L’avi feia dies que volia mirar l’àlbum de fotos. Però també feia dies que no trobava pas ni el temps ni el moment. L’avi, era un home gran, amb la pell gastada pel pas del temps. Com tots els avis a qui els hi passa el temps. L’avi portava bigoti. De fet, tornava a portar bigoti. Des del naixement de la seva darrere néta, que no en duia. Però com que s’havia promès que quan el seu primer nét es casés se’l tornaria a deixar créixer, així va ser. Doncs això, que l’avi sabia que era el moment de pujar a les golfes i traure la pols a l’àlbum aquell on hi havia tantes i tanes fotos. Però l’avi era gran i la feia que tenia la feia poc a poc. Per no cansar el cor, que també era gran. Cada matí es llevava a dos quarts de vuit. A l’hivern, el sol encara no havia sortit, però a l’estiu sí. I tot seguit, després d’apagar la ràdio-despertador que li havia regalat la seva darrera néta, la que li havia fet afaitar –sense saber-ho, això sí- el bigoti, rentar-se la cara i les dents, fer un pipí, més per obligació que per necessitat, de posar-se el xandall del dia que fos i de calçar-se unes esportives, posava un punt i seguit i continuava. A la cuina l’esperava la torradora i un pernil. Un pernil sec perquè li durava molt. I mentre esmorzava pensava que havia de tornar a mirar l’àlbum, que ja li tocava. Però encara havia de sortir a passejar per l’únic tros de bosc que quedava a la ciutat atrafegada on vivia d’ençà que s’havia mudat. Diguem-li bosc, diguem-li passeig bucòlic, que també sona bé. I després del passeig, passava per la fleca: “Hola, què tal, avi? El de sempre, oi?”. El quiosc: “Tot bé, avi? El d’esports, no, avui?”. I també per davant d’aquella botiga amb tot d’aparells moderns. Li agradava quedar-s’hi una estona i veure com la seva imatge, i la de la gent que passava pel seu darrere, sortien a tot el seguit de pantalles que regnaven a l’aparador. Quan arribava a casa, deixava les coses tal i com sempre ho havia fet damunt de la taula del menjador i passava directament a la dutxa. Li agradava dutxar-se amb les cançons de sempre sonant a un aparell (ja no tant) modern per ell. I mentre l’angelito negro ballava fora, al seu cap li seguia dansant la idea de l’àlbum. La tovallola era un tacte que li agradava, li recordava que la seva pell havia estat molt ferma. I això l’alegrava. Com que les seves nétes estaven de vacances, les havia convidades a dinar. Era una costum que no volia perdre. Les nenes es feien grans i tenien poc temps. Volia aprofitar tot el que pogués, i més.
Abans de baixar al rebost i decidir què feia de dinar per sorprendre-les, va pensar que seria millor sorprendre-les d’una altra manera. A la joventut li agrada molt mirar fotos, es repetia mentalment mentre pujava les escales de l’altell. Estava tot pulcrament net i ordenadament ordenat. Joguines fill i joguines filla; tovalles i tovallons de diferents aniversaris i Nadals; llums i figures del pessebre; pols i draps; copes i coberteries vàries; diaris vells; diaris més vells; màquines que abans tenien ús i ara ja no; àlbums de fotos. Això, això és el que buscava. Es va asseure a la taula que hi havia just sota la claraboia i va cridar a la seva dona, que a aquelles hores devia estar llegint algun llibre de poesia. Foix, per exemple. Va pujar i li va recordar que les seves nétes venien a dinar, que no es despistés. Ell va assentir lleument i li va ensenyar l’àlbum. “Vacances a Santa Pau”. Quant de temps feia que no obrien aquell àlbum. Però s’esperarien, s’esperarien a que arribessin les nenes. Ells dos en veurien un altre, un que obrien sempre que en tenien ganes. Un al costat de l’altra i amb un somriure incipient. “Tardors al poble”. Els hi encantava veure’s de joves. Els dos, junts i sols. Riallers. Amb els seus seus amics i les seves amigues a la plaça i sota la porxada. Els hi agradava recordar quan jugaven a comptar les pigues d’ella a l’estiu i quan reien dels viatges que anhelava fer ell. I reien. Reien llavors i reien ara. I no pas poc.
La néta gran va acariciar la seva filla i va mirar a la seva germana abans de tancar l’àlbum. “L’avi. I una mica l’àvia”. Van somriure. I no pas poc.