Un detectiu prolífic

La normalitat s'havia vist alterada feia cosa de poques hores. La gent s'havia vist trasbalsada de cop i volta. Així, en sec i en fred, sense un previ avís. Ni anuncis a les teles i ràdios d'abast nacional ni a les d'abast local. La gent no s'havia pogut refugiar i havia passat el que havia passat. Ningú havia previst aquells successos. Ningú n'havia sabut res abans. I si algú ho havia sabut, no ho havia dit. Segurament perquè ningú amb una mínima decència s'hagués pogut imaginar mai que els fets transcendirien de la forma en què ho havien fet. D'acord, sí, em direu que ningú havia pres mal i que tothom estava sa i estalvi, que no s'havia mort ningú. Però, us imagineu que s'arriba a morir algú? Com s'ho hagués agafat la gent? Ja estic veient els titulars del principals diaris del país. “El govern no calcula bé i la població se'n ressent” “Una dotzena de víctimes que s'haguessin pogut evitar”, “El poble demana caps, el president no dóna cap solució”. Sí, només són suposicions, però no havia passat res de miracle.

Aquest era un altre dels possibles començaments, o finals, tot sigui dit, que tenia guardats en aquella carpeta del MacBook que els seus pares li havien regalat feia un parell d'anys enrere, després de la publicació de la seva segona prolífera novel•la policíaca. Des de menut que li havia agradat escriure i llegir. I d'això n'estava molt agraït als seus pares, considerava que havien fet un molt bona feina. Sempre li havien regalat llibres. Recordava perfectament una de les primeres col•leccions que s'havia llegit: “En Pau i la Laia”. Li encantaven aquells llibres. De fet, la Pilarín Bayés li havia fet un dibuix i tot. De fet, els contes se’ls havia après de memòria. Ara ja no se’n recordava, només faltaria, però quan era menut, els podia recitar de memòria. Cada aniversari rebia llibres nous. Com més anys feia, menys dibuixos tenien els llibres i més petites es feien les lletres. També havia d’agrair una mica aquella passió als tres Reis Mags d’Orient, al Ratolinet Pérez i al tió. Realment, als inicis li va costar pair que sempre revés llibres. És més, molts se n’anaven a la brossa en algun rampell matiner. Però després de reflexionar-ho, s’aixecava del llit i els rescatava. Tot seguit els col•locava al prestatge de “llibres a llegir”. Cada any s’hi havia anat acumulant llibres i llibres de tapes dures, flexibles i amb fotografies de disseny. També n’hi havia de portades llises, mínimals i sense dibuixos. De fet, encara n’hi ha. No passava per alt les ànsies d’escriure dels seus professors de primària i de secundària. Vaja, les ganes que tenien els professors perquè ells escrivissin. No hi estava del tot d’acord, bé, gens d’acord. Una persona ha d’escriure perquè vol i perquè se sent a gust. L’obligació fa que la gent comenci a odiar l’escriure i que els textos no siguin de la qualitat que podrien arribar a ser. Per això no els passa per alt però no els hi agraeix l’obligació. Només hi pensava, sense voler-ho.

Potser després de recordar els seus inicis lectors i de fer memòria dels seus primers textos decidiria redirigir alguns dels textos que tenia començats en aquella carpeta perduda del MacBook que els seus pares li havien regalat després de la publicació de la seva segona prolífera novel•la policíaca i homenatjar tots aquells que havien contribuït, d’alguna manera, en l’èxit sorprenent de les seves novel•les policíaques. Potser diria que els alumnes del seu antic institut on els i les professores de llengua els obligaven a escriure s’havien revoltat i havien aixecat barricades a més d’una i de dues aules posant en alerta el centre, la ciutat i el país. Potser escriuria que en Pau i la Laia se n’anirien a parlar amb el president del govern que no feia res per evitar que els nois d’aquell institut on ell havia anat es revoltessin contra aquells professors. O potser no, potser començaria una nova història o deixaria un final sense començament o... o no, probablement seguiria pensant en com posar l’aigua al coll al seu detectiu prolífic. Ja es pararia a fer un homenatge quan realment sabés a qui hauria d'anar dirigit.