Tema amb variacions (II)

El vidre de la finestra dels ferrocarrils deixava entrar algun dels darrers raig de llum que quedaven. Havia estat un dijous especial, un dijous amb sorpresa. L’havia anat a buscar a la sortida de la facultat. Ara, ho recordava mentre aquells raigs d’última hora li aclarien els ulls. Ella, en canvi es veia reflectida als vidres d’aquell metro, parada rere parada, més ple. Pensava en les hores que acabava de passar amb ell. No podia demanar res més, es sentia bé i la feia sentir bé. Ell li deia les coses que volia sentir, això sí, sense haver-li de demanar. Potser tenia raó, potser li deia de veritat. A quilòmetres de distància, ell pensava amb els ulls foscos que el despullaven cada vegada que l’observen. Seguia capficat amb aquell petó sota l’ombra d’un arbre. Ell, seguia absort. Feia temps que no es sentia tan bé i que no el feien sentir tan bé. Semblava que la piscina estigués plena i que si pogués tirar de cap. L’aigua la mostrava el reflex dels ull foscos d’ella, les abraçades robades a les andanes de tren i de metro, els petons de rebuda i els de comiat. I els que apareixien perquè sí. Ella, mentre tant, plorava en silenci al vagó que setmanes enrere havia estat quimèric. Ella deixava anar l’aigua que els ulls albergaven.


Es notava que l’estiu arribava ja que els dies s’allargaven més. Tot i això, ell no ho notava, sempre era el rellotge qui li havia de recordar les obligacions d’ella. Ella, en canvi, tenia por i no ho volia recordar. Sabia que les llàgrimes en silenci no eren una bona solució. Es trobava en mig d’un pont i no sabia cap a on caminar. Les paraules dolces i atentes d’ell, l’atreien com un iman. D’altra banda, no les tenies totes; no les volia tenir totes. Seguia estant bé, per tant, es quedaria al mig del pont, sense triar cap opció. Per fora, no es notava res i ell la seguia acariciant. Les orelles, les galtes, el coll i els llavis. El petó sota terra, a ritme de l’alarma de tancament de les portes va tornar a trencar l’atmosfera on viatjava, gratuïtament, ell. Ella va veure’s alliberada una altra vegada d’aquell dilema opressor. El metro, però, li feia recordar, cada vegada que hi pujava, el tot i el res, que, paradoxalment, estaven molt a prop. La cadira del passatge era la cel•la de reflexió, era la cel•la que li treia l’oxigen i li buidava les idees que es quedaven sense ales abans de sortir del vagó. Més lluny, tan com sempre que agafaven els vehicles oposats a la mateixa hora, ell seguia buscant la clau d’aquella presó on els ulls, els cabells, els llavis, ella, l’havien tancat.

Una trucada a mitja tarda va evitar que ell hagués de validar el bitllet a l’estació de ferrocarrils. Aquell dijous no hi havia cita. Li havia sortit feina d’última hora i ella no estava per regalar diners. Així doncs, ell no tindria la dosi de mirades plenes de paraules amb silenci. No tindria l’oportunitat de robar-li petons i de jugar amb els cabells foscos i llargs que li cobrien l’esquena. No. Aquella tarda no podria caure a la xarxa de pescador que la seva veu llençava cada vegada que li deia “com li agradava” a cau d’orella. Aquella tarda ella no tindria temps de patir en silenci el dilema del voler sense motiu i del no poder per menys motiu. El metro li havia revelat moltes coses d’amagat d’ell. Li havia dit que ara necessitava temps per ella, per estar sola i aclarir què havia de fer. Li mancava un temps de meditació ermitana per decidir quin bitllet de tren havia de comprar. Això, però, li diria més tard. Li diria quan trobés el moment oportú, quan aconseguís desencisar-se d’uns ulls foscos, tot i que no tan com els seus.