divendres, 15 de maig del 2009

Salvar el món

No tenia pressa, però si no s'afanyava sí que en tindria, per això caminava tan ràpid com les seves cames li permetien. I tampoc volia estar enmig d'aquella munió de gent perquè no s'hi sentia còmode, perquè odiava les multituds i els túmuls de gent. I portava els cascs posats i la música fluïa dins seu; al menys no estava en total connexió amb el món que l'envoltava. Els teclats i les guitarres sincopades acompanyades de la percussió i un bon baix el feien volar sobre un mar de reggae.

Acabava d'arribar, a les 18.32, el tren havia complert força bé, però no havia pogut passar per casa, masses coses al cap. Així doncs, carregat amb la motxilla plena de roba de la setmana i de llibres i agendes plenes d'anotacions i treballs per fer, seguia avançant carrer avall. Les cases modernistes eren part del decorat de la seva ciutat tan poc verda. Va creuar la plaça i es va topar amb una amiga que feia temps que no veia. Una molt bona amiga. Es va disculpar dient que tenia pressa però també li va proposar de destapar unes cerveses a la nit i posar-se al dia. La noia va acceptar les dues coses.

Va arribar al local de l'esplai i va fer tota la feina que havia de fer. Com sempre, més de la que tocava, i menys de la que s'esperava. Això sí, el món, aquella tarda tampoc el va poder arreglar. Va mirar el rellotge i va decidir que ja era hora de tornar cap a casa. Abans, havia de passar per casa els avis, i si no s'afanyava, la Llu arribaria abans que ell a casa. Va acabar la visita de metge fent un parell de petons a l'avi i a l'àvia i va enfilar el seguit de passeig que separaven les dos cases.

Temps just de dutxar-se i posar-se alguna peça de roba neta. Els pares no hi eren, només hi havia la seva germana. Estarien tranquils. Va arribar, com recordava que feia sempre, molt puntual. Després dels petons i l'abraçada de rigor van anar a la cuina. Els pares li havien deixat cerveses fresques a la nevera. En van agafar un parell (cadascú) i van anar fora a la terrasseta. El fumar era un vici que els podia als dos. Una cervesa, dos i tres. El paquet de tabac anava baixant i sa germana ja havia anat a dormir. Les espelmes espantaven als mosquits i seguien il·luminat. El rellotge ja no manava. Feia tant que no es veien que les hores se les empassaven més ràpid, fins i tot que la cervesa.

Van decidir que deixaven de fumar. Van decidir que trucarien els de classe i que farien un sopar. Van decidir que ja n'hi havia prou de tenir mala sort amb els nois i les noies, respectivament i heterosexualment sense menysprear als homosexuals. Van decidir que s'havia fet tard i que el món, aquella nit, tampoc el podrien salvar. Així que la Llu se'n va anar. Ell es va quedar a casa, va buidar el cendrer i, després d'haver passat pel lavabo, es va estirar al llit. Després d'una vesprada llarga, no havia pogut canviar el món. Potser l'endemà seria un altre dia. Va tancar la llum i va deixar que els seus amics d'origen jamaicà tornessin a ballar dins seu. De moment, tancant els ulls el món, si més no, s'escoltava d'una manera diferent.



2 comentaris:

  1. m'agrada perquè hi veig, si no m'equivoco i si me'n recordo prou bé, referències a la capital :)

    i de debò, un divendres així és d'envejar, que si no m'equivoco... i crec que no vaig errat (encara que ens posis paranys amb tot això del tabac per despistar i distanciar-te'n intel·lectualemtn), també hi ha referències a la teva vida i als teus divendres.

    i m'agrada "Van decidir que ja n'hi havia prou de tenir mala sort amb els nois i les noies, respectivament i heterosexualment sense menysprear als homosexuals."

    ResponElimina
  2. :) una ciutat poc verda.. cert. M'agrada el text.

    Potser demà sí, que canviarem el món.

    ResponElimina