dissabte, 29 de setembre del 2012

Independència


Des del 10 de juliol del 2010 fins a l’onze de setembre del 2012 han passat poc més de dos anys. I no passarà gaire més fins el dia 25, eleccions a Catalunya. Què ens ha portat a avançar unes eleccions catalanes a mitja legislatura? Aquell deu de juliol jo treballava i estava força incomunicat del món, encara que a hores d’ara costi de creure. I les úniques reaccions van ser a través de quatre diaris, cosa que em va permetre veure que Convergència i Unió havia començat una campanya electoral amb molta força que  l’hauria de dur a tenir àmplia majoria al Parlament i de rebot, a governar un país enganyat. És possible que ningús s’olorés que amb les dretes encapçalant el poder el nostre país ric en recursos quedaria cada vegada més mancat de poders i drets? És possible que tots els milers de votants tinguessin una vena als ulls? No. I tant que no.

Aquell 10 de juliol, amb un Estatut, que tampoc ens feia gaire justícia, retallat i humiliat per part de l’estat espanyol va fer sortir molta gent al carrer i guanyar molts vots a Convergència. Però ja està. No va servir de res més per molt que ara alguns s’entestin en recordar-ho com a primera llavor. Aquella marea catalana a Barcelona va servir per fer portades històriques i per espantar una setmana al llavors govern espanyol. Però com en la majoria de vegades, aquest temor i aquesta empenta catalana es van anar diluint. I desfetes van quedar al novembre del mateix 2010 quan Artur Mas – i el govern dels millors – ocupaven els seus llocs al parlament amb l’ajuda de l’abstenció d’un partit anomenat d’esquerres durant el segon debat d'investidura del mes de desembre. Del tot. El govern dels millors amb Artur Mas al capdavant i flanquejat per Boi Ruiz, Felip Puig, Andreu Mas-Colell, Irene Rigau, Lluís Recoder... van començar a desplegar el que a molta gent li va sobtar, les retallades socials més àmplies de la història recent. Començant per l’educació pública, seguint per la sanitat i avançant per infraestructures (infra?) sense perdre de vista salaris dels funcionaris que sustenten l’estat del benestar. I sí, d’acord, formem part d’un estat que ens pren més del que ens dóna. Però no siguem ingenus. Aquí hi ha gat amagat. Declaracions de Núria de Gispert parlant del “just” salari dels parlamentaris, les desmesurades càrregues policials dels mossos sota les ordres del sergent Puig (ara a arreu de l’estat on la policia carrega se’ls hi diu mossos, us hi heu fixat?) posen sobre la taula el poc interès del govern dels millors per als seus ciutadans – o súbdits- o al contrari, la seva poca preocupació.

Amb tot això, el grau de descontentament envers el govern augmenta, envers el govern de l’estat central, però. La negativa al pacte fiscal per part de l’executiu de Mariano Rajoy, l’elevat deute espanyol amb Catalunya, les mesures socials... fan que l’independentisme català augmenti, o si més no, les ganes de separar-se dels lladres espanyols. Tot això alimenta a una organització molt recent, l’Assemblea Nacional Catalana, una organització aparentment apolítica i d’unió de la ciutadania catalana. Les consultes populars sobre la independència, enquestes a diaris, augment del mot independència als mitjans... segueixen alimentant tota aquesta febre separatista. I el dia 11 de setembre Barcelona s’omple de persones vingudes d’arreu de Catalunya amb milers d’autobusos, trens, motos o com sigui. Però s’omple i col·loca al nostre petit país als titulars de molts diaris i canals de televisió de tot el món i sobre la taula de governs. I alhora, erigeix a Artur Mas com un líder independentista. Sí, i desenganyem-nos.

 Tot aquest totum revolutum de circumstàncies releguen a la gran quantitat de gent que porta anys lluitant per la independència de Catalunya i la construcció d’un estat social a segona, tercera, quarta fila i posa al centre del mapa independentista un partit que pacta amb el Partit Popular, que ens priva de drets socials i que atura processos judicials de dubtós color. L’ANC perd la màscara, o gran part d’ella en rebre al líder convergent davant de la Generalitat com un messies alliberador i alhora ajuda a iniciar la campanya electoral a la coalició CiU. Unes eleccions anticipades que tenen un gran vencedor abans de celebrar-se. Uns comicis on els socialistes més dividits que mai i sense un projecte clar opten a poc o a res, Esquerra correrà a buscar putes i ramonetes com SI. Els verds? ja veurem. I les dretes espanyoles i espanyolistes començaran altra vegada amb el discurs de la por i l’exculsuió d’Europa. I l’endarreriment del país. Un endarreriment que, d’altra banda, ja porta mesos començat des de l’estat central.

Els catalans no som rucs, no podem ser-ho tant i no podem vendre el nostre país a qualsevol preu. No pot ser que després de tant de temps lluitant per un estat lliure i social, el regalem als primers que passen. Bé, no, d’acord, als  alliberadors convergents. A tots aquells que ens retallen i ens fan creure que ho fan pel nostre bé i perquè els hi ve imposat. Va, siusplau. Si hem de ser independents siguem-ho de forma adulta, que el nostre país ho és.