diumenge, 9 d’octubre de 2011

El xerpa català


Catalunya és un país de contrastos. (I no em fa por començar així). Tenim muntanyes altes, serralades amb renom i platges plagades de banderes blaves de reconeixement i turistes que aporten o trauen mèrit. Depèn de com es miri. Planes i conques on hi abunda el sol i la fruita, els immigrants que la recullen i els capitostos que ja els hi va bé que no se sàpiga gaire. També destaquem per una gastronomia exquisida gràcies als millors cuiners del món que competeixen per deixar sense estrelles al famós ninot. Sense oblidar les fondes i posades que alimenten a centenars de treballadors a cruïlles i gasolineres. Catalunya té una cultura a envejar a arreu i unes tradicions fortament arrelades. Arrelades a la terra i a nosaltres, qui l’habitem amb més o menys amor i respecte. Però el que ara s’ha posat de moda al nostre país, i que encara no sabíem que teníem, són els xerpes. Sí, els xerpes catalans. Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, els xerpes són aquells individus d’un poble del Nepal que habiten en les zones altes de la serralada de l’Himàlaia, coneguts pel fet de ser contractats per a col·laborar en expedicions muntanyenques. Però el que ara ja sabem, és que també habiten al nostre país de contrastos.

Catalunya ha destacat sempre per la seva gran potència industrial i la seva gran inversió per esdevenir un motor econòmic, tan a l’estat imposat com a Europa, fent encara més clara la seva força al Mediterrani. Catalunya s’ha sabut adaptar sempre als temps i les necessitats. La revolució industrial va ser potser un detonant: Indústries tèxtils, importacions i exportacions, manufactures, electricitat i un gran aprofitament dels pocs però ben exprimits recursos zonals. Rius que s’omplien de colònies, mineria de poc abast però amb molta força o Pirineus amb aigua convertida en energia. Amb el pas del temps s’ha sabut modernitzar i emmotllar-se als temps que corren. Grans inversions en investigació, recerca i desenvolupament, millora de les xarxes de transport (malgrat les dificultats subjugades des de fora) amb la voluntat d’arribar més lluny i de no caure d’un mapa europeu econòmic cada vegada amb més canvis i alts i baixos han mantingut a Catalunya com a nucli dur d’una economia espanyola cada vegada més castigada malgrat les quantitats industrials de maquillatge que ho intenten tapar (també pagada amb fons provinents de les nostres butxaques). 

El poble català sempre ha estat un poble de treball, sacrifici i sentiment, sempre deixant de banda a la gent que viu aquí o hi ha nascut però no se sent partícip d’aquesta societat. Però ara, la nostra societat no és només una defensora de les tradicions, la cultura, l’esforç catalana, sinó que també ha guanyat (per imposició, tot sigui dit) la professió de xerpa. I no és que ara ens dediquem a fer més cims que als temps d’en Verdaguer o que ens amaguem a les muntanyes per defensar les nostres terres com feien els maquis a esquenes de molta gent. Sinó que ara ens dediquem a carregar una motxilla ben grossa per la resta de compatriotes espanyols amb el consentiment d’aquells que es fan dir el govern de Catalunya. Nosaltres som qui hem de carregar amb les retallades més grosses. Som qui hem de pagar les carreteres del sud, AVEs del nord que després ningú fa servir, escoles d’Extremadura (on ja hi ha les millors instal·lacions de l’estat), o fins i tot les voreres de Vete-tú-a-saber-dónde de la Meseta. I això sense dir res, perquè és la feina dels xerpes. Carregar i avançar. I mentre caminem amb la motxilla ben plena i cada vegada més feixuga, ens hem de sentir que els mestres cobrin menys i que la salut penja d’un fil. Que els doctors cobren massa i que els polítics s’estrenyeran el cinturó sense la paga de Nadal. Per continuar escoltant aquells qui diuen que l’educació pública està en crisi i les cues de la Seguretat Social són massa llargues. I què esperen? Que amb la motxilla que duem i els cada vegada menys diners a les butxaques (i als bans que ens roben, però això no toca ara) l’educació i la sanitat sense inversió sigui la millor d’Europa? 

Crec que no menteixo ni peco quan afirmo que els catalans som una gent molt entregada i solidària. Però no som rucs. Ja estem farts de carregar amb les coses que no són nostres, sinó de persones que cada vegada ens tracten pitjor i amb menys respecte, tot i que amb el consentiment d’aquells que ens representen. Ho sento, i ho dic de veritat, però la nostra motxilla de xerpa també té un límit. I aquest límit cada vegada està més a prop. No vull que els meus fills hagin de fer de xerpes. Si més no, de xerpa català.