva, i ell va enviar una icona d’una cara rient. Tres, per ser més exactes. En aquell moment em va semblar una bona idea. Després de dies i setmanes xerrant a través d’un xat de casats que busquen noves experiències. –Malgrat no estar casada, sí, sí.– Havíem decidit quedar. Jo no sóc  d’apuntar-me en aquestes webs però un dia, mig en broma mig de veritat vam quedar que ho faria, per veure què.

Seiem costat per costat després de deixar la meva motxilla damunt dels nostres caps i veure que el tren en aquelles hores també anava molt ple. Ara ja no estic nerviosa, però abans que arribessis ho hagués pogut estar. No, més que res per tu. Què li has dit a la Mercè? (que era i és la seva dona). Val, doncs no en parlem. La tercera parada estava aprop de la muntanya. I la quarta, la nostra, estava a la muntanya. M’ha convidat a dinar i m’he hagut de menjar el que duia a la carmanyola per sopar. Sí, la taronja verosa també. Estava bona, per cert. El menú era econòmic i estava prou bo. El restaurant era un d’aquells de quilòmetre zero. Però tampoc li importava gaire això a ell, semblava. Quan ens portaven els postres i ja havíem parlat de tot (menys de la Mercè i la Carla i la Roser, que eren les seves filles de sis i nou anys respectivament), el cambrer va relliscar i va caure. No es va fer mal, però al menys ens van regalar els següents postres que em van dur. Sí. A mi. Es veu que quan va anar al lavabo, després d’ajudar aixecar el pobre cambrer, havia vist a una amiga de la Mercè, o això ha dit. –L a seva dona, sí.– I havia pagat el dinar i havia marxat corrent. –El cambrer que  havia caigut m’ha dit que ja estava pagat. I ell, m’ha enviat aquest missatge. No, no el tornaré a veure més, nenes. Teníeu raó. A l’hora de la veritat, tots surten corrent. I realment, teníeu raó, no valia tant la pena –.”

 Hem rigut totes i hem fet un glop del tercer gintònic mentre sonaven els Blues Brothers pels altaveus del local. I no, al final el sol no s’ha deixat veure en tot el dia.