dilluns, 14 de febrer de 2011

Un viatge més ( L'empenta II )


Abans d’entrar a l’estació ja veia que les presses no regnaven en un ambient on ho solien fer. Era tard i tothom ja era a lloc. Tothom menys ell, i els altres que esperaven a l’andana, davant del tren. Alguns fumaven, d’altres jugaven a acomiadar-se, amb mocadors però canviant les llàgrimes pels somriures. Aquesta calma, però, no es reflectia en el seu estat, feia tard i la –no present– cua a les taquilles no l’ajudava a relaxar-se. Aquells darrers tres dies li havien anat bé per desconnectar d’aquella rutina monotemàticament avorrida. I podia estar content, la ressaca no l’havia acompanyat en cap despertar. No és que depengués de l’alcohol, però, des de feia ja un temps, era present en la seva dieta proteica. Sabia que no li feia bé, però quantes coses no li feien bé?

Després de donar les gràcies al taquiller cansat de tantes hores assegut, i de guardar les –cada vegada menys presents- monedes i el bitllet sense validar a la cartera que havia estat del seu avi, va anar a buscar el seu company de viatge. No va triar el de sempre, perquè aquell tren no era el seu, però en va triar un que s’hi assemblava força. Tenia finestra i tres espais buit al seu voltant. Agafar un tren tard té alguns avantatges. I més inconvenients. Quan va sentir, mig sense voler-ho, la llista d’estacions on parava, l’enuig va afegir-se a la llista de sensacions i sentiments que corrien en aquell moment per dins seu. Masses inconvenients. Però com que, al menys, ja sabia que en tenia per estona, s’hi va posar còmode i va traure els auriculars per endollar-lo a la nova generació de reproductors. Va tirar un àlbum que li fes el pes i va mirar per la finestra. A banda i banda. Viatjar de nit també servia per no veure aquell paisatge de fàbriques, petroquímiques i altres merdes semblants. O sí, les llums a vegades juguen males passades. Tot i ser tard, n’hi havia, de viatgers perduts: estudiants que allargaven les hores als llocs de residència; treballadors que tornaven a casa; enamorats que es resistien a abandonar les seves respectives parelles; noctàmbuls sense destí fixat; o persones que amagaven molt bé els seus secrets.

A ell, li hagués agradat poder quina etiqueta portava per la resta de transeünts. Però no pel simple fet de saber-ho. Què va. El morbo estava sobrevalorat, pensava. Sinó per deixar de jugar amb avantatge. Ell podia posar una marca a cada passatger i col·locar-lo en algun dels grups. I de fet, ho feia. Per tant, creia que el més just era saber què en pensaven els co-propietaris d’un bitllet – cada vegada més– car. Des del seu lloc estant, veia, i espiava de reüll, a una estudiant jove. De primer o segon any, per així dir-ho, a la gran capital. La maleta grossa i els demés paquets n’eren el testimoni més fiable. Era baixeta i morena. Cabell fosc i ulls del mateix color. No podia sentir la seva olor des del seu seient estant, i això li feia pensar en l’enveja que tenia a en Jean Baptiste. Però estava segur que duia perfum, colònia, com a mínim. Era una noia d’aquelles que sempre van ben arreglades (sense voler dir que no totes les noies sempre van arreglades), i els pantalons i les sabates no ho amagaven. Però de seguida va deixar de mirar-la més del compte. Ella va traure un ordinador i també va jugar a aïllar-se del món. Només, molt de tant en tant, mirava que no hagués marxat. Per sentir-se una mica menys sol, tot i que sabia que darrere seu, i a la mateixa estació, al mateix poble, que havia pujat ell, ho havia fet una parella –no gaire– més gran que ell. El noi era un dels que fumava a cada parada on podia; la noia, no. Aquella era una parella que trencava, si m’ho permeteu, els esquemes marcats. No eren estudiants ni treballadors, no tenien pinta de noctàmbuls i tampoc de guardar gaire bé els seus secrets, però això ja són deduccions meves, no del protagonista. A més, eren una parella la qual no s’havia vist separada pel tren. es va aventurar a pensar que anaven a l’aeroport. Potser les grans maletes i les mirades que precedien els petons eren una bona rúbrica.

En una de les múltiples parades va entrar un viatger curiós als seus ulls. Anava vestit amb una camisa de quadres feta de quadres més petits. Era lila i verda. Duia un walkman –potser massa– demodé acompanyat d’uns cascs que s’anava traient a estones. Duia poc equipatge i la mirada perduda. Segur que sí, segur que era un noctàmbul més. El revisor, però, li va troncar els pensaments. Li va donar el bitllet de forma amable i el treballador va respondre amb una mirada amable, tot i ser tan tard. Aquella interrupció el va tornar a portar als seus pensaments inicials, els que portava amb la motxilla ja abans de pujar al tren. Sabia que jugar a endevinar què eren els altres passatgers només era un petit divertimento pe distraure la ment d’allò que realment el tenia capficat. Però, a la següent parada, també va saber que havia d’ampliar les etiquetes. Els músics també es mereixen una etiqueta. Tot i no fer callar totes les converses que ell no volia escoltar, però que sentia, silenciava una mica més aquelles veus de dins seu. I ja hi havia tornat, a enganyar la ment. La veritat és que sempre deia que el viatjar amb tren s’havia acabat, però un cop al mes s’enganyava. A més, aquella vegada no l’acompanyava cap llibre ni cap revista. Coses de les presses.

Al seu cap li seguia ballant la idea de la que portava fugint aquells tres dies. La veritat és que el tren la havia fet tornar a aparèixer amb més forces. Ell intentava seguir jugant a les etiquetes i reia silenciosament dels nous ocupants del comboi. Més estudiants, més amants dels viatges nocturns sense destí previst. Però sempre tornava al seu cap. Abans de prendre la decisió de marxar per buidar la ment i isolar-se, havia estat fent una cervesa en aquell bar on cada matí, després de les hores de classe ordinàries, restava absent contemplant les estàtues de moviments econòmics, els enquestadors, les venedores de flors o els –cada vegada menys presents– avis que debatien els temes dels (seus) dies. Tot això, i a ella. Tenia controlat amb una precisió suïssa l’hora en què passava per allà, ja fos sola o amb les seves amigues. N’havia descobert el seu nom i a què es dedicava. Però ho havia fet de forma innocent i sense malícia. Com l’inventar-se etiquetes pels tripulants d’aquell tren nocturn. Cada dia la veia passar i cada dia gaudia d’aquell moment. Quantes vegades s’havia imaginat que s’aixecava i l’anava a saludar i a explicar-li que no podia estar sense ella? Quantes? Tantes com feia que la veia, menys una. La veritat és que la primera vegada que l’havia vista no havia tingut temps de pensar tot això. Però la resta de dies havien anat sumant més desigs. No la coneixia de res, i en canvi tenia la sensació d’haver compartit amb ella milers de moments. Aquells passos –una mica– insegurs, aquell cabell embullat, aquella, aquella estela. I no se la podia traure del cap. S’havia d’aixecar i dir-li alguna cosa. Però no tot sempre surt bé. Un dels enquestadors va xocar amb ella, fent-la aterrar d’aquell viatge mental en el que sempre semblava viatjar. Potser aquell no era el millor dia, potser no hi havia d’haver un dia i el que havia de fer era traure-se-la del cap. Sí, havia de marxar i intentar canviar el xip. I durant aquell cap de setmana ho havia aconseguit una mica, més del que es pensava. Però el viatge en tren l’estava fent tornar a la realitat. La seva estela, la d’ella, seguia dins seu, amb els ulls, els cabells, el caminar... que ell tan bé coneixia. I que, paral·lela i còmicament, ella desconeixia. 

“I si l’etiquetaven de forma errònia?”, va ajudar el seu cap abans que se li acabés la bateria del seu portàtil.


divendres, 11 de febrer de 2011

Desembolicar un disc compacte, per exemple

Descobrir una cançó que ja coneixia i que sempre li passava per alt li va canviar  la vida. Sí, sí. Tal i com ho llegiu. 

Feia anys que el compacdisc que albergava aquella cançó havia sortit al mercat. El mateix temps que feia que ella se l’havia comprat. L’endemà mateix del llançament (o l’altre, tan hi fa). Es considerava una autèntica fan i depenent de quin artista, preferia passar per alt la descàrrega de la xarxa i anar a la botiga. Li agradava poder arribar a casa, traure-li el plàstic amb molt de compte i sense ratllar-lo. No hi havia cosa que la posés més nerviosa que haver de fer servit un ganivet afilat i jugar-se la ratllada. Li agradava seguir el ritual de traure el cd de dins, després d’escoltar el “clec”, col·locar-lo al radiocasset del tercer pis on sempre hi toca el sol (sempre que en fa, ja m’enteneu) i pitjar el play. Tot seguit, sense trencar mai l’ordre establert en cas de la compra d’un nou disc, treia el llibret i l’olorava. Li encantava l’olor a nou. I llavors es llegia les cançons i les tornava a llegir fins que se les sabia de memòria i en podia criticar allò que no li agradava. I amb aquell cd va fer el mateix, és clar.

Després de tota la litúrgia premusical es va aprendre les cançons i les va cantar al mateix ritme que el grup insular que les havia ideat. Potser una mica més desafinada que els músics de veritat, però bé, feia el fet. I us asseguro que aquella cançó li havia passat per alt. I no és que l’hagués cantada, sinó que, sense saber perquè, havia passat al calaix de les cançons, de les cançons que no es recorden més del que toca. I així, cada dia que havia escoltat el cd al mateix lloc, i en d’altres. Fins que aquella cançó li va canviar la vida. S’havia llevat d’hora i s’havia tret la son amb una bona dutxa. De les ràpides i amb aigua tèbia. S’havia eixugat de seguida i s’havia mirat al mirall. La veritat és que mai s’havia agradat del tot, però s’obligava a somriure per no entrar en un pou del qual sabia que sortir-ne seria gairebé impossible. Així que es va acabar d’assecar la gota que li lliscava coll avall i relliscava pel seu pit dret i va ensenyar-li una altra vegada el seu somriure al mirall. Va anar corrents a l’habitació i es va vestir. Va agafar el portàtil i va baixar cap a la cuina. La seva mare ja l’estava esperant amb un suc de taronja natural i un tallat curt de cafè; unes torrades i un petó de bon dia. Li va somriure i va fer un glop del suc mentre s’engegava el portàtil. Només volia fer un cop d’ull a les notícies i comprovar el correu. Amb els seus pares havien acordat que no es compraria un mòbil amb milers d’aplicacions i gadgets. Trucar i prou. El món estava tan bé com sempre. El món estava tan malament com sempre i el seu correu... el seu correu, no. Un company de classe amb qui feia dies que xerraven al sortir de l’optativa que compartien els dimecres i els dijous a darrera hora, li havia enviat un correu. Li recordava que li havia parlat d’una cançó que li alegrava els bons dies. Que li feia arrencar un somriure real cada matí. I li adjuntava al correu. De fet, tenia molt present la conversa, però també, podríem dir, que li havia passat per alt en el moment de veure el remitent del mail.

Va obrir l’arxiu i va veure el títol. Li era familiar però no el podia ubicar. Sa mare li va preguntar a què venia aquell somriure tan radiant mentre els cinc acords ordenats omplien la cuina i les feia ballar a les dues. Ella va riure, més que somriure i li va fer un altre petó a sa mare abans de començar a córrer escales amunt amb l’ordinador reproduint la cançó. Es va tancar al lavabo i es va despullar. Va tornar a llegir el correu i va recordar la conversa amb el seu amic. Mentre anava observant-se al mirall, pensava amb tot el procés de desembolcallament del cd; d’ella mateixa. I una altra gota –una llàgrima, en aquest cas- li rajava pits avall. Però ella sabia que el que tocava a partir d’ara era somriure; somriure’s de veritat.

Haver descobert una cançó que ja coneixia i que sempre li havia passat per alt li havia canviat  la vida. O això vaig poder llegir.

dimarts, 8 de febrer de 2011

Que què tenim?


Sembla ser que, darrerament, s’està posant de moda tapar els problemes. Posar-hi un pedaç i fer com si no passés res. Tinc la vaga impressió que la gent gira la cara quan no vol veure el que de debò tenim. Fa temps que hi dono voltes, i fa dies que m’he plantejat posar-me aquí davant a dir el que penso. Però també he de dir que més vegades m’he fet enrere. I no per manca d’arguments, sinó perquè no sé quin bé fan aquestes línies. 

Fa uns mesos, l’11 de setembre del passat 2010 sortia de casa rumb al Mercat Central de Reus, on havia de començar la manifestació. I vaig decidir que contaria totes les senyeres catalanes, estelades grogues, estelades blaves, estelades negres... per poder-me fer una idea de com havia quallat el 10 de juliol al panorama reusenc. A través de les banderes, sí. Al meu carrer vaig fer via a comptar. Potser és que el barri on visc no acompanya, o que el mundial de futbol encara pesa massa, però només hi  lluïa la nostra. La veritat és que pensava que en trobaria més a mesura que m’anés endinsant al centre, que de seguida perdria el compte, però no. Malauradament no va ser així. Tan sols en vaig veure sobre un centenar. La meva il·lusió, la meva esperança de veure com el país es  mobilitzava, poc a poc s’anava veient frustrada. I no entenia exactament el perquè. A la manifestació, poca gent i cada vegada més vella. Amb més experiència també, però poca canalla il·lusionada amb el somni d’un país lliure. 

Però això es va quedar a la meva memòria, com una cosa d’aquelles que es tenen pendent de fer. El coco va donant voltes, ho va trobant i va pensant en com ho haurem de fer per sortir endavant, per veure com el nostre país es desvincula del colonialisme en el qual vivim. No vull creure que l’esperit i el somni d’independència s’acaben, s’amaguen, però cada vegada se’m plantegen més interrogants (que no són pors). Els lipdubs, tan el de Vic com el de Porrera, en certa manera, però, em van donar una lliçó. La pell de gallina i les llàgrimes a punt de sortir bé deuen significar alguna cosa. Alguna cosa tenim. I així, com qui no vol la cosa se’ns planten unes eleccions amb més forces polítiques que mai que opten a ser elegides. A més la independència del nostre país és una de les promeses d’algun partit. Potser sí que és el moment, potser sí que tenim alguna cosa. Tenim por. Això és el que ens van ensenyar les eleccions. Això va significa una altra decepció per mi. Realment havia cregut que podria passar. Si tothom que va sortir al carrer a cridar independència, hagués votat realment independència. Però el que m’ha fet posar-me a escriure això ha estat un anunci televisiu i tota la cua que porta. Un anunci que ens relata i ens embolcalla amb totes les glòries (segons els publicistes de l’anunci, que quedi clar) del poble català. I nosaltres, com a rucs, encantats. Tenim moltes coses, està clar. Som una nació amb una cultura pròpia, amb una història increïble, amb una gent activa. Com no hem de tenir to això que tenim? Però les coses no són així. Sembla, que la gent s’oblidi del que passa realment. Tenim un país que viu immers en una crisi on ni els ajuntaments poden pagar als escombriaires i on el deute té més de sis zeros. Tenim un país que està lligats de mans i mànigues. Un país on un anunci ja ens fa oblidar que el que realment no tenim és la cosa que més ens convé, la independència. Potser és que em faig gran i ja no veig les coses com les veia abans. Potser és que jo tinc ganes de veure el meu país lliure, tinc ganes de deixar de ser independentista. I crec que ara és el moment. De moment, tenim un debat sobre la independència al Parlament. No vull que em suposi una nova decepció.

Que què tenim? Si realment tinguéssim el que hem de tenir, potser sí que m’agradaria l’anunci.