diumenge, 24 d’abril del 2011

Un sant Jordi amb (una mica més de) sort


Una cosa que tenen tots els dies vint-i-tres d’abril és que és Sant Jordi (llàstima que no sigui festa nacional al nostre país, però això ja és una altra cosa). El que sí que no passa cada any és que aquest dia tan assenyalat caigui en Setmana Santa, i de fet, ara ja feia deu anys que no passava. El que sí que es tornava a repetir eren les amenaces de pluja. Però la sort ha acompanyat, i és que la fortuna és un factor que hem de tenir en compte. I més en un dia com aquest.

Llevar-se al Vallès Occidental més d’una, de dues i de tres vegades i perdre’s pels llençols és un bon preludi per afrontar un dia de Sant Jordi que es preveu llarg. Un esmorzar estrany, tan com calamars i una mica de llet, donen pas a una cursa per no perdre el(s) tren(s). Pel camí, però, tens temps de fixar-te amb les noies que porten roses, els -o les- acompanyants que somriuen i els hi cau la bava. I no escriuré “els nois que porten roses”, perquè no has tingut la sort de veure’n. Bé, només un, que ha provat de vendre-te’n una. Però jo ja l’has regalada, malgrat la poca fortuna en triar-la. Un cop al tren, el temps passa més lent, tot i que tu vols que passi més ràpid. O no. Temps de mirar per la finestra i tafanejar els llibres que comencen a llegir els compradors més matiners. Però no te’n fa gaire cap. Deu ser que ja fa uns dies que tens els títols triats. La veu omnivagonal del tren t’anuncia i et recorda (sempre dues vegades) que la teva parada està a punt d’arribar. Així que et prepares per una nova cursa fins a l’altra andana. Mentre corres i esquives passatgers mandrosos (o enamorats) penses en moltes coses. Masses. Mires el rellotge i veus que tens cinc minuts de descans. Tota una sort. Poses les idees en ordre i busques el reproductor de música cada vegada més obsolet malgrat la seva novetat. Tries un bon àlbum, i et deixes abduir per la música i per la gent que t’empeny cap a la porta. La sort et segueix acompanyat i recordes el que t’han dit a l’aixecar-te, “avui serà el teu dia de sort”: has trobat un lloc quan mai el trobes i, a més, al costat de la finestra. Si no fos perquè la son s’apodera de tu, llegiries una estona. Una pena, penses quan arribes al destí, tenies ganes de llegir, també. El dinar t’espera a taula, quina gran sort! Quina gran gana! Però no tens temps de quedar-te a mandrejar, ja saps que fas tard i que has d’anar a donar un cop de mà a la parada de roses. Però qui no pot esperar és la rosa per la teva padrina. Cita on no faltes mai i no serà avui quan ho facis. Li dones, li fas un petó, i de pas, també companyia. T’agrada veure com somriu. T’agrada, perquè cada vegada ho fa menys, i això no t’agrada tant. Mala sort!

Les roses a la parada s’acaben més ràpid que mai, i això que les prediccions, sota l’atenta mirada de la crisi, us havien dit que no en compréssiu tantes. Doncs mira, la fortuna us somriu i podeu plegar abans (i haver guanyat les prediccions; i la crisi, per què no?). Plegar abans i mirar l’actuació de la colla castellera de la ciutat. La colla on, per cert, tu ets un més. Pantalons blancs, camisa i faixa. I amunt! Avui podria ser un gran dia. I l’avui esdevé estat un gran dia. La millor actuació en catorze anys et segueix reforçant la frase que et sona al cap “ avui serà el teu dia de sort...”. I al cap també hi tens altres coses. Que també ressonen. Però la marea de gent t’empeny al local i allí el que fas és observar l’alegria desfermada de la gent. Una gent que està més que contenta, que una altra vegada confia amb la colla, que una altra vegada confia amb la sort. Una sort que us somriu. Que et somriu. Poc a poc es fa l’hora del sopar i acabeu omplint l’estómac amb el sopar, i la festa que el segueix. És el teu dia de sort, però no el de la teva cartera. Però avui no passa res. De Sant Jordi només n’hi ha un a l’any. Però com aquest n’hi ha un cada (desafortunadament) massa. I encara l’has d’acabar d’aprofitar. La sort està a les teves mans.