Que què tenim?

Sembla ser que, darrerament, s’està posant de moda tapar els problemes. Posar-hi un pedaç i fer com si no passés res. Tinc la vaga impressió que la gent gira la cara quan no vol veure el que de debò tenim. Fa temps que hi dono voltes, i fa dies que m’he plantejat posar-me aquí davant a dir el que penso. Però també he de dir que més vegades m’he fet enrere. I no per manca d’arguments, sinó perquè no sé quin bé fan aquestes línies. 

Fa uns mesos, l’11 de setembre del passat 2010 sortia de casa rumb al Mercat Central de Reus, on havia de començar la manifestació. I vaig decidir que contaria totes les senyeres catalanes, estelades grogues, estelades blaves, estelades negres... per poder-me fer una idea de com havia quallat el 10 de juliol al panorama reusenc. A través de les banderes, sí. Al meu carrer vaig fer via a comptar. Potser és que el barri on visc no acompanya, o que el mundial de futbol encara pesa massa, però només hi  lluïa la nostra. La veritat és que pensava que en trobaria més a mesura que m’anés endinsant al centre, que de seguida perdria el compte, però no. Malauradament no va ser així. Tan sols en vaig veure sobre un centenar. La meva il·lusió, la meva esperança de veure com el país es  mobilitzava, poc a poc s’anava veient frustrada. I no entenia exactament el perquè. A la manifestació, poca gent i cada vegada més vella. Amb més experiència també, però poca canalla il·lusionada amb el somni d’un país lliure. 

Però això es va quedar a la meva memòria, com una cosa d’aquelles que es tenen pendent de fer. El coco va donant voltes, ho va trobant i va pensant en com ho haurem de fer per sortir endavant, per veure com el nostre país es desvincula del colonialisme en el qual vivim. No vull creure que l’esperit i el somni d’independència s’acaben, s’amaguen, però cada vegada se’m plantegen més interrogants (que no són pors). Els lipdubs, tan el de Vic com el de Porrera, en certa manera, però, em van donar una lliçó. La pell de gallina i les llàgrimes a punt de sortir bé deuen significar alguna cosa. Alguna cosa tenim. I així, com qui no vol la cosa se’ns planten unes eleccions amb més forces polítiques que mai que opten a ser elegides. A més la independència del nostre país és una de les promeses d’algun partit. Potser sí que és el moment, potser sí que tenim alguna cosa. Tenim por. Això és el que ens van ensenyar les eleccions. Això va significa una altra decepció per mi. Realment havia cregut que podria passar. Si tothom que va sortir al carrer a cridar independència, hagués votat realment independència. Però el que m’ha fet posar-me a escriure això ha estat un anunci televisiu i tota la cua que porta. Un anunci que ens relata i ens embolcalla amb totes les glòries (segons els publicistes de l’anunci, que quedi clar) del poble català. I nosaltres, com a rucs, encantats. Tenim moltes coses, està clar. Som una nació amb una cultura pròpia, amb una història increïble, amb una gent activa. Com no hem de tenir to això que tenim? Però les coses no són així. Sembla, que la gent s’oblidi del que passa realment. Tenim un país que viu immers en una crisi on ni els ajuntaments poden pagar als escombriaires i on el deute té més de sis zeros. Tenim un país que està lligats de mans i mànigues. Un país on un anunci ja ens fa oblidar que el que realment no tenim és la cosa que més ens convé, la independència. Potser és que em faig gran i ja no veig les coses com les veia abans. Potser és que jo tinc ganes de veure el meu país lliure, tinc ganes de deixar de ser independentista. I crec que ara és el moment. De moment, tenim un debat sobre la independència al Parlament. No vull que em suposi una nova decepció.

Que què tenim? Si realment tinguéssim el que hem de tenir, potser sí que m’agradaria l’anunci.