La pluja l'estava deixant xop. L'aigua queia lentament però de forma contínua des que s'havia llevat. Havia mandrejat una estona al llit, molt curta – massa pel seu gust-, i de seguida havia acabat amb la rutina de dutxar-se, vestir-se, fer-se el cafè tot escoltant la ràdio, agafar la bossa de mà tan clàssica i l'americana de la feina. I clar, no havia agafat paraigües, mai n'havia agafat. Les gotes eren molt fines i gairebé no esquitxaven quan queien als tolls que ja s'havien format al terra. Havia esta una jornada molt carregosa i plena de trucades. El seu cap no havia pogut arribar a l'oficina fruit d'una avaria al cotxe a mitja autovia. O això, al menys, és el que havia fet creure a l'oficina quan va trucar mitja hora després que tothom es preguntés on era. El fet, és que tothom sabia que estava amb la nova secretària que tampoc havia vingut. Al menys, ella, no havia tingut la indecència de trucar per dir que estava malalta. Com que no havia vingut, ell havia hagut de suplantar la seva figura i rebre totes les visites que tenia programades. Eren tres. La primera molt ràpida i fàcil. La segona es va allargar més del compte, però en va obtenir resultats positius. La tercera no s'havia presentat. Temps lliure! No, dossiers endarrerits.
Va fullejar els quatre que li quedaven per tractar. El tercer va ser el que li va captar l'atenció. “Veí d'un bloc de pisos que té l'oïda molt fina i escolta tots els moviments, sorolls i respirs del pis de dalt”. Era justament, el bloc on ell havia viscut durant la seva etapa d'estudiant. Aquella etapa on havia conegut una veterinària. Bé, una estudiant de veterinària. Recordava que al pis de sota seu hi vivia un vell tronat que no parava d'incordiar. Primer van ser uns crits a la matinada sense cap motiu, després una carta adreçada a ells amb lletra de nen petit (o de vell psicòtic). Més tard una visita amb uns taps perquè els tamborets de la cuina que només ell sentia no fessin soroll quan es moguessin. I, de moment, no li venia cap cosa més al cap. Sí. També recordava que el seu company de pis era un amant de les dones, dels homes i del sexe. Sempre tenia un convidat diferent. I dic convidat perquè s'entén que tan podia ser una dona o un home. Doncs els crits de plaer i dolor i de plaer o dolor que emetien també eren motiu de crits a la galeria del bloc. Sempre acabava amb una amenaça mútua i res més. Es va llegir tot el dossier i va veure que l'home seguia viu i seguia molestant als nous inquilins, que com no podia ser de cap altra manera, eren estudiants els quals no havien estats avisats d'aquella “petita molèstia”. Havien presentat una demanda i havien denunciat l'agència. L'home, pel que es veia l'havien deixat tranquil, segurament seguint els consells que també li havia donat a ell i els seus companys el president de l'escala de veïns (independentment de qui fos llavors). Li va fer gràcia i va decidir que agafaria el cas. Però que se'l prendria amb calma. Que la seva jornada laboral s'estava acabant i havia de fer moltes coses abans de marxar. Tantes, que no les va acabar i va marxar.
Les gotes d'aigua li mullaven la cara i li embullaven aquella mitja melena que li atorgava un aire juvenil despreocupat. I reia. Reia sol pel carrer mentre tornava a casa tot escoltant el soroll que feien les rodes dels cotxes trepitjant els bassals que no podien esquitxar les gotes que queien de pluja. Tot el dia la pluja s'havia mantingut igual. Igual de constant i fina. Havia decidit agafar el cas del veí torracollons amb calma, i, coses de la vida, la veterinària també s'ho havia pres amb calma allò de fugir-li del cap. Des que havia recordat el pis, la jove estudiant se li havia instal·lat al cap. La pluja li feia recordar aquells moments tan, tan, tan. Tan hi fa com fossin. Eren uns moments que no li fugien del cap. Una sensació coneguda li va envair el cos. I no era ni la humitat que li provocava tremolors ni l'aigua que li regalés una pulmonia. No, era una sensació onírica, màgica. Com un adolescent enamorat. Sense adonar-se'n, empapat de cap a peus i amb el cap al pis d'estudiants amb el llit compartit va arribar a casa.
- Com ha anat el dia, rei?
- Un dossier m'ha fet recordar aquella estudiant de veterinària, te'n recordes?
- Aquella que anava al teu pis del vell tronat?
- La mateixa.
- I, què vols dir-me amb això?
- Doncs, que t'estimo, com un adolescent enamorat. Per cert, t'han donat molta feina els animals a la consulta?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada