dimarts, 19 d’octubre de 2010

Canviar-se de casa (d'habitació, concretament)

Canviar-se de casa. Canviar-se de casa sempre ho havia vist com un pes feixuc, com una gran càrrega. Com una d'aquelles lloses que tapen els pous i s'han de moure per poder-ne traure l'aigua. Suposo que en tinc motius per creure això. Bé, suposo que en tenia motius per creure això. Canviar la teva residència significa moure moltes coses de lloc. I tot això requereix un temps, una estona de calma i música.
Primer, engegaríem l'emepetrès i l'endollaria als altaveus que havien passat a ser el darrer regal dels reis (arribats amb un retràs considerable). Tot seguit m'asseuria -no hem de començar mai cansats-. Crec, que si fos fumador, seria un moment per encendrem un cigarret, consumir-lo i consumir-me mentre penso per on he de començar. Els llibres dels prestatges passarien una criva més dura que les censures. Mentida, no tant. Els hi trauria la pols i els posaria a la caixa del “nova casa” o a la caixa del “nova casa, traster”. Llavors potser seria quan recordaria que havia estat un nen no feia pas gaire i riuria amb els contes de final variable o amb els dibuixos de la Pilarín Bayès. Però també veuria com han anant passant els anys i com les novel·les juvenils de seguida deixaven pas a les novel·les robades a la mare o a l'estanteria de l'estudi. Un altre cigarret (si fumés). Les carpetes i els àlbums segur que es quedarien oblidats, menys les més recents, sempre hi pots trobar algun apunt d'ús inesperat. Però, en el fons, pensaria, deuen ser a l'ordinador. Un cop tingués els prestatges buits, però no de pols, seria el moment d'obrir els armaris. I de tornar-los a tancar sense pensar. Fer el cor fort, mentalitzar-me que em toca fer-ho i tornar-los a obrir. Amb un parell de maletes ben grosses al terra aniria separant la roba d'hivern i la d'estiu. Per sorpresa, vostra, no meva, aniria a parar tot a la d'estiu. Bé, d'acord, un parell de pantalons llargs i unes quantes dessuadores anirien a la d'hivern, però per quedar bé amb els regals de la família. Ah clar, pensaria, si sempre em tallava els pantalons llargs a l'estiu perquè fossin curts i no passar calor! Però, segurament, no recordaria aquelles samarretes relegades al fons d'un dels armaris plens de mantes, tovalloles i llençols que més tard tocaria. Unes marques encara a l'ordre del dia em farien pensar en un parell de mesos d'impàs, de dubtes “existencials” i de riures dels pares. “Que savis que eren, que savis que són”, podria pensar. Però també ho posaries a una de les dues maletes. Les jaquetes, decidiria que no les poso a cap maleta, sinó que les col·loco a part, per no arrugar-les més del compte, com les camises de colls gastats.
Sort que no fumo, sinó, en cauria un altre. Ara bé, una cerveseta ben fresca sí que tocaria. Heu de pensar que ja tindria la roba a punt! I aprofitant que hauria d'anar a la cuina per agafar la reïna de pobres, agafaria un parell de bosses de brossa, d'aquelles ben grans, en les que, no em mal interpreteu, hi cabria un cadàver ben tallat. I tornaria cap a l'epicentre musical. El desordre canviant-se de lloc. Potser seria el moment de canviar la música. Hem de pensar que el cervell es distreu molt fàcilment. Per què us penseu que les cançons més enganxoses duren poquet? Però hauria de vigilar què poso, perquè podria distraure la meva fal·lera per enllestir ràpid el trasllat de casa, d'habitació. Les mantes, els llençols, les vànoves i les tovalloles omplirien de seguida les bosses grosses d'escombraries. I, a conseqüència, (quina putada!), hauria de començar la feixuga tasca de revisió de jocs de taula, joguines de quan era nen i minerals oblidats. Però, amb sort, encara salvaries algun d'aquells jocs destinats a joves d'entre vuit i vuitanta-vuit anys. O no, potser no, només et passaria pel cap algun moment. Però segur que se't faria pesat. A qui no se li faria pesat? Però jo ja hi estaria posat, així que potser encara salvaria algun warhamer, però per recordar vells temps, més que res.
Després de buidar els armaris podria pensar que ja ho tinc tot fet, però m'equivocaria. Perquè sense allargadors i lladres, endollaria poques coses al nou habitacle. A més, amb què escoltaria la música. Sí, hauria de desendollar el darrer regal. Agafaria els compacdiscs que encara guardo i els col·locaria amb les memòries extraïbles i demés gadgets virtuals. Els mobles els deixaria. “Si canvies, fes-ho bé”, havia sentit per algun lloc i m'havia fet meu. Però em faria pena veure-ho tot tan trist, arrasat, com si una orda sota el comandament de Gengis Kan hagués passat per allí. I també em faria content (no pel mongol aristòcrata, però). Els pulmons ficticis tornarien a rebre una glopada de fum dens i m'acabaria la cervesa. Els instruments serien cosa fàcil. Un a un i dins de les seves respectives fundes.

Després d'embotir-ho tot a un cotxe suficientment ample, començaries a marxar a ritme d'acomiadament cap al nou destí. I sí, amb molta cura ho deixaries tot a un possible garatge. Sort que els mobles ja hi serien -gairebé tots-. Així que, encara més a poc del que podria pensar, ho aniria dipositant tot al seu nou lloc. Llibres, a les estanteries buides, però ja sense pols. La roba, fora de la maleta i dins de l'armari. I la resta de coses, potser s'haurien de guanyar el lloc, o potser no en tindrien fins que no m'ho pensés bé. Això sí, em mereixeria una altra bona cervesa. Però ja no la faria a l'habitació (la nova), no. Trucaria a algú i sortiria a fer un vol. Pels voltants de la teva nova “llar, dolça llar”. Així, podria descobrir, ja, un bar on escapar-me i on em podria encendre un cigarret si fumés. Però com que no fumo, només em fixaria en si la cambrera és guapa. O potser no, potser li explicaria el pesat que em semblava moure totes les coses d'una casa una altra a l'algú a qui hagués trucat.