dijous, 28 de maig del 2009

Por al desconegut o a no recordar?

L'altre dia, mirant fotos, un dubte que ballava pel meu cap des de fa temps va començar a prendre més força. El fet és que em preguntava si l'ésser humà li agrada viure al passat, amarat de records i fotografies que li recorden temps que havien estat millors, moments feliços o vivències més que agradables. o no, potser simplement és que les persones tenim la debilitat de tenir por a un futur desconegut, a un demà ple d'incerteses.

Tothom té a casa seva una fotografia de quan era petit, on hi apareixen els teus pares, - més joves-, els teus avis – encara més joves- i tu, amb una cara somrient i un vestit tacant amb el gelat que l'avi t'acabava de comprar. Tothom disposa d'àlbums i de pòsters penjats per les parets, amb les entrades dels concerts ben a pop. Més d'un, sobre la tauleta de nit o dins d'un calaix hi té un diari personal, on cada dia (que tens una estona) hi plasmes una part de la història personal. Una mica més amagat, la majoria hi tenen, hi tenim, una capsa amb les cartes d'antics amors, d'enamorats i enamorades, de prínceps i reines, amb les fotos i els dibuixos que estan escrits per darrere amb frases simples on us, ens prometíem la companyia i l'estima eterna. Missatges guardats amb l'esperança d'arrencar-nos somriures en un futur no tan llunyà. Qui més qui menys guarda els àlbums de quan era petit, aquells on la cal•ligrafia començava a ser la nostra amiga, aquells on els colors surtien de la línia que delimita el dibuix. No sabem on la tenim, però sense voler, també acabem trobant les orles d'un, de dos i de tres cursos. Records i més records que van i vénen. Però que mai desapareixen, perquè nosaltres no volem. Però per què no volem que marxin?

“Els temps passats foren millors”. Ens agrada creure això, ens agrada recordar-ho d'aquesta manera i per això ens cobrim de pols històrica (per curta que sigui) i memoritzem cançons, pengem fotos i llegim cartes antigues. D'aquesta manera l'ésser huma, un animal racional, recuperar la passionalitat salvatge. Es deixa portar per les vivències i els records, es deixa endur i confia, pensa que abans érem més feliços. D'altra banda, hi ha la por. La por a no saber què fer amb el nostre futur, amb el nostre present que ens marxa tan ràpid. Ens agafem al passat perquè és una cosa segura, una cosa que no canviarà. El demà és una cosa desconeguda pet tothom (encara que no tant pels homes del temps), un element abstracte que ens durà per un camí o per un altre. Així doncs, les persones ens agafem al passat per no oblidar i per no patir, per no patir per una cosa que encara no sabem.

Nosaltres, com a peces d'aquest tauler d'escacs en constant canvi. Nosaltres éssers humans, animals racionals, som els culpables de viure de records. Som els que ens agrada tenir por de coses que potser seran millor, de “demà”s desconeguts. Només nosaltres podem pensar i reflexionar les coses i creure que el que vindrà pot ser millor, que recordar està bé, però no ha de ser el ciment. El problema és que molts cops, davant del desconegut la nostra part passional guanya, el temor al pas del temps i a les decisions equivocades ens fan tremolar els esquemes. Uns esquemes, que després de pensar, no voldrem retocar per l'orgull, una altra característica de l'ésser humà.

dimarts, 26 de maig del 2009

Tema amb variacions (II)

El vidre de la finestra dels ferrocarrils deixava entrar algun dels darrers raig de llum que quedaven. Havia estat un dijous especial, un dijous amb sorpresa. L’havia anat a buscar a la sortida de la facultat. Ara, ho recordava mentre aquells raigs d’última hora li aclarien els ulls. Ella, en canvi es veia reflectida als vidres d’aquell metro, parada rere parada, més ple. Pensava en les hores que acabava de passar amb ell. No podia demanar res més, es sentia bé i la feia sentir bé. Ell li deia les coses que volia sentir, això sí, sense haver-li de demanar. Potser tenia raó, potser li deia de veritat. A quilòmetres de distància, ell pensava amb els ulls foscos que el despullaven cada vegada que l’observen. Seguia capficat amb aquell petó sota l’ombra d’un arbre. Ell, seguia absort. Feia temps que no es sentia tan bé i que no el feien sentir tan bé. Semblava que la piscina estigués plena i que si pogués tirar de cap. L’aigua la mostrava el reflex dels ull foscos d’ella, les abraçades robades a les andanes de tren i de metro, els petons de rebuda i els de comiat. I els que apareixien perquè sí. Ella, mentre tant, plorava en silenci al vagó que setmanes enrere havia estat quimèric. Ella deixava anar l’aigua que els ulls albergaven.


Es notava que l’estiu arribava ja que els dies s’allargaven més. Tot i això, ell no ho notava, sempre era el rellotge qui li havia de recordar les obligacions d’ella. Ella, en canvi, tenia por i no ho volia recordar. Sabia que les llàgrimes en silenci no eren una bona solució. Es trobava en mig d’un pont i no sabia cap a on caminar. Les paraules dolces i atentes d’ell, l’atreien com un iman. D’altra banda, no les tenies totes; no les volia tenir totes. Seguia estant bé, per tant, es quedaria al mig del pont, sense triar cap opció. Per fora, no es notava res i ell la seguia acariciant. Les orelles, les galtes, el coll i els llavis. El petó sota terra, a ritme de l’alarma de tancament de les portes va tornar a trencar l’atmosfera on viatjava, gratuïtament, ell. Ella va veure’s alliberada una altra vegada d’aquell dilema opressor. El metro, però, li feia recordar, cada vegada que hi pujava, el tot i el res, que, paradoxalment, estaven molt a prop. La cadira del passatge era la cel•la de reflexió, era la cel•la que li treia l’oxigen i li buidava les idees que es quedaven sense ales abans de sortir del vagó. Més lluny, tan com sempre que agafaven els vehicles oposats a la mateixa hora, ell seguia buscant la clau d’aquella presó on els ulls, els cabells, els llavis, ella, l’havien tancat.

Una trucada a mitja tarda va evitar que ell hagués de validar el bitllet a l’estació de ferrocarrils. Aquell dijous no hi havia cita. Li havia sortit feina d’última hora i ella no estava per regalar diners. Així doncs, ell no tindria la dosi de mirades plenes de paraules amb silenci. No tindria l’oportunitat de robar-li petons i de jugar amb els cabells foscos i llargs que li cobrien l’esquena. No. Aquella tarda no podria caure a la xarxa de pescador que la seva veu llençava cada vegada que li deia “com li agradava” a cau d’orella. Aquella tarda ella no tindria temps de patir en silenci el dilema del voler sense motiu i del no poder per menys motiu. El metro li havia revelat moltes coses d’amagat d’ell. Li havia dit que ara necessitava temps per ella, per estar sola i aclarir què havia de fer. Li mancava un temps de meditació ermitana per decidir quin bitllet de tren havia de comprar. Això, però, li diria més tard. Li diria quan trobés el moment oportú, quan aconseguís desencisar-se d’uns ulls foscos, tot i que no tan com els seus.

dimarts, 19 de maig del 2009

Tema amb variacions (I)

I mentre ell tornava assegut en un ferrocarril gastat de tant anar amunt i avall, ella anava dreta, en metro i a pocs quilòmetres de distància, tot i que cada vegada es separaven més. Anava preguntant-se per què no s’havia quedat una estona més amb ell en aquell banc on reinava el sol, el sol i ells dos. Ell pensava, i pensava... aquella tarda havia estat un regal. Què deia un regal? El tresor, el tresor del qual li havia parlat la nit anterior. D'on havia sortit? com podia ser que l’hagués robat d’aquella manera? I sí, pensava en els seus ulls foscos, el seu cabell llarg i els seus llavis càlids, que s’oposaven a la fredor de les seves mans. Pell morena i riure distret. Pensava en els petons que ja li havia donat i en els que estaven per arribar, ens els de dissabte a la nit i els de diumenge al matí. En les seves pigues que s’amagaven en la mesura que ell, sí, ell, les deixava. Pensava i pensava amb ella. Per què enganyar-se? El llibre que havia obert només asseure’s a la cadira escollida per eliminació només servia per captar algunes mirades distretes que volien saber què estava llegint. Llegien més les mirades dels desconeguts aparentment amables que els seus ulls. Els ull que tenien gravada a la retina els d'ella.

Un altre dia es veia assegut en una de les butaques de lloguer momentani. Tornava cap a casa. A, cada vegada més distància, ella, buscava lloc pels atrafegats vagons de la línia tres del metro. Ni un ni l’altre no estaven d’acord en haver de fer aquell viatge en aquelles hores, però si ella havia d’aprovar l’assignatura, era la millor opció que podien triar. El sol encara es filtrava per les finestres que un dia li havien descobert aquells ulls que no es podia traure del cap. I els cabell, i els llavis, i les mans fredes que de cop i volta esdevenien calentes. Ella, des del seu seient il•luminat per la típica llum blanca deixava la ment en blanc. Li agradava, li transmetia, però havia de no pensar en res. Masses canvis en poc temps, encara no havia assimilat res i no volia entrar en dinàmiques doloroses. Ell, però, en aquells moments no en sabia res, i seguia absort, preguntant-se on trobar-hi més pigues i volant entre la foscor radiant dels seus cabells, de la lluminositat paradoxal que radiaven els ulls d’ella. Els ulls que a un seient no gaire llunyà l’havien captivat.

De volta cap a la casa d’entre setmana una altre vegada després d’una cita sota el sol de tarda amb ella. La distància anava augmentat de forma progressiva i inevitable. És el que té que dos línies, una de metro i una de ferrocarrils no vagin en les mateixes direccions. Aquell dia, ella no faria tard a classe, ja que era una mica més d’hora. Ella no el mirava tant i el cap li feia males passades. Ell seguia ignorant-ho. Què hi havia millor en aquells moments que el banc on manaven ells, on el temps era un súbdit més? Carícies, petons i nusos als cabells. Això és el que li venia al cap al protagonista mentre sortia dels túnels que l’apartaven de la ciutat. Començava a ser conscient d’on es posava i començava a veure alguna cosa més que espurnes brillants als ulls atzabeja. Esperança. Ella també començava a despertar-se. Estava molt bé, massa bé, però no sabia si era el millor que podia fer en aquells moments. A les matemàtiques u i u sempre fan dos, a la ment psicòloga, no. El metro era una presó per ella, una presó semblant a la que s’havia quedat atrapat ell, la dels ulls d’ella.

diumenge, 17 de maig del 2009

Amb forma de trapezi

Són dies de circ a Reus, són dies de cultura de carrer, d'olors (a)legals, gossos, músiques dolces i temps. Dotzenes d'espectacles ocupen places, carrers, patis escolars i recintes no tan utilitzats. El Trapezi va arribar i ja li toca marxar. Aquest any havia de ser igual que els demés, havia de ser una setmana plena de gent, d'habitants del circ. Això si, la retallada pressupostària amenaçava, la por, per tant, no la treia ningú.

Inauguració, primer, segon i tercer dia, després un quart i seguint. Els diners no s'han fet notar gaire en la qualitat i quantitat d'espectacles, la veritat. La gent ha tornat a sortir al carrer, les famílies han agafat cotxets i gorres i s'han passejat pels carrers de la capital del Baix Camp, i del circ per una setmana. Joves d'arreu han portat els seus gossos i els seus modelets a la ciutat, així com també algun que altre número fora de cartell; sempre d'agrair.

Un dels espectacles que més expectació despertava era el que es realitzava a la plaça de les Peixateries Velles, al bell mig de Reus. Sota el títol de Pfffffff, la companyia francesa Akoreacro, presentava un conte de fades modern. La música en directe i les acrobàcies que deixen sense respiració, el menú. Després de poc més d'una horeta de durada, la gent aplaudint, xiulant, cridant entusiasmada... La gent que havia estat asseguda, es va aixecar, com en una obra de teatre esplèndida. Sensacions i expectatives complertes. Aplaudiments, però, hem de dir que tots els números n'han arrencat, la majoria eren dignes de mereixen.

Les nits de circ, tenien continuïtat a la Palma, a les sessions golfes de Cabaret. Una banda de quatre músics, l'espera més amena. Una presentadora entregada i un resum del dia sobre l'escenari o entre les cordes del trapezi central. Una bona manera d'acabar les nits de màgia del circ.

Filosofies del circ, del circ de nit. Les acrobàcies, malabars, tombarelles, etcètera, són danses de la nostra ment, que pensa i pensa i que no deix passar el temps Perquè el temps que passem mirant quina hora és, són estones perdudes. Són estones de circ que queden adormides.

divendres, 15 de maig del 2009

Salvar el món

No tenia pressa, però si no s'afanyava sí que en tindria, per això caminava tan ràpid com les seves cames li permetien. I tampoc volia estar enmig d'aquella munió de gent perquè no s'hi sentia còmode, perquè odiava les multituds i els túmuls de gent. I portava els cascs posats i la música fluïa dins seu; al menys no estava en total connexió amb el món que l'envoltava. Els teclats i les guitarres sincopades acompanyades de la percussió i un bon baix el feien volar sobre un mar de reggae.

Acabava d'arribar, a les 18.32, el tren havia complert força bé, però no havia pogut passar per casa, masses coses al cap. Així doncs, carregat amb la motxilla plena de roba de la setmana i de llibres i agendes plenes d'anotacions i treballs per fer, seguia avançant carrer avall. Les cases modernistes eren part del decorat de la seva ciutat tan poc verda. Va creuar la plaça i es va topar amb una amiga que feia temps que no veia. Una molt bona amiga. Es va disculpar dient que tenia pressa però també li va proposar de destapar unes cerveses a la nit i posar-se al dia. La noia va acceptar les dues coses.

Va arribar al local de l'esplai i va fer tota la feina que havia de fer. Com sempre, més de la que tocava, i menys de la que s'esperava. Això sí, el món, aquella tarda tampoc el va poder arreglar. Va mirar el rellotge i va decidir que ja era hora de tornar cap a casa. Abans, havia de passar per casa els avis, i si no s'afanyava, la Llu arribaria abans que ell a casa. Va acabar la visita de metge fent un parell de petons a l'avi i a l'àvia i va enfilar el seguit de passeig que separaven les dos cases.

Temps just de dutxar-se i posar-se alguna peça de roba neta. Els pares no hi eren, només hi havia la seva germana. Estarien tranquils. Va arribar, com recordava que feia sempre, molt puntual. Després dels petons i l'abraçada de rigor van anar a la cuina. Els pares li havien deixat cerveses fresques a la nevera. En van agafar un parell (cadascú) i van anar fora a la terrasseta. El fumar era un vici que els podia als dos. Una cervesa, dos i tres. El paquet de tabac anava baixant i sa germana ja havia anat a dormir. Les espelmes espantaven als mosquits i seguien il·luminat. El rellotge ja no manava. Feia tant que no es veien que les hores se les empassaven més ràpid, fins i tot que la cervesa.

Van decidir que deixaven de fumar. Van decidir que trucarien els de classe i que farien un sopar. Van decidir que ja n'hi havia prou de tenir mala sort amb els nois i les noies, respectivament i heterosexualment sense menysprear als homosexuals. Van decidir que s'havia fet tard i que el món, aquella nit, tampoc el podrien salvar. Així que la Llu se'n va anar. Ell es va quedar a casa, va buidar el cendrer i, després d'haver passat pel lavabo, es va estirar al llit. Després d'una vesprada llarga, no havia pogut canviar el món. Potser l'endemà seria un altre dia. Va tancar la llum i va deixar que els seus amics d'origen jamaicà tornessin a ballar dins seu. De moment, tancant els ulls el món, si més no, s'escoltava d'una manera diferent.



dilluns, 4 de maig del 2009

Laberint a fosques

Havia trigat més de 2 hores a sortir d’aquell cau fred ple de pols, fam i foscor. 2 hores aproximadament. Mai havia tingut rellotge, i mai tindria rellotge. Havia trigat massa temps i això no li agradava. Potser s’estava començant a fer vell... No, impossible, massa jove; ni un sol pèl blanc. De totes formes, no ho podia entendre: sempre havia tingut un gran olfacte per l’orientació.

Va sortir disparat, sense dir res (a qui li havia de dir si estava sol?) i no va tancar cap porta, ni tan sols va mirar enrere. El seu únic objectiu era sortir d’allí dins. La pols estava present a tots els racons dels passadissos. Una passa, pols; dos passes, més pols. Sort que no era al·lèrgic, no ho hagués pogut resistir. Anava descalç i tenia fred als peus. Dels peus a les cames i de les cames al tronc. Així s’agafen els encostipats. Però no hi podia fer res, des de que tenia ús de raó que no usava sabates, norma de la casa. Mai s’havia preguntat el perquè.

Caminava i caminava sense sentit, no podia pensar, necessitava no pensar. No havia menjat res i tampoc tenia gana. Només tenia ganes de sortir d’allí dins. La foscor ho engolia tot: els tombs, les entrades –o sortides-, els seus passos i el seu alè. Bé, tot, no. La pols seguia plovent pels passadissos. El rumb semblava no existir a la seva agenda tot i que necessitava la sortida com els estudiants necessiten els aprovats. La seva ment s’havia convertit en un laberint de preguntes sense resposta que intentaven fugir. La seva ment no era més que un símil a petita escala de les hores que li faltaven per arribar a la sortida.

El cansament pesava sobre les seves extremitats inferiors, sobre el seu tronc reduït i sobre el seus ulls menuts i foscos. Estava a punt de donar-se per vençut i deixar-se endur per les preguntes que l’havien fet fugir d’aquell forat. De sobte, una llumeta minúscula al fons del camí. Una llum més gran. Una llum que cada vegada es feia més gran i que cada vegada li molestava més als ulls. Doncs clar que li molestava, ser talp no és una cosa fàcil!

divendres, 1 de maig del 2009

Aventures castelleres

La diada pataquera tornava a tenir data i lloc. Reus, 30 d'abril a les 18.30 (o a les 19.00, hora, com heu vist, no sé si en tenia). Actuàvem a casa, a casa meva, no de la colla. Una sort si pensem que la nit és llarga. Però bé, anem pas a pas. S'arriba caminant, amb cotxe o com es pot i a l'hora que es pot. Els de blau ens falta gent que s'han perdut pel camí. El pilar de presentació ens dóna temps i no ens passa ronda. Descarregat, només faltaria! Les gralles i els timbals sonen. Sones i punt, no diré que sonen bé perquè més d'un se m'enfadaria. No passa res, fa el fet, que és el que ha de fer. Els Arreplegats fan de les seves amb gama de set (de mitja), els Pataquers, que eren els amfitrions, esplèndids descarregant el primer 3 de sis, així com el primer 4 de sis. Llàstima que la pluja els hi fes caure un dels dos pilars de 4 simultanis. Marracos, en la línia de les sortides. Nosaltres, els Ganàpies (sé que es sobreentèn, i què?) no ens estem de res, i tot i ser poca gent, fem cas (amb més o menys ganes) al cap de colla.


Tenim gana (i set, molta set!). Una amanida de pasta ens calma la gana. La cervesa i el vi mesclat amb cola, ens sadollen la set. Llàstima que fos poc menjar pels que érem. La pluja ens obliga a fer-ho sota els porxos (el sopar). Després d'unes butis improvisades comença la repartició dels números per la gimcana eròtico-etílica. Pastissos humans, guerra de petons, twisters, alcoholímetres, curses de troncs, posicions compromeses... omplen els cossos de beguda i els priven de roba. Es fa l'hora de tancar, els grups guanyen, recullen els premis i cap a fora. Algú, poca gent, es queda recollint, ja que sol no es farà.


Aventures per Reus de camí a la discoteca alguns, de bars altres. Policia, lavabos corredisses i cançons pels carrers. Castells improvisats a bars poc alts, cançons a ritme de més cerveses i bona gent. Sobretot, bona companyia. La nit no pot acabar d'altra forma que amb més cerveses, més butis i més corredisses pels carrers per no perdre el bus. Algú torna caminant. Recordo que actuava a casa.