Prometo prometre amor etern a les muntanyes i a tot el que les
forma, des de les roques amb més experiència a les arrels menys bregades amb el
tracte animal. I el prometo a les que habito ara, per les quals hi he fet
quilometres, cims i col·lectes; i també m’hi comprometo amb les que habitaré i
visitaré, perdent-m’hi molt o no tant; i no passo per alt a totes aquelles que
no tindré la sort de poder tastar, empapar-me’n o demanar-hi asil per, ni que
sigui, unes hores, dies o setmanes.
El petroli no m’agrada; l’asfalt no m’agrada; el quitrà no
m’agrada. El trobo de mal gust quan no combina. Podríem dir que mai hem estat
col·legues de confidències, poder coneguts d’aquells que comparteixen el mateix
tren de cada divendres i cada diumenge, però el vincle no s’allarga gaire més.
I per això vaig decidir que tornava a la muntanya, al poble i a respirar una
mica més de cel, de blau i de verd. I de pas, una mica menys de derivats
plàstics. Aquesta decisió comporta dos ports de muntanya i uns quaranta-dos
quilòmetres d’asfalt de pujada (i de dipòsit de vehicle no prou elèctric, cert)
i els mateixos de baixada per trobar-me amb les persones que sí que m’agraden i
per satisfer unes vitalitats necessàries (que no vénen al cas avui).
Dels pocs asfalts que tasto. I poder per
això m’he fet força bel·ligerant amb aquells que fan quilòmetres de carretera
–asfaltada– sense pensar en què hi ha al final del trajecte o el que amaguen les
següents passes sense quitrà. O que, si més no, no tenen el respecte que elles
ens han tingut des de sempre. I per això, m’he vist amb l’obligació de
presentar-vos una pseudoguia pràctica
de muntanya (per a gent experta).
- El bosc. El bosc és
un lloc poblat d’arbres. Així de
simple ho defineix l’Institut d’Estudis Catalans. I tothom sap (o quasi bé
tothom) que els arbres, arbustos i plantes necessiten terra per poder
créixer i desenvolupar-se lliurement. Aire, aigua, la fotosíntesi i els
nutrients que el sòl els hi proveeix.
- Els animals. Els
animals són éssers vivents dotats de
sensibilitat i moviment voluntari. Que pel clima, la necessitat o les
migracions els han fet habitar aquests boscos, alimentar-se’n i ser-ne els
fidels propietaris. Sense demanar gaire cosa a canvi.
- Els camins. Els
camins són segons ciència forestal, una tira
de terreny més o menys ampla que va d’un indret a un altre disposada
expressament per a transitar-hi. De forma respectuosa i pensant que no
serem els darrers en passar, ja que tampoc hem estat els primers. Respectant
les marques, les recomanacions i els silencis.
- Les pedres i roques. Roques que segons la geologia
en general són massa considerable de
matèria pètria, especialment la que s’alça a la superfície de la terra o del
mar. I que pels que no tenim formació experta, no són pissarres, teles o
superfícies habilitades per pintar-hi, rascar-hi o deixar les marques d’una
intel·ligència absent o molt –massa– amagada. Mirar-les, que no volin.
Escalar-les, que no volis.
- Els bolets. Bolets
que els biòlegs han catalogat com a cos
fructífer d’un fong basidiomicet o ascomicet, carnós, suberós o gelatinós, que
es forma a partir del miceli, gairebé sempre en contacte amb l’exterior. De
verinosos i ben cridaners, de poc digestius i d’admirats per paladars selectes
i butxaques ben alimentades. Però mai en cap dels possibles casos fets de
llauna, vidre o petroli. El petroli.
I un llarg etcètera de petites grans foteses que, si voleu, un
altra dia us detallo. Que, de veritat, no costa tant estimar (sentir amor per algú o alguna cosa, amar)
allò que ens envolta. Però, si ets del que penses que estimar és llaurar els
boscos i les muntanyes, omplir-les dels teus residus, mostrar-li les teves
baixes o endur-te-les sense respecte cap a casa teva, crec que t’has equivocat
de definició. El lèxic comú t’ho especifica i deixa molt clar. Un ignorant és
aquell que no sap res en general o amb
relació a una cosa.
-->
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada