Desembolicar un disc compacte, per exemple

Descobrir una cançó que ja coneixia i que sempre li passava per alt li va canviar  la vida. Sí, sí. Tal i com ho llegiu. 

Feia anys que el compacdisc que albergava aquella cançó havia sortit al mercat. El mateix temps que feia que ella se l’havia comprat. L’endemà mateix del llançament (o l’altre, tan hi fa). Es considerava una autèntica fan i depenent de quin artista, preferia passar per alt la descàrrega de la xarxa i anar a la botiga. Li agradava poder arribar a casa, traure-li el plàstic amb molt de compte i sense ratllar-lo. No hi havia cosa que la posés més nerviosa que haver de fer servit un ganivet afilat i jugar-se la ratllada. Li agradava seguir el ritual de traure el cd de dins, després d’escoltar el “clec”, col·locar-lo al radiocasset del tercer pis on sempre hi toca el sol (sempre que en fa, ja m’enteneu) i pitjar el play. Tot seguit, sense trencar mai l’ordre establert en cas de la compra d’un nou disc, treia el llibret i l’olorava. Li encantava l’olor a nou. I llavors es llegia les cançons i les tornava a llegir fins que se les sabia de memòria i en podia criticar allò que no li agradava. I amb aquell cd va fer el mateix, és clar.

Després de tota la litúrgia premusical es va aprendre les cançons i les va cantar al mateix ritme que el grup insular que les havia ideat. Potser una mica més desafinada que els músics de veritat, però bé, feia el fet. I us asseguro que aquella cançó li havia passat per alt. I no és que l’hagués cantada, sinó que, sense saber perquè, havia passat al calaix de les cançons, de les cançons que no es recorden més del que toca. I així, cada dia que havia escoltat el cd al mateix lloc, i en d’altres. Fins que aquella cançó li va canviar la vida. S’havia llevat d’hora i s’havia tret la son amb una bona dutxa. De les ràpides i amb aigua tèbia. S’havia eixugat de seguida i s’havia mirat al mirall. La veritat és que mai s’havia agradat del tot, però s’obligava a somriure per no entrar en un pou del qual sabia que sortir-ne seria gairebé impossible. Així que es va acabar d’assecar la gota que li lliscava coll avall i relliscava pel seu pit dret i va ensenyar-li una altra vegada el seu somriure al mirall. Va anar corrents a l’habitació i es va vestir. Va agafar el portàtil i va baixar cap a la cuina. La seva mare ja l’estava esperant amb un suc de taronja natural i un tallat curt de cafè; unes torrades i un petó de bon dia. Li va somriure i va fer un glop del suc mentre s’engegava el portàtil. Només volia fer un cop d’ull a les notícies i comprovar el correu. Amb els seus pares havien acordat que no es compraria un mòbil amb milers d’aplicacions i gadgets. Trucar i prou. El món estava tan bé com sempre. El món estava tan malament com sempre i el seu correu... el seu correu, no. Un company de classe amb qui feia dies que xerraven al sortir de l’optativa que compartien els dimecres i els dijous a darrera hora, li havia enviat un correu. Li recordava que li havia parlat d’una cançó que li alegrava els bons dies. Que li feia arrencar un somriure real cada matí. I li adjuntava al correu. De fet, tenia molt present la conversa, però també, podríem dir, que li havia passat per alt en el moment de veure el remitent del mail.

Va obrir l’arxiu i va veure el títol. Li era familiar però no el podia ubicar. Sa mare li va preguntar a què venia aquell somriure tan radiant mentre els cinc acords ordenats omplien la cuina i les feia ballar a les dues. Ella va riure, més que somriure i li va fer un altre petó a sa mare abans de començar a córrer escales amunt amb l’ordinador reproduint la cançó. Es va tancar al lavabo i es va despullar. Va tornar a llegir el correu i va recordar la conversa amb el seu amic. Mentre anava observant-se al mirall, pensava amb tot el procés de desembolcallament del cd; d’ella mateixa. I una altra gota –una llàgrima, en aquest cas- li rajava pits avall. Però ella sabia que el que tocava a partir d’ara era somriure; somriure’s de veritat.

Haver descobert una cançó que ja coneixia i que sempre li havia passat per alt li havia canviat  la vida. O això vaig poder llegir.