dimarts, 26 de gener de 2010

Un dels tants dossiers

La pluja l'estava deixant xop. L'aigua queia lentament però de forma contínua des que s'havia llevat. Havia mandrejat una estona al llit, molt curta – massa pel seu gust-, i de seguida havia acabat amb la rutina de dutxar-se, vestir-se, fer-se el cafè tot escoltant la ràdio, agafar la bossa de mà tan clàssica i l'americana de la feina. I clar, no havia agafat paraigües, mai n'havia agafat. Les gotes eren molt fines i gairebé no esquitxaven quan queien als tolls que ja s'havien format al terra. Havia esta una jornada molt carregosa i plena de trucades. El seu cap no havia pogut arribar a l'oficina fruit d'una avaria al cotxe a mitja autovia. O això, al menys, és el que havia fet creure a l'oficina quan va trucar mitja hora després que tothom es preguntés on era. El fet, és que tothom sabia que estava amb la nova secretària que tampoc havia vingut. Al menys, ella, no havia tingut la indecència de trucar per dir que estava malalta. Com que no havia vingut, ell havia hagut de suplantar la seva figura i rebre totes les visites que tenia programades. Eren tres. La primera molt ràpida i fàcil. La segona es va allargar més del compte, però en va obtenir resultats positius. La tercera no s'havia presentat. Temps lliure! No, dossiers endarrerits.
Va fullejar els quatre que li quedaven per tractar. El tercer va ser el que li va captar l'atenció. “Veí d'un bloc de pisos que té l'oïda molt fina i escolta tots els moviments, sorolls i respirs del pis de dalt”. Era justament, el bloc on ell havia viscut durant la seva etapa d'estudiant. Aquella etapa on havia conegut una veterinària. Bé, una estudiant de veterinària. Recordava que al pis de sota seu hi vivia un vell tronat que no parava d'incordiar. Primer van ser uns crits a la matinada sense cap motiu, després una carta adreçada a ells amb lletra de nen petit (o de vell psicòtic). Més tard una visita amb uns taps perquè els tamborets de la cuina que només ell sentia no fessin soroll quan es moguessin. I, de moment, no li venia cap cosa més al cap. Sí. També recordava que el seu company de pis era un amant de les dones, dels homes i del sexe. Sempre tenia un convidat diferent. I dic convidat perquè s'entén que tan podia ser una dona o un home. Doncs els crits de plaer i dolor i de plaer o dolor que emetien també eren motiu de crits a la galeria del bloc. Sempre acabava amb una amenaça mútua i res més. Es va llegir tot el dossier i va veure que l'home seguia viu i seguia molestant als nous inquilins, que com no podia ser de cap altra manera, eren estudiants els quals no havien estats avisats d'aquella “petita molèstia”. Havien presentat una demanda i havien denunciat l'agència. L'home, pel que es veia l'havien deixat tranquil, segurament seguint els consells que també li havia donat a ell i els seus companys el president de l'escala de veïns (independentment de qui fos llavors). Li va fer gràcia i va decidir que agafaria el cas. Però que se'l prendria amb calma. Que la seva jornada laboral s'estava acabant i havia de fer moltes coses abans de marxar. Tantes, que no les va acabar i va marxar.
Les gotes d'aigua li mullaven la cara i li embullaven aquella mitja melena que li atorgava un aire juvenil despreocupat. I reia. Reia sol pel carrer mentre tornava a casa tot escoltant el soroll que feien les rodes dels cotxes trepitjant els bassals que no podien esquitxar les gotes que queien de pluja. Tot el dia la pluja s'havia mantingut igual. Igual de constant i fina. Havia decidit agafar el cas del veí torracollons amb calma, i, coses de la vida, la veterinària també s'ho havia pres amb calma allò de fugir-li del cap. Des que havia recordat el pis, la jove estudiant se li havia instal·lat al cap. La pluja li feia recordar aquells moments tan, tan, tan. Tan hi fa com fossin. Eren uns moments que no li fugien del cap. Una sensació coneguda li va envair el cos. I no era ni la humitat que li provocava tremolors ni l'aigua que li regalés una pulmonia. No, era una sensació onírica, màgica. Com un adolescent enamorat. Sense adonar-se'n, empapat de cap a peus i amb el cap al pis d'estudiants amb el llit compartit va arribar a casa.

- Com ha anat el dia, rei?
- Un dossier m'ha fet recordar aquella estudiant de veterinària, te'n recordes?
- Aquella que anava al teu pis del vell tronat?
- La mateixa.
- I, què vols dir-me amb això?
- Doncs, que t'estimo, com un adolescent enamorat. Per cert, t'han donat molta feina els animals a la consulta?

diumenge, 24 de gener de 2010

Temps

Que el temps passa, segur. Tenim rellotges, calendaris i agendes que cada dia i a cada moment ens van informant d'aquest fet que ningú pot aturar. Veiem com es fa de dia i l'endemà, al cap d'unes hores, torna a sortir el sol sempre amb el permís dels núvols. Veiem com cauen les fulles dels arbres i com els animals perden o guanyen pèl. Els ocells migratoris volen d'un lloc a un altre, recordant-nos que les migracions no les hem començat els humans. També se'ns fa evident a la vista l'avenç tecnològic. Els llibres, les enciclopèdies, els ordinadors i les wiki-enciclopèdies ens recorden de com n'eren de diferents els anys que queden enrere. Però nosaltres, també creixem i ens fem grans.
En una família pots passar de ser fill únic a fill gran en qüestió de mesos. També pots passar a ser el major de tres, quatre o més germans. Tens uns pares que al seu moment també van ser els fills grans o els menuts de la seva família. Cosa que ens indica que tenien uns pares que ara ja són avis i, per què no?, també poden arribar a ser besavis o rebesavis. Però realment el temps per nosaltres passa a diferents velocitats aparents, tot i que, us puc ben assegurar, que a un ritme constant. Quan som petits, les hores d'escola se'ns fan llargues i interminables. Sempre esperant a que arribi l'hora del pati que passa més ràpid que volant. I això, que és l'època en què fem menys hores de classe. Ara bé, quan arriba l'estiu... sabem quan comença, però no quan acaba. Són dies rere dies, setmanes que esperen més setmanes. I així, anar sumant mesos. Excursions per aquí, rius i llacs per allà i estones de futbol sala després d'hores de piscina. Són estius de bicicleta i trompades que et pelen els genolls i els turmells. Però, en el fons, són estius interminables. Ah, però mai es té el temps suficient per fer tots els quaderns.
Poc a poc, vas caminant pels anys i vas veient com l'horari d'institut et pren (no vull escriure “roba”) més hores lectives. Veus com l'hora del pati és un pulmó més que necessari i com les tardes tenen les hores comptades. La música, el ballet i el futbol, la natació o el francès i l'anglès fan que arribis cada vegada més tard a classe. Els caps de setmana s'omplen d'excursions i acampades d'esplai i partits a hores massa matineres pels pares. Les tardes de dissabte acaben en festivals de ballet o en pantalles de cine. I així, lentament i sense adonar-te'n vas fen-te gran. Però, com dic, encara no ho saps.
El batxillerat t'acaba de demostrar que sí, que pots estar tancat més de tres hores seguides en una aula i que, les tres hores de classe de primària fan riure (ara, no quan feies primària). Les tardes, entre exàmens i més activitats, que no saps d'on surten però t'ocupen bona part del temps, van convertint-se en tardes-vespre, tardes-vespre-nit-no-vinc-a-sopar-ho-sento-pares. I llavors és quan veus que potser sí, que el fet de tenir moto des de fa quatre anys o de veure que l'institut et tanca les portes, et pot indicar que el temps avança i tu també.
Però potser, quan més te n'adones que ja no ets ahir i que demà aviat quedarà enrere és quan t'asseus amb un amic en un dels bars que ens pres tardes lectives i comenceu a fer memòria d'aquelles colònies on encara eres nen i no monitor, on idealitzeu aquell entrenador que us va fer guanyar la lliga quan éreu infantils de segon any. O potser quan veieu que els vostres monitors es casen i et conviden a la seva boda. I al cap de poc, et conviden al bateig del seu primer fill. Un fill que potser serà l'únic, o que al cap de pocs mesos esdevindrà el germà gran i, per què no?, potser el gran de tres o quatre germans. Llavors, miraràs enrere, observaràs fotos de quan no portaves barba ni et pintaves els ulls per anar a classe i veuràs com sí, que el temps no es queda parat i que el rellotge i el calendari són dos objectes que sempre et diran la veritat, com el mirall on vas veient aquests, i més canvis.

dissabte, 23 de gener de 2010

Pastís de noces

Va pensar que un suc de taronja natural li aniria bé per calmar els nervis que no la deixaven dormir. Va obrir la porta del garatge i va anar fins el prestatge dels cítrics d'on va agafar tres taronges grosses. Sabia que el suc no calma els nervis, però a ella el que de veritat la tranquil·litzava eren els records que li evocava el líquid taronja. Li feia pensar en aquells matins abans d'anar a l'escola i a l'institut. En aquells esmorzars que li preparava el pare els dilluns, dimarts i dijous o la mare els dimecres i els divendres. El suc era el canalitzador dels records. El got de llet amb Cola-cao, el pa sucat amb més amor que destresa, la sucrera llesta per rebre cullerada i la ràdio engegada sempre abans que baixés a esmorzar. I és clar, el suc. El flamant suc de taronja que, segons els pares, li donava l'energia necessària per començar les classes. Era un suc especial. Recordava que des de l'habitació sentia com es queixava la màquina exprimidora i es barallava amb la ràdio per a veure qui era capaç de fer més soroll per despertar-la. Però no ho recordava enfadada, no. Feia memòria i veia que realment li agradava despertar-se d'aquella manera. Això sí, ella no sortia del llit i s'hi quedava ben arraulida fins que el seu pare, o la seva mare (tornant a la relació de dies) li anés a fer un petó i li digués que fes via.
Va arribar a la cuina i es va fer el suc. El soroll era el mateix tot i que la màquina era diferent, se l'havia comprada nova en aquella botiga d'electrodomèstics de la qual tothom en parlava. Res de l'altre món. El suc, en canvi tenia el mateix gust. Aquella acidesa mesclada amb la dolçor de la sucre. Aquells grumollets que, en el fons, tant li agradaven. Poc a poc, i sense adonar-se'n, els nervis van anar marxant i desapareixent com el suc del got. Aquella muntanya de preocupacions que li impedia el son s'havien dissolt més i tot que la sucre que havia afegit curosament al suc acabat de fer. Així que, ja més tranquil·la, va passar una aigua a la màquina i va col·locar el got i la cullera al rentavaixelles que ja demanava que el posessin en marxa. Va enfilar el camí de tornada cap al llit arrossegant els peus i recordant les sabatilles que duia la seva mare quan ella era petita. S'assemblaven moltíssim.
Al llit, tapada amb una manta i de cara amunt, però, la son no l'atacava per cap costat. S'havia acabat el llibre que feia poc més de dos dies havia començat, es sabia els tres CD's que jeien sobre el despertador-reproductor – també de la botiga aquella d'electrodomèstics de la qual tothom en parlava- i no tenia ganes d'obrir el diari del primer calaix. Es va asseure sense sortir de sota els llençols i va obrir la làmpada de la seva tauleta de nit. Si el suc no l'havia calmat, què la podia calmar? Passava de prendre's un somnífer o algun dels remeis que la seva mare l'hi havia receptat des de la farmàcia on treballava. No, perquè sabia que no era del tot bo. Ja estaven aquí, els nervis i les preocupacions havien tornat. No podia dormir!
Es va girar i va mirar al seu marit. Dos anys més que ella, i això que encara no arribava als trenta. Advocat, formal i esportista. Ros, maco i bona planta. Com a ella li agradaven. Què més podia demanar? Era perfecte. Per això s'havien casat. Però ella, continuava sense poder dormir. Ostres, amb aquella primera setmana de casats, començava a entendre perquè ell mai havia volgut dormir amb ella abans de casar-se- Massa perfecte era. Els roncs de casat eren la cirereta del pastís de noces, els nervis i les seves preocupacions.