dimarts, 8 de novembre de 2016

La pseudoguia de muntanya. Nivell expert.

Prometo prometre amor etern a les muntanyes i a tot el que les forma, des de les roques amb més experiència a les arrels menys bregades amb el tracte animal. I el prometo a les que habito ara, per les quals hi he fet quilometres, cims i col·lectes; i també m’hi comprometo amb les que habitaré i visitaré, perdent-m’hi molt o no tant; i no passo per alt a totes aquelles que no tindré la sort de poder tastar, empapar-me’n o demanar-hi asil per, ni que sigui, unes hores, dies o setmanes.

El petroli no m’agrada; l’asfalt no m’agrada; el quitrà no m’agrada. El trobo de mal gust quan no combina. Podríem dir que mai hem estat col·legues de confidències, poder coneguts d’aquells que comparteixen el mateix tren de cada divendres i cada diumenge, però el vincle no s’allarga gaire més. I per això vaig decidir que tornava a la muntanya, al poble i a respirar una mica més de cel, de blau i de verd. I de pas, una mica menys de derivats plàstics. Aquesta decisió comporta dos ports de muntanya i uns quaranta-dos quilòmetres d’asfalt de pujada (i de dipòsit de vehicle no prou elèctric, cert) i els mateixos de baixada per trobar-me amb les persones que sí que m’agraden i per satisfer unes vitalitats necessàries (que no vénen al cas avui). Dels pocs asfalts que tasto.  I poder per això m’he fet força bel·ligerant amb aquells que fan quilòmetres de carretera –asfaltada– sense pensar en què hi ha al final del trajecte o el que amaguen les següents passes sense quitrà. O que, si més no, no tenen el respecte que elles ens han tingut des de sempre. I per això, m’he vist amb l’obligació de presentar-vos una pseudoguia pràctica de muntanya (per a gent experta).

- El bosc. El bosc és un lloc poblat d’arbres. Així de simple ho defineix l’Institut d’Estudis Catalans. I tothom sap (o quasi bé tothom) que els arbres, arbustos i plantes necessiten terra per poder créixer i desenvolupar-se lliurement. Aire, aigua, la fotosíntesi i els nutrients que el sòl els hi proveeix.
- Els animals. Els animals són éssers vivents dotats de sensibilitat i moviment voluntari. Que pel clima, la necessitat o les migracions els han fet habitar aquests boscos, alimentar-se’n i ser-ne els fidels propietaris. Sense demanar gaire cosa a canvi.
- Els camins. Els camins són segons ciència forestal, una tira de terreny més o menys ampla que va d’un indret a un altre disposada expressament per a transitar-hi. De forma respectuosa i pensant que no serem els darrers en passar, ja que tampoc hem estat els primers. Respectant les marques, les recomanacions i els silencis.
- Les pedres i roques. Roques que segons la geologia en general són massa considerable de matèria pètria, especialment la que s’alça a la superfície de la terra o del mar. I que pels que no tenim formació experta, no són pissarres, teles o superfícies habilitades per pintar-hi, rascar-hi o deixar les marques d’una intel·ligència absent o molt –massa– amagada. Mirar-les, que no volin. Escalar-les, que no volis.
- Els bolets. Bolets que els biòlegs han catalogat com a cos fructífer d’un fong basidiomicet o ascomicet, carnós, suberós o gelatinós, que es forma a partir del miceli, gairebé sempre en contacte amb l’exterior. De verinosos i ben cridaners, de poc digestius i d’admirats per paladars selectes i butxaques ben alimentades. Però mai en cap dels possibles casos fets de llauna, vidre o petroli. El petroli.




I un llarg etcètera de petites grans foteses que, si voleu, un altra dia us detallo. Que, de veritat, no costa tant estimar (sentir amor per algú o alguna cosa, amar) allò que ens envolta. Però, si ets del que penses que estimar és llaurar els boscos i les muntanyes, omplir-les dels teus residus, mostrar-li les teves baixes o endur-te-les sense respecte cap a casa teva, crec que t’has equivocat de definició. El lèxic comú t’ho especifica i deixa molt clar. Un ignorant és aquell que no sap res en general o amb relació a una cosa.



-->