dilluns, 14 de febrer del 2011

Un viatge més ( L'empenta II )


Abans d’entrar a l’estació ja veia que les presses no regnaven en un ambient on ho solien fer. Era tard i tothom ja era a lloc. Tothom menys ell, i els altres que esperaven a l’andana, davant del tren. Alguns fumaven, d’altres jugaven a acomiadar-se, amb mocadors però canviant les llàgrimes pels somriures. Aquesta calma, però, no es reflectia en el seu estat, feia tard i la –no present– cua a les taquilles no l’ajudava a relaxar-se. Aquells darrers tres dies li havien anat bé per desconnectar d’aquella rutina monotemàticament avorrida. I podia estar content, la ressaca no l’havia acompanyat en cap despertar. No és que depengués de l’alcohol, però, des de feia ja un temps, era present en la seva dieta proteica. Sabia que no li feia bé, però quantes coses no li feien bé?

Després de donar les gràcies al taquiller cansat de tantes hores assegut, i de guardar les –cada vegada menys presents- monedes i el bitllet sense validar a la cartera que havia estat del seu avi, va anar a buscar el seu company de viatge. No va triar el de sempre, perquè aquell tren no era el seu, però en va triar un que s’hi assemblava força. Tenia finestra i tres espais buit al seu voltant. Agafar un tren tard té alguns avantatges. I més inconvenients. Quan va sentir, mig sense voler-ho, la llista d’estacions on parava, l’enuig va afegir-se a la llista de sensacions i sentiments que corrien en aquell moment per dins seu. Masses inconvenients. Però com que, al menys, ja sabia que en tenia per estona, s’hi va posar còmode i va traure els auriculars per endollar-lo a la nova generació de reproductors. Va tirar un àlbum que li fes el pes i va mirar per la finestra. A banda i banda. Viatjar de nit també servia per no veure aquell paisatge de fàbriques, petroquímiques i altres merdes semblants. O sí, les llums a vegades juguen males passades. Tot i ser tard, n’hi havia, de viatgers perduts: estudiants que allargaven les hores als llocs de residència; treballadors que tornaven a casa; enamorats que es resistien a abandonar les seves respectives parelles; noctàmbuls sense destí fixat; o persones que amagaven molt bé els seus secrets.

A ell, li hagués agradat poder quina etiqueta portava per la resta de transeünts. Però no pel simple fet de saber-ho. Què va. El morbo estava sobrevalorat, pensava. Sinó per deixar de jugar amb avantatge. Ell podia posar una marca a cada passatger i col·locar-lo en algun dels grups. I de fet, ho feia. Per tant, creia que el més just era saber què en pensaven els co-propietaris d’un bitllet – cada vegada més– car. Des del seu lloc estant, veia, i espiava de reüll, a una estudiant jove. De primer o segon any, per així dir-ho, a la gran capital. La maleta grossa i els demés paquets n’eren el testimoni més fiable. Era baixeta i morena. Cabell fosc i ulls del mateix color. No podia sentir la seva olor des del seu seient estant, i això li feia pensar en l’enveja que tenia a en Jean Baptiste. Però estava segur que duia perfum, colònia, com a mínim. Era una noia d’aquelles que sempre van ben arreglades (sense voler dir que no totes les noies sempre van arreglades), i els pantalons i les sabates no ho amagaven. Però de seguida va deixar de mirar-la més del compte. Ella va traure un ordinador i també va jugar a aïllar-se del món. Només, molt de tant en tant, mirava que no hagués marxat. Per sentir-se una mica menys sol, tot i que sabia que darrere seu, i a la mateixa estació, al mateix poble, que havia pujat ell, ho havia fet una parella –no gaire– més gran que ell. El noi era un dels que fumava a cada parada on podia; la noia, no. Aquella era una parella que trencava, si m’ho permeteu, els esquemes marcats. No eren estudiants ni treballadors, no tenien pinta de noctàmbuls i tampoc de guardar gaire bé els seus secrets, però això ja són deduccions meves, no del protagonista. A més, eren una parella la qual no s’havia vist separada pel tren. es va aventurar a pensar que anaven a l’aeroport. Potser les grans maletes i les mirades que precedien els petons eren una bona rúbrica.

En una de les múltiples parades va entrar un viatger curiós als seus ulls. Anava vestit amb una camisa de quadres feta de quadres més petits. Era lila i verda. Duia un walkman –potser massa– demodé acompanyat d’uns cascs que s’anava traient a estones. Duia poc equipatge i la mirada perduda. Segur que sí, segur que era un noctàmbul més. El revisor, però, li va troncar els pensaments. Li va donar el bitllet de forma amable i el treballador va respondre amb una mirada amable, tot i ser tan tard. Aquella interrupció el va tornar a portar als seus pensaments inicials, els que portava amb la motxilla ja abans de pujar al tren. Sabia que jugar a endevinar què eren els altres passatgers només era un petit divertimento pe distraure la ment d’allò que realment el tenia capficat. Però, a la següent parada, també va saber que havia d’ampliar les etiquetes. Els músics també es mereixen una etiqueta. Tot i no fer callar totes les converses que ell no volia escoltar, però que sentia, silenciava una mica més aquelles veus de dins seu. I ja hi havia tornat, a enganyar la ment. La veritat és que sempre deia que el viatjar amb tren s’havia acabat, però un cop al mes s’enganyava. A més, aquella vegada no l’acompanyava cap llibre ni cap revista. Coses de les presses.

Al seu cap li seguia ballant la idea de la que portava fugint aquells tres dies. La veritat és que el tren la havia fet tornar a aparèixer amb més forces. Ell intentava seguir jugant a les etiquetes i reia silenciosament dels nous ocupants del comboi. Més estudiants, més amants dels viatges nocturns sense destí previst. Però sempre tornava al seu cap. Abans de prendre la decisió de marxar per buidar la ment i isolar-se, havia estat fent una cervesa en aquell bar on cada matí, després de les hores de classe ordinàries, restava absent contemplant les estàtues de moviments econòmics, els enquestadors, les venedores de flors o els –cada vegada menys presents– avis que debatien els temes dels (seus) dies. Tot això, i a ella. Tenia controlat amb una precisió suïssa l’hora en què passava per allà, ja fos sola o amb les seves amigues. N’havia descobert el seu nom i a què es dedicava. Però ho havia fet de forma innocent i sense malícia. Com l’inventar-se etiquetes pels tripulants d’aquell tren nocturn. Cada dia la veia passar i cada dia gaudia d’aquell moment. Quantes vegades s’havia imaginat que s’aixecava i l’anava a saludar i a explicar-li que no podia estar sense ella? Quantes? Tantes com feia que la veia, menys una. La veritat és que la primera vegada que l’havia vista no havia tingut temps de pensar tot això. Però la resta de dies havien anat sumant més desigs. No la coneixia de res, i en canvi tenia la sensació d’haver compartit amb ella milers de moments. Aquells passos –una mica– insegurs, aquell cabell embullat, aquella, aquella estela. I no se la podia traure del cap. S’havia d’aixecar i dir-li alguna cosa. Però no tot sempre surt bé. Un dels enquestadors va xocar amb ella, fent-la aterrar d’aquell viatge mental en el que sempre semblava viatjar. Potser aquell no era el millor dia, potser no hi havia d’haver un dia i el que havia de fer era traure-se-la del cap. Sí, havia de marxar i intentar canviar el xip. I durant aquell cap de setmana ho havia aconseguit una mica, més del que es pensava. Però el viatge en tren l’estava fent tornar a la realitat. La seva estela, la d’ella, seguia dins seu, amb els ulls, els cabells, el caminar... que ell tan bé coneixia. I que, paral·lela i còmicament, ella desconeixia. 

“I si l’etiquetaven de forma errònia?”, va ajudar el seu cap abans que se li acabés la bateria del seu portàtil.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada