Tema amb variacions (I)

I mentre ell tornava assegut en un ferrocarril gastat de tant anar amunt i avall, ella anava dreta, en metro i a pocs quilòmetres de distància, tot i que cada vegada es separaven més. Anava preguntant-se per què no s’havia quedat una estona més amb ell en aquell banc on reinava el sol, el sol i ells dos. Ell pensava, i pensava... aquella tarda havia estat un regal. Què deia un regal? El tresor, el tresor del qual li havia parlat la nit anterior. D'on havia sortit? com podia ser que l’hagués robat d’aquella manera? I sí, pensava en els seus ulls foscos, el seu cabell llarg i els seus llavis càlids, que s’oposaven a la fredor de les seves mans. Pell morena i riure distret. Pensava en els petons que ja li havia donat i en els que estaven per arribar, ens els de dissabte a la nit i els de diumenge al matí. En les seves pigues que s’amagaven en la mesura que ell, sí, ell, les deixava. Pensava i pensava amb ella. Per què enganyar-se? El llibre que havia obert només asseure’s a la cadira escollida per eliminació només servia per captar algunes mirades distretes que volien saber què estava llegint. Llegien més les mirades dels desconeguts aparentment amables que els seus ulls. Els ull que tenien gravada a la retina els d'ella.

Un altre dia es veia assegut en una de les butaques de lloguer momentani. Tornava cap a casa. A, cada vegada més distància, ella, buscava lloc pels atrafegats vagons de la línia tres del metro. Ni un ni l’altre no estaven d’acord en haver de fer aquell viatge en aquelles hores, però si ella havia d’aprovar l’assignatura, era la millor opció que podien triar. El sol encara es filtrava per les finestres que un dia li havien descobert aquells ulls que no es podia traure del cap. I els cabell, i els llavis, i les mans fredes que de cop i volta esdevenien calentes. Ella, des del seu seient il•luminat per la típica llum blanca deixava la ment en blanc. Li agradava, li transmetia, però havia de no pensar en res. Masses canvis en poc temps, encara no havia assimilat res i no volia entrar en dinàmiques doloroses. Ell, però, en aquells moments no en sabia res, i seguia absort, preguntant-se on trobar-hi més pigues i volant entre la foscor radiant dels seus cabells, de la lluminositat paradoxal que radiaven els ulls d’ella. Els ulls que a un seient no gaire llunyà l’havien captivat.

De volta cap a la casa d’entre setmana una altre vegada després d’una cita sota el sol de tarda amb ella. La distància anava augmentat de forma progressiva i inevitable. És el que té que dos línies, una de metro i una de ferrocarrils no vagin en les mateixes direccions. Aquell dia, ella no faria tard a classe, ja que era una mica més d’hora. Ella no el mirava tant i el cap li feia males passades. Ell seguia ignorant-ho. Què hi havia millor en aquells moments que el banc on manaven ells, on el temps era un súbdit més? Carícies, petons i nusos als cabells. Això és el que li venia al cap al protagonista mentre sortia dels túnels que l’apartaven de la ciutat. Començava a ser conscient d’on es posava i començava a veure alguna cosa més que espurnes brillants als ulls atzabeja. Esperança. Ella també començava a despertar-se. Estava molt bé, massa bé, però no sabia si era el millor que podia fer en aquells moments. A les matemàtiques u i u sempre fan dos, a la ment psicòloga, no. El metro era una presó per ella, una presó semblant a la que s’havia quedat atrapat ell, la dels ulls d’ella.